Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 d’octubre 2015

La batalla d'Artur Mas

Inici del procés cap a la constitució d’un “estat català independent en forma de república”. Aquesta és la fórmula que han aconseguit acordar, no sense dificultats, els negociadors de Junts pel Sí al Parlament- i la CUP. El principi d’acord no pressuposa cap pas endavant pel que fa a la negociació de la investidura del pròxim president. La CUP ha explicitat de nou en les taules de negociació el rebuig a la investidura d’Artur Mas. Aquesta posició de la CUP pot esdevenir finalment l’estocada definitiva al procés. Si és així anirem a unes noves eleccions el mes de març que, segons tots els experts, portaran la independència cap al seu enterrament definitiu. Com ha manifestat en unes recents declaracions l’historiador Borja de Riquer: Hi ha un sector de la CUP que veu que ha de bastir una tàctica sense renunciar als principis perquè la causa en conjunt avanci, i d'altres que són incapaços de renunciar a les seves idees i no volen pactar amb ningú. Quedar-te pur amb la teva bandera vol dir quedar-te sol, i això té uns efectes globals que són extremadament perjudicials per al país. Pots enfonsar tota una generació. Es poden trobar, com va dir Frederica Montseny, 'orgullosamente solos y aislados'. Un altre historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona en Francesc Xavier Hernàndez va escriure fa dies una “carta oberta al líder de la CUP en Quim Arrufat, on analitza aquesta posició intransigent dels cupaires i que val la pena llegir. La podeu trobar en el nostre Blog.

La batalla d'Artur Mas

Carta oberta al Quim Arrufat.

(Els capellans no carden però, tot i la manca de praxis, diuen als demés que han de fer i com ho han de fer...)

Hola Quim, avui en un tuit parles de "fans" del president i "hooligans". Penso que són qualificatius desafortunats, poc respectuosos i demanaria que els retiressis.

En general en el discurs de les CUP es diu que les persones (o els personatges) no són importants; tanmateix, i de manera contradictòria, heu fet de l’estigmatització del President de la Generalitat, un dels cavalls de batalla de la vostra argumentació electoral. I és obvi que les persones són importants, i determinants (totes), i a l’entorn de la figura del president Mas es dóna, en aquests moments, una batalla que no sé si és decisiva, però, en qualsevol cas, és important pel futur de la societat catalana. No sou els únics a blasmar l’activitat del President. La dreta més cavernícola, la botiflera i l’espanyola (és a dir, els capitalistes), porten trinxant el President de fa mesos.

Pensen bàsicament que, en renunciar al seu paper de cap de la policia del Gueto, Mas és un traïdor a la causa de la dreta nacionalista espanyola (i els seus aliats botiflers). La canalla de l’opus de La Caixa el té en el punt de mira, també els del Banc Sabadell; els del Pont aeri li tenen jurada. No cal dir que el Grup Godó ha posat tota la carn a la graella per liquidar-lo. I encara el Lara, la Sexta, El Periódico, els bisbes espanyols, els serveis secrets, la judicatura, el ministre de Defensa, la Caverna Mediàtica de Madrid, tots ells han fet de tot per destruir el President. Els poderosos han aixecat, a cop de talonari, nous lideratges (Pablo Iglesias, Rivera…) per laminar el potencial perill català que s’obria amb la “traïció” d’Artur Mas. Està clar que Mas ha estat, i és, l’enemic principal. El principal enemic a batre. La torrentada contra Mas ha vingut acompanyada amb les punyalades polítiques (contra el procés i contra Mas), que han estat continuades, per part d’UDC de manera evident, però també amb posicionaments discutibles per banda d’ERC (afortunadament superats) i les darreres, les dels stalinistes d'ICV… i també les vostres, que també considereu que Mas és l'enemic emblemàtic a batre.

A la meva manera de veure, el balanç de l’activitat de Mas té grans errades. Efectivament, el govern “dels millors” ha estat patètic en cultura i educació (un autèntic desastre), ha tingut forats negres en Governació i situacions discutibles a Sanitat. Se li atribueixen retallades, òbviament, però la situació de crisi i la brutal ofensiva de l’Estat no deixaven marge. Es diu que CiU era un cau de corruptes i que Mas n'era el vaixell insígnia. Jo no ho veig així. CiU va ser un producte de la cultura de la corrupció que va infantar la Transició, com tots els altres partits.

Tanmateix, Mas ha acabat amb això i, avui dia, els observadors exteriors reconeixen que la Generalitat és l'administració de l’Estat més transparent, i la que té menys funcionaris. Altrament (i a l’espera del proper dossier contra Mas