Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de maig 2015

Déu o mort

Avui toca... parlar de futbol i de la meravellosa jornada viscuda ahir al Camp Nou. D’una banda el triomf del Barça a la final de la Copa del Felip, d’altra el estratosfèric primer gol del Deu Messi i finalment la xiulada a l'himne i al rei d'Espanya que ha sigut monumental, escandalosament eixordadora, sorollosa i ensordidora i que fins a 165 països van poder veure i escoltar en directe. La xiulada era inevitable, malgrat la instrumentalització política que se n’ha fet des de les espanyes pretorianes, aquelles que, muntades en l’artilleria del poder, no entenen la dissidència, que no accepten que hi hagi ciutadans que no passin per l’adreçador i que tinguin opinió pròpia. Que no entenen que el problema no és la xiulada en si, sinó tot allò que representa: les ganes de sumar i de fer-se sentir, en un sol crit. Dit això concentrem-nos en el prodigiós gol de Messi i llegim l’esplèndid i poètic article que, arran d’aquesta meravella de gol, un periodista gallec en Manuel Jabois ha escrit avui en el diari EL PAÍS i que podeu trobar en el nostre Blog.


Déu o mort

Barrat a la banda per tres defenses de l'Athletic com King Kong, a punt de ser passejat dins d’una gàbia per sorpresa de la civilització, Lionel Messi es va veure al minut 19 com un d'aquests herois cansats que troben a faltar el soroll de les cases de Lavalleja al barri de “La Bajada” de Rosario, els encàrrecs amb una pilota feta de mitjons per entretenir-se pel camí i aquelles “pachanguitas” en què li trencaven les cames nois de 18 anys perquè ell, que en tenia 9, els posava a ballar a tots al voltant d'un pal. La banda és el baixador criminal en què es donen els millors regats i les puntades més salvatges, d'on només se'n surt Déu o mort. En aquesta banda del Camp Nou un dia Roberto Carlos, només començar el partit, va aixecar tres metres a Luis Figo, que quan va aterrar al camp ja era del Madrid per les restes.

Prop d'aquest lloc va rebre dissabte Messi la pilota, però més enrere, en una zona avorrida del camp. A Messi se li va posar al davant Balenziaga sense saber Balenziaga que ell, per davant de deu homes, era l'única resta de la muralla que li quedava per descompondre al 10. El va picotejar com el “pájaro loco” i en arrencar, va preferir ficar-se al carreró dels fanals trencats abans que a camp obert. L'opció fàcil era buscar associacions, poder regatejar a esquerra o dreta, començar a fer avançar l'equip. L'altra, veure's envoltat de defenses sense aquest mal reixat de les pel·lícules, amb la pudor a gol filtrant-se per l'estadi, era el torn d'ofici. Només cal veure la cara de pànic amb que els tres defensors arraconen Messi en una cantonada de la banda a 60 metres de la porteria per saber que un segon abans, quan va deixar enrere a Balenziaga, Messi ja havia deixat enrere al porter.

La velocitat en el futbol és una virtut elegant que Zidane amansia. Era tan ràpid pensant que no hi havia temps de saber el que ja estava fent, lentament, amb la pilota. Messi menysprea el temps que perdia Zidane amb el cap i el posa al servei de les cames. No hi ha res aristocràtic en el seu futbol: és el Julien Sorel que arriba a la classe alta i la posa cap per avall perquè inventa unes lleis noves. Messi pensa les jugades en algun moment de la seva vida i en el camp les executa com qui recorda un somni. El que va fer a la final en superar al seu marcador va ser encadenar-se i llançar-se al pou d'aigua com Houdini no perquè li resultés més difícil, sinó perquè ho va fer tantes vegades que la màgia que el món veu, Messi ja no és capaç de apreciar-la. Comença a haver-hi una mica de nostàlgia en aquestes jugades seves. És com si en cadascuna acabés de vomitar a Maradona i comencés a aparèixer ell.

Amb aquests tres homes va fer un cabdell de llana i se'n va anar colpejant una pilota amb l'esquerra i una altra amb la dreta. Va deixar caure el cos a la banda per emportar-se amb ell al primer, posant la gravetat de part seva, i va deixar a l'altra banda una cama penjant. Rebutjat el rival, li va ensenyar la pilota al segon, que va saber un segon abans que Messi el que li anava a fer. Descompost, va obrir les cames i es va encomanar als déus perquè a Messi l'aturés un infart. L'argentí es va filtrar invisible i va anar cap a la porteria mentre tot el món, inclòs el defensa, sabia el que anava a passar. Com que Messi no en tenia ni idea, el va enganyar. El nen va tornar a oblidar canviar la moneda de mà. Fins el porter, que va pensar que Messi era massa gran per optar pel pal fàcil, va deixar uns pocs centímetres en deferència al seu geni. No va haver-hi tal cosa. El jugador més previsible del món va fer el que s'esperava. Va trigar tretze segons en trencar la xarxa des que va rebre la pilota. Va improvisar una altra vegada plànols vells. I va tornar una altra vegada a fer-los únics.

Manuel Jabois
Periodista i escriptor gallec

Article publicat al diari EL PAÍS el diumenge 31 de maig del 2015
(Traduït del castellà pel secretariat de l’UCS)

28 de maig 2015

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

ALERTA CATALANS !!! Els unionistes ja han trobat la fórmula màgica per frenar la independència de Catalunya: "Podemos" que amb l'excusa de "lo social" i de semblar diferent del PSOE intentarà (i potser ho aconseguirà) disminuir el nombre de vots dels independentistes per així desvirtuar la votació i afeblir el moviment. La secretària general de Podemos a Catalunya, Gemma Ubasart, ha proposat que la seva formació repeteixi la fórmula de Barcelona a les eleccions plebiscitàries del 27-S amb ICV. A més, Ubasart ha carregat contra el full de ruta que han signat CiU, ERC i les entitats sobiranistes, i ha descartat que Podemos s'hi afegeixi. També la líder d'ICV, Dolors Camats ha reblat que "El resultat a Barcelona és un avís per a navegants. Si Mas convoca les eleccions el 27-S estem a punt per fer-lo fora". Per altra banda la monja benedictina Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya i ser la candidata a les eleccions del proper 27-S amb una coalició formada per Barcelona en Comú (que inclou Podemos, ICV-EUiA), la CUP i tal vegada ERC. Aquest nou poti-poti es podria dir ‘Capgirem Catalunya en Comú’. Per tant és veu a venir que el lema de les plebiscitàries serà sens dubte: “Tots contra Mas”. El periodista Marçal Sintes afirma que el 27-S Catalunya lliurarà la batalla decisiva. Això ho escriu en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

El sobiranisme es troba en estat de xoc. Un estat que limita al nord amb la ràbia i al sud amb una obscura tristesa. No obstant, les dades, les dades objectives –perdonin la redundància- no ho justifiquen en absolut. La suma de CiU, ERC i CUP puja en tot: vots, percentatge, regidors, a les diputacions, als consells comarcals...

L’estat de xoc ve dels 17.000 vots que han situat Ada Colau per sobre de Xavier Trias. Aquesta és una ensopegada greu per al moviment a favor de la llibertat de Catalunya. No ens podem enganyar. S’acosten per Barcelona quatre anys de desgavell –fins al punt que, segons com, poden acabar convertint els ditiràmbics tripartits en models excel·lència- i d’una demagògia enverinada per l’odi. Emetrà moneda de joguina Colau? Expulsarà el Mobile World Congress? Prendrà els pisos buits als seus propietaris? Convertirà el port en el destí daurat de les pasteres i vaixells ruïnosos que les màfies carreguen d’immigrants? Foragitarà els emprenedors, els inversors i els empresaris? Serà Barcelona en la capital chavista del Mediterrani?

L’independentisme més naïf i, permetin-m’ho, curtet, refia atraure Colau i el seu estrany conglomerat a la causa de Catalunya. Pur pensament màgic i, molt pitjor, una estratègia absolutament suïcida per al país.

El primer que ha dit Barcelona en Comú és que descavalcar Trias –bon alcalde en temps molt difícils- només és el primer pas. L’objectiu realment important, sentencien, és “fer fora Mas”. És exactament el mateix objectiu que tenen la ultradreta, el PP i els poders fàctics –financers, empresarials, funcionarials, mediàtics- madrilenys (ajudats per la ‘casta’ econòmica catalana). Tots saben, sense excepció, que mort Mas, mort el procés. També ho haurien de saber tots els que es diuen sobiranistes o independentistes.

S’acosta, per tant, irremeiablement, la gran batalla. El 27-S. Aquell dia, i malgrat els que interessadament difonen el contrari, hi haurà eleccions, i ens la jugarem. Si Mas treu uns bons resultats, el procés continua. Si Mas rep una patacada a les urnes, el president se’n va a casa –amb tota la raó del món- i d’aquí a deu anys, això si volem ser optimistes, potser en tornarem a parlar.

Per descomptat, per salvar el procés caldrà unitat, molta. Entre partits i en moviment civil. I molta generositat. I posar Catalunya per davant dels partits i de biografies. Si no, el desastre està assegurat.

I s’haurà de repensar l’estratègia per tal de deixar d’equivocar-nos tant i tan seguit. I tornar plegats a examinar, per exemple –i per molt que dolgui a la cúpula d’ERC–, la qüestió de la candidatura únitària. Perquè està clar que –i per no abandonar el cas de Barcelona– si CiU i ERC haguessin anat junts, avui la ciutat estaria liderant amb força renovada el procés cap a la independència, i no presonera de la franquícia local de Podemos.

Marçal Sintes
Director a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 26 de maig del 2015

19 de maig 2015

Què més cal, Ramon?

Unió Democràtica, soci des de fa anys de Convergència Democràtica, ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara. El periodista Jofre Llompart pregunta al líder d’UDC i conseller d’Interior en Ramòn Espadaler: “Què més cal, Ramon?” en un article que podeu llegir en el nostre Blog i on qüestiona el paper del conseller desprès dels insults i els atacs que el ministre espanyol Fernández Diaz li ha llençat darrerament.

Què més cal, Ramon?

El penós, greu i perillós capítol de sabotatge a una impecable operació dels Mossos contra el gihadisme és, per si sol, un motiu com per plantejar-se si paga la pena estar en un estat que prefereix terroristes lliures a terroristes detinguts per la policia de la Generalitat.

Lluny d’admetre cap tipus d’error, el ministre Fernández Díaz ha optat per posar els Mossos a la picota i els ha acusat de no estar legitimats per combatre el terrorisme perquè als seus governants els manca sentit d’estat (d’estat espanyol se sobreentén...). És molt greu. Hom s’imagina què passaria a la inversa? Què hauria succeït si un mosso d’Esquadra xiva a un gihadista que el Cuerpo Nacional de Policía l’està a punt de detenir? I que tot això ho presencia un policia espanyol infiltrat a la cèl·lula? Spoiler: portades a dojo a Madrid, denúncies davant dels jutjats però posaria la mà al foc que el Departament d’Interior hauria obert una investigació interna.

El cas és que l’atac de Fernández Díaz afecta directament el màxim responsable dels Mossos, el conseller Ramon Espadaler. I ara el seu homòleg al govern espanyol l’ha ferit en allò més profund de qui té la policia al seu càrrec: qüestionar que no estan preparats per garantir la seguretat a la ciutadania. No hi pot haver deslleialtat política més gran, només comprensible si el que es vol és anar sembrant el terreny per intervenir la Generalitat i treure competències en policia. Bé, i en escoles: Wert. O reimplantar els toros malgrat que Catalunya ho té votat en contra.

Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per il·lustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.

Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.

Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?

Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.

