El bilingüisme ridícul del PP

"La muñeca loca de Famosa"

Fa molts anys els reis em van portar una nina que parlava. Era rossa, enravenada i tenia una tanca a l’esquena que s’obria per posar-hi les piles; just a sobre hi havia una anella de plàstic que s’estirava i anava sortint un cordillet que penjava. Llavors la nina parlava, mentre el cordillet es tornava a recargolar en l’intríngulis de la seva esquena aquella nina amb un vestit rosa i un davantal de farbalans em deia “hola mamá, tengo hambre, me das un besito? Te quiero mucho”.

He de reconèixer que la nina cansava bastant, sobretot perquè em delia estirant el cordillet una vegada i una altra, martiritzant la família que suportava estoicament la veu estrident, massa nasal i aguda (suposo que el disc de plàstic que duia a dins no donava per més) que repetia incansable aquella lletania de la mama, la gana i el petó. Era una de les primeres nines que parlava, quan cada Nadal tenia una joguina estrella que demanàvem tots i que els més afortunats rebiem, però tampoc sense gaire res més. Era un somni complert, total, real com la vida, o sigui que al cap d’un temps te n’adonaves que aquella ninota no havia canviat res: el barri era el mateix, les amigues, l’escola, les tardes a la vora de l’estufa “catalítica de Super-ser”, i que les coses meravelloses i els col·legis al·lucinants només sortien als llibres de l’Edith Blyton.

A mi la rossa platí de plàstic dur que em parlava em va cansar de seguida, sempre he sigut molt pràctica, aviat en vaig estar ben cuita d’aquella cançó enfadosa i no pas perquè ho digués en castellà, com a la tele, és a dir en una llengua en la que mai m’havien parlat els meus pares. Les coses eren així, no calia donar-hi més voltes. El que sí que m’hagués emprenyat bastant és que la nina comencés a dir-me una cosa semblant a: “hola mare, tengo hambre, em fas un petonet? Te quiero mucho”. Una cosa és parlar en castellà i l’altra parlar en català, fins aquí cap problema; la barrija barreja és manifestació d’estupidesa o falsedat perquè no he conegut ningú que parli així, ni tan sols en aquell llunyà tardofranquisme.

De manera que quan he sentit l’Alícia Sánchez Camacho dirigir-se a l’assemblea de diputats del Parlament, gairebé com si fos aquella nina de Famosa embogida, a la que algú hagués col·locat un disc tarat, tan aviat parlant en català com en castellà, sense solta ni volta, he recordat de cop la nina que tanta il·lusió em va fer durant tan poc temps, el mateix auguro al PP català d’avui, que ben aviat semblarà un disc ratllat i que d’una forma tan poc seriosa dilapida uns bons resultats que tampoc fan història (Camacho ha tret 40.000 vots menys que en el seu moment Aleix Vidal Cuadras).

Per a mi que continuïin igual, crec sincerament que la seva pujada ha estat propiciada per l’ensulsiada socialista, que a l’hora de fer-se espanyol, sempre els ha guanyat el PP. El que sí és intolerable i denunciaré sempre que en tingui ocasió és que pretenguin que la Catalunya real parla així. De cap manera, hi ha persones a les que ens dirigim en castellà pel motiu que sigui i amb altres ho fem en català. Però muñeca loca de Famosa, francament, només la senyora Camacho i els senyors de Ciutadans, que diuen que són d’esquerres malgrat el que pensin els seus votants.

Natàlia Molero

Filòloga. Professora de la UAB

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 30 de desembre del 2010