El conseller d'Economia Mas-Colell avisa que mantenir l'objectiu dèficit al 0,7% no ajuda gens a establir un clima de confiança amb l'Estat i defensa en un article que la xifra s'ha de revisar i avisa que en cas contrari deixarà Catalunya probablement en una situació pitjor, tal vegada com l’economía nord-americana, al llindar d’un precipici. L'objectiu de dèficit del 0,7% per pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. D'un objectiu del 1,5% al 0,7% van 1.600 milions, més del doble de la contribució a les nostres universitats. Tot seguit publiquem íntegre l'article del conseller Mas Colell.
El nostre precipici fiscal
Fa dos anys, el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit corresponent al 2010 del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d'euros) i amb una exigència de dèficit del 1,3% per al 2011. En conseqüència, en el moment de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d'austeritat intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia globalment a Espanya. Però com valoràvem, i valorem, la credibilitat, no vàrem manifestar una adhesió estricta a l'objectiu oficial i fixàrem un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.
El nou Govern del 2013 es troba davant d'un dilema semblant. L'objectiu de dèficit pel 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, més exactament des de l'agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir de l'objectiu oficial. D'una banda, els escenaris de control europeus s'han endurit i refinat i, en gran manera, la nostra credibilitat ara s'avaluarà pel nostre compromís i voluntat d'assumir els objectius que Europa reconeix. D'altra banda, els mercats financers s'han tancat. Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més que el que permeti l'objectiu reconegut.
Però això no vol dir que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l'objectiu o impulsar la seva revisió si és necessari. I és, efectivament, necessari perquè l'objectiu del 0,7% pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.
És intel·lectualment feble perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa molt a prop d'ella, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del 4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa pel 2013, no té cap lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió espanyola, la qual cosa no convé en absolut a Europa. En termes relatius, la magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013 és similar a l'abisme fiscal nord-americà. Els nord-americans s'han angoixat amb molta raó per la possibilitat de autoprecipitarse a la recessió. Nosaltres hauríem d’estar-ho per la mateixa causa, amb l'agreujant que ja estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l'objectiu (i que s'ha de fer de manera ordenada, és a dir, que no encareixi el crèdit, sinó al contrari). És el que opinen molts experts i organismes internacionals. El Govern espanyol pot estar segur del nostre suport si aquesta és també la seva posició. Confiem que Europa ho acabi veient així i, pel seu propi bé, no es deixi portar per impulsos dogmàtics.
És políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és injust i arbitrari imposar el 0,7% a les autonomies, quan l'objectiu global negociat amb Europa és el 4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi castellà que diu: “quien parte y reparte se queda con la mejor parte”) i que no ajuda a establir un clima de confiança i de col·laboració. No s'ha de subestimar fins a quin punt la decisió del passat mes de juliol d'endurir l'objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del conjunt de l'Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític entre l'Estat i Catalunya.
Quina hauria de ser la distribució de l'objectiu de dèficit entre administració central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria 1/3 per les autonomies i 2/3 per l'administració central. En aquests moments, això representaria el 1,5% i el 3%, respectivament. Com a mínim així hauria de ser si totes les autonomies haguessin de fixar el mateix objectiu, cosa que no està gens clara perquè les situacions de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les condicions fossin uniformes però en relació amb la situació de partida, per exemple, descomptant els pagaments d'interessos (i potser els ingressos de les privatitzacions). A la diferència resultant entre despeses ordinàries (excloent el pagament d'interessos) i ingressos ordinaris se l'anomena dèficit (o superàvit) primari i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té més sentit imposar un objectiu comú respecte al dèficit primari que respecte al dèficit total, perquè si els pagaments per persona en concepte d'interessos són més alts en una autonomia que en una altra implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per atendre serveis públics.
En qualsevol cas, un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB pel 2013 comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els pagaments per interessos estrictes del 2013 seran de 2.200 milions d'euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d'euros, per tant, el superàvit primari seria de l'ordre de 800 milions d'euros). En una situació de recessió com l'actual pretendre aquest nivell de rigor seria insensat.
Finalment, l'objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un ajust de 4.000 milions d'euros via ingressos i despeses) no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun ajust d'aquestes característiques (i no hi havia molts) ja s'ha practicat. El que ara es demana imposarà molts sofriments als ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de recobrar la salut o de tornar a col•locar el tren econòmic sobre les vies (en una repetida imatge del president Lula), no hi ha més remei que acceptar-ho, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una situació pitjor que si portéssim a terme un programa de consolidació fiscal dotat de racionalitat. La diferència entre un objectiu del 1,5% i del 0,7% són 1.600 milions d'euros, més del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres universitats. En definitiva, es tractaria d'un sofriment inútil, que fa bullir la sang.
Andreu Mas Colell
Conseller d’Economía
Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns dia 7 de gener del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada