La llengua catalana és irresistible. Hem de parlar sempre en català. Ara que estem a les portes d’assolir una fita anys enrere inimaginable, com és la de tenir un Estat propi, no podem deixar malmetre la nostra llengua. El periodista Victor Alexandre, ens acosta al cas d’una noia brasilera que ha escrit un llibre on parla de la dificultat que va tenir, en arribar a Catalunya, de poder aprendre la nostra llengua, per culpa principalment dels mateixos catalans. Val la pena llegir l’article més avall i veure el vídeo relacionat.
L’aprenentatge del català malgrat els catalans
Si hi ha algú que sap l’enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d’altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps –de vegades anys– en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l’italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l’actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l’espanyol que talla el bacallà.
Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d’una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n’és, de normal. I els primers que se n’adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l’atenció sobre un llibre magnífic titulat “Ajudeu-me!” (Voliana, 2014), d’Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l’Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se’n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l’Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:
«La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial.»
«Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d’arribar i, en veure la dificultat d’aconseguir que un català se m’adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: “Deixo d’estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito”. Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d’això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important.»
«D’una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l’he d’aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L’objectiu principal d’aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d’ara, els catalans parlin amb l’Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d’aprendre-la, i en alguns casos l’avorreixen.»
«Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és “si tens dificultat per parlar en català, parla’m en castellà si et sents més còmoda”. Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d’aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!»
«És molt important que a més d’entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d’immersió a l’escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la –principalment si és minoritària– és posar-la en perill.»
Aquesta és la realitat que l’Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai “Tot un món”, de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d’una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L’Eliana és una dona a qui m’agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d’esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d’aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l’espanyol és una llengua d’autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s’ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint “Ajudeu-me!”, de l’Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s’hi veuran reflectits.
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista
Article publicat al digital Racocatala.cat el dimarts 15 de juliol del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada