La vaga general

Caricatura del XIX en temps de twitter

D’una banda, Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo, el sindicalisme conservador que només es mou per guanyar el ritual simbòlic contra el govern central. De l’altra, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE, un home de negocis fracassat i trampós que no representa els milers d’emprenedors que se la juguen cada dia. A dalt de tot, com si fos de goma, Rodríguez Zapatero, el pitjor polític per a un temps difícil. I, enmig d’aquestes figurasses, la ciutadania, el poble, la gent que ha de basquejar-se per guanyar-se la vida. Aquest pessebre és esfereïdor, molt més sinistre i lamentable del que s’ha dit.

 

Ahir, la caricatura va tenir el seu gran dia. Per què la vaga general va ser una caricatura del segle XIX incrustada en el XXI sí o sí, a cops de martell per uns piquets que d’informatius en tenen tant com jo de torero. UGT i CCOO ja deien, ahir a primera hora del matí, que la vaga havia estat un èxit. Tot això –com sap tothom– només és retòrica per a la parròquia, viagra per als professionals de la silicona i els pneumàtics cremats, onanisme corporatiu d’uns dirigents que necessitaven muntar el seu ritual. Però tot plegat no anirà enlloc, perquè ningú no sap el camí. Aquesta és la pura i dura realitat de la crisi econòmica i social que ens ha tocat de viure: no sabem com serem i com viurem d’aquí a vint anys. I, per tant, tampoc sabem com treballarem, com consumirem, com ens formarem, com passarem el temps lliure, etcètera. Disfressar-se de vaguista revolucionari en temps de twitter fa riure.

La lluita obrera, fita central per al progrés de les societats i la dignitat de les persones, va desenvolupar-se a partir de respostes contra un món ple d’injustícies, desigualtats, privilegis i abusos inacceptables. En aquest context, les vagues (i també les vagues generals) eren una eina necessària per a conquerir espais de llibertat i de benestar que eren negats sistemàticament a la majoria. Avui, en el món desenvolupat, aquest esquema és totalment obsolet. Què és avui un obrer? Què vol dir avui igualtat? Quins són avui els sectors privilegiats i els desprotegits? No és fàcil respondre. És cert que hi ha un malestar contra el govern Zapatero (per la seva frivolitat i barra més que per les mesures adoptades en sí) i un malestar més genèric contra els bancs i aquells que han transformat els mercats en una casa de barrets, però ara ja no tenim respostes clares. Només veiem preguntes que suren en un mar de desconcert i desconfiança. I els sindicats tampoc poden il•luminar-nos amb solucions, ells es dediquen a una altra cosa.

El dret a la queixa, invoquen alguns. I tenen tota la raó. Però, aleshores, la vaga general és un format equivocat. Perquè la vaga general vol modificar les coses, és el darrer recurs i el més extrem contra un poder que s’interpreta lesiu. Ara, però, el govern espanyol no rectificarà. No pas perquè Zapatero sigui un líder de ferro sinó perquè ha de triar entre fer cas al dictat del món global i aguantar el xàfec o fer contents els sindicats i menar Espanya cap els roquissars. O caixa o faixa. Això és la política. Es podia haver fet molt millor, és clar. Sense enganys, sense populismes, sense voler caure simpàtic a tothom. Però, uns o altres, havien de fer-ho. A partir d’avui, oblidem les caricatures i cerquem camins que ens permetin sortir del clot.

Francesc-Marc Álvaro

Periodista

Professor de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL

Article publicat al butlletí num. 266 de la FCO el dijous 30 de setembre del 2010