L'adéu de Pujol
La confessió de Jordi Pujol, president, sobre pràctiques d’evasió fiscal ens ha deixat a molts força tocats. Pujolistes i no pujolistes, els catalanistes d’una certa edat fa molts anys que hem conviscut al llarg de les nostres vides amb un personatge que havia marcat profundament el sentiment nacional del país a través del seu lideratge. I és per això que ara estem passant una mena de dol. No és només una qüestió política, és també personal. Per què ho entengueu, jo vaig conèixer Jordi Pujol el dia que em va rebre, amb tretze anys, amb el grup de catalans que havíem guanyat un campionat d’Espanya de rem. Jo era la més joveneta. Era el 1983. I em vaig sentir molt especial pel fet que aquell home que parlava tombant el cap de costat i que era tant important m’adrecés uns segons d’atenció al mateix Palau de la Generalitat, en una Barcelona que amb prou feines coneixia.
Molts tenim una història amb el president Pujol, amb la persona i el personatge. Al marge de si l’hem votat o no. A molts ens ha admirat la seva capacitat de treball, els coneixements de llarg recorregut i amplis, les seves frases brillants i les seves reflexions sobre aquest país que ens estimem i ens preocupa. El pujolisme ha deixat un llegat innegable en la construcció nacional del país. Segurament ningú com ell, en el moment que va començar a governar, tenia tan clar que Catalunya havia de recuperar les institucions per tornar a ser una nació. Encara que el projecte de CiU no hagi estat el de tothom, no es pot negar que ha tingut una influència determinant en la conformació dels horitzons del país. En aquest sentit, Jordi Pujol ha estat un líder excepcional, amb una gran capacitat d’ambició i de decisió.
Però el personatge polític ha tingut èxit també per la manera de ser de la persona. Pujol sovint ha fet més d’alliçonador heterodox (amb estirabots inclosos) que de líder de partit o president de govern. No ha estat un líder d’aquests que ara s’estilen i que es defineixen per seduir a la gent emocionalment, sinó per ser una persona que simplement es feia escoltar. Allò que ha fet de Pujol un polític atractiu ha estat sobretot el seu temperament. La seva seguretat i alhora senzillesa en acostar-se a la gent i parlar amb naturalitat, entrant en el cos a cos allà on molts polítics defugen el contacte per inseguretat o incomoditat. La seva estratègia de preguntar i mostrar interès per les persones individualment. I de vegades fins i tot renyar-les. Un gest que ara em ve al cap quan penso que ha trencat amb l’encanteri que ell mateix havia anat creant al voltant del seu posat paternal.
Pujol ens ha deixat, ara, sense aquesta ombra paternal que volguéssim o no es projectava sobre el catalanisme i sobre el procés cap a la independència. Qualsevol declaració de Pujol dient que s’ha acabat el bròquil en les relacions entre Catalunya i Espanya, venint de la persona que va construir l’autonomia catalana durant 23 anys, era com un aval. Potser no el necessitàvem, però tenia la seva influència. I malgrat tot l’independentisme (el nou i el vell) està fet sobre la base de la superació del pujolisme. Perquè l’independentisme representa un canvi radical de plantejaments ideològics i morals respecte el catalanisme del pacte amb Madrid que havia impulsat CiU i la burgesia catalana (els industrials i les grans empreses del país), al qual s’havien acomodat les classes mitjanes mentre els va anar bé.
La confessió de Pujol sobre els diners que guardava a Andorra no deixa de ser un episodi més de la covardia d’unes classes dirigents que no s’han cregut del tot el país, que no actuaven pensant només en la gent del seu país, sinó amb el tacticisme de qui fa provisió per a quant les coses vagin mal dades. O potser per pura irresponsabilitat i afany de riquesa, o simplement pensant en els fills (quants diners es necessiten per sentir-se segur?). En aquest país tothom fa una mica el mateix. Qui més qui menys ha intentat pagar menys impostos, o s’ha esperat que passessin els cinc anys en què prescrivia el delicte de no pagar l’impost d’herència. I tothom feia la vista grossa, perquè fet i fet els diners anaven a parar a un Estat que no és el nostre, que ens va a la contra. Durant molts anys ens hem dit que érem diferents, però no ens hem obligat a fer les coses diferents fins que no hem volgut ser realment els responsables absoluts d’aquest país que se suposa que ens estimem. És així com l’independentisme ha demostrat, i ha de demostrar, que és un revulsiu democràtic i de transparència. I de responsabilització individual envers la cosa pública.
A curt termini, tota aquesta qüestió ha despertat l’antipujolisme i l’anticatalanisme de sempre. Els que sempre van confondre Pujol i Catalunya, i van intentar atacar-lo des de mitjans de premsa i les files polítiques de l’espanyolisme, pensant que en fer caure Pujol el poder i les institucions catalanes caurien a les seves mans. La història no només no els ha donat la raó, sinó que els ha ensenyat que el pujolisme era una forma de catalanisme molt menys exigent que el que han impulsat les classes mitjanes i les capes més castigades pel nostre sistema econòmic. Però aquells que van llegir malament el sentiment nacional de la gent del país, continuen fent-ho. Perquè la mirada, en política, està massa associada als propis interessos.
Veurem com durant tota la tardor l’afer Pujol no pararà de fer-se gran i convertir-se en una arma de combat contra la consulta. Hi haurà molt de safareig fent voleiar draps bruts, reals i inventats. I molt de soroll que ens pot distreure del procés que viu el país. El cas Pujol no serà l’únic. N’hi hauran més. Molt de soroll i moltes gesticulacions per aturar un procés que l’espanyolisme vol resoldre simplement per la via de la negació. Les envestides seran fortes, per part de la fiscalia de torn, dels serveis secrets espanyols, o de la premsa anti-independència. I el circ mediàtic serà organitzat per aquells que tenen la consciència i les butxaques menys netes. Molta demagògia. Però tot això només servirà per fer encara més gran la catarsi d’una crisi que recaurà sobre aquells que l’atien menyspreant la voluntat democràtica. Catalunya vol fer foc nou, i n’hi ha que només pensen a fer més llenya per cremar-nos-hi tots plegats. Jordi Pujol no serà l’únic cas de personatge polític sacrificat per aquest procés. Però si Pujol s’ha atrevit a fer un pas com aquest, és el que el procés és molt seriós. Molt. I va endavant. Adéu president.
Marta Rovira i Martínez
Doctora en sociologia per la UAB
Presidenta Fundació Congrés de Cultura Catalana
Article publicat al diari Nació Digital.cat el dimecres 30 de juliol del2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada