La CUP i l’enquesta del CEO

La darrera enquesta del CEO ha estat interpretada de dues formes ben diferents, si son mitjans unionistes com La Vanguardia o el Periódico o mitjans independentistes com l’ARA o elPuntAvui. Els primers destacaven que el NO a la independència superava en quatre punts el SÍ, mentre els segons explicaven que, en el referèndum que es celebrarà com a màxim el setembre vinent, el SÍ obtindria gairebé el doble de vots que el NO. Això ens posa sobre la pista que hi ha una part de la població, significativa, que preguntats sobre si volen que CAT sigui independent estan en el NO, però que preguntats concretament sobre el seu vot, no hi votarien en contra. Per tant no deixa de ser un fenomen polític intrigant aquest diferencial entre no voler i no votar. Un altre dada de l’enquesta resulta de veure que el percentatge dels que volen la independència pràcticament resta inalterable enquesta rere enquesta, o dit d’una altra manera, l’independentisme no creix. Això ens porta a fer-nos la pregunta que es formula l’analista polític  Francesc Abad, en el seu article titulat “Té l'independentisme sostre?”, que podeu llegir tot seguit i on estudia exhaustivament algunes dimensions de l'enquesta del CEO, buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del NO entre voler i votar, potser perquè  hem deixat de fer política i per tant hem deixat de fer independentisme i això ens ha portat a quedar-nos ancorats en aquest sostre, en part per culpa de les extravagàncies, ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes de la CUP.

Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes.

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos

Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber ─o poder─ respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aïllarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que l’independentisme  té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S?. Doncs que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la independència, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

─  el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels anti-sistema.

─  la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats,  des del 28S, en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té.

El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la independència perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat

Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 

Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva auto-ubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la independència i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:

Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la independència, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar. Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria. I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.

Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?

 

La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim.

Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de gent del No que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. ¿Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

¿O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la independència? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

¿O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorbeix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la independència? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política.

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

Francesc Abad

Llicenciat en Dret

Article publicat al Blog de l’autor “Dies de Fúria” el dissabte 1er. d’abril del 2017

“Fumando espero...”

La Fiscal Anna Maria Magaldi ens explicava, tot plorosa ella, com va témer per la seva integritat física i moral en sortir del Palau de Justícia, mentre uns imbècils li cridaven “merda”, i “feixista”. Però la fiscal ha tingut mala sort, perquè TV3 va captar les imatges d’ella sortint del edifici del Tribunal i esguardant desafiant els manifestants mentre fumava una cigarreta àvidament. Una fiscal davant els crits, els insults i l’agressió somrient i  fumant tranquil·lament com la famosa cupletista Sara. En diversos moments de la roda de premsa, ha anat repetint sobre el jove que la va increpar: "No havia vist mai reflectida en la mirada l’odi d’aquesta persona. No ho oblidaré mai". Aquestes declaracions sembla que van creixent en el relat que comença a instal·lar-se des de Madrid: “el procés d’independència de Catalunya és un procés violent”. Per això cal posar-nos en guàrdia, perquè alguna cosa ordirà el govern de l’estat, i perquè, per desgràcia, de radicals violents en tenim a casa. Només cal veure els pòsters de Endavant-Arran utilitzant la violència física contra Comín o altres polítics, i després a sobre defensant-la, per tant segur que aquest és un grup on las clavegueres de l’Estat espanyol, han infiltrat individus per encendre els ànims i fer violència. Hem d’anar molt alerta en no cometre errors, perquè d’un petit error l’estat espanyol en farà una categoria i la posarà en tots els mitjans espanyolistes, amb tota la salsa unionista possible per tal de fer mal als independentistes. El director de Vilaweb escriu un article on recorda el “Cas Scala” ocorregut els anys posteriors a la mort del dictador i que podria ser perfectament traslladable al moment actual que travessa Catalunya. No piquem l’ham, que ens en posaran molts, no caiguem en les provocacions que seran moltes. Només cal veure els del últims dies, el de l´Èvole, el de la senyora fiscal, el del Josep Piqué en el Circulo Eqüestre, el de la Camacho,  etc etc. Molta serenitat, tranquil·litat, somriures i sobretot intel·ligència.

Un cas Scala contra l’independentisme?

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Vicent Partal

Periodista

Publicat al digital Vilaweb.cat el dimarts 14 de febrer del 2017   

Això no té marxa enrere

El darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, indica que el suport a la independència a Catalunya ha crescut i se situa molt a prop de la majoria absoluta. Per primera vegada en el darrer any, els favorables a la independència tornen a superar els que la rebutgen. Aquesta dada s’acosta molt al resultat de les eleccions del 27S, malgrat que alguns ens volen fer creure que en aquestes eleccions l’independentisme no va guanyar, tant en vots com en escons. Això de dir que el 48% (contra un 39%) no és majoria va ser un parany,  al que hi va caure tothom amb tanta facilitat que hom pensa si el típic derrotisme català,  no és sinó el conformisme de qui realment no gosa enfrontar-se a les conseqüències de les pròpies decisions i prefereix lamentar-se de la seva dissort. Esperem que a cop de decret i sentència i amenaça i manipulació madurem d'una vegada i aprenem a valorar la nostra veritable força, esperit guanyador i moral de combat. Un 48% contra un 39% és un 55% contra un 45% en un referèndum.  Com diu en Germà Capdevila en un article que publiquem en el nostre bloc, “Això no té marxa enrere”, malgrat que nosaltres ho hem fet molt malament. Però hem de reconèixer que ells (els espanyols)  ens han ajudat  molt. L'ajut d'en Fernández Díaz i De Alfonso ha estat insuperable. L'ajuda de les declaracions dels del PP i del PSOE, de les sentències del Tribunal Constitucional, etc...també.  I ara el 26J amb els espanyols premiant un PP cada vegada més corrupte, ens fan veure que Espanya no té solució. Aquesta vegada qui ens ha ajudat ja no son només els polítics espanyols,  sinó la majoria del poble espanyol.

Això no té marxa enrere

Després d'una gran campanya electoral, l'independentisme va guanyar les eleccions del 27S, i va obtenir un mandat democràtic majoritari per fer de Catalunya un país independent. Tanmateix, el que es guanyà a les urnes es perdé en el camp dialèctic. Es va imposar el relat d'una victòria no suficient, la fal·làcia del 48%.

El plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries va ser una necessitat imposada per la impossibilitat fàctica de celebrar un referèndum d'autodeterminació com els d'Escòcia o Quebec. Davant la negativa a deixar-nos comptar vots, vam haver de comptar escons. I vam guanyar. Parlar del 48% és voler aplicar les regles dels referèndums a unes eleccions parlamentàries. És fer trampes.

És evident que si apliquem les regles de puntuació del rugbi a un partit de futbol, el resultat serà molt diferent. Com hauria estat diferent el resultat del 27S sense haver impedit el vot de desenes de milers de catalans a l'exterior, o si s'hagués permès el vot del joves de més de 16 anys, com a Escòcia.

En un plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries, regeixen les regles de les eleccions parlamentàries. Per això ningú no fa càlculs sobre quants vots tenia el PP per aprovar amb la seva majoria absoluta la Llei Mordassa o la reforma del TC. Tenia una majoria parlamentària i punt.

Tanmateix hem comprat el conte de la majoria insuficient. D'aquí que tants catalans de bona fe reclamin el RUI, perquè s'han cregut el relat que diu que el 27S no vam guanyar, i en conseqüència no podem aplicar el full de ruta que preveu la independència i l'elaboració d'una constitució, sense tornar a celebrar una consulta. Gran error. La consulta vam guanyar-la el 27S. El Parlament té tota la legitimitat democràtica per fer la independència.

Sumem a aquest error el despropòsit dels pressupostos i de les picabaralles internes. Sumem l'assetjament judicial a qualsevol moviment que faci el govern. Sumem els dos grans grups mediàtics catalans i gairebé tots els espanyols (que sumen més de dos terços de l'audiència a Catalunya) operant obertament contra el procés independentista.

Tot i amb això, el suport ciutadà a la independència no només es manté, sinó que creix. És evident que els resultats del 26J, que van desemmascarar les promeses buides del PSOE i de Podemos –no es pot canviar una Espanya que no vol canviar– ha ajudat a que encara més gent entengui que només amb la independència tenim alguna possibilitat de prosperar. El suport és sòlid i estructural, més enllà dels errors propis i els atacs aliens. Això ja no té marxa enrere. Prou de distraccions i anem per feina.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari Nació digital.cat el dilluns 25 de juliol del 2016

La independència empantanegada

Les reiterades negatives de la CUP per votar al President Artur Mas, han impedit la formació del nou Govern. El procés cap a la independència de Catalunya ha quedat bloquejat. Totes les esperances dipositades en la victòria de Junts pel si en les passades eleccions del 27S s'han esvaït. Hem desaprofitat una oportunitat històrica i ens pot sortir molt car. Les conseqüències per Catalunya poden ser tan nefastes que fan del tot necessari analitzar i denunciar sense contemplacions els culpables. És especialment necessari, si no volem caure en el futur en els mateixos errors. En les passades eleccions, una majoria de catalans vam votar a favor d'un Govern que ens conduís cap a la independència i poder constituir un Estat propi. El resultat és un Parlament amb una majoria independentista. Però a l'hora d'escollir el nou President de la Generalitat, la CUP s'ha alineat amb els unionistes del PP, C's, PSC i CSQP. Han votat no a la investidura d'Artur Mas, quan havien assegurat que s'abstindrien. Van proclamar que impulsarien el procés i l'han frenat. Han preferit votar i donar el 5è. lloc del Senat al PP en comptes del candidat de Junts pel Si. Aquests fets tan greus, mereixen ser coneguts per tothom. També ens cal una autocrítica i una reflexió profunda que ens ajudin a superar aquest tràngol. Per un coneixement més exhaustiu del moment polític que vivim podeu llegir en el nostre Blog un escrit del nostre President amb el títol de “La independència empantanegada”, on fa unes reflexions arran del bloqueig del procés que pateix Catalunya.

La independència empanatanegada

Les eleccions del 27S les han guanyat d'una forma clara i indiscutible, les formacions independentistes. Amb diputats, vots i amb una alta participació. En conseqüència les podem qualificat legítimament de plebiscitàries. Així ho ha reconegut la immensa majoria de la premsa internacional. Els mitjans espanyols, la crispada tertúlia madrilenya i la tropa unionista, no han acceptat un fet evident, que els corroeix les entranyes. El seu historial d'enganys i mentides desacrediten les seves informacions. Les soflames del Govern Espanyol, tergiversant la realitat, impedeixen que puguin prendre decisions polítiques intel·ligents. Encara menys donar una resposta encertada al desafiament que la independència de Catalunya els hi ha plantejat.

Legitimat pels resultats democràticament obtinguts el Parlament, en ús de les seves facultats, va aprovar per majoria absoluta la Declaració de Sobirania. És l'inici del procés independentista, també anomenat de desconnexió. De moment però, la única cosa que hem aconseguit, és una reacció virulenta i visceral de l'Estat Espanyol. Com era d'esperar, el Govern del PP ha reaccionat de mala manera. Millor dit de la pitjor manera possible. Amb insults, desqualificacions amenaces, difamacions, mentides i enganys. Amb la col·laboració entusiasta de la premsa espanyola sempre tan bel·licosa i anticatalana. Secundats per la ràdio, la TV i els tertulians de l'embolica que fa fort. Mitjans al servei de l'Espanya indivisible, divina, autoritària i eterna.

El que no sap fer, ni li entra pel cap, aquest govern reaccionari i maldestre és donar una resposta política per aturar o negociar la reivindicació independentista, que és precisament, de naturalesa política. No ens ha d'estranyar. En el diccionari espanyol no existeix la paraula “enraonar”. La gramàtica borbònica la tradueix per imposar. Tampoc s'han atrevit a utilitzar descaradament l'exèrcit o la policia, al estar aquests integrats i supeditats a la UE i la OTAN. Encara menys allò tan castís de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Incapaços d'oferir una alternativa democràtica a les reivindicacions catalanes, s'han abocat a una activitat repressiva desenfrenada, que ha començat i que no pararà fins que ells no hagin destruït la Nació Catalana o nosaltres hàgim aconseguit la independència. Una de les agressions més terribles que ens han infringit ha estat escanyar-nos econòmicament. Ens presten els diners que ens han robat prèviament i a sobre els hi hem de tornar amb interessos. Tots els ciutadans de Catalunya sense distinció en patim les conseqüències.

Els resultats del 27S van donar el tret de sortida al tren de la independència. Semblava una marxa imparable. Però de cop i volta el tren ha quedat bloquejat. No precisament pels obstacles de l'Estat Borbònic com seria lògic preveure. Doncs no, ha estat la imbecil•litat dels catalans. Hem aconseguit allò que l'Estat Espanyol amb el seu immens poder i el seu orgull no havia pogut ni somiar.

L'aturada del tren independentista l'ha provocat una nimietat. Simplement l'obcecació d'unes assemblees de grupuscles anomenada CUP. No volen donar el suport parlamentari a la formació que havia guanyat les eleccions. Es vergonyós que 10 diputats pretenguin imposar els seus criteris als que n'han obtingut 62. Encara és més denigrant, quan els seus arguments són absolutament banals, per no dir estúpids. Reciten com un mantra, les mateixes difamacions i mentides que el govern del PP i els partits unionistes escampen per tot arreu. El seu argument estrella per no voler votar el candidat de Junts pel si, és basa en anar repetint que ells sempre han dit que mai ferien president a l'Artur Mas. Per coherència diuen que no cediran de cap manera. Evidentment, és un fals argument. Si hi afegim els seus objectius forassenyats, les seves exigències inacceptables i el seu programa impossible d'aplicar, el resultat és un mur de formigó armat al mig de la via. Han barrat el pas al tren de la llibertat, en nom de la puresa ideològica i de la coherència sectària.

Els agents del CNI infiltrats en aquest guirigall assembleari, no han hagut de moure un dit. Tota la feina els hi han fet els senyors de la CUP. La seva aportació a la independència consisteix en no voler fer President a l'Artur Mas. Negativa un dia si i l'altre també, que els converteix de facto, en la quinta columna espanyolista. Han realitzat amb entusiasme assembleari la feina bruta de sabotejar el trànsit cap a la independència. La seva obstrucció els ha convertit en uns aliats del PP, C's, PSOE, i CSQP. Qui ho havia de dir, sobretot la gent de bona fe que els va votar.

Sense un President elegit i un Govern fort el procés independentista no pot continuar endavant. Falta saber si el tren de la independència s'ha aturat o l'han fet descarrilar. No perdem més el temps fent el joc a una colla de sectaris que pretenen fer passar els seus dogmes discutibles, per sobre la voluntat de la majoria de catalans. No podem estar pendents d'uns irresponsables que molts dels seus vots els han aconseguit enganyant a la gent. La trista realitat és que són un fre a la independència. Lamentablement s'han convertit en els ximples útils del Govern Espanyol.

Vist tot el que ha passat, el més sensat és anar a unes noves eleccions i que sigui tot el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur en llibertat. Només d'aquesta manera podrem aclarir la situació i sortir de l'atzucac.

Manel Pagès i Panadès

President

29 de novembre del 2015

La bona fe

L'estratègia seguida pel President Mas en el procés català, ha tingut tot l’aspecte d’una partida d’escacs. En un article de dissabte passat, el filòsof Jordi Graupera argumenta que una de les circumstàncies que podrien fer raonable cara el món la secessió de Catalunya és que el moviment independentista pugui demostrar que ha intentat negociar de “bona fe” tant l’encaix amb Espanya, com la disposició a acordar una solució referendària, abans d’arribar a la unilateralitat. En aquest sentit, defensa que el president Mas ha seguit l’estratègia de la bona fe tant amb els intents fallits d’encaix a Espanya com a l’hora de cercar una solució pactada amb l’Estat per fer un referèndum i ara, després de les eleccions del 27-S, quan comença la fase de legitimació de la unilateralitat. Per tant conclou en el seu article, que podeu llegir en el nostre Blog, que acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

La bona fe

El 14 de Maig de l’any passat, la Fundació Internacional Olof Palme va convidar Allen Buchanan a fer una conferència a la UB. Buchanan és catedràtic de la universitat de Duke, a Carolina del Nord, i és un dels experts mundials en secessions. Diria que l’objectiu de la conferència era mostrar que una autoritat acadèmica desautoritzava l’independentisme català. Buchanan, però, va fer un discurs més complex, explicant quines circumstàncies podrien fer raonable una secessió en un país democràtic. Buchanan ha anat canviant d’opinió els darrers anys, i ha flexibilitzat la seva postura, com s’aprecia en el pròleg que va escriure per la darrera edició del seu llibre Secesión.

En una de les projeccions de la presentació hi apareixia l’expressió “bona fe.” Un moviment independentista en un país mínimament democràtic i en absència de violència ha de poder demostrar que ha intentat negociar de bona fe tant un encaix satisfactori en l’estat al qual pertany com, en el cas d’unilateralitat, la disposició a acordar una solució referendària.

Fa temps que penso que aquesta és l’estratègia que ha tingut el president Mas al cap durant d’aquests anys. La tríada peix al cove/estatut/pacte fiscal respon a la prova de bona fe en l’encaix, i la tríada petició de referèndum al Congrés/Llei de Consultes/procés participatiu pretén complir amb la bona fe en la solució pactada. Les eleccions del 27S, en canvi, inauguren de manera lenta i esglaonada la legitimació de la unilateralitat seguint els principis establerts en la sentència del Tribunal de la Haia sobre el cas de Kosove.

La via Mas (que, de fet, s’assembla molt al que va proposar Carles Boix al principi de tot plegat –qui, per cert, va escriure el pròleg de l’edició catalana de la sentència en qüestió, “La porta de la gàbia”, editada per Acontravent), té la virtut de deixar els poders de l’Estat en una situació molt delicada. L’Estat té dues opcions ara mateix: enrocar-se o cedir.

Cedir, en aquest context, i un cop els poders internacionals han parat atenció al debat de manera més rica en matisos que fa uns anys, només pot voler dir organitzar un referèndum vinculant. Un referèndum necessàriament desactivaria gran part de la campanya de la por perquè, acceptant-lo, a l’Estat li caldria afirmar que no boicotejaria una República Catalana a la UE, ni causaria un "corralito", ni abandonaria els pensionistes. Tenint en compte que l’independentisme s’ha quedat a 80 mil vots del 50%, ¿quants dels votants d’UDC o de CSQP o del PSC votarien que sí? Només grans concessions d’autogovern podrien frenar aquests electors.

Enrocar-se només pot voler dir una escalada. La querella contra Mas, Rigau i Ortega és el principi i la suspensió formal de l’autonomia el final. El problema de l’escalada és que a cada pas la legitimació de la unilateralitat s’intensifica. No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

Jordi Graupera

Periodista i filòsof.

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dissabte 17 d’octubre del 2015

Sembla que ens acostem a Brioni

Un article editorial escrit fa uns dies per en Vicenç Partal al seu diari digital, ens pot apropar la realitat del camí de Catalunya cap a la seva independència. Per més traves que el govern espanyol vulgui posar al procés català i per més que sembli que la Comunitat Europea ara no ens fa massa cas, finalment la causa dels catalans caurà com una fruita madura. Això sempre que la unitat de les forces independentistes no es malmeti per posicions partidistes, ens mantinguem ferms en les nostres reivindicacions nacionals i sobretot si el nou Govern i el Parlament catalans no afluixen. L’exemple de la independència de Croàcia i Eslovènia i que en Partal ens explica en el seu article, ens ha d’esperonar en el nostre camí cap a Ítaca. Llegiu l’article i us fareu una idea exacta de la situació en que pot trobar-se Espanya si continua brandant la Constitució com arma llancívola contra els catalans

Sembla que ens acostem a Brioni

Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-te, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.

A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament esclareixi què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.

Avís: que la comunitat internacional proposi o imposi un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens pugui fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.

Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acosti el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepti fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.

Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepti fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant sigui quin sigui el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.

Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.

Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.

Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.

Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandoni la seva posició de dir no a tot.

Per no fer-ho llarg m’estalvio les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la Constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.

Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoqui un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tingui, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és que fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tingui conseqüències favorables per a nosaltres.

PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia i... Ítaca. Ep! només és una casualitat.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb del dilluns 5 d’octubre del 2015

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Els resultats electorals del 27S han establert una aritmètica diabòlica pel que fa a l’independentisme. A Junts pel Sí els falta un diputat per aconseguir la Presidència de la Generalitat per Artur Mas amb l’abstenció de la CUP i per altra banda a la CUP l’ha posat davant l’evidència que els seus 10 vots (o al menys 2 dels 10) siguin imprescindibles per fer president el candidat Mas. Potser aquesta situació la CUP no l’havia prevista i ara li ha esclatat als nassos i els obligarà, potser, a replantejar-se la seva posició. Un anònim Roger ha escrit una carta oberta al senyor Antonio Baños, ex membre de Súmate i ara cap de llista de la CUP, carta que per la seva lucidesa i precisió, recull el que molts de nosaltres sentim i pensem, especialment l'argument de que, pels unionistes i altra fauna de Madrid, tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al President de Catalunya, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. Els catalans ens hi juguem massa i l'oportunitat de fer-ho bé és única. Podeu llegir la carta oberta a Baños en el nostre Blog.

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Hola, Antonio:

Primer que res felicitar-te per la campanya, agrair-te tot el que has fet i fas, i celebrar amb tu una victòria aclaparadora tot i que, encara, incompleta.

He col·laborat tan com he pogut i tan bé com he sabut en aquest procés, que ens hauria de dur a un país nou, més net, més just, més ric i més culte, on només els catalans decidíssim com el volem, el nostre país.

No us he votat, vagi per endavant; tot i que a casa els vots s’han repartit entre les CUP i JUNTS PEL SÍ. M’agraden, i molt, les vostres propostes, i crec que moltes s’han d’implementar de manera immediata. Però -digues-me antic o massa pragmàtic- no crec que, a la llarga i en la seva integritat, les vostres propostes siguin realitzables en un país que, tampoc no ens enganyéssim, té un profund pòsit conservador.

Tampoc és que JUNTS PEL SÍ em faci trempar d’allò més. Hi ha molta gent, molt barrejada i, entre ells, digues-li Mas o digues-li com vulguis, hi ha els hereus d’una política massa conservadora, massa submisa (amb Espanya, amb Europa i -sobretot- amb el gran capital). I sí, també hi ha gent de la “vella política”, de la que tenia la corrupció com a eina sistemàtica -com a mínim- de finançament. Però aquest inconvenient, la barreja, és alhora una de les seves virtuts, fruit de la tan comentada “transversalitat”. I fruit també de les renúncies als egos particulars, en pro del procés.

Per això avui crec que és un error monumental “vetar” Artur Mas com a presidenciable, en base a diverses justificacions o excuses. La de la corrupció em sembla massa genèrica i molt naïf. I em du al cap l’eco del “3%” de l’altra nit a la seu de Ciudadanos, i l’Albiol, i fins i tot el Pablito. És, com a mínim, poc imaginativa. Més d’acord estic amb la justificació de les retallades. Però amb matisos. Que CDC és un partit, sent suau, de centre dreta, ningú no ho discuteix. Però no han governat sols, ni van sols ara, ni JUNTS PEL SÍ és CDC. D’una banda s’han espolsat la palla més reaccionària (Unió) i de l’altra, més o menys, millor o pitjor, han administrat quatre rals (els que ens concedia Madrid) i, a més, han implementat mesures -i ho saps- de caire social, que el TC s’ha encarregat de castrar.

Em fa l’efecte, Antonio, que ara les CUP tenen un problema d’imatge, de fetitxe, del “què diran”, o del què us diran les bases. Entenc aquest entrebanc intern, però l’altre -que us critiquin des de fora- el trobo poc conseqüent amb la vostra manera d’actuar i amb la urgència i importància del que tenim entre les mans. Perquè actuar “per imatge” ja ho fa PODEMOS o CSQP de manera continuada o, és evident, els partits nacionals d’Espanya per captar vots. I les CUP, si de debò feu nova política, no hauríeu de respondre a aquest clixé tan suat.

A més, el govern de Madrid us ho acaba de posar ben fàcil. No parleu de desobediència? Quina major desobediència que reptar l’estat espanyol amb un presidenciable imputat per demòcrata? Perquè això, molt probablement, acabarà amb inhabilitació. I tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al president, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. I, en aquest supòsit, serà molt més gran la desobediència mantenint un president inhabilitat (passant de la “justícia” de Madrid), que esquinçant-se la roba per l’Artur Mas “a seques”. I la repercussió serà molt més gran aquí i a l’exterior, això bé que ho saps. I com més gran sigui la repercussió, més llançat anirà el procés.

No sóc un “Masista”; però tampoc un “Junquerista”, ni un “Romevista”, ni un “Bañista”. I mirant l’arc parlamentari, què vols que et digui...? Hi ha molts noms de gent decent, i seriosa, i competent, però cap amb el pes específic del Mas. I, a banda, allà, a Madrid, “Mas és el diable”, i crec que no els hem de donar el gust de deslliurar-se’n. I, a més, crec que seria terriblement injust amb ell que (sense ànims de dir-ne “màrtir”) és qui n’ha sortit més escaldat. I encara diria més: en Mas no és cec, ni burro, i els embolics de tants anys de govern els devia conèixer. Però a ell no li han trobat res i, com bé saps, només els ha faltat fer-li una colonoscòpia. I sí, és trist que la “vella política” hagi fet servir aquests mètodes, des de CiU, fins al PP, passant per C’s, PSC-PSOE, ERC, EUIA, CCOO, UGT i fins i tot algun “podemita” que altre (que el Rabell, entre d’altres, també té el seu historial). Aquí “mullava” tothom, i entre tots es tapaven les vergonyes. I ho sabia fins la meva portera.

Però ara parlem d’una altra cosa. De fer un nou país, amb la gent d’aquest país, de la vella i de la nova política, perquè no podem condemnar ningú al Gulag per allò que feien molts, perquè ens quedaríem en quadre.

Ara toca que vosaltres (o així ho veig jo) poseu el màxim de condicions socials (no als desnonaments, plans d’emergència, subsidis, sanitat, educació, control de la transparència i tot i més), però no els feu el joc als que acusaven Mas d’amagar-se per eternitzar-se, quan va deixar molt clar que, en les eleccions a la nostra República, no s’hi presentaria. Té molts defectes, segur, però no en tenim cap de millor, cap de més implicat, cap que faci tanta nosa a Madrid i tanta patxoca a Europa.

A casa, un dels nanos va votar les CUP i, amb tot, prefereix el Mas com a candidat. L’altre dubtava, em deia “no m’agrada que les CUP vagin contra en Mas”. I jo li deia “ho han de fer, per les seves bases; no et faci res, si els veus millors vota les CUP”; i -tot i amb això- va votar JPS.

Entenc que us costarà convèncer les assemblees. Feu-les veure la desobediència que implica -respecte a Madrid- investir en Mas. Quant als altres, us diran de tot, segur, però no crec que us hagi d’importar que pensen. Avui, sense anar més lluny, en Duran ja us ha trobat “més entenimentats” que JPS. A mi em faria urticària. Jo m’escoltaria en Cotarelo, si el que et dic no et convenç prou. Jo me l’escoltaria a ell, i no als que us diran “venuts” (com CSQP) o “dèbils” (com PSC), o “còmplices” (com PP i C’s). Al capdavall, com deia aquell, “ladran, luego cabalgamos”.

JPS està en una situació molt delicada en aquest tema. Mas i Junqueras ja van renunciar a molt. I es van comprometre que Mas seria el seu candidat. I tampoc no tenen gaire capacitat de maniobra. A banda -i també ho saps- que, si l’estat espanyol no hagués fet tantes trampes amb el vot estranger i per correu, ara en tindrien com a mínim 63 (i potser haguéssim assolit el famós 50,01%). I és de justícia, també, desobeir les trampes de l’estat espanyol. A JPS, en tots els altres temes, els teniu “oberts de cames”. Aneu-hi a fons.

T’ho dic, tot plegat, amb tot el respecte i el més gran agraïment; només desitjant que no ens hàgim de trobar -d’aquí a uns mesos- amb les eleccions que vol el Duran i exigeix l’Arrimadas, amb el prestigi perdut i el procés embarrancat per no empassar-se un gripau (i sé que és gros), o -en el millor dels casos- amb un president amb menys carisma, capacitat de seducció, mereixements, solidesa i repercussió (a Espanya i davant la comunitat internacional), que no sàpiga dur el vaixell com ens mereixem.

Una abraçada.

ROGER

 

Mas, conseller en cap?

L’Espanya oficial, la del PP i el PSOE de Madrid, la de la caverna mediàtica, ja ha tret la seva pròpia conclusió dels darrers resultats electorals a Catalunya: Artur Mas, la “bête noire”, ha perdut i, amb ell, l’independentisme. L'espanyolisme ha celebrat aquest matí la imputació del president Mas per haver posat les urnes el 9-N. Les xarxes socials s'omplen de missatges en contra del president de la Generalitat. Aquests dos fets haurien de fer obrir els ulls als dirigents ─perdó, companys de l’assemblea─ de la CUP i fer-los reflexionar que, el que no han aconseguit fins ara els poders fàctics de l’Estat espanyol, es a dir ensorrar la figura d’en Mas, ho poden fer ells (els cupaires) amb la seva dèria de no voler investir Mas com President. Confiem en que finalment el seny s’imposarà, però si l’enrocament dels cupaires es irrevocable, publiquem en el nostre Blog un article titulat “Mas, conseller en cap?”, on es proposa una solució que, amb bona voluntat, podria ser acceptada per tothom.

Mas, conseller en cap?

El procés no és només una persona, però negar que des de diumenge a la nit tot gira al voltant d'Artur Mas és negar l'evidència. El resultat del 27-S va donar a la CUP la clau de volta de la investidura, i això ha posat potes enlaire l'acord en què es basava Junts pel Sí i que passava per tornar a donar la presidència de la Generalitat al líder de Convergència Democràtica. No és estrany que la maquinària de CDC i tot el seu espai mediàtic hagi posat la cinquena defensant que l'acord amb la Candidatura d'Unitat Popular ha de passar per investir el seu candidat. I tampoc no ha de sorprendre a ningú que Esquerra es mantingui a l'espera, sense badar boca i fregant-se les mans.

La victòria independentista de diumenge té un regust agredolç. No perquè posi les coses difícils a CDC i a Artur Mas, sinó perquè els números ens aboquen a un altre episodi de negociacions tenses. Tornem als nervis previs al 9-N, tornem a les ganivetades de l'Estatut. Però la gran diferència d'aquest moment és el paper de la CUP. L'any 2006, no existia com a tal. I en les setmanes prèvies a la consulta no jugava un paper principal sinó d'acompanyant. Ara, en canvi, amb CDC i ERC fusionats dins de Junts pel Sí, la llista encapçalada per Antonio Baños ha canviat el paper de crupier pel de jugador. I té els asos que li fan falta per elevar l'aposta.

Durant els propers dies, viurem moments de tensió. Hi haurà converses, hi haurà negociacions a l'ombra. Es pactarà com ha de ser el pla de xoc contra la pobresa que planteja la CUP, es debatrà com es formula un codi ètic de bones pràctiques i coses similars. Però el més important, la joia de la corona, serà el nom del futur president de la Generalitat. Una cosa ja es pot avançar: si no hi ha una gran sorpresa, si no hi ha alguna cosa que canviï l'escenari, aquest no serà Artur Mas. La CUP ni ho vol, ni s'ho pot permetre. Però hi ha una possible sortida. Una sortida que Esquerra pot acceptar i que Convergència, després d'ensenyar totes les dents ─citant l'il·lustre Pablo Iglesias─ pot acabar aprovant: un Govern presidit per Raül Romeva amb Mas de conseller en cap.

Seria molt irònic que qui va recuperar el càrrec d'origen medieval per ser delfí de Jordi Pujol, gairebé quinze anys després, tornés a ocupar-lo. Tant se val si se li diu conseller en cap o conseller primer. El cas és que, amb aquesta solució, es matarien molts pardals d'un sol tret. Romeva seria un president que la CUP acceptaria sense cap problema. Esquerra estaria molt satisfeta de no tenir el seu principal rival al lloc més elevat de l'executiu. Mas tindria tot el marge de maniobra per dirigir l'acció governamental i CDC no perdria el valor del seu principal quadre. Amb les cartes que hi ha sobre la taula, sembla l'aposta més segura.

Pere Gendrau

Periodista

Article publicat a Naciódigital.cat el dimarts 29 de setembre del 2015