Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




02 de juliol 2014

De la il•lusió i del lideratge

Quan es parla del procés endegat a Catalunya per esdevenir un nou Estat, en converses privades o en debats públics, sovint escoltem les paraules “il·lusió” i “lideratge”. Son dos mots indestriables si volem copsar plenament els motius pels quals molta gent s’ha apuntat a donar suport a aquest procés. Jordi Pujol en l’editorial del Butlletí del seu Centre d’Estudis, fa una anàlisi acurada del verdader sentit d’aquestes dues paraules, i sense anomenar-los, s’hi pot entendre que es refereix als moviments ciutadans sorgits al voltant de les entitats i partits que encapçalen aquesta proposta i del President Mas que ho lidera. Podeu llegir l’article complet més avall.

De la il·lusió i del lideratge

En un debat recent a favor o en contra de la independència un dels participants va explicar bé com molta gent que mai no havia estat independentista ara ho és, amb aquestes paraules: «la llosa històrica que hem aconseguit treure’ns en part de sobre en aquests anys està tornant a tancar-se sobre nosaltres. I això en tots els terrenys. El de les institucions i el poder polític. El de la identitat. El de la iniciativa econòmica. El de la llengua i la cultura. El de la capacitat de crear un sòlid estat del benestar i el de la cohesió social». Concloïa: «Si malgrat el risc i la dificultat de l’aposta optem per la independència no és per avantatges idíl·lics, sinó per evitar un retrocés històric».

I és això –la sensació de perill greu– el que dóna una força i una consistència grans a l’actual reivindicació d’independència.

Però a això cal afegir-hi un component potent d’il·lusió. A Catalunya hi ha preocupació per la crisi social i econòmica. I per l’ofec financer que ens imposa l’Estat. I per més motius. Però també hi ha il·lusió. Ens ho comentaven fa pocs dies funcionaris de la Unió Europea. De Brussel·les i d’Estrasburg. No precisament favorables al sobiranisme català. Més aviat, reticents. Però sorpresos i admirats. I varen dir: «En pocs llocs d’Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d’il·lusió que veiem a Catalunya». Una il·lusió que no es manté tancant els ulls a la crisi social, ni dimitint de la responsabilitat del Govern i de les organitzacions socials del país. Es manté malgrat la gravetat dramàtica d’algunes situacions i el desgast que la situació representa per a alguns sectors polítics i socials.

La il·lusió es manté. I ens manté. Fins a impressionar funcionaris de Brussel·les. Que per distància i formació són gent difícil d’impressionar. Però que diuen: «A Europa ens falta entusiasme. I il·lusió».

Nosaltres, a Catalunya, en tenim. Enfrontats a una situació difícil. Però en tenim.

Aquesta sensació de perill, però també aquesta il·lusió, i l’energia que tot això allibera són armes molt potents. Són les armes que han donat a la reivindicació de Catalunya una força que ha sorprès molta gent. A Espanya i a Europa. Que es resisteixen a treure’n conseqüències, a admetre que passa quelcom de molt seriós, i de molt arrelat en el sentiment i en la realitat de Catalunya. I en la relació entre Catalunya i Espanya. I que per això no ajuden a trobar solucions o acostaments.

Però arribarà un moment en què aquesta actitud esdevindrà insostenible i poc responsable. Per això cal que a Catalunya el moviment polític i popular persisteixi. Pacíficament, serenament, respectuosament. I amb molta potència.

L’actual moviment català de reivindicació –de reivindicació política i nacional, social i econòmica i de tracte just– ja ha batut unes quantes bones marques. De mobilitzacions molt i molt massives, i pacífiques. De respecte a la convivència ciutadana. De capacitat integradora i de diversitat participativa. És un moviment que combina l’èxit participatiu, l’esperit pacífic i una forta vocació convivencial. És per això que sense violència i sense fractura va fent el seu camí. I això és el que finalment no podrà ser ignorat per ningú.

I serà un gran èxit. Fins i tot fora de Catalunya. Perquè haurà posat de manifest la tremenda força que pot tenir un moviment pacífic i constructiu.

Perquè això sigui possible cal, com dèiem, que el moviment sigui capaç de durar, i de ser sempre pacífic i d’avançar metòdicament. I ordenadament. I per això cal planificar i liderar. De vegades cal que un procés s’acceleri, que les coses es precipitin. Però no per impaciència o espontaneisme impulsiu. O per protagonisme d’uns o d’altres. En moviments així un lideratge potent és indispensable. Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d’aguantar empentes. Que no s’espanti. Que no s’enroqui. Que no enganyi. Capaç d’assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.

Un país ha de tenir dirigents així. Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan el país s’enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm. 388 del CEJP del dimecres 2 de juliol del 2014