Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de setembre 2010

La vaga general

Caricatura del XIX en temps de twitter

D’una banda, Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo, el sindicalisme conservador que només es mou per guanyar el ritual simbòlic contra el govern central. De l’altra, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE, un home de negocis fracassat i trampós que no representa els milers d’emprenedors que se la juguen cada dia. A dalt de tot, com si fos de goma, Rodríguez Zapatero, el pitjor polític per a un temps difícil. I, enmig d’aquestes figurasses, la ciutadania, el poble, la gent que ha de basquejar-se per guanyar-se la vida. Aquest pessebre és esfereïdor, molt més sinistre i lamentable del que s’ha dit.
 
Ahir, la caricatura va tenir el seu gran dia. Per què la vaga general va ser una caricatura del segle XIX incrustada en el XXI sí o sí, a cops de martell per uns piquets que d’informatius en tenen tant com jo de torero. UGT i CCOO ja deien, ahir a primera hora del matí, que la vaga havia estat un èxit. Tot això –com sap tothom– només és retòrica per a la parròquia, viagra per als professionals de la silicona i els pneumàtics cremats, onanisme corporatiu d’uns dirigents que necessitaven muntar el seu ritual. Però tot plegat no anirà enlloc, perquè ningú no sap el camí. Aquesta és la pura i dura realitat de la crisi econòmica i social que ens ha tocat de viure: no sabem com serem i com viurem d’aquí a vint anys. I, per tant, tampoc sabem com treballarem, com consumirem, com ens formarem, com passarem el temps lliure, etcètera. Disfressar-se de vaguista revolucionari en temps de twitter fa riure.

La lluita obrera, fita central per al progrés de les societats i la dignitat de les persones, va desenvolupar-se a partir de respostes contra un món ple d’injustícies, desigualtats, privilegis i abusos inacceptables. En aquest context, les vagues (i també les vagues generals) eren una eina necessària per a conquerir espais de llibertat i de benestar que eren negats sistemàticament a la majoria. Avui, en el món desenvolupat, aquest esquema és totalment obsolet. Què és avui un obrer? Què vol dir avui igualtat? Quins són avui els sectors privilegiats i els desprotegits? No és fàcil respondre. És cert que hi ha un malestar contra el govern Zapatero (per la seva frivolitat i barra més que per les mesures adoptades en sí) i un malestar més genèric contra els bancs i aquells que han transformat els mercats en una casa de barrets, però ara ja no tenim respostes clares. Només veiem preguntes que suren en un mar de desconcert i desconfiança. I els sindicats tampoc poden il•luminar-nos amb solucions, ells es dediquen a una altra cosa.

El dret a la queixa, invoquen alguns. I tenen tota la raó. Però, aleshores, la vaga general és un format equivocat. Perquè la vaga general vol modificar les coses, és el darrer recurs i el més extrem contra un poder que s’interpreta lesiu. Ara, però, el govern espanyol no rectificarà. No pas perquè Zapatero sigui un líder de ferro sinó perquè ha de triar entre fer cas al dictat del món global i aguantar el xàfec o fer contents els sindicats i menar Espanya cap els roquissars. O caixa o faixa. Això és la política. Es podia haver fet molt millor, és clar. Sense enganys, sense populismes, sense voler caure simpàtic a tothom. Però, uns o altres, havien de fer-ho. A partir d’avui, oblidem les caricatures i cerquem camins que ens permetin sortir del clot.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista
Professor de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL

Article publicat al butlletí num. 266 de la FCO el dijous 30 de setembre del 2010

23 de setembre 2010

El tripartit no coneix la nostra història

El president i la decadència

És sorprenent la visió que els dos darrers presidents de la Generalitat, tan el president Maragall com el president Montilla tenen del país, de la seva història, de la seva capacitat, del futur i especialment del càrrec que ocupen.

En paraules del president Maragall, durant la seva etapa de govern: “Catalunya mai havia tingut tan autogovern com ara”, i en paraules del Sr. Montilla “La independència és sinònim de decadència”. Un s’ha de preguntar si aquestes dues personalitats són conscients del càrrec que van ocupar i ocupen i de la seva transcendència i rellevància i del significat que tenen per a la nació catalana. Per conèixer una mica la història i origen de la Generalitat de Catalunya – anomenada aleshores “Diputació del General”, recordarem que “el primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les corts celebrades a Monzó el 1289 i que neix com una recaptació d’impostos pel rei anomenats ‘Generalitat’. La primera persona considerada com a primer PRESIDENT DE LA GENERALITAT és en Berenguer de Cruïlles qui, entre el període 1358-1359 és qui controla aquesta administració. I serà durant l’interregne produït per la mort de Martí l’humà que la Generalitat adquireix potestat política. Això succeí entre els anys 1410-1412“.
Estem parlant doncs d’una institució que té una llavor de més de 700 anys, època del màxim esplendor d’una nació catalana la qual, gràcies als reis Jaume I, Pere II i Jaume II va ser temuda, respectada i reconeguda arreu del món. Parlem també d’una època en la que tant les institucions com les constitucions i demés ordinacions es confirmen com a avançades al seu temps, i converteixen la nació catalana en un territori d’homes lliures.

Aquesta institució a partir de l’extinció del casal de Barcelona, és a dir- dels nostres reis naturals- haurà d’assumir en èpoques convulses el guiatge del país en moltes ocasions, com per exemple deposant reis com fou el cas de Joan II a la segona meitat del segle XV, fet que no volem passar per alt per la importància que té esmentar que el president en aquells moments de la institució era en Francesc Colom, germà de l’home que realitzà la més gran gesta nàutica de tots els temps i que avui encara no volem reconèixer: la descoberta d’Amèrica. També al 1640, la Generalitat i en el seu nom el president Pau Claris proclamaren la república davant les constants agressions a que la monarquia sotmetia les institucions catalanes i les seves constitucions. Posteriorment, durant la guerra de successió la Generalitat també hagué de decantar-se a favor de l’arxiduc Carles. Com veiem, això és una constant al llarg dels segles en una lluita continuada per escapçar l’autoritat, els drets i llibertats de Catalunya. Al segle XX, com tothom recorda, es tornarà a restituir de nou aquesta institució essent però la seva durada molt curta en el temps a causa de la coneguda per tothom “guerra civil espanyola”, que no feu més que tornar a sotmetre el país abolint altra vegada de nou les seves institucions.

Ara entrat al segle XXI, i després d’una transició patrocinada per un rerefons militar, hem hagut de patir tres dècades en que la històrica institució de la Generalitat només ha pogut actuar merament com una Diputació, estant subordinada a l’estat i fins i tot en molts casos a un sol partit polític. A dia d’avui, els esdeveniments sociopolítics i especialment la voluntat de la gent ens està duent cada cop més a comprendre que la viabilitat de Catalunya depèn de la recuperació del seu estat i de les seves constitucions. En aquest cas i com sempre històricament ha demostrat, la Generalitat ha de jugar un paper transcendent i hauria de ser qui marqués el camí a seguir. Aquella nació catalana dels reis que hem esmentat i d’altres i nombrosos personatges que mai acabaríem d’enumerar que ens convertiren en una nació de primer nivell- temuda, respectada i elogiada arreu del món- ha perviscut a totes les inclemències de la història i és la seva fortalesa precisament, la que avui en dia i sense saber encara ben bé com- és la que ens està duent a recuperar aquell principi bàsic que ens va convertir en una nació: la llibertat.

D’aquest breu article se’n derivarà per tant que les paraules dels dos presidents que encapçalen el mateix són altament desafortunades, inexactes i fins i tot inconscients. La presidència de la Generalitat comporta el coneixement i l’estimació pel país en tots els seus àmbits i la seva representació. En el president de la Generalitat cal trobar tots els principis que han conformat i conformen la nació catalana i si això es compleix el poble es sentirà totalment representat. Aquesta és una reflexió que les dues personalitats esmentades haurien de plantejar-se. Renegar del passat històric de Catalunya és un símptoma clar de decadència, però no d’una nació que està recuperant el seu batec vital sinó clarament dels seus representants que no el volen escoltar.

Joaquim Ullan
President Cercle Català d’història

Article publicat al blog "Cathalònia" el 20 de setembre del 2010.

11 de setembre 2010

La darrera atzagaiada de Montilla

Eleccions el 28-N

A la fi, després de molt de suspens, José Montilla va convocar ahir les eleccions catalanes per al 28 de novembre. I ho va fer utilitzant un to molt solemne, fins i tot dramàtic: segons el president, les eleccions han d'aclarir un panorama complicat, en el que s'acumulen la crisi econòmica, canvis socials profunds, el descrèdit de la política i la sentència del TC sobre l'Estatut, que ha ocasionat creixents "tensions entre Catalunya i Espanya". Aquest és l'ombrívol panorama que va pintar Montilla.

Cosa que ens porta a una gran contradicció: si tan difícil és la situació, ¿per què ha trigat tant de temps a convocar? Si, com va dir Montilla, en aquestes eleccions Catalunya es juga el futur de la propera generació, ¿per què s'ha entestat a esgotar una legislatura exhaurida? La resposta és senzilla: per pura desesperació. Montilla ha convocat les eleccions per quan ho ha fet, no en clau de país, sinó en funció dels estrictes interessos partidistes del PSC. Objectiu: guanyar temps per donar la volta a unes enquestes que són unànimement desfavorables, als socialistes en concret, i al Tripartit com a opció global.

En els càlculs desesperats de Montilla hi entren alguns factors. Primer, allunyar les eleccions el màxim possible de la vaga general prevista per al 29 de setembre, que tindrà efectes molt negatius en l'abundant electorat PSOE de l'àrea de Barcelona. Segon, esperar novetats en el cas Palau que, eventualment, poguessin perjudicar CiU. Tercer, esperar que baixi encara més el soufflé sobiranista generat per la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol, i que polaritza el debat en uns termes en els que els socialistes se senten especialment incòmodes. I quart, esperar un miracle.

Aquests són els càlculs que fa Montilla per intentar repetir o, almenys, no sofrir una derrota humiliant. No són càlculs gaire factibles, però són els únics que li queden al PSC, la seva darrera esperança.

Editorial publicat al Butlletí num. 251 de la FCO el 8 de setembre del2010

06 de setembre 2010

La independència és possible ?

Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s'ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d'allò a què ens convida Espanya, aquesta és l'única sortida racional i digna. I crec que l'independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix... Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D'un temps, d'un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l'emblema d'aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d'arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure'ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre'n l'oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s'afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l'esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l'avorriment. Però és que a la vista de l'esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d'arnats i d'altres de fets i deixats estar– s'han llançat al damunt d'una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l'enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s'acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d'una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L'èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s'hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d'un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N'hi ha que se n'han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se'n pot deduir la unitat a favor d'una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor... això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d'una hipotètica demanda d'unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n'hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos... I també els crits d'independència van funcionar com a expressió d'un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d'insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d'aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Salvador Cardús i Ros
Periodista i escriptor
Doctor en Ciències Econòmiques

Publicat al diari AVUI el diumenge 05 de setembre del 2010

04 de setembre 2010

El tripartit kamikaze

Spinoza i la data de Montilla

El dimarts al matí vaig rebre una trucada indignada d'un bon amic que troba intolerable que el president Montilla escuri d'una manera tan poc elegant el seu mandat. Vaig intentar tranquil·litzar-lo. "No n'hi ha per tant", vaig dir-li. Ho penso de debò, no cal perdre ni un segon en aquesta qüestió, molt menor. La tàctica defineix l'home. Els nans no poden esdevenir gegants d'un dia per l'altre. Els nans es dediquen a la menudalla. Fidel a la seva closca, el líder del PSC allargarà tot el que pugui la seva trista navegació. Existeixen els miracles? Al local del carrer Nicaragua, deuen refiar que el cas Millet, en plena tardor, proporcioni una mica més de porqueria per provar d'empastifar l'adversari. Què, si no?

Baruch Spinoza, filòsof jueu que va il·luminar Europa en temps més foscos que els nostres, sosté que la persona que menysprea o és indiferent a la veritat ha de ser, forçosament, algú que també menysprea o és indiferent a la seva vida mateix. Montilla contra el món i peti qui peti. "De perdidos, al río", diuen els castellans. La veritat passaria per admetre algunes premisses de fet. Per exemple, que el fracàs de Montilla com a president no és només un fruit bord de l'aliança amb ERC i ICV; per exemple, que Montilla és un polític al qual li va gran el càrrec de president de Catalunya; per exemple, que Montilla no pot plantar cara al Tribunal Constitucional i, a la vegada, afirmar que l'Estatut serà salvat a trossos. A Montilla no li agrada la veritat sobre Montilla i fa com si res. Lluny de la veritat, la realitat acaba girant-se contra qui pretén edificar la faula. El PSC, un pragmatisme basat en l'irrealisme.

Sempre he dit que el tripartit és un invent kamikaze. Destruir CiU encara que es destruïssin en la missió. Ironia fatal: el tripartit és un kamikaze que cau en mar i no causa cap mal a l'enemic. Primer, el sacrifici de Pasqual Maragall, tràgic i desencadenant del desengany de molts. Segon, el mal final de Montilla, tragicòmic i fatigant. Els kamikazes japonesos que estavellaven els seus avions contra els vaixells de la flota dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial eren pilots escollits entre els millors. No és el cas de la majoria de consellers que avui governen el nostre país. Un kamikaze incompetent i escàpol és un cromo grotesc, ridícul.

Que diguin la data de les eleccions quan vulguin. Observem el paisatge amb calma. La política és el domini savi del temps, no pas el control del calendari. Només els nicis confonen aquestes coses.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista
Professor de Ciències de la Comunicació a la URL.

Article publicat al Butlletí num. 246 de la FCO el dijous 2de setembre del 2010

02 de setembre 2010

Candidatures independentistes

Que així siga

No hi ha hagut manera de fer una sola coalició independentista a les eleccions i com a mínim hi haurà tres candidatures (Esquerra, Solidaritat i Reagrupament) que se'n reclamaran. Personalment em sembla un error però segurament un altre plantejament no era possible. Que així siga, doncs i assumim que les eleccions tindran un estrany caràcter de primàries del sobiranisme, cridades a aclarir el futur d'aquest convuls moviment.

És evident que la divisió restarà vots. No només els d'aquells que, desencantats, optaran per l'abstenció sinó també els de votants que podrien sentir-se atrets pel programa independentista però no entenen tant de guirigai de sigles i marques contraposades. Amb tot és innegable que serà important saber quants vots té l'independentisme en el seu conjunt i quants cadascuna de les formacions que es reclamen com a part d'aquest camp ideològic. En les eleccions anteriors els vots d'ERC i el Partit Republicà van sumar 422.379, amb 21 diputats per a Esquerra. Els càlculs sobre la força del moviment sobiranista s'hauran de fer, doncs, a partir d'això.

Espere, però, que els nervis i les picabaralles inevitables d'una campanya electoral no creen més friccions de les estrictament necessàries. Seria magnífic, però crec que és gairebé impossible, que totes tres candidatures aconseguiren representació parlamentària i que un cop dins l'hemicicle foren capaços de col•laborar i de treballar juntes en els temes relacionats amb la sobirania, en l'eixida d'aquesta crisi on ens ha abocat la sentència del Constitucional. Que això no es desbarate per una campanya cainita seria important.

Les eleccions del 2010, tal i com estan les coses, no obriran la porta a un canvi de règim. Entès això el que cal és que no la tanquen tampoc. L'independentisme ja és avui un potent fenòmen transversal i els seus possibles votants decidiran si recolzen alguna opció clarament sobiranista o si prefereixen expressar el seu independentisme votant opcions com CiU i ICV que es mouen cada vegada més en la direcció de l'anomenat 'dret de decidir'. Perquè el preu de la no-unitat també és aquest.

Vicent Partal
Director de vilaweb.cat

Editorial publicat a VilaWeb.cat el dimecres 1 de setembre del 2010