El corredors ferroviaris

L’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell, us convida a la quarta conferència del cicle 2012-13 d’informació i debat “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” que sota el títol

Les infraestructures de Catalunya

Ports, aeroports, carreteres, trens i energia. L’eix mediterrani (la Via Augusta). L’absurditat de l’Espanya radial. L’Estat Català, solució definitiva als dèficits actuals.

es desenvoluparà el proper dijous 7 de febrer al Saló d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan, 20 de Sabadell, a càrrec d’en Pere Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell. Presentarà el conferenciant n’Antoni Mª Brunet i Berch, President de la Cambra de Comerç de Sabadell.

Relacionat amb el tema d’aquesta conferència i per donar un interessant punt de vista sobre la polèmica entre el corredor del mediterrani i el corredor central que vol proposar també l’estat espanyol, tot seguit podeu llegir un interessant article de l’arquitecte Manel Larrosa que es va publicar fa uns mesos al Diari de Sabadell.

El corredor ferroviari central és inconstitucional

La voluntat del govern central de fer el corredor central ferroviari per Aragó cap a França topa directament amb l’article 31 de la Constitució espanyola que afirma: ”El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía”.

Aquest article ha estat explicat pels juristes en termes de justícia financera, cosa que significaria que el govern ha de ser equitatiu no solament en la recaptació dels ingressos sinó també en el repartiment de les despeses, de forma que aquestes no cauen totalment en l’àmbit de la discrecionalitat política sinó que han de ser raonables i justificades, com aquell contrapès responsable de l’obligació econòmica que suposen els impostos als ciutadans.

L’article referit ens diu que hi ha frivolitats polítiques que són directament delicte, que hi ha plantejaments polítics de ministres que no són admissibles i que atemptem contra els drets de la ciutadania. Ni més ni menys.

L’article referit no ha estat quasi mai citat, amagat davant el biaix sistemàtic d’una interpretació constitucional demagògica en base al principi de solidaritat, el qual ha servit per a justificar qualsevol inversió en una voluntat de transformar el model territorial fins al punt que “a España no la va a reconocer ni la madre que la parió”, tal i com va dir Alfonso Guerra.

El corredor central ferroviari vindria ser actualment l’expressió màxima de l’Espanya capital París que ens explica el professor Germà Bel. Aquest autor descriu tres-cents anys de formació de l’Espanya centralista la qual, des de Felip Vè fins avui, ha construït un model radial i de prioritats basades en la formació d’una capital desorbitada.

Per a entendre la magnitud de la irracionalitat de l’eix central ferroviari només ens cal recordar, que no solament França no el contempla, sinó alguns detalls territorials importants: La majoria dels territoris de les comunitats autònomes espanyoles formen llocs de pas dels gran corredors peninsulars i s’uneixen a altres territoris veïns per, generalment, unes poques connexions: és el cas de Catalunya amb França i el corredor del Mediterrani i per Lleida cap a la vall de l’Ebre. El cas de l’Aragó és idèntic, muntat sobre la vall de l’Ebre en direcció al País Basc i Navarra i amb un eix en direcció al centre peninsular. Els grans corredors són un equilibri de distàncies i volums de població sobre una base orogràfica que la historia ha consolidat al llarg dels segles. Aquest esquema es pot canviar, òbviament, ja que l'enginyeria avui dia ho permetria, però fer-ho seria tant irracional com que Catalunya volgués una connexió de mercaderies amb França a través del Cadí, a semblança de com l’Aragó ho planteja pels Pirineus d’Osca. Els grans corredors ferroviaris, que seran pocs i estratègicament situats, no poden improvisar-se. Fer-ho atempta contra la justificació econòmica, contra els criteris d’eficiència i contra l’assignació equitativa dels recursos, objectius protegits constitucionalment i esdevinguts drets de ciutadania. I les mercaderies de Madrid en arribar a l’Ebre han de triar anar per Irún o per la Jonquera, si no és que abans no han pres l’eix d’Irún per Burgos. No hi ha més marge i aquest no és cap maltractament ni cap marginació.

Però, la força dels fets polítics centralistes és tant potent que la seva pressió imponent ens porta a diari a haver d’admetre-la sense remei, tot i el nostre profund desacord. Durant trenta anys constitucionals ens hem vist abocats a admetre la falsa legitimitat d’una discrecionalitat centralista en les infraestructures comandada pels dos grans partits polítics espanyols, talment com una mena de destí inexorable i indefugible.

En contrast amb aquesta deriva, els trenta anys finals del tres-cents de la formació de l’Espanya moderna han succeït en un Estat que proclama principis d’equitat i una organització composta amb entitats territorials. Per aquest a raó, allò que fou possible durant els 270 anys primers ara, en les darrers trenta, ja no és admissible ni legal.

L’article citat de la Constitució, al costat de molts altres que fan referència als principis d’actuació de les administracions públiques, posa en qüestió que el govern central pugui promoure el corredor central i realitzar altres demagògies del mateix calibre. I, en tot cas, si ho fa, les seves actuacions poden ser matèria de recurs als tribunals. Nogensmenys l’article referit forma part del Capítol dels Drets i Llibertats dels ciutadans, la qual cosa li atorga una importància cabdal.

És urgent que superem la nostra immobilització de súbdits sotmesos a una política que és capaç de practicar qualsevol discrecionalitat i demagògia amb l’excusa de la solidaritat i d’inversemblants equilibris territorials. Hem de combatre directament als tribunals una anarquia de govern que s’exerceix directament amb una limitació dels drets de la ciutadania. I, si nosaltres ho permetem..., és que fem deixadesa de la condició de ciutadans.

Vol dir això que creiem rotundament en la justícia?, doncs volem dir que creiem encara més en el debat social al voltant d’un plet públic i en el Dret com a doctrina social civilitzadora. Vol dir que desconfiem que l’àmbit polític sigui l’únic i exclusiu al qual hàgim de sotmetre tota planificació racional i tot debat social. La proclama que fem diu que la força de la societat pot tombar la demagògia populista si usa les armes del Dret i de l’opinió pública i que ja és hora d’una societat amb més orgull i pes. Creiem en la justícia com a acte de representació social adreçat a la superació del mal govern.

Manel Larrosa
Arquitecte