Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de març 2012

Gràcies President Pujol

Evolució lògica


Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea.

Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il·lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures.

Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys.

Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides.

Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.

Marc Gafarot
Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra
Cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 27 de març del 2012.

26 de març 2012

Sobirà o independent

CDC i l’Estat propi


El congrés nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d’aquest cap de setmana ha consagrat definitivament el seu gir sobiranista amb l’oficialització de la recerca d’un Estat propi com a objectiu polític. Demanar un Estat propi és anar molt més enllà de la defensa del dret de decidir: és anunciar que es demanarà el vot afirmatiu en una consulta i que l’objectiu final és la secessió del Regne d’Espanya. No està gens malament, tenint en compte que CDC ha estat sempre el paradigma de l’ambigüitat dialèctica i el càlcul tàctic. Finalment els convergents s’han tirat a l’aigua, i Déu n’hi do com han esquitxat.

La primera lectura que cal fer-ne és que CDC ha demostrat prou maduresa política i responsabilitat per entendre que la via autonomista només ens aboca a la fallida com a nació. La negociació sistemàtica amb el govern espanyol de torn no només no va enlloc, sinó que genera un anticatalanisme que, en molts aspectes mediàtics i polítics, ratlla el racisme més miserable. Catalunya no ha pogut convèncer Espanya de res i només ha aconseguit, per la via de la responsabilitat i la lleialtat, construir una Espanya moderna, acabada i rodona en la qual no hi ha cap escletxa on encaixar-s’hi. No era fàcil per a CDC reconèixer tot això i, sobretot, no era gens còmode perquè l’obliga a una acció política molt més valenta i arriscada.

Aquest trànsit estratègic no ha estat senzill d’assimilar, tenint en compte que suposa la mutació definitiva del tronc central del catalanisme dels darrers cent anys. El somni de Francesc Cambó i de Jordi Pujol era impossible: potser s’havia de provar, però ja es veia venir que era inviable. Conscient de tot això, deia ahir l’Oriol Pujol que el seu pare no va fracassar. Això no és important; allò realment important és que l’expresident hagi tingut el valor d’admetre que s’ha quedat sense arguments davant dels independentistes i que si continuem per aquest camí ens aboquem al desastre. Que ho digui precisament ell té un valor incalculable i el converteix en una autèntica màquina de fer sobiranistes, en un accelerador del procés.

En segon lloc, cal esperar una traducció pràctica de la ponència política del congrés. Entenc que ara tampoc no cal córrer, però sí que entenc que la nova direcció liderada per Oriol Pujol deu tenir un calendari concret i secret. Si la proposta de pacte fiscal fracassa no s’entendrà que es perllongui el pacte amb el PP i que no es desenvolupi un programa inequívocament sobiranista. Tal com l’entenc, el pacte fiscal és el darrer “Escolta, Espanya” que es llança des de casa nostra. No podran dir mai, a Madrid, que no ho vam dir prou o que no ho van acabar d’entendre. I si no responen positivament CDC haurà de passar de les paraules als fets.

Jaume Clotet
Periodista i historiador per la UB.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 26 de març del 2011

16 de març 2012

Sembla que ara va de debò

Estem vivint uns temps difícils com a persones i com a país. Les amenaces i els atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra economia, proliferen, es multipliquen i s’aguditzen. L’Estat Espanyol ha decidit d’una vegada per totes, esborrar la nostra identitat i destruir la Nació Catalana per sempre més. Sotmetre definitivament Catalunya per poder-la explotar a plaer i condemnar-nos a la marginació més absoluta.

Contra aquesta agressió, hem de procedir de forma intel·ligent i de la única manera possible. Separar-nos d’aquells que ens roben, ens fan mal o ens volen aniquilar. Si desitgem deslliurar-nos de tanta ignomínia, espoli i escarn a que som sotmesos, haurem de treballar per aconseguir la independència. Per primera vegada durant els 300 anys d'ocupació espanyola, una majoria de catalans, es declaren independentistes.

El full de ruta cap a la independència, ens indica allò que hem de fer per aconseguir-la. La primera fita és consolidar una majoria social independentista. És el que definim com a massa crítica necessària per començar aquest procés. Per aconseguir aquesta massa crítica, cal informar i conscienciar a la gent, a tothom i a tot arreu, per tal que des de la indignació, la convicció, el sentiment o la butxaca, s’incorporin al catalanisme del segle XXI o el de la independència. És la tasca que ens hem imposat la Unió Catalanista.

Dos esdeveniments cabdals han accelerat l’agenda independentista: les consultes populars per a la independència i la gran manifestació de prop de dos milions de persones pel dret a decidir. Aquestes importants fites, tenen continuïtat amb l’Associació d’Ajuntaments per a la Independència i la formació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el dissabte 10 de març d’enguany. Sembla que ara va de debò i que aquesta no serà una més de les moltes plataformes que ha sorgit aquests darrers temps.

Ens hi adherim i exhortem a tots els ciutadans i Municipis de Catalunya a implicar-s’hi i donar-hi suport. Per enfortir i propagar el catalanisme, fonament bàsic per la independència, seria important que les entitats, Associacions, Clubs i Agrupacions de tota mena de la Societat Civil, s’impliquessin en aquest procés.

Si estimeu Catalunya de veritat, voleu la llibertat i desitgeu la independència: escriviu-nos! Hi ha molta feina a fer i fan falta molts voluntaris.

Tot seguit publiquem un article que es va escriure abans de la constitució formal de l’ANC i que dona un punt de vista que nosaltres en bona part compartim.


L’Assemblea Nacional Catalana

Fa molts anys, quan jo era molt jove, recordo que es van fer diverses edicions (quatre si no em falla la memòria) d’una cosa que es deia Convenció per a la Independència Nacional. Hi participava una pila de persones, moltes de les quals vinculades al món acadèmic i activista, i pretenia establir un full de ruta per a la secessió del nostre país, així com intentar fixar una mica què passaria el dia després. Recordo que aquesta bona gent va considerar que l’any 1992 seria idoni per a la proclamació de l’Estat català, aprofitant que Barcelona seria el centre del món durant uns dies, que hi havia una eclosió de nous Estats sorgits de les desferres de la Unió Soviètica i que l’independentisme polític, de la mà de l’Àngel Colom, començava a sortir de l’armari i tenir visibilitat social. Han passat 20 anys justos des d’aquell any i de la independència i de la Convenció no se n’ha sabut res més.

Des de llavors, i abans també, el nostre país ha pensat i tirat endavant dotzenes d’activitats en la mateixa línia, totes elles molt lloables i molt coratjoses. És un senyal positiu perquè vol dir que el país es mou i que la gent té prou seny com per no deixar la política exclusivament en mans dels polítics. No sóc dels que pensen que en matèria de sobiranisme la gent va per davant de la política, perquè això seria treure legitimitat i validesa al resultat electoral, però sí que valoro positivament que un percentatge notable de la societat treballi desinteressadament per un projecte que em sembla, hores d’ara, l’única via possible. El procés de les consultes va ser, en aquest sentit, una iniciativa extraordinària.

Aquest cap de setmana veurem néixer una altra d’aquestes convencions. Aquesta, que serà massiva, es diu Assemblea Nacional Catalana (ANC). Com sempre, es debatrà un full de ruta per assolir la independència, que inclou, com sempre, la internacionalització de la causa independentista, l’organització territorial de la pròpia organització, l’explicació pedagògica de les bondats de l’Estat català i la previsió de què fer el dia D + 1. Em sembla tot molt bé.

Ara bé, fins i tot abans de començar l’ANC ja ha demanat al Govern de Catalunya i als partits sobiranistes que posin fil a l’agulla. Em sembla bé. Però fent pública aquesta petició donen per fet que la secessió no es podrà fer sense els polítics ni llurs partits, de manera que l’ANC corre el risc de convertir-se, només, en un nou lobi per la independència, com tants i tants altres que ja corren per aquests móns de Déu.

Jaume Clotet
Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 7 de març del 2012

12 de març 2012

La immersió es política ?

