Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de gener 2013

El corredors ferroviaris

L’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell, us convida a la quarta conferència del cicle 2012-13 d’informació i debat “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” que sota el títol

Les infraestructures de Catalunya

Ports, aeroports, carreteres, trens i energia. L’eix mediterrani (la Via Augusta). L’absurditat de l’Espanya radial. L’Estat Català, solució definitiva als dèficits actuals.

es desenvoluparà el proper dijous 7 de febrer al Saló d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan, 20 de Sabadell, a càrrec d’en Pere Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell. Presentarà el conferenciant n’Antoni Mª Brunet i Berch, President de la Cambra de Comerç de Sabadell.

Relacionat amb el tema d’aquesta conferència i per donar un interessant punt de vista sobre la polèmica entre el corredor del mediterrani i el corredor central que vol proposar també l’estat espanyol, tot seguit podeu llegir un interessant article de l’arquitecte Manel Larrosa que es va publicar fa uns mesos al Diari de Sabadell.

El corredor ferroviari central és inconstitucional

La voluntat del govern central de fer el corredor central ferroviari per Aragó cap a França topa directament amb l’article 31 de la Constitució espanyola que afirma: ”El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía”.

Aquest article ha estat explicat pels juristes en termes de justícia financera, cosa que significaria que el govern ha de ser equitatiu no solament en la recaptació dels ingressos sinó també en el repartiment de les despeses, de forma que aquestes no cauen totalment en l’àmbit de la discrecionalitat política sinó que han de ser raonables i justificades, com aquell contrapès responsable de l’obligació econòmica que suposen els impostos als ciutadans.

L’article referit ens diu que hi ha frivolitats polítiques que són directament delicte, que hi ha plantejaments polítics de ministres que no són admissibles i que atemptem contra els drets de la ciutadania. Ni més ni menys.

L’article referit no ha estat quasi mai citat, amagat davant el biaix sistemàtic d’una interpretació constitucional demagògica en base al principi de solidaritat, el qual ha servit per a justificar qualsevol inversió en una voluntat de transformar el model territorial fins al punt que “a España no la va a reconocer ni la madre que la parió”, tal i com va dir Alfonso Guerra.

El corredor central ferroviari vindria ser actualment l’expressió màxima de l’Espanya capital París que ens explica el professor Germà Bel. Aquest autor descriu tres-cents anys de formació de l’Espanya centralista la qual, des de Felip Vè fins avui, ha construït un model radial i de prioritats basades en la formació d’una capital desorbitada.

Per a entendre la magnitud de la irracionalitat de l’eix central ferroviari només ens cal recordar, que no solament França no el contempla, sinó alguns detalls territorials importants: La majoria dels territoris de les comunitats autònomes espanyoles formen llocs de pas dels gran corredors peninsulars i s’uneixen a altres territoris veïns per, generalment, unes poques connexions: és el cas de Catalunya amb França i el corredor del Mediterrani i per Lleida cap a la vall de l’Ebre. El cas de l’Aragó és idèntic, muntat sobre la vall de l’Ebre en direcció al País Basc i Navarra i amb un eix en direcció al centre peninsular. Els grans corredors són un equilibri de distàncies i volums de població sobre una base orogràfica que la historia ha consolidat al llarg dels segles. Aquest esquema es pot canviar, òbviament, ja que l'enginyeria avui dia ho permetria, però fer-ho seria tant irracional com que Catalunya volgués una connexió de mercaderies amb França a través del Cadí, a semblança de com l’Aragó ho planteja pels Pirineus d’Osca. Els grans corredors ferroviaris, que seran pocs i estratègicament situats, no poden improvisar-se. Fer-ho atempta contra la justificació econòmica, contra els criteris d’eficiència i contra l’assignació equitativa dels recursos, objectius protegits constitucionalment i esdevinguts drets de ciutadania. I les mercaderies de Madrid en arribar a l’Ebre han de triar anar per Irún o per la Jonquera, si no és que abans no han pres l’eix d’Irún per Burgos. No hi ha més marge i aquest no és cap maltractament ni cap marginació.