Però més significatiu, més soterrat i més abans, serà important estar atents al dia 2 de juny. Què passa aquell dia? Que el comitè de govern d’Unió decidirà la literalitat de la pregunta que adreçarà a la militància. La direcció democristiana ha imposat silenci absolut sobre aquesta qüestió i només Josep Antoni Duran i Lleida té la potestat de parlar abans de les eleccions. Així doncs, el debat sobre què es preguntarà el dia 14 es gestarà en tan sols una setmana: del 25 de maig al 2 de juny. Per no allargar més els dubtes sobre Unió, una bona part de la militància exigeix una pregunta clara i que de la votació en surti un mandat clar. Per entendre’ns, una cosa és preguntar: “Vol vostè que Unió Democràtica signi el full de ruta unitari del procés sobiranista català?” i una altra molt diferent plantejar: “Eh que no vol que Catalunya caigui en l’abisme de ser fora de la Unió Europea després d’una terrible Declaració Unilateral d’Independència i per això és millor que els governs català i espanyol acordin una consulta i si s’escau més endavant ja direm què s’ha de votar?”. Perdó per l’exageració però una pregunta trampa suposaria una sortida en fals al tràngol sobiranista pel que està passant Unió. Clar que, vist el que s’ha vist aquesta setmana, la cosa més directa seria: “Gent d’Unió, eh que ja n’hi ha prou?”

Jofre Llombart
Sots-director del Món a RAC-1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 16 de maig del2015

16 de maig 2015

‘Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI

Estelada al balcó de l'Ajuntament de Tàrrega
La Junta Electoral Central (JEC) ha ordenat la retirada d'estelades dels edificis i dels espais públics de Catalunya, almenys durant la campanya electoral, en ser incompatible amb l'obligació de neutralitat dels poders públics. L'òrgan que regula les eleccions ha donat d'aquesta manera la raó a la plataforma espanyolista ‘Societat Civil Catalana’, que a finals de març va demanar des del seu Facebook als ciutadans que enviessin foto i ubicació d'estelades per tal recórrer-ho. “Tot lligat i ben lligat” com va dir Franco abans de morir. Dilluns vaig llegir un article d’en Víctor Alexandre arran de la ‘Societat Civil Catalana' on titllava aquesta associació de “franquistes del segle XXI” i on desemmascara aquesta antidemocràtica i ultranacionalista associació. Amb aquesta prohibició de la JEC, l’article d’en Victor Alexandre és de la màxima actualitat. Llegiu-lo doncs en el nostre Blog

‘Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI

Hi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l’ha posat al descobert. Per entendre’ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l’ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l’estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l’evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l’argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d’ètica. Aquest és el cas de l’associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l’existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l’entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d’aquest individu, l’any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d’Estat franquista del 1939, i ara que també s’han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d’ultradreta en actes de l’entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: “Els nacionalistes tenen la mania d’entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana”. I aquesta altra: “No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N”. I Aquesta: “Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen”. Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d’habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d’un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d’ultres antidemocràtics titllant de “nacionalistes” i de “franquistes” els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l’alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se’ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l’independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N’hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l’Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L’esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l’acte del Teatre Principal, “el poble català no existeix”, per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 11 de maig del 2015

08 de maig 2015

Fantasmada

Al·leluia!, la campanya ja ha començat. El dijous al vespre tots els candidats/es van fer la cerimònia més o menys reeixida de l’enganxada de cartells. Tant els del PSC com els del PP en els pobles on presenten llistes fantasmes, segur que van fer-ho tapats amb un llençol. El més divertit però, és escoltar els arguments que els seus dirigents esgrimeixen per justificar aquestes llistes. Si voleu llegir un article on s’expliquen aquests arguments ho podeu fer al nostre Bloc. Espero que a la nostra ciutat el candidat bustista del PSC a l’alcaldia en Josep Ayuso no voldrà justificar amb les mateixes excuses aquestes tàctiques socialistes, ja prou sofertes a Sabadell amb el cas Mercuri i l'estil Bustos.

Fantasmada

Que Déu em guardi d'afirmar que Maurici Lucena és un fantasma. Ara bé, dit això, no em negaran que sí que es podria acusar el dirigent socialista d'apologia de la fantasmada. Com sinó podem entendre les seves declaracions de la setmana passada en què, sense que li caigués la cara de vergonya sobre el faristol del Parlament, justificava les llistes municipals farcides de personatges que no saben ni on para el poble on es presenten?

Això és la democràcia, ens deia Lucena sense envermellir. No, és l'economia, estúpid! Aquesta seria la resposta, després de saber que socialistes i populars, campions en el tema de les llistes amb espectres, s'embutxacaran 1,2 milions d'euros gràcies a aquesta gran farsa.

300 candidatures fantasma al Principat, només entre els dos grans partits espanyols! Quin tràfec de gent: de l'Hospitalet de Llobregat a Estamariu, de les Canàries a la Vilella Baixa, de Fraga a Gósol, de Mataró a Biosca, de Manresa als Omellons, de Getafe a Sant Joan de les Abadesses... Fins i tot el loquaç diputat popular José Antonio Coto, aquell noi tan eixerit que acostuma a fer el ridícul cada vegada que obre la boca al Parlament, es presenta com a candidat –fantasma, només faltaria– a Guardiola de Berguedà. Recony!

Però no es preocupin, que l'inclassificable Enric Millo –l'home que, després de guanyar-se la vida a UDC i intentar sense èxit entrar a ERC, va acabar al PP com a flagell de rojos i separatistes– ha trobat un argument molt més treballat que el de Lucena per justificar la fantasmada. Segons Millo, el seu partit ha de fer llistes amb espectres per la por que generen els independentistes (molt violents, és clar) en els nombrosos militants i simpatitzants que el seu partit té a la Catalunya interior. Ara ho entenc tot. La por... Una excusa tan bruta com el pal d'un galliner. Una excusa tan bruta com la decència de Millo.

Jordi Creus
Periodista

Article publicat a El Punt AVUI el dilluns 04 de maig del 2015

06 de maig 2015

Punt i final

Demà comença la campanya per les eleccions municipals. El cas Mercuri ha marcat l'actualitat política de Sabadell durant tot el mandat. L'anàlisi dels efectes que aquest cas de presumpta corrupció ha provocat en la ciutat és diferent segons el partit que el faci. L'oposició coincideix en el fet que el cas ha afectat negativament la imatge de la ciutat i que també tindrà conseqüències en aquests comicis. Uns més que altres esperen que hagi contribuït a la fi de l'etapa socialista a la ciutat. El PSC, en canvi, defensa que "la ciutat ha passat pàgina" i que els ciutadans són "prou madurs políticament" com per votar mirant cap al futur i no cap al passat, en paraules del candidat Josep Ayuso. El periodista sabadellenc Jordi de Arriba ha escrit un article titulat “Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell” on fa un repàs molt acurat del que ha sigut el període 2011-015 en la política municipal de Sabadell. Si voleu llegir-lo el publiquem en el nostre Blog.

Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell

El mandat 2011-2015 ha arribat a la seva fi. Va iniciar-se com el quart amb un govern socialista a Sabadell, sense majoria absoluta però amb àmplia majoria, i ha acabat amb un reguitzell d’imputats, canvis en els grups, batusses i sovint amb l’accés a la porta de la sala de plens custodiat per policies.

El còctel que dóna llocs als fets deriva de diverses causes. Per un costat, la persistència de la crisi econòmica i sobretot social que viu una bona part de Sabadell, com la resta del país, ha causat que el plenari es converteixi en una caixa de ressonància de les queixes del carrer. Així s’han vist protestes, i també propostes, de tot tipus. Algun cop la cosa ha anat a més, i entre crits i insults ha calgut interrompre la sessió. Sense anar més lluny, aquest mateix ple de maig ha hagut de ser interromput uns minuts. En altres ocasions, la protesta ha arribat fins la pròpia bancada dels regidors, amb persones assaltant el ple per expressar les seves reivindicacions. Aquest fet va provocar més presència policial al màxim òrgan ciutadà de Sabadell i una imatge no gaire edificant: el recurs a tancar l’accés al ple i custodiar-lo per agents policials.

