Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 d’abril 2011

Els lligams PSC-PSOE

PSC, no ens fallis

De cop passen coses que sempre vam creure que no passarien. Per exemple, falten pocs dies perquè La Vanguardia tregui la seva versió en català, i són molts els catalans que repeteixen el mantra del "mai vaig pensar que jo ho podria veure". Feliçment, després de 130 anys, aquest desig col·lectiu de veure el diari central del país en l'idioma del país està a l'abast d'uns pocs dies.

Una cosa semblant passa amb la idea d'un PSC lliure dels lligams que imposa la lògica del PSOE. No es tracta tant d'un grup parlamentari propi com de tenir un cervell propi que vagi més enllà dels discursos. En aquest moment crític per a Catalunya, amb els números vermells que el mateix PSC coneix −i de la gravetat dels quals n’és responsable−, seria el moment de demostrar que entre Catalunya i el PSOE, el PSC no té el cor partit. I no em refereixo a gestos simbòlics com el de l'altre dia al Senat trencant la disciplina de vot, perquè tots sabem que els calés (i mai millor dit) ens els juguem en el Congrés. I sembla que allà no volen reproduir el petit moment de revolta protagonitzat. Simple orgasme adolescent? No haurien de madurar d'una vegada? El moment no és prou greu com per demostrar que no hi ha equívocs si es tracta de defensar el futur d'aquest país?

El que fa el Govern espanyol amb Catalunya és indecent, injust i letal per als seus set milions de ciutadans, i això el PSC ho reconeix en privat i ho dissimula en públic. Malgrat això, no queda temps per continuar dissimulant. Potser ens hem passat la vida parlant de l'ànima catalana del PSC com si fos una qüestió emotiva, i aquest debat era erroni, perquè com a centralitat, el socialisme català circula per diversos eixos, tant el que passa pel catalanisme com el que passa pel progressisme. Però quan el debat supera els canals èpics i aterra a la supervivència de tot un territori, llavors no es tracta de sentiments, sinó de prioritats. És igual si el batec socialista beu de l'oxigen del Baix Llobregat o si respira amb els aires del Baix Empordà, perquè tots, sigui quin sigui el seu origen, naveguen en el mateix vaixell que avui presenta severs forats a la proa. Permetrà el PSC que naufragui, sense intentar res? Perquè no és vàlid dir que són un partit sobirà i després demostrar una nul·la influència en la defensa dels interessos catalans. O fer com Chacón, que ha fet mèrits com a presidenciable gràcies a esborrar qualsevol rastre de catalanitat en el seu exercici.

El PSC, que viu un moment de gran desconcert, hauria de saber dues coses. Una, que ser català no és la lletra d'un anagrama, sinó un compromís irrevocable quan la situació esdevé crítica. I dos, que no tenim temps per debats adolescents. Grup parlamentari, ànima catalana? Que facin el que vulguin, però que deixin clar que aquest cop no li netejaran la cara al pare PSOE.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA  el divendres 29 d’abril del 2011
(Traducció a càrrec del secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell)

26 d’abril 2011

Catalunya, Estat independent

L'horitzó de Catalunya

La muntanya de Montserrat a l'horitzó
La famosa cantarella que diu que l'independen- tisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immo- bilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.


Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dilluns 25 d’abril del 2011

11 d’abril 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’ INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

El dijous dia 7 d’abril es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quinta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“El catalanisme de la independència”

La conferencia la va desenvolupar el senyor Manel Pagès i Panadès president de l’Associació Sabadell Memorial, Enginyer i vocal de la Junta de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, així com també autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència.” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”.

En el saló d’actes del Casal Pere Quart, es van reunir gairebé un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant, qui va començar fent un breu repàs de la història recent de la nostra Nació, especialment pel que fa als primers passos del catalanisme de la Renaixença i a la transició democràtica desprès de la mort del dictador Franco i a les fites assolides fins avui per obtenir una certa autonomia de l’Estat espanyol. Va certificar que aquest Estat s’enduu de Catalunya 22 mil milions d’euros cada any, a canvi de res. Aquest espoli comporta un empobriment progressiu de Catalunya. És en aquests moments, l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Tot seguit va comentar les manifestacions fetes recentment per l’exdirigent del Fons Monetari Internacional el senyor Kenneth Rogoff, en el sentit de poder afirmar amb tota seguretat que si Catalunya fos independent, seria un dels països més rics del món. A sobre, el Govern de Madrid intenta destruir la personalitat de Catalunya, els nostres signes d’identitat i la nostra llengua. Espanya s’ha convertit en un mal son per Catalunya.


El Sr Pagès va constatar que abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol i que actualment Espanya només rep un 30% dels nostres productes, un altre 30% és per consum propi i l’altra 30% va destinat a la resta del món. L’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València, Barcelona fins a Lió, és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta, per tant el mercat de Catalunya és Europa i el món, no pas Espanya. La independència seria beneficiosa per a tots els habitants de Catalunya. Per aconseguir-la, cal que una majoria de catalans la vulgui i que el Parlament de Catalunya la proclami.