Però, la força dels fets polítics centralistes és tant potent que la seva pressió imponent ens porta a diari a haver d’admetre-la sense remei, tot i el nostre profund desacord. Durant trenta anys constitucionals ens hem vist abocats a admetre la falsa legitimitat d’una discrecionalitat centralista en les infraestructures comandada pels dos grans partits polítics espanyols, talment com una mena de destí inexorable i indefugible.

En contrast amb aquesta deriva, els trenta anys finals del tres-cents de la formació de l’Espanya moderna han succeït en un Estat que proclama principis d’equitat i una organització composta amb entitats territorials. Per aquest a raó, allò que fou possible durant els 270 anys primers ara, en les darrers trenta, ja no és admissible ni legal.

L’article citat de la Constitució, al costat de molts altres que fan referència als principis d’actuació de les administracions públiques, posa en qüestió que el govern central pugui promoure el corredor central i realitzar altres demagògies del mateix calibre. I, en tot cas, si ho fa, les seves actuacions poden ser matèria de recurs als tribunals. Nogensmenys l’article referit forma part del Capítol dels Drets i Llibertats dels ciutadans, la qual cosa li atorga una importància cabdal.

És urgent que superem la nostra immobilització de súbdits sotmesos a una política que és capaç de practicar qualsevol discrecionalitat i demagògia amb l’excusa de la solidaritat i d’inversemblants equilibris territorials. Hem de combatre directament als tribunals una anarquia de govern que s’exerceix directament amb una limitació dels drets de la ciutadania. I, si nosaltres ho permetem..., és que fem deixadesa de la condició de ciutadans.

Vol dir això que creiem rotundament en la justícia?, doncs volem dir que creiem encara més en el debat social al voltant d’un plet públic i en el Dret com a doctrina social civilitzadora. Vol dir que desconfiem que l’àmbit polític sigui l’únic i exclusiu al qual hàgim de sotmetre tota planificació racional i tot debat social. La proclama que fem diu que la força de la societat pot tombar la demagògia populista si usa les armes del Dret i de l’opinió pública i que ja és hora d’una societat amb més orgull i pes. Creiem en la justícia com a acte de representació social adreçat a la superació del mal govern.

Manel Larrosa
Arquitecte

28 de gener 2013

La independència no és el dimoni

El president de la Generalitat, Artur Mas, destaca la importància dels darrers gestos simbòlics a favor de la construcció nacional del país. Gestos i decisions que situen Catalunya en el camí de restaurar la seva plenitud nacional. El president també demana a tots aquells que no comparteixin l'objectiu final, que no posin traves al dret a decidir i a la democràcia. "Del que es tracta és de poder expressar les idees de cadascú. "Que no es demonitzin les idees de la majoria de catalans" ha dit recentment. Això ve a tomb de les afirmacions que fan des de Madrid tot dient que l’important és parlar de la crisi, dels aturats i no de la independència. Arran d’aquests comentaris que fan els unionistes, podeu llegir l’article del periodista Germà Capdevila que publiquem tot seguit.

Crisi i independència

Aquesta setmana ha estat molt important. Després de consultes populars informals i manifestacions històriques, hem dit al món d'una manera clara, a través dels nostres representats democràtics, que hem iniciat oficialment el nostre camí cap a la sobirania plena.

De seguida hem sentit veus que reclamen que ens deixem de romanços i ens ocupem dels greus problemes del dia a dia: atur rècord, retallades, tancament d'empreses, fracàs escolar, i un llarg etcètera.

Precisament aquests assumptes urgents són els que ens obliguen a no descansar i prémer l'accelerador per avançar cap a la independència. L'alternativa és quedar-nos en un estat que es gastarà en aquest 2013 més de 28.000 milions en armament alhora que buida la guardiola de la Seguretat Social per comprar els seus propis bons de deute, saltant-se a la torera la llei que li ho prohibeix. Un estat que no només ens castiga amb un dèficit fiscal de més de 15.000 milions cada any —quantes polítiques d'ocupació i estímul econòmic es podrien fer amb aquests diners!— , sinó que no fa les transferències obligades per llei. Els incompliments ja superen els 8.000 milions, el doble de les retallades anunciades enguany per la Generalitat.

Un exemple flagrant: per culpa d'aquests incompliments, Catalunya va haver d'endarrerir els pagaments a la Seguretat Social, i va rebre una forta multa econòmica! Qui reté els diners catalans i impedeix que es puguin complir els terminis, imposa una multa per haver-los incomplit. Aquest és el present i el futur que ens espera si no tirem endavant el procés encetat al Parlament amb la Declaració de Sobirania.

El ministre Montoro va dir en roda de premsa fa un parell de dies, sense envermellir, que havia estat un error del conseller Mas-Colell comptar amb els diners de la disposició addicional tercera de l'Estatut, perquè ells no havien inclòs aquests diners en el pressupost. En un estat democràtic homologat, l'incompliment d'una llei orgànica de l'estat com és l'Estatut seria perseguit i castigat pels tribunals, però això és Espanya, amics.

Germà Capdevila
Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 26 de gener del 2013

21 de gener 2013

Què és i de què serveix una DECLARACIÓ DE SOBIRANIA?

El proper dimecres dia 23 de gener es votarà al Parlament una declaració de sobirania que és una peça fonamental, necessària i prèvia a qualsevol referèndum, consulta o declaració de independència. Tanmateix, el debat polític ha creat una certa confusió sobre l'abast i el valor d'aquesta declaració i per aquest motiu podeu trobar tot seguit l’escrit que es va publicar en el digital VilaWeb per aclarir l’abast polític d’aquesta declaració. Nomes calen cinc minuts per llegir-lo i prendre consciència dels passos que aquest Govern està fent en el camí cap a l’Estat Propi.

S’expliquen tot seguit quines conseqüències té una votació com la que s'ha proposat al Parlament de Catalunya

Què és una declaració de sobirania?

Normalment una declaració de sobirania la fa un grup humà, una nació, que proclama davant el món que a partir d’aquell moment és subjecte de sobirania, és a dir, que no reconeix cap sobirania superior a la del seu poble.

És igual una declaració de sobirania que una declaració d’independència?

No necessàriament. Molt sovint la declaració de sobirania és prèvia a la d’independència. Té lògica que un poble primer declari que es sobirà i després concreti com exerceix aquesta sobirania. Però passa que les declaracions d’independència solen arribar d’una manera abrupta i, per tant, de vegades un mateix document serveix per a totes dues coses.

Declarar-se subjecte de dret polític i jurídic té conseqüències?

En té. Però només si després s’exerceix conseqüentment. És possible, per exemple, declarar-se sobirà i no proclamar mai la independència. Llavors, la declaració de sobirania és retòrica i prou. Però si es proclama la independència, la base d’aquesta declaració sempre serà que prèviament s’ha declarat la sobirania. Si el conflicte arribés a les institucions jurídiques internacionals, la declaració de sobirania seria valuosa.

En el cas català, quin valor tindria la declaració de sobirania?

El cas català segueix un procés molt net i clar, que vol impedir que la declaració d’independència, quan arribi, pugui ser impugnada jurídicament a l’àmbit internacional.

En primer lloc, el mes de setembre passat el parlament de la novena legislatura, escollit democràticament, va aprovar la resolució 742/IX, amb què anunciava la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Va ser el primer pas del procés cap a l’autodeterminació. I cal no negligir, tanmateix, els antecedents de tres votacions (del 1989, 1998 i 2010) en què el parlament ja avisava que Catalunya, tot i acceptar el marc legal establert, no renunciava al dret d’autodeterminació.

Respecte a la votació del 27 de setembre passat, com que aquesta decisió no era present en els programes dels partits que la van votar, era prudent de convocar noves eleccions, perquè els partits incorporessin al programa la voluntat de fer el referèndum i, per tant, la població ratifiqués aquesta voluntat. Així ningú no pot acusar ni els partits ni el parlament d’enganyar la població. El vot popular refermà la voluntat de convocar el referèndum d’una manera clarament majoritària.

El pas següent, doncs, és proclamar la sobirania. Avisar el món que el poble de Catalunya no reconeix cap sobirania superior a la pròpia i que la pedra angular del procés iniciat el 27 de setembre de 2012 està en aquesta solemne decisió.

Si Catalunya reconegués un subjecte de sobirania diferent del propi, aleshores és evident que no podria decidir tota sola i que qualsevol decisió que volgués prendre l’hauria de compartir o negociar amb aquells amb qui compartiria la sobirania. Aquesta és la raó de fons de la declaració. Si Catalunya, per exemple, reconegués la sobirania espanyola, forçosament hauria de sotmetre a votació de tots els espanyols una decisió com la independència.