Les tres tristes famílies

No entraré a discutir sobre el model educatiu català ni sobre l’aval popular i democràtic a la immersió lingüística. Crec que discutir-ho amb aquestes tres famílies és rebaixar-nos a nosaltres mateixos. No s’ho mereixen perquè, en realitat, no busquen aquest debat. Però sí que em té intrigat el circuit mental d’aquestes persones. Evidentment n’excloc els pobres nens, convertits per llurs pares en arma política i en munició barata de la intolerància i el sabotatge social. Per sort, el director d’un dels centres on estudien quatre d’aquests nens va dir que estan perfectament integrats, que parlen català perfectament i que procuren viure aliens a les follies familiars.

Realment em pregunto què pensen aquestes tres parelles de pares sobre sí mateixes. Estan contentes de ser una pedra a la sabata de tot un país? Quan es miren al mirall al matí, estan orgulloses del seu comportament social? Arriben a entendre el mal que es fan a si mateixes, als seus fills i, de retruc, que són uns grans dinamitzadors involuntaris del sobiranisme social? Em fascina també el seu egoisme còsmic. La frase de la senyora Consuelo Santos (“Tengo mis derechos, que cambien todo el sistema”) demostra el seu nul respecte per allò que pensa la immensa majoria dels seus conciutadans. Intueixo que no deuen fer gaire vida social i que no deuen participar de les reunions de l’AMPA. Deuen viure existències molt tristes.

Diuen ara que no són tres famílies, sinó 500. Bé, és indiferent; ni que en fossin 5.000. A Catalunya hi ha, aproximadament, un milió de famílies. El mig miler que ara diuen que són representen un diminut 0,05 per cent de les famílies del país. Amb això en tenen prou com per voler canviar una llei tan bàsica com la immersió lingüística? No s’adonen del tarannà poc democràtic i gens respectuós de la seva conducta? Suposo que no.

Perquè, de fet, estem parlant d’això; del nul respecte a la democràcia d’aquests sectors de l’espanyolisme, confortablement aixoplugats sota les ales del PP i de Ciutadans. Posaré un exemple evident. La ILP que va suprimir les corrides de toros a Catalunya va recollir més de 180.000 signatures i la majoria absoluta dels vots del Parlament. En canvi, la ILP contra la immersió en va recollir 55.000 i no va superar el primer tràmit parlamentari. Aquestes són les dades objectives de la democràcia i la voluntat popular. Que el PP pretengui fer marxa enrere amb les corrides de toros i, per contra, imposar la supressió de la immersió lingüística demostra, per si algú en tenia algun dubte, per on es passa l’Alicia Sánchez Camacho la sobirania popular i parlamentària.

Jaume Clotet
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de març del 2011

06 de març 2012

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de març, es va celebrar a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell, la cinquena conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’economia a Sabadell "

(De ciutat industrial a ciutat de serveis o dormitori. La decadència industrial de Sabadell. L’espoli fiscal. Les empreses, infraestructures, xarxa viària i ferrocarrils, el futur de l’aeroport. El mercat europeu i les caixes d’estalvi)

La conferencia fou desenvolupada per en Josep Milà i Masoliver, Economista i sociòleg. Coordinador de la secció d’Economia i Ciències Socials de la Fundació Bosch i Cardellach, ex Regidor de l’Ajuntament de Sabadell i que actualment dirigeix una Consultoria d’Estudis Socio-econòmics.

Tot seguit podeu llegir un resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pel gairebé un centenar d’assistents a la conferència:

L’especialització tèxtil, va permetre la projecció internacional de Sabadell. A mesura que aquesta indústria anava perdent pes, l’estructura empresarial, es va anar diversificant: metal·lúrgia, química, construcció, informàtica, alimentació, etc. La nova tendència de l’economia, ens porta a la terciarització industrial. Cal considerar que una part important dels serveis forma part d l’entramat industrial.

A Sabadell hi ha instal·lades el 43,2% d’empreses i el 31,9% del total dels treballadors de la demarcació i cal tenir en compte que la demarcació industrial de Sabadell, és una de les concentracions industrials més potents de Catalunya ja que aquesta ocupa el 15é lloc en el rànking provincial de l’Estat (demarcació COCIS), amb una gran tradició i potencial exportador i d’internacionalització. Cal constatar però la deficient xarxa de comunicacions (els enllaços viaris estan col·lapsats) i les traves burocràtiques (intervencionisme polític), dificulten o impedeixen el desenvolupament d’aquesta potencialitat, que encara conserva Sabadell. La mobilitat és un factor determinant per poder desenvolupar la indústria i poder-la conservar, factor directe en la creació de llocs de treball.

Tot i que l’espectre de ciutat dormitori amenaça el futur de Sabadell, encara disposem de motors empresarials importants, que poden frenar la decadència econòmica de la zona: Universitat Autònoma, Sincrotró, Banc de Sabadell, Escola de Disseny, Viena, Cassa, Fluidra, el Camp d’Aviació i un teixit industrial format per moltes petites i mitjanes empreses. En canvi, algunes de les iniciatives comercials, són de dubtosa utilitat.

Reflexió final: No podem esperar cap iniciativa del sector públic, les institucions polítiques no serveixen i la legislació no acompanya. Només les entitats sorgides de la iniciativa privada, poden ajudar a sortir de l’estancament empresarial, a reactivar la economia i tornar a Sabadell la importància industrial i econòmica d’antany.

05 de març 2012

Pacte fiscal: O ens en sortim o morim

Els cinc escenaris del desafiament català

"El pacte fiscal és l'oportunitat de refer la relació entre Catalunya i Espanya, que naufraga. Sense pacte fiscal, Catalunya prendrà el seu propi camí ". Aquesta frase la va pronunciar el president de la Generalitat, Artur Mas , fa un mes a la seu del Govern espanyol, el Palau de la Moncloa, immediatament després de reunir-se amb el president Mariano Rajoy . "Sense pacte fiscal, Catalunya està morta", va declarar fa una setmana l'expresident Jordi Pujol.

Les circumstàncies històriques han fet coincidir el desafiament català amb la pitjor crisi que afecta a Espanya i Europa. I són precisament les enormes dificultats del Govern de Catalunya per mantenir els serveis públics essencials, el que ha posat al descobert la precarietat de l'autonomia i ha convertit, políticament parlant, el pacte fiscal en un assumpte de vida o mort per a Catalunya, per Convergència i Unió i, sobretot, per al seu abanderat, el propi Artur Mas.

En els plantejaments estratègics documentats del Govern de la Generalitat i de Convergència i Unió per als propers dos anys hi ha cinc escenaris possibles, dels quals tres són de ruptura. Pràcticament tots aboquen a unes eleccions anticipades a Catalunya que, en qualsevol cas, marcaran una inflexió històrica en les relacions de Catalunya amb Espanya de conseqüències encara imprevisibles.

És tant el que està en joc que la cúpula del Govern de la Generalitat està desenvolupant una estratègia pedagògica sense precedents a la recerca de complicitats polítiques i civils ─especialment en el món financer i empresarial─ no només a Catalunya, també en cercles influents d'Espanya i d'Europa. Ho demostra la recent ofensiva del president de la Generalitat a la premsa internacional: "Catalunya podria perfectament ser un Estat dins de la Unió Europea, l'Holanda del Sud", va dir al parisenc Le Monde . En el Frankfurter Allgemeine Zeitung va reclamar "la mateixa sobirania fiscal que té el País Basc" ... "El nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal, i a llarg termini ja veurem", va declarar al Financial Times . El denominador comú de totes les declaracions del president és que "no hi ha marxa enrere". Que busca i vol l'acord amb Espanya, però que si es tanca aquest camí, no hi haurà més remei que obrir-ne de nous. Però, fins on està disposat a arribar el president català?

L'oposició ha recriminat a Artur Mas que la seva proposta és poc precisa i fins i tot els socialistes insisteixen en parlar de xifres. Això no obstant, els tècnics de CiU insisteixen que ara les xifres no són l’essencial, perquè el que es planteja és una qüestió de poder polític. El poder dels catalans a gestionar els seus propis recursos, aquest és el gran canvi polític, que tindria, per descomptat, efectes financers afegits. La proposta del Govern implica doncs com a condició sine qua non sortir de la Lofca, és a dir del règim comú de les comunitats autònomes, establir un sistema específic per a Catalunya i que l'Estat traspassi la recaptació i la gestió de tots els impostos a la Generalitat. En resum, es tracta de controlar la caixa i la clau. Com es tracta d'un canvi transcendental, Mas està disposat a realitzar-lo de manera progressiva per evitar impactes no desitjables, però tot ha de començar per un afegit en la llei orgànica de Finançament que exclogui explícitament a Catalunya com ja ho fa amb el País Basc, amb Navarra i sovint amb Canàries.

Amb aquest plantejament es preveuen cinc escenaris, a quin d’ells més insòlit.

Escenari A. Acord Mas-Rajoy.
El president del Govern espanyol ha rebut missatges de CiU però també del seu propi partit i d'empresaris i financers que la situació catalana és insostenible. Alguns dirigents del PP català han defensat en privat el concert econòmic per a Catalunya amb els mateixos arguments que el seu coreligionari bilbaí Antonio Basagoiti. Fonts del PP asseguren que Rajoy és conscient de la necessitat d'un canvi. Des de la FAES es defensa una reforma de l'Estat de les autonomies i han sorgit veus favorables a recentralitzar l'Estat autonòmic, però respectant les tres excepcions de les nacionalitats històriques. No és la posició majoritària al PP ni al Govern, però un acord Mas-Rajoy sobre el pacte fiscal canviaria radicalment la política catalana i probablement també l'espanyola. Fins i tot obriria la porta a que els nacionalistes catalans s'impliquessin en el govern de l'Estat si fos necessari. Si això arribés a produir-se ─els escèptics són majoria en tots dos bàndols¬─, Mas sotmetria l'acord al veredicte de les urnes en unes eleccions anticipades a finals de l'any que ve.

Escenari B. Desacord sense ruptura.
És bastant probable que el Govern espanyol es decanti per una reforma del sistema de finançament que podria millorar l'actual model, però sense oferir un tractament específic a Catalunya. Si el canvi fos substancial i la persistència de la crisi desaconsellés per inoportunes les iniciatives de ruptura, Artur Mas podria defensar l'acceptació provisional d'un sistema insatisfactori i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquí el problema seria intern a Convergència Democràtica. El partit celebra congrés aquest mateix mes i la ponència política proclama el fracàs del reformisme espanyol i planteja avançar cap a la "plena sobirania" en el marc de la "transició nacional" preconitzada pel mateix Artur Mas.

Escenari C.Ruptura CiU-PP i pacte CiU-ERC.
Si no hi ha acord amb el Govern espanyol, CiU trencarà amb el PP i buscarà el suport d'ERC per a la segona meitat de la legislatura o, almenys, per aprovar els pressupostos de l'any 2013, inevitablement any d'eleccions anticipades. Artur Mas i Oriol Junqueras mantenen una relació tan fluida com discreta pensant en el futur a mitjà termini. Han consolidat una relació cordial i fins i tot còmplice, però la desconfiança i les relacions caïnites entre els comandaments intermedis de tots dos partits alimentada durant l'etapa del tripartit encara no ha desaparegut, sobretot tenint en compte que si fracassés el pacte fiscal, CiU i ERC es disputarien la bandera del sobiranisme.

Escenari D.Referèndum i insubmissió fiscal.
Si el rebuig del pacte fiscal per part del Govern espanyol és rotund, Mas ha anunciat la possibilitat de convocar un referèndum perquè es pronunciï la ciutadania catalana. És una iniciativa que provoca en l'àmbit nacionalista dubtes i conjectures diverses, perquè probablement la consulta seria desautoritzada pel Govern espanyol, i socialistes i populars segurament la boicotejarien. Tanmateix, en relació amb el referèndum Mas es va pronunciar públicament favorable a exercir "actes d'afirmació" que serveixin per "reforçar legitimitats democràtiques" encara que "trenquin les costures de la Constitució". La qüestió és: i després què? Si de poc va servir el referèndum de l'Estatut, per què hauria de donar-se per al·ludit el Govern espanyol per la consulta del pacte fiscal? La posició dels estrategs de CiU és que l'aval democràtic al pacte fiscal legitimaria la insubmissió fiscal. És a dir, la Generalitat convocaria els catalans a pagar els seus impostos directament a l'Agència Tributària Catalana.

