Parlant de retallades

És com viure en dos països

Si hom escolta l’oposició política de Catalunya, el nostre país és a punt de petar. “Mas ha començat a desmantellar l’estat del benestar”, sentencien els socialistes, tot imitant l’exageració que ICV utilitza per engrescar la seva parròquia. El cinisme i l’amnèsia del PSC és un fenomen digne d’estudi, una actitud que fa posar els pèls de punta a qualsevol persona amb dos dits de seny. Amb sinceritat, jo no pensava que el socialisme català experimentés aquesta deriva tan acusada cap allò que, d’una manera molt precisa, podem anomenar antipolítica. No hagués dit mai que Joaquim Nadal acabaria liderant una tàctica parlamentària més pròpia dels anti-sistema que d’un partit de govern.

És tot allò del relat, que tanta feina dóna a assessors, consultors i d’altres figures afins. Sobre un fet – l’esforç de retallar un 10 % del pressupost del Govern – es lluita per construir un sentit que sigui hegemònic. En aquesta línia, Mas va fer ahir una conferència solemne en la qual va llançar i repetir una idea que és tan forta i clara com incontestable: “La feina d’ara és el nostre futur”. Calia sortir al pas de tantes tones de falsedats vessades durant les darreres setmanes. Penso que una gran majoria de ciutadans – en contra del que defensen els partits de l’oposició i molts comentaristes – sí comprenen perfectament l’abast del que està intentant el president i el seu Gabinet. Sobretot perquè, després de set anys de martingales i embolics, són tractats com a persones adultes per una administració que no amaga l’ou.

Però la batalla mediàtica per imposar una o altra narració es desenvolupa com si no importés gaire una dada empíricament certa: que el líder de CiU gaudeix d’un dipòsit enorme de confiança, així ho certifiquen totes les darreres enquestes. Els consellers de Mas cometen més o menys errors, la feina dels departaments és millorable, hi ha coses que podrien fer-se i explicar-se amb més encert però, sumat i restat, hi ha un país que no es deixa seduir per la cridòria ni per la demagògia. Hi ha un país que va votar Mas per fer la feina que Montilla no va fer i, per tant, accepta la severitat i la cruesa del moment, i espera que els nous governants s’acabin d’adaptar al context. Mas ja va advertir que venien temps difícils, no va enredar cap elector.

Les anomenades retallades no agraden ningú, és clar. Però Catalunya no serà Haití pel fet de reduir un 10 % el pressupost de l’administració autonòmica. Si els socis del derrotat tripartit insisteixen en el maximalisme i la truculència, potser aconseguiran muntar manifestacions de mestres i metges, però no convenceran la gran majoria de ciutadans. La gent no és idiota: sap que les coses són molt complicades i també sap que, fins fa tres mesos, governaven la Generalitat uns personatges que avui pretenen parlar com si arribessin de Finlàndia.

Si mires els mitjans i mires el carrer, és com viure en dos països completament diferents. Però és el carrer qui finalment vota, bo és subratllar-ho.

Francesc-Marc Álvaro

Escriptor i periodista

Article publicat al num.402 del Butlletí de FCO el dijous 07 d’abril del 2011