Quo vadis, PSC?

Pallach, que ets al cel...

Saben qui va ser Gary Cooper? I Pilar Miró? Per si no és el cas els ho apunto. El primer, un mític actor del Hollywood dels anys daurats. La segona, una directora de cinema que a més va conduir TVE en temps del PSOE de Felipe González al govern de l’Estat. I per què els ho explico, tot això? Per una pel·lícula que ve a tomb de recordar aquests dies de debat post-electoral al PSC: Gary Cooper, que estàs en los cielos... Cinta de Miró de l’any 1981. N’hi ha que aquests dies l’homenatgen en clau nostrada: Josep Pallach, que ets al Cel...! Què pensarà ell, des d’allà, de la socialdemocràcia a Catalunya? Ell que volia impulsar a mitjan anys setanta del segle passat un partit socialista d’estricta obediència catalana de ben segur a dia d’avui estaria patint molt per com evoluciona el debat post-28N al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Quo vadis, PSC? Hauria de ser l’hora de les idees, a can socialista. Cert. Hauria de ser aquest el cas. Però els noms també són importants. Són bàsics, en un projecte polític. Les persones, els ciutadans, són el centre de la democràcia. En són la raó de ser. I els individus, en política, també són l’essència de l’invent. El candidat és el missatge? No l’hauria de ser tant com l’és. I en aquest sentit, el nom que en els últims dies sona amb més força per substituir José Montilla al capdavant del PSC diu molt de l’estat de gravetat en què es troba el “pacient” PSC. Carme Chacón sembla ara la gran esperança blanca dels socialistes.

La ministra de Defensa. Una jove política que sens dubte ha tingut una carrera fulgurant, però l’únic nom que sona per liderar el PSC post-Montilla que no és un dels que hi veiem a primera línia des de fa dècades. I la novetat ha de venir de la línia més PSOE del PSC? De Chacón? Caldria preguntar-se, doncs, què queda d’aquell PSC-Reagrupament que Pallach va impulsar per pensar el país, Catalunya, des del centre-esquerra. Què en queda de posat al dia? Què en queda al PSC? L’opció Chacón ens diu que ben poc.

Montilla era un nexe indissimulable amb el PSOE. En la campanya del 28-N va tenir el detall de reivindicar-ho ja sense mitges tintes. I del seu fracàs n’ha de ser medicina reparadora més PSOE? Chacón? Quina autoritat l’avala?

Parlem d’una ministra de Defensa, així que em permetré citar als grans clàssics del ram: els romans. Autorictas: Prestigi i influència d’un senador romà. Les gestes militars l’augmentaven enormement. Però, exactament quines gestes polítiques ha protagonitzat Chacón? Ser “la niña de Felipe” (ella mateixa dixit)? Ser la política que en la campanya del 28-N només va obrir la boca per embrutar de forma demagoga via cas Palau? Ser la gran apadrinada del secretari general del PSOE, Zapatero? Ser la dona d’un dels grans spin doctors del líder socialista, Miguel Barroso, gran fan del revestiment de la política? Ser la política que Wikileaks ha destapat que a can Oncle Sam la coneixen precisament per això, per parar més cura en la forma que en el fons? O potser, sobretot pels 25 diputats que va aconseguir com a cap de cartell per al PSOE, en les eleccions espanyoles del 2008? Sona que molt especialment és això. Els serveis prestats a l’emperador via província.

Pallach, que ets al Cel... N’hi ha que l’invoquen aquests dies, en veu baixa, alçant els ulls, al PSC.

Toni Aira

Doctor en comunicació

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimecres 8 de desembre del 2010