El conferenciant va assegurar a tots el presents que la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Tots plegats hem de continuar treballant per aconseguir una “massa crítica” suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim.

El Sr. Manel Pagès va concloure la seva conferència afirmant que el catalanisme de la Renaixença, s’ha transformat darrerament en el catalanisme de la independència.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Pagès va encetar un interessant col·loqui amb alguns dels assistents que li varen formular preguntes molt interessants, especialment arran de la possibilitat real d’assolir la independència en un termini de temps relativament curt. Això va donar peu a un interessant debat i a poder ampliar les explicacions donades al llarg de la seva xerrada pel conferenciant.

10 d’abril 2011

Parlant de retallades

És com viure en dos països

Si hom escolta l’oposició política de Catalunya, el nostre país és a punt de petar. “Mas ha començat a desmantellar l’estat del benestar”, sentencien els socialistes, tot imitant l’exageració que ICV utilitza per engrescar la seva parròquia. El cinisme i l’amnèsia del PSC és un fenomen digne d’estudi, una actitud que fa posar els pèls de punta a qualsevol persona amb dos dits de seny. Amb sinceritat, jo no pensava que el socialisme català experimentés aquesta deriva tan acusada cap allò que, d’una manera molt precisa, podem anomenar antipolítica. No hagués dit mai que Joaquim Nadal acabaria liderant una tàctica parlamentària més pròpia dels anti-sistema que d’un partit de govern.

És tot allò del relat, que tanta feina dóna a assessors, consultors i d’altres figures afins. Sobre un fet – l’esforç de retallar un 10 % del pressupost del Govern – es lluita per construir un sentit que sigui hegemònic. En aquesta línia, Mas va fer ahir una conferència solemne en la qual va llançar i repetir una idea que és tan forta i clara com incontestable: “La feina d’ara és el nostre futur”. Calia sortir al pas de tantes tones de falsedats vessades durant les darreres setmanes. Penso que una gran majoria de ciutadans – en contra del que defensen els partits de l’oposició i molts comentaristes – sí comprenen perfectament l’abast del que està intentant el president i el seu Gabinet. Sobretot perquè, després de set anys de martingales i embolics, són tractats com a persones adultes per una administració que no amaga l’ou.

Però la batalla mediàtica per imposar una o altra narració es desenvolupa com si no importés gaire una dada empíricament certa: que el líder de CiU gaudeix d’un dipòsit enorme de confiança, així ho certifiquen totes les darreres enquestes. Els consellers de Mas cometen més o menys errors, la feina dels departaments és millorable, hi ha coses que podrien fer-se i explicar-se amb més encert però, sumat i restat, hi ha un país que no es deixa seduir per la cridòria ni per la demagògia. Hi ha un país que va votar Mas per fer la feina que Montilla no va fer i, per tant, accepta la severitat i la cruesa del moment, i espera que els nous governants s’acabin d’adaptar al context. Mas ja va advertir que venien temps difícils, no va enredar cap elector.

Les anomenades retallades no agraden ningú, és clar. Però Catalunya no serà Haití pel fet de reduir un 10 % el pressupost de l’administració autonòmica. Si els socis del derrotat tripartit insisteixen en el maximalisme i la truculència, potser aconseguiran muntar manifestacions de mestres i metges, però no convenceran la gran majoria de ciutadans. La gent no és idiota: sap que les coses són molt complicades i també sap que, fins fa tres mesos, governaven la Generalitat uns personatges que avui pretenen parlar com si arribessin de Finlàndia.

Si mires els mitjans i mires el carrer, és com viure en dos països completament diferents. Però és el carrer qui finalment vota, bo és subratllar-ho.

Francesc-Marc Álvaro
Escriptor i periodista

Article publicat al num.402 del Butlletí de FCO el dijous 07 d’abril del 2011

08 d’abril 2011

Anàlisi de la banca espanyola

El perquè de gairebé tot plegat

La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.

La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.

D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!

I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.

Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.

Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.

Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.

Xavier Roig i Castelló
Enginyer, empresari i assagista

Article publicat al diari ara el dijous 7 d’abril del 2011

07 d’abril 2011

El 10A Barcelona Decideix

Els atacs al "sí" d'Artur Mas

Penso que Artur Mas no hauria d'haver votat anticipadament en la consulta del 10 d'abril sobre la independència nacional. Ja sé que ho ha fet a títol personal, com un ciutadà més amb dret a vot, però és obvi que la ciutadania de Mas és indestriable del seu càrrec com a president de Catalunya. I el president de Catalunya, com en tots els referèndums i cites electorals, té el deure de votar el dia assenyalat i davant les càmeres dels mitjans de comunicació. Tanmateix, si ho mirem bé, cal reconèixer que no és pas tan negatiu aquest avançament. Potser més aviat al contrari, ja que, precisament pel càrrec que ostenta, no sols ha donat una projecció i un impuls més elevats a la consulta, sinó que fent públic el seu vot favorable a la independència de Catalunya ha estimulat la participació. Sí, ja sabem que la política nacional de Convergència es fonamenta en l'ambigüitat i en el famós "tot i que..." magistralment caricaturitzat pel Polònia. Però els gestos, en política, són molt importants, queden en la història i, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, acaben comprometent els seus autors.

Només cal veure les ires que ha desfermat aquest vot entre els nacionalistes espanyols i els autonomistes per mesurar-ne la rellevància. Fixem-nos que la reacció ha estat tan furibunda com la que van desfermar les declaracions de Jordi Pujol parlant de la independència com a única alternativa a la mort nacional de Catalunya. Incapaços de rebatre'l amb arguments, van optar per la desqualificació més barroera presentant-lo com un vell que repapieja o fa catúfols. Ara ha passat el mateix. A Mas, és clar, com que és més jove que Pujol, no poden dir-li que repapieja. Per això Alícia Sánchez Camacho ha definit la seva acció com "un error lamentable", José Montilla l'ha acusat de fomentar "la divisió" i Joan Puigcercós l'ha titllat de "clandestí" per no convocar la premsa. Els partits independentistes, en canvi, han considerat que, tot i que no es traduirà en l'acció política de Convergència, el vot afirmatiu de Mas té un valor simbòlic indiscutible.

Les desqualificacions, consegüentment, són clarificadores, ja que mostren el veritable perfil de cadascú. Sobretot el de Joan Puigcercós i la cúpula del seu partit, els mateixos que van callar com tombes quan l'espanyolista que van fer president de la Generalitat, no sols va negar-se rotundament a votar, sinó que va defensar el dret a la llibertat d'expressió de la Falange i va menysprear aquest dret en el cas d'Arenys de Munt. Llavors Esquerra, a través del portaveu Ignasi Llorente, amb unes declaracions que produïen vergonya aliena de tan escandalosament patètiques i llefiscoses com eren, va justificar José Montilla. El titular de Vilaweb del 10 de setembre de 2009 era justament aquest: "Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt". Deu ser per això que Esquerra tampoc no ha dit res contra la infinitat de pals a les rodes que el Partit Socialista, el seu amic de l'ànima, ha posat en la major part dels gairebé sis-cents municipis que han organitzat la consulta. Silenci absolut, no fos cas que el PSOE de Catalunya prengués mal. Al final, per tant, davant d'un gest d'una càrrega simbòlica tan gran, com ho ha estat el fet que el president del país hagi votat afirmativament -més enllà de les contradiccions que això suposi amb la seva praxi política-, hi hem vist dues reaccions. A una banda, la satisfeta de l'independentisme i, a l'altra, la de l'autonomisme, PP, PSOE i Esquerra. Un magnífic tripartit.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dijous 7 d’abril del 2011

02 d’abril 2011

El coneixement portarà la independència

La pedagogia a casa

Durant molts anys, el catalanisme s'ha dedicat a fer pedagogia a la resta de l'Estat. Es tractava d'explicar-los la nostra realitat perquè ens acceptessin. Fer-los veure que teníem una llengua i una cultura pròpia, una identitat diferenciada, etcètera. Els intents d'aquesta via pedagògica han tingut un resultat decebedor. Espanya no vol acceptar la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l'Estat. Ni tan sols ho volen els que allà es proclamen federalistes. No tenen cap necessitat i, de fet, se senten més còmodes i forts negant la complexitat de l'Estat que ens ha tocat viure.

Arribats a aquest punt, l'única via pedagògica que té sentit és la interior. De portes endins, amb els set milions i mig d'habitants del Principat en primera instància, i amb els dotze milions dels territoris de parla catalana, que és la manera que es fa servir per dir Països Catalans. Fins que els ciutadans que viuen aquí no entenguin què ens està passant, el catalanisme, el sobiranisme i l'independentisme no se'n sortiran. Ara que la crisi és greu i ens toca el rebre a gairebé tots, és quan les injustícies que pateixen els catalans respecte als espanyols s'haurien de conèixer majoritàriament.

Projecció internacional i voluntat de fer-nos sentir al món, sí. Obsessió pel pont aeri i pidolar l'acceptació de Madrid, ara ja no. Cal pedagogia, però amb els mateixos catalans perquè entenguin que amb 20.000 milions d'euros més anuals aniríem millor. El cens de l'eventual consulta pel pacte fiscal català ha d'estar ben informat. Saber què paga un català i què en rep, i comparar-ho amb l'aportació i el retorn dels ciutadans de la resta de l'Estat. Extreure qualsevol element passional del debat Catalunya-Espanya i centrar-se en dades irrefutables.

Molts de vostès han rebut correus electrònics d'amics que expliquen l'espoli fiscal, els quilòmetres d'autovies construïts a Catalunya i a l'entorn de Madrid, les beques dels estudiants catalans i a la resta de l'Estat o les inversions del Ministeri de Cultura per habitant aquí i allà. Doncs en lloc de correus d'amics, seria útil informació oficial, rigorosa i transparent per a tothom.


Saül Gordillo
Periodista
Director de l’Agència Catalana de Notícies

Article publicat al diari AVUI el dijous 17 de març del 2011