El bilingüisme ridícul del PP

"La muñeca loca de Famosa"

Fa molts anys els reis em van portar una nina que parlava. Era rossa, enravenada i tenia una tanca a l’esquena que s’obria per posar-hi les piles; just a sobre hi havia una anella de plàstic que s’estirava i anava sortint un cordillet que penjava. Llavors la nina parlava, mentre el cordillet es tornava a recargolar en l’intríngulis de la seva esquena aquella nina amb un vestit rosa i un davantal de farbalans em deia “hola mamá, tengo hambre, me das un besito? Te quiero mucho”.

He de reconèixer que la nina cansava bastant, sobretot perquè em delia estirant el cordillet una vegada i una altra, martiritzant la família que suportava estoicament la veu estrident, massa nasal i aguda (suposo que el disc de plàstic que duia a dins no donava per més) que repetia incansable aquella lletania de la mama, la gana i el petó. Era una de les primeres nines que parlava, quan cada Nadal tenia una joguina estrella que demanàvem tots i que els més afortunats rebiem, però tampoc sense gaire res més. Era un somni complert, total, real com la vida, o sigui que al cap d’un temps te n’adonaves que aquella ninota no havia canviat res: el barri era el mateix, les amigues, l’escola, les tardes a la vora de l’estufa “catalítica de Super-ser”, i que les coses meravelloses i els col·legis al·lucinants només sortien als llibres de l’Edith Blyton.

A mi la rossa platí de plàstic dur que em parlava em va cansar de seguida, sempre he sigut molt pràctica, aviat en vaig estar ben cuita d’aquella cançó enfadosa i no pas perquè ho digués en castellà, com a la tele, és a dir en una llengua en la que mai m’havien parlat els meus pares. Les coses eren així, no calia donar-hi més voltes. El que sí que m’hagués emprenyat bastant és que la nina comencés a dir-me una cosa semblant a: “hola mare, tengo hambre, em fas un petonet? Te quiero mucho”. Una cosa és parlar en castellà i l’altra parlar en català, fins aquí cap problema; la barrija barreja és manifestació d’estupidesa o falsedat perquè no he conegut ningú que parli així, ni tan sols en aquell llunyà tardofranquisme.

De manera que quan he sentit l’Alícia Sánchez Camacho dirigir-se a l’assemblea de diputats del Parlament, gairebé com si fos aquella nina de Famosa embogida, a la que algú hagués col·locat un disc tarat, tan aviat parlant en català com en castellà, sense solta ni volta, he recordat de cop la nina que tanta il·lusió em va fer durant tan poc temps, el mateix auguro al PP català d’avui, que ben aviat semblarà un disc ratllat i que d’una forma tan poc seriosa dilapida uns bons resultats que tampoc fan història (Camacho ha tret 40.000 vots menys que en el seu moment Aleix Vidal Cuadras).

Per a mi que continuïin igual, crec sincerament que la seva pujada ha estat propiciada per l’ensulsiada socialista, que a l’hora de fer-se espanyol, sempre els ha guanyat el PP. El que sí és intolerable i denunciaré sempre que en tingui ocasió és que pretenguin que la Catalunya real parla així. De cap manera, hi ha persones a les que ens dirigim en castellà pel motiu que sigui i amb altres ho fem en català. Però muñeca loca de Famosa, francament, només la senyora Camacho i els senyors de Ciutadans, que diuen que són d’esquerres malgrat el que pensin els seus votants.