Un altre recurs, en aquest cas el culte al micròfon de part dels regidors, ha convertit en tedioses i insuportables pel públic mig les sessions municipals, farcides ben sovint de temàtiques que no tenen res a veure amb les competències municipals i, el que és més greu, lluny de les preocupacions ciutadanes. El ciutadà que assisteix a un ple, d’entre quatre i sis hores, i veu els regidors mirant el tablet o l’smartphone mentre parlen del sexe dels àngels, no torna ni s’endú bona imatge de l’Ajuntament.

Però sigui com sigui, el mandat ha anat pel pedregar des de novembre de 2012, amb l’eclosió del cas Mercuri, de presumpta corrupció urbanística amb epicentre a l’Ajuntament. Diversos regidors van ser imputats: Ricard Estrada va dimitir als pocs mesos. L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, va renunciar al càrrec al febrer de 2013 però va ser regidor fins el passat estiu mentre que el seu germà, Paco Bustos, va ser regidor fins el mes de març de 2015. El seu company de partit, de govern i també imputat Joan Manau, de forma desapercebuda, acaba el mandat sent regidor.

El govern a més ha arribat en plena batalla interna entre els seguidors a Josep Ayuso i l’aparell del partit i aquells que demanaven alguns canvis, com el propi alcalde Sánchez o Marta Farrés. El cas Mercuri, i altres reorganitzacions, han fet que el PSC de 2015 no tingui gaire a veure amb el que va començar el mandat. Han entrat regidors nous com Carles Bosch, Cristian Sánchez i Anna Carrasco o Roberto Abril, qui ha estat regidor mig any sense tenir cap responsabilitat de govern ni intervenir al ple mai. En definitiva, regidor per callar, votar i cobrar.

Sigui com sigui, Mercuri ha estès la sospita de la corrupció per tota la ciutat. El nou consistori n’haurà de ser conscient. I a nivell judicial el cas seguirà marcant l’agenda local durant un bon grapat d’anys. Sense anar més lluny, la campanya electoral acabarà, el 22 de maig, amb declaracions de regidors i exregidors imputats als Jutjats de Sabadell.

A l’oposició, tot i que amb matisos, el panorama no ha estat millor. El mandat va començar amb el grup d’ICV-EUiA explotant pels aires. Acaba amb els dos regidors inicials d’ICV una a casa demanant el vot per Esquerra Republicana i l’altre al grup de no adscrits. Pel cantó d’EUiA, la seva portaveu fins l’últim dia ha estat expulsada del partit i lidera una plataforma ciutadana que fa la competència a EUiA a les eleccions. Al seu costat, l’ara diputat Joan Mena guarda silenci sobre la crisi interna. El PP també va passar per una crisi interna i el cap de llista que va aconseguir els millors resultats a Sabadell, Antonio Vega, ha estat mig mandat com a regidor no adscrit passant amb més pena que glòria per la política municipal. L’Entesa ha canviat un regidor a mig mandat per rodar Maties Serracant, cap de llista de la Crida. Qui ha passat pel mandat gairebé de forma impertèrrita ha estat CiU, que només ha canviat una peça. La federació nacionalista es presenta a les eleccions de 2015 amb el bloc amb que ho va fer l’any 2007. El 24 de maig es veurà si l’aposta per l’estabilitat els surt bé.

En qualsevol cas, el mandat, exhaust i paralitzant, ha acabat. En les properes setmanes sortiran diverses persones de la política municipal, no poques ben cremades, i n’entraran altres amb nous aires que hauran de fer de la necessitat virtut i del pacte costum.

Jordi de Arriba
Sabadellenc i periodista

Article publicat al diari digital iSabadell el dimecres 6 de maig del 2015