Es pot reconèixer la sobirania del poble de Catalunya i anar contra la independència?

Naturalment. Avui és pràctica comuna de cedir sobirania entre estats, especialment en el context europeu. Catalunya, quan sigui independent, probablement cedirà part de sobirania a Europa o a entitats supranacionals –fins i tot entrar a l’ONU implica una cessió de sobirania menor. Per tant, l’una cosa no exclou l’altra.

Ara, és poc habitual de reconèixer només la pròpia sobirania i alhora acceptar un ‘statu quo’ de submissió a una altra, com podria ser la d’un ‘poble espanyol’ que inclogués també el ‘poble català’.

La raó principal que podria justificar una actitud com aquesta, aparentment contradictòria, és de defensar la prevalença de la democràcia. Com que arreu del món les nacions es reconeixen com a sobiranes i les entitats subnacionals no, es fa difícil de dir que Catalunya és una nació i negar-li ensems el dret d’exercir la sobirania. Per això es reconeix la possibilitat que la població voti.

Però la població podria decidir voluntàriament de subsumir la seva sobirania a una altra. Aquest també seria un acte sobirà contra el qual ningú no podria apel·lar, perquè és obvi que si la població catalana té dret de decidir, aquest dret no pot ser condicionat en la seva decisió.

Quants vots calen per declarar la sobirania?

No hi ha cap xifra establerta. De fet, la jurisprudència internacional accepta que la sobirania ni tan sols sigui proclamada per un parlament constituït formalment. Podria proclamar-la una assemblea creada expressament. Però és evident que, com més vinculada és la declaració a una evolució de la legalitat existent, més força jurídica té.

Hi ha la possibilitat que la proclamació de la independència acabi en una confrontació jurídica entre els estats espanyol i català al Tribunal Internacional. Si passa això, el tribunal analitzarà el mètode de proclamació de la independència prenent com a base que com més representatiu sigui de la voluntat de la població, millor. I és en aquest sentit que tant la seqüència explicada abans com el nombre de vots compta.

A partir de la majoria simple, doncs, com més ens acostem a una majoria qualificada molt millor. Perquè podrem argumentar més legitimitat en cas que sigui necessari, si hi ha un conflicte judicial.

I la recerca d’aquesta majoria no pot fer inservible la declaració, si cal fer concessions a tothom?

Una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama, la nació catalana en aquest cas, no reconeix cap sobirania superior i per tant es constitueix en subjecte sobirà; i que vol exercir d’una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment. Mentre això quedi clar la declaració és suficient.

Si no s'aprova primer una declaració de sobirania es pot votar la independència després?

La independència es pot votar sempre, amb proclamació de sobirania prèvia o no. Perquè votar la independència és, de fet, demostrar la sobirania per la via pràctica.

15 gener 2013

Una noticia de VilaWeb,cat

15 de gener 2013

PSC, to be or not to be

Els socialistes del PSC es mouen entre el ser o no ser, volen i dolen. Sacralitzen una Constitució pactada a punta de pistola, o un federalisme esotèric que des del segle XIX ha fracassat en tots els seus intents d'articular Espanya, un federalisme, que és el tema preferit dels qui no tenen arguments per defensar la unitat d'Espanya i dels qui, en el fons, no tenen el valor que cal per defensar la llibertat de Catalunya. Ara s’han despenjat dient que donen suport a un “dret a decidir”, però sense dir què és el que s’ha de decidir, potser volen decidir el color de la moqueta del Parlament. Malgrat tot els del PSC asseguren això si, que volen liderar el “NO” a la independència. Es a dir: to be or not to be. Llegiu l’article que sobre aquest volgut lideratge del PSC, escriu el periodista Vicent Sanchis i que podeu trobar tot seguit.

Liderar el "no"

La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.

La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel•les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.

És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.

El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 14 de gener del 2013

09 de gener 2013

Dèficit inassolible

El conseller d'Economia Mas-Colell avisa que mantenir l'objectiu dèficit al 0,7% no ajuda gens a establir un clima de confiança amb l'Estat i defensa en un article que la xifra s'ha de revisar i avisa que en cas contrari deixarà Catalunya probablement en una situació pitjor, tal vegada com l’economía nord-americana, al llindar d’un precipici. L'objectiu de dèficit del 0,7% per pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. D'un objectiu del 1,5% al 0,7% van 1.600 milions, més del doble de la contribució a les nostres universitats. Tot seguit publiquem íntegre l'article del conseller Mas Colell.

El nostre precipici fiscal

Fa dos anys, el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit corresponent al 2010 del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d'euros) i amb una exigència de dèficit del 1,3% per al 2011. En conseqüència, en el moment de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d'austeritat intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia globalment a Espanya. Però com valoràvem, i valorem, la credibilitat, no vàrem manifestar una adhesió estricta a l'objectiu oficial i fixàrem un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.

El nou Govern del 2013 es troba davant d'un dilema semblant. L'objectiu de dèficit pel 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, més exactament des de l'agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir de l'objectiu oficial. D'una banda, els escenaris de control europeus s'han endurit i refinat i, en gran manera, la nostra credibilitat ara s'avaluarà pel nostre compromís i voluntat d'assumir els objectius que Europa reconeix. D'altra banda, els mercats financers s'han tancat. Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més que el que permeti l'objectiu reconegut.

Però això no vol dir que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l'objectiu o impulsar la seva revisió si és necessari. I és, efectivament, necessari perquè l'objectiu del 0,7% pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.

És intel·lectualment feble perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa molt a prop d'ella, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del 4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa pel 2013, no té cap lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió espanyola, la qual cosa no convé en absolut a Europa. En termes relatius, la magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013 és similar a l'abisme fiscal nord-americà. Els nord-americans s'han angoixat amb molta raó per la possibilitat de autoprecipitarse a la recessió. Nosaltres hauríem d’estar-ho per la mateixa causa, amb l'agreujant que ja estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l'objectiu (i que s'ha de fer de manera ordenada, és a dir, que no encareixi el crèdit, sinó al contrari). És el que opinen molts experts i organismes internacionals. El Govern espanyol pot estar segur del nostre suport si aquesta és també la seva posició. Confiem que Europa ho acabi veient així i, pel seu propi bé, no es deixi portar per impulsos dogmàtics.

És políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és injust i arbitrari imposar el 0,7% a les autonomies, quan l'objectiu global negociat amb Europa és el 4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi castellà que diu: “quien parte y reparte se queda con la mejor parte”) i que no ajuda a establir un clima de confiança i de col·laboració. No s'ha de subestimar fins a quin punt la decisió del passat mes de juliol d'endurir l'objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del conjunt de l'Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític entre l'Estat i Catalunya.

Quina hauria de ser la distribució de l'objectiu de dèficit entre administració central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria 1/3 per les autonomies i 2/3 per l'administració central. En aquests moments, això representaria el 1,5% i el 3%, respectivament. Com a mínim així hauria de ser si totes les autonomies haguessin de fixar el mateix objectiu, cosa que no està gens clara perquè les situacions de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les condicions fossin uniformes però en relació amb la situació de partida, per exemple, descomptant els pagaments d'interessos (i potser els ingressos de les privatitzacions). A la diferència resultant entre despeses ordinàries (excloent el pagament d'interessos) i ingressos ordinaris se l'anomena dèficit (o superàvit) primari i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té més sentit imposar un objectiu comú respecte al dèficit primari que respecte al dèficit total, perquè si els pagaments per persona en concepte d'interessos són més alts en una autonomia que en una altra implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per atendre serveis públics.

En qualsevol cas, un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB pel 2013 comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els pagaments per interessos estrictes del 2013 seran de 2.200 milions d'euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d'euros, per tant, el superàvit primari seria de l'ordre de 800 milions d'euros). En una situació de recessió com l'actual pretendre aquest nivell de rigor seria insensat.

Finalment, l'objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un ajust de 4.000 milions d'euros via ingressos i despeses) no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun ajust d'aquestes característiques (i no hi havia molts) ja s'ha practicat. El que ara es demana imposarà molts sofriments als ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de recobrar la salut o de tornar a col•locar el tren econòmic sobre les vies (en una repetida imatge del president Lula), no hi ha més remei que acceptar-ho, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una situació pitjor que si portéssim a terme un programa de consolidació fiscal dotat de racionalitat. La diferència entre un objectiu del 1,5% i del 0,7% són 1.600 milions d'euros, més del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres universitats. En definitiva, es tractaria d'un sofriment inútil, que fa bullir la sang.

Andreu Mas Colell
Conseller d’Economía

Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns dia 7 de gener del 2013

03 de gener 2013

La Constitució no ho permet

Tots els arguments que fan servir els unionistes espanyolistes per no donar legitimitat a la demanda catalana d’un referèndum per la independència, tenen com excusa principal la “Sagrada Constitució” per dir que aquest text impedeix fer una consulta al poble català. L’advocat Quim Torra, en l’article que tot seguit podeu llegir en el nostre Blog, compara aquestes fal·làcies dels unionistes actuals, amb el que ja es deia en temps del dictador per part dels seus hereus, que encara avui es mouen pels espais polítics del país.

"Todo se lo debo al franquismo"

El 6 de juny de 1974 va ser un dia important per Rodolfo Martín Villa. Havien passat només 40 anys des del seu naixement a León, fill d'un empleat de la Renfe. Després d'una treballada i esforçada carrera dins del règim feixista espanyol, amb tan sols 28 anys ja era cap nacional del Sindicato Español Revolucionario i, després d'anar pujant dins de les estructures “sindicals” arribava la seva consagració: governador civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento.

L'acte de presa de possessió va reunir les autoritats del moment: l'alcalde, Enrique Massó; el president de la Diputació, Juan Antonio Samaranch i el capità general de Catalunya, general Bañuls. Després de les paraules del governador sortint, Sr. Pelayo Ros, Martín Villa va fer un parlament d'agraïment. “Sería traidor a mis orígenes si no quisiera que el Movimiento sea algo acogedor y hospitalario y que marche adelante con fórmulas asociativas. Todo se lo debo al franquismo y sólo respondiendo con la total entrega en el servicio, podré corresponder a sus contínuas llamadas y a su confianza en mi persona”.

El juliol de 1975, La Vanguardia Española li feia una entrevista. A la pregunta de com veia el procés “democratitzador”, afirmava: “Yo estoy a favor de una democratización del sistema siempre que se haga partiendo de él. El 18 de julio es un punto de partida irreversible. En definitiva, desde las Cortes constituidas, todo; desde las Cortes constituyentes, nada”. La resta és conegut: mort Franco, Martín Villa es camuflarà dins de la UCD, després en el PP i seguirà, fins els nostres dies ocupant càrrecs públics o proporcionats pels càrrecs públics, com va ser la privatització de nombroses empreses de titularitat pública, autèntic festival de pasqua de resurrecció franquista. Total, 50 anys de servei a l'Estat espanyol que, entre d'altres, els catalans hem tingut la desgràcia de contribuir.

Trec avui el seu nom a aquesta columna arran d'unes declaracions seves sobre el procés d'independència de Catalunya. A aquestes alçades és totalment coherent que el Sr. Martín Villa s'hi oposi, que fins i tot demani responsabilitats penals si s'arribés a convocar el referèndum, etcètera, etcètera. No es pot esperar menys d’algú que volia que el Movimiento fos una cosa “agradable y acogedor”. Però el més important de les seves declaracions va ser el raonament de fons que va fer servir: “La Constitución no lo permite”.

Aquesta és la clau de volta de tot plegat. Franquistes a qui tot ho deuen a la seva fidelitat al dictador, que consideren que el 18 de julio és un “punto de partida irreversible”, que van entendre perfectament que la manera de seguir vigilant els ratolins era “democratizando el sistema partiendo de él”, saben, i tant que ho saben!, que la “Constitución no permite el referéndum”.

És aquest franquisme que no acaba mai, és aquesta constitució convertida en la gran gàbia dels catalans, són aquests feixistes que avui, com ahir, no volen deixar-nos votar. Saben que la independència de Catalunya serà, ara sí, la fi del franquisme. I és que la independència suposa una autèntica revolució: la de la radicalitat democràtica. Per això individus com Martín Villa s'hi oposaran sempre. Perquè temen la llibertat.

Quim Torra
Advocat i editor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 3 de gener del 2013