Natàlia Molero

Filòloga. Professora de la UAB

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 30 de desembre del 2010

La immersió lingüística

Les sentències espanyoles

Les decisions que van prenent els tribunals espanyols – el Constitucional i el Suprem - , en aquest cas referits a la llengua catalana, demostren, d’una banda, una ignorància supina sobre el tema que tracten i, de l’altra, que no es poden sostreure de la influència totalitària que ha governat Espanya durant dècades per no dir segles. Si s’haguessin molestat a consultar algun informe del “Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu” o el més recent de PISA, sabrien que els nois i noies de Catalunya, pel que fa a la llengua castellana, tant en comprensió i expressió oral com escrita, tenen un nivell igual o superior als de la resta de l’Estat i això després de vint anys d’aplicació dels programes d’immersió lingüística en llengua catalana, que és un mètode per assegurar el bilingüisme, és a dir, que puguin tenir competència en les dues llengües en acabar el període d’escolarització obligatòria. Si hi ha una llengua encara amb dificultat per normalitzar el seu coneixement i el seu us és la llengua catalana. D’altra banda, la immersió lingüística a Catalunya ha estat valorada molt positivament pel Consell d’Europa.

Què els passa, doncs? Volen trencar la cohesió social a Catalunya a través d’instaurar dos sistemes educatius? Tenen nostàlgia de l’Espanya de fa cinquanta anys? Els fa nosa la llengua catalana?

Si ja sabíem que el dret no és una ciència exacta, allò que estan aconseguint és el desprestigi total de les instàncies judicials i que l’aplicació d’això que es diu l’Estat de Dret a Espanya sigui una autèntica riota i una manera d’ofegar les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya.

Jordi Porta

President del Centre UNESCO de Catalunya

Ex-president d’Òmnium Cultural

Article publicat a tribuna.cat el dijous 23 de desembre del 2010

Independència mental

Castellanització mental al Majestic

El meu client Salva Elmón entrà ahir molt excitat a la meva consulta de la Clínica de Rumors. Havia dinat amb un grup de vells amics. Ho fan sempre en vigílies de Nadal. Enguany havien triat el restaurant Condal (i no Comtal), instal•lat en el soterrani de l’Hotel Majestic, a Barcelona, seu de les glorioses nits electorals de Convergència i Unió.

- “Estic molt emprenyat –em va dir mentre s’asseia-. La carta del restaurant està en castellà i català. En castellà posen Menú Almuerzo. En català Menú Esmorzar. ¿Com pot ser que tocades les dues ens ofereixin un esmorzar?. Traduir almuerzo per esmorzar és una mostra més de la castellanització mental que ens envaeix a marxes forçades”.

Té tota la raó aquest client. Ahir, per cert, vaig atendre una clienta de tota la vida, la senyora Cuca de Llobatera, que ha arribat a un extrem embafador de castellanització llepissosa. Em va parlar de la Nit bona i de la Nit vella. Ella i les seves amigues anomenen així la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any. Traduir al català Nochebuena i Nochevieja empobreix la parla i enterboleix el pensament.

Una cosa és l’error de traducció informàtica d’almuerzo per esmorzar, i una altra de ben diferent catalanitzar per esnobisme conceptes castellans tan extravagants com el de considerar que només hi ha una noche buena a l’any, i que només es fa vella la nit de Cap d’Any.

Hi ha uns follets entremaliats que penetren arreu per encomanar-nos el virus de la castellanització mental. En tinc un a l’ordinador de la meva Clínica. El lector Rigoletto corregí amb raó una errada meva en l’article del dia 1 de desembre proppassat. Allà on jo deia “xopar càmera” (de televisió) havia de dir “xuclar càmera”. Perdoneu l’error. Prometo exterminar-lo.

Joan Maragall publicà l’any 1895 un article on demanava que els catalans lluitéssim per assolir la independència mental abans que les altres independències. Ens cal fugir, deia, dels clixés amadrilenyats, del xulisme i del flamenquisme. Si traduïm de manera automàtica al català almuerzo i Nochebuena no ens emanciparem mai.

El client Salva Elmón cridà l’atenció del maitre: “Jo esmorzo cada dia a les 8 del matí, no a les 2 del migdia” –li digué. “Així va tot...” –replicà l’encarregat del menjador. Els de Convergència i Unió potser que s’ho pensin abans d’anar al Majestic.

Josep Maria Casasús

Degà de la Facultat de Comunicació de l’UPF

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de desembre del 2010

Amb la crisi perilla l’autogovern?