Escenari E.Convocatòria per un Estat propi.
Una altra resposta al rebuig del pacte fiscal seria la immediata convocatòria d'eleccions, però amb un missatge per part del president de la Generalitat totalment diferent. Compareixeria davant l'opinió pública catalana, recordaria tots els esforços per trobar un encaix amb Espanya ─Estatut, pacte fiscal ...─ que haurien estat rebutjats per argumentar que a Catalunya no li queda una altra opció que constituir-se en Estat propi. Artur Mas convocaria en aquest cas eleccions comprometent-se a iniciar el procés. Si amb aquest discurs obtingués una victòria contundent, tindria també efectes autodeterminatius i legitimaria democràticament l'obertura del procés. Artur Mas sol evitar el concepte d'independència perquè, com va dir als corresponsals estrangers, a Europa ja ningú és independent. Es tracta de poder decidir des de la pròpia sobirania el vincle amb Espanya i amb Europa.


Jordi Barbeta
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 4 de març del 2012.

01 de març 2012

La guerra del “pinganillo”

Esmolem les eines un cop més

Barreiro a la dreta, amb Rajoy i Garcia Escudero
Cada cert temps, els governs espanyols reaccionen de forma totalment desproporcionada i violenta davant de temes que ja estaven ben arrelats i assumits. Bé, alguns pensàvem que es tractava de qüestions més o menys superades. Però no, els catalans sembla ser que sempre haurem d’estar alertes, sempre haurem de tenir les eines a punt i ben esmolades. L’últim episodi ha estat protagonitzat per la revisió de l’ús del català al Senat. El català a Espanya els treu de polleguera. El català està mal vist a Espanya perquè és incòmode, perquè no casa amb l’assimilació. El més diferent que hi ha Espanya és el català. Això els emprenya, perquè l’ús del català sempre ha estat més important que l’Euskera. La nostra llengua es va parlar sempre. Es va defensar durant el franquisme en els tallers, en les esglésies, als partits de futbol, arreu.

Això xoca amb concepció imperial d’Espanya. La mentalitat espanyola és imperial. Van perdre les colònies exteriors i ara s’han llençat sobre les presumptes colònies interiors. I tot i que Catalunya no és una colònia , de vegades ens han tractat com si ho fos. S’hi escarrassen, però no tots, i no ho aconsegueixen. Nosaltres existim com a poble per la llengua i per la nostra cultura. Els emprenya..

El portaveu del Partit Popular al Senat, Xosé Barreiro, va trepitjar una línia vermella la setmana passada. Va cometre un greu error dient que l’ús del català i de les llengües oficials a la Cambra Alta és equivocat i que s’hauria de revisar. A la cambra territorial s’utilitzen totes les llengües oficials reconegudes per la Constitució amb absoluta normalitat. Es tracta d’una qüestió intocable, no té retorn, no hi ha marxa enrere. Serem absolutament defensors de l’ús normalitzat de les llengües al Senat, perquè una cambra que vol ser i és territorial no té sentit que no utilitzi les llengües del territori que vol representar. El que es va aconseguir en l'anterior legislatura no pot canviar. No ens mourem d’aquí, defensarem amb fermesa la nostra posició.

Resulta molt sorprenent que Barreiro hagi dit aquestes coses quan dimecres es va aprovar una moció per unanimitat per reformar el Senat i remarcar la seva naturalesa de cambra territorial. Va quedar clar que la llengua era intocable, però alguns ho van oblidar ràpidament.

El que demostra Espanya no ha entès res de res i haurem de fer encara més esforços per protegir la nostra llengua, la nostra cultura.

Montserrat Candini
Portaveu Adjunta al Senat

Article publicat al diari eNotícies el dimecres 29 de febrer del 2012