Jordi Pujol té raó

Ahir, l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va difondre, via Internet, una d'aquelles reflexions a llarg termini que són accessibles als polítics que ja no exerceixen i que, per tant, no viuen obsessionats amb guanyar les següents eleccions. En un editorial del butlletí electrònic de la seva fundació, Jordi Pujol advertia contra l'embat que estan patint en els últims temps la identitat i l'autogovern catalans.

Pujol avisava, en particular, de l’ús que es pot fer de la preocupació social per la crisi econòmica a l'hora de debilitar la personalitat nacional de Catalunya, en tres sentits. Podria ser que el govern de Catalunya aparqués les polítiques identitàries i d'autogovern per centrar-se exclusivament en l'economia. Podria ser que determinats grups econòmics i empresarials pressionessin en aquesta direcció. I finalment, podria ser que el govern de l'Estat oferís ajut econòmic a Catalunya a canvi de l'acceptació del sostre autonòmic marcat pel TC.

Pujol l'encerta de ple en assenyalar aquest triple perill. I no només pel fet que, efectivament, la crisi econòmica pugui posar en perill la defensa de la personalitat nacional catalana: és que, a més, per a sortir reforçada de la crisi, Catalunya necessita més que mai aprofundir en el seu autogovern, entre d'altres coses per acabar amb un espoli fiscal que està asfixiant. Les propostes que van des del concert econòmic fins la independència tenen el seu punt més fort, precisament, aquí. El missatge ha de ser clar: si els catalans volen que l'economia millori, la defensa de l'autogovern, lluny d'abandonar-se, s'ha d'intensificar.

Editorial de crònica.cat

Si voleu llegir complet l'article del President Pujol, cliqueu aquí

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 15 de desembre del 2010

Sentiments i decisions

Un sentiment al govern

Molt sovint, quan passem per un mal tràngol personal o familiar, només el fet de sentir el suport sincer de les persones del nostre entorn fa que encarem el trasbals d'una manera diferent. Aquest suport moral fa sentir-nos considerats i estimats mentre ens dóna el coratge suficient per encarar el futur, tot apartant els núvols de la desesperança i el pessimisme.

És el poder dels sentiments que, si bé els tenim en compte en els afers estrictament personals, amb massa freqüència tendim a ignorar-los quan abordem qüestions d'àmbit social.

Les comunitats humanes són alguna cosa més que una simple suma d'individualitats. La interacció entre les persones crea estats d'ànim col·lectius que poden condicionar la visió que del futur tenen les persones que formen una societat, independentment de les circumstàncies personals.

Un col·lectiu, una nació amb confiança en el futur, solidàriament compartida, pot fer front a les crisis més fortes amb què es pugui trobar, sigui quina sigui la seva natura. Ben al contrari, el pessimisme col·lectiu en una societat benestant i acomodada pot ser l'inici d'una carrera perillosa cap a la seva dissolució.

Aquestes reflexions no són, per òbvies, menys importants ni menys certes. Són fruit de les meves trobades, en els darrers dies, amb molts conciutadans que, de manera espontània, m'han expressat la seva confiança i il·lusió en el canvis a venir a Catalunya. Confien que el govern d'Artur Mas, un executiu que encara s'ha de constituir, els ajudarà - ens ajudarà a tots plegats- a sortir de la crisi que travessa el país. Tant se val que siguin o no votants de Convergència i Unió, tots estan il·lusionats en aquest futur a venir, estan plens de confiança , d'optimisme davant els reptes personals i col·lectius.

És clar que el punt d'inflexió entre una moral col·lectiva de desànim i aquest esclat de confiança ha estat el 28-N. Les eleccions al Parlament de Catalunya han estat una manera col·lectiva de mostrar un confort solidari dels uns amb els altres, d'abraçar la confiança i les ganes de sortir endavant. Aquest són els sentiments que els ciutadans han expressat en uns moments difícils. L'executiu futur d'Artur Mas neix d'aquest sentiment i és la seva vocació ser-hi fidel en tota la seva acció de govern.

Montserrat Candini

Secretària Executiva de CDC

Qui dia passa any empeny

El Consell Nacional que Esquerra Republicana de Catalunya farà el proper dia 18 de desembre serà clau per al futur immediat de la formació. Si, tal i com es preveu, no es prenen decisions immediates i contundents els resultats de les properes eleccions municipals poden ser tan o més nefastos que els del passat 28 de novembre.

Sembla que la direcció ja ha decidit passar full i deixar les coses tal i com estan fins al congrés de la tardor. Però una part de la militància no veu bé aquesta decisió i reclama un canvi de direcció de manera immediata, en cas contrari les baixes poden ser importants tal i com ha passat en anteriors ocasions. Tampoc al carrer no s’entén que, després d’un ensorrament electoral sense precedents, no es prengui cap mesura més enllà de la decisió personal d'Ernest Benach de deixar l’escó.

El fet de no redreçar immediatament la situació reforça la idea que no hi ha intenció de canviar de rumb abans de les municipals. És evident que la societat catalana no ha confiat en la direcció actual d'Esquerra i si aquest Consell no demostra, amb fets, que està disposat a canviar el que calgui no recuperarà la confiança de l’electorat.

L’experiència ha demostrat que les baralles i divisions sempre passen factura, però també ha demostrat que si no es prenen les decisions encertades en el moment adequat les conseqüències poden ser encara pitjors.

El fet de deixar les coses com estan, amb vagues promeses i compromisos a mitjà termini, no farà que Esquerra augmenti els vots a les municipals, especialment als pobles i comarques on Solidaritat ha entrat amb força i pot sumar els vots de Reagrupament, ara que la direcció de l’associació ha donat llibertat als seus associats per presentar-se a les municipals amb coalició amb altres formacions.

Si ERC pretén recuperar la confiança de l’electorat abans de les municipals caldrà que faci alguna cosa més que declaracions de principis i de bones intencions, caldrà algun gest que convenci els electors que treballa seriosament i que està disposada a rectificar, sinó pot fer la impressió que qui dia passa any empeny.

Carme Forcadell

Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Articles publicat al diari digital tribuna.cat el dies 10 i 14 de desembre de 2010

Manca d’unitat independentista

Reagrupats i solidaris

Jo, personalment, sempre vaig ser molt crític amb la falta d'unitat entre Solidaritat i Reagrupament. De fet, fins a l'últim moment, amb una certa dosi de romanticisme, confiava que si no els unia la voluntat com a mínim ho fes la necessitat. Però no ha estat així. La necessitat prou que hi era, ja n'hem vist els resultats, però les diferències de caràcter intern, no pas ideològic, han estat insalvables i el vot s'ha fragmentat. Una llàstima, perquè si en una cosa és deficitària Catalunya és en temps. El temps sempre juga a favor d'Espanya, que viu de les nostres dilacions. Tanmateix, el 28-N ja és història i ara Solidaritat, que és qui ha tret representació parlamentària, ha de saber gestionar amb intel·ligència els recursos de què disposa. Li ha faltat un escó per tenir grup propi, certament, però aconseguir-ne quatre partint del no-res i amb només uns mesos d'existència té molt de mèrit. I encara més si tenim en compte la brutal campanya de descrèdit contra Joan Laporta que ha patit. Curiós país, aquest, que blasma aquells que defensen la seva llibertat i que deixa via lliure a individus sinistres com Josep Anglada i a projectes marcadament racistes com PxC.

Joan Carretero també ha patit tota mena d'atacs i desqualificacions, alguns ferotges i repugnants, però quan els poders fàctics van veure que les enquestes atorgaven més possibilitats a Solidaritat que a Reagrupament el van deixar més tranquil i es van concentrar en Laporta. El problema és que és molt difícil que la gent voti allò que no veu, i Reagrupament ha estat invisibilitzat pels grans mitjans de comunicació. És cert que durant un any i mig ha fet una tasca titànica i exquisida recorrent Catalunya i celebrant actes en la immensa majoria de pobles i ciutats, però no n'hi ha hagut prou. Avui dia és molt difícil, moltíssim -gairebé impossible-, que una cosa, ja sigui un projecte polític o un producte cultural, arribi a milions de persones sense suport mediàtic. Aquesta és la raó per la qual alguns artistes s'estimen més que es parli d'ells en clau negativa que no pas que no se'n parli gens.

Per això, d'acord amb aquesta realitat, Reagrupament ho tenia molt difícil. Ningú no pot guanyar una cursa corrent amb una sola cama, si més no quan els altres participants corren amb dues. I encara menys sense suport econòmic, com reben els partits amb representació parlamentària, ni més recursos que les aportacions dels militants. Tot això, tanmateix, podia haver estat compensat per una presència mediàtica mínimament equilibrada que permetés difondre'n el missatge. És a dir, la presència de Joan Carretero en entrevistes personals i debats i la presència de Reagrupament en els telenotícies. Però no ha estat possible. I no ho ha estat perquè aquells demòcrates que ara demanen un lloc a la mesa del Parlament encara que el resultat de les eleccions els n'ha exclòs o que estaven en contra del cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, adduint que Catalunya és plural, són els mateixos que van impedir la presència de Reagrupament i Solidaritat en debats oberts.

"Aleshores, com és que Solidaritat ha entrat al Parlament i Reagrupament no?", es preguntarà algú. Bé, és obvi que la força mediàtica de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, és infinitament superior a la de Joan Carretero. Carretero va ser un conseller de Governació amb una dignitat nacional que fins i tot posava en evidència el seu propi partit -per això va ser destituït del càrrec i expulsat de les seves files-, però no és una persona coneguda en la mateixa mesura.

Perquè ens fem una idea del grau d'influència de la televisió en la difusió de missatges polítics, només hem de mirar Ciudadanos. Els tres diputats obtinguts per Ciudadanos el 2006 (i el 2010) són fruit de l'escandalós suport que aquesta formació va rebre de TV3 abans de les eleccions. Amb el pretext que quinze persones -quinze- havien redactat un Manifiesto en contra dels drets nacionals de Catalunya, TV3, controlada pel Partit Socialista, els va obrir les portes de bat a bat per tal que es publicitessin en prime time. El 7 de juny de 2005, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts i, tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. Sense oblidar, naturalment, la cobertura de la presentació del Manifiesto i el ressò constant posterior de la seva veu en els serveis informatius. Va ser així com Ciudadanos, modern timbaler del Bruc, va adquirir un pes que no tenia: tocant el timbal als platós de TV3 mentre els repetidors de l'emissora imitaven les parets de Montserrat. Gràcies a aquella operació, ara tenim l'ultranacionalisme espanyol i catalanofòbic assegut al Parlament, vivint de diners públics i amb quota mediàtica garantida. Hi ha una explicació, però. I és que la catalanofòbia és molt útil a l'espanyolisme català moderat, ja que gràcies a ella, quan tots dos s'ajunten, aquest últim sembla talment l'esperit del general Moragues. És lògic, per tant, que aquest espanyolisme detesti l'independentisme conseqüent. Sap que és l'únic que el despulla i que el mostra tal com és.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 12 de desembre del 2010

Quo vadis, PSC?

Pallach, que ets al cel...

Saben qui va ser Gary Cooper? I Pilar Miró? Per si no és el cas els ho apunto. El primer, un mític actor del Hollywood dels anys daurats. La segona, una directora de cinema que a més va conduir TVE en temps del PSOE de Felipe González al govern de l’Estat. I per què els ho explico, tot això? Per una pel·lícula que ve a tomb de recordar aquests dies de debat post-electoral al PSC: Gary Cooper, que estàs en los cielos... Cinta de Miró de l’any 1981. N’hi ha que aquests dies l’homenatgen en clau nostrada: Josep Pallach, que ets al Cel...! Què pensarà ell, des d’allà, de la socialdemocràcia a Catalunya? Ell que volia impulsar a mitjan anys setanta del segle passat un partit socialista d’estricta obediència catalana de ben segur a dia d’avui estaria patint molt per com evoluciona el debat post-28N al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Quo vadis, PSC? Hauria de ser l’hora de les idees, a can socialista. Cert. Hauria de ser aquest el cas. Però els noms també són importants. Són bàsics, en un projecte polític. Les persones, els ciutadans, són el centre de la democràcia. En són la raó de ser. I els individus, en política, també són l’essència de l’invent. El candidat és el missatge? No l’hauria de ser tant com l’és. I en aquest sentit, el nom que en els últims dies sona amb més força per substituir José Montilla al capdavant del PSC diu molt de l’estat de gravetat en què es troba el “pacient” PSC. Carme Chacón sembla ara la gran esperança blanca dels socialistes.

La ministra de Defensa. Una jove política que sens dubte ha tingut una carrera fulgurant, però l’únic nom que sona per liderar el PSC post-Montilla que no és un dels que hi veiem a primera línia des de fa dècades. I la novetat ha de venir de la línia més PSOE del PSC? De Chacón? Caldria preguntar-se, doncs, què queda d’aquell PSC-Reagrupament que Pallach va impulsar per pensar el país, Catalunya, des del centre-esquerra. Què en queda de posat al dia? Què en queda al PSC? L’opció Chacón ens diu que ben poc.

Montilla era un nexe indissimulable amb el PSOE. En la campanya del 28-N va tenir el detall de reivindicar-ho ja sense mitges tintes. I del seu fracàs n’ha de ser medicina reparadora més PSOE? Chacón? Quina autoritat l’avala?

Parlem d’una ministra de Defensa, així que em permetré citar als grans clàssics del ram: els romans. Autorictas: Prestigi i influència d’un senador romà. Les gestes militars l’augmentaven enormement. Però, exactament quines gestes polítiques ha protagonitzat Chacón? Ser “la niña de Felipe” (ella mateixa dixit)? Ser la política que en la campanya del 28-N només va obrir la boca per embrutar de forma demagoga via cas Palau? Ser la gran apadrinada del secretari general del PSOE, Zapatero? Ser la dona d’un dels grans spin doctors del líder socialista, Miguel Barroso, gran fan del revestiment de la política? Ser la política que Wikileaks ha destapat que a can Oncle Sam la coneixen precisament per això, per parar més cura en la forma que en el fons? O potser, sobretot pels 25 diputats que va aconseguir com a cap de cartell per al PSOE, en les eleccions espanyoles del 2008? Sona que molt especialment és això. Els serveis prestats a l’emperador via província.

Pallach, que ets al Cel... N’hi ha que l’invoquen aquests dies, en veu baixa, alçant els ulls, al PSC.

Toni Aira

Doctor en comunicació

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimecres 8 de desembre del 2010

El futur d’Esquerra

Tàndem Carod/Puigcercos

Josep Lluís Carod-Rovira, més enllà del poema de Màrius Serra que ha penjat al seu blog, manté el seu silenci respecte la desfeta d'Esquerra a les eleccions. Es veu que aquesta setmana parlarà, o això diuen, i en aquestes ganes de fer-se esperar jo només hi veig la voluntat de crear expectativa. Sempre li ha agradat fer pel·lícula, al Carod, i sempre li ha agradat ser el protagonista dels seus films. No volia que les seves declaracions s'aigualissin entre el soroll dels primers dies post-electorals, després de tants mesos a la rereguarda vol que el seu retorn soni fort, que ompli titulars. Oblida, però, que ell és un dels màxims responsables del mastegot que s'ha endut el seu partit, que Puigcercós només fa dos anys i mig que el va substituir i que l'abandó dels votants no només respon a la gestió feta durant aquest últim període. Per tant, Carod hagués hagut de sortir a donar la cara des del primer moment i respondre de la part de la derrota que li toca, que és molta.

La Rahola diu que les males veus diuen que ha acabat les reserves de cava. Si és així, no ha entès res, no ha entès que el càstig també va per a ell. Veurem què diu quan es decideixi a parlar, però s'equivocarà si el seu discurs és acusador en comptes d'autocrític, si el fa amb to de "jo ja ho deia", s'equivocarà si pretén postular-se com un nou salvador. S'equivocarà de la mateixa manera que va equivocar-se Puigcercós quan, en el congrés d'Esquerra, va voler vendre's com la renovació del partit. Recordem que aquell agitadíssim congrés es va celebrar poc després de la patacada d'Esquerra a les eleccions estatals, en les quals el partit havia perdut cinc dels vuit escons que tenia. La pèrdua de confiança de la gent es va deure al trist paper que estava fent Esquerra al tripartit, i d'això n'era responsable Carod-Rovira però també n'era responsable Puigcercós, que era el número dos del partit i que a més a més era conseller. Ni Puigcercós podia suposar un canvi llavors ni ho suposaria ara Carod.

L'altre dia mirava "El verdugo", colossal, i em va recordar a "El apartamento" per la seva brutalitat entapissada amb humor i perquè la lliçó que se n'extreu és la mateixa: si un dia decideixes posar a la venta la punteta del teu dit, t'acabaràs venent la mare. Això és el que li ha passat a Esquerra des que va bescanviar la ideologia pel poder. Com pretenen que la gent confiï en un partit perquè alliberi Catalunya si aquest partit no ha estat capaç de mantenir la seva pròpia llibertat? Carod i Puigcercós haurien d'entendre que a la gent no li importen les seves batalletes personals, que a la gent li és igual un que l'altre, que la gent vota o deixa de votar els projectes, i que el projecte que ha fracassat és l'Esquerra del tripartit, és a dir l'Esquerra de tots dos.

Astrid Bierge

Periodista

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 7 de desembre de 2010

Sobre la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-11

El dijous 2 de desembre del 2010, es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la segona conferència del cicle que organitza l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell i Òmnium Cultural, sota el títol:

“La Renaixença de Catalunya una tasca escapçada”

La conferència va anar a càrrec d’en Miquel Crusafont i Sabater, Doctor en Història i Enginyeria, president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. Soci també de l'Associació Numismàtica Espanyola i del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, col·laborador amb nombroses institucions catalanes i espanyoles en assumptes relacionats amb la numismàtica.

Més de mig centenar persones van omplir el Casal Pere Quart i van seguir amb atenció el tema que el Dr.Crusafont va desenvolupar i que resumim a continuació:

En primer lloc va parlar de la invasió de Catalunya el 1714 per les tropes espanyoles i franceses, que va comportar la destrucció de l’Estat Català i de la Generalitat, amb les consegüents represàlies contra els patriotes catalans, la prohibició de la llengua catalana, la instauració de l’absolutisme i la imposició de contribucions i impostos abusius. Tot seguit va esmentar el conferenciant que, al seu parer, amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau es pot dir que comença a Catalunya la Renaixença que segueix amb Frederic Soler (Serafí Pitarra), Mossèn Cinto Verdaguer i d’altres. Va parlar també d’Enric Prat de la Riba, el seny ordenador, que crea la Mancomunitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola d’Administració Pública, etc. Tot això és anorreat per la Dictadura del General Primo de Ribera. Més tard amb l’adveniment de la República es restaura la Generalitat i es reprèn la Renaixença, que queda definitivament destruïda per la guerra civil i la dictadura franquista. Finalment el conferenciant considera que, tot i l’adveniment de la democràcia, l’espoli de Catalunya continua i la guerra contra el català el protagonitza ara el PP a través del Tribunal Constitucional, dipositaris del nacionalisme espanyol.

Tot seguit es va fer un debat entre els assistents que van proposar qüestions, que tant el conferenciant com el senyor Pagès president de l’Associació Sabadell Memorial, van respondre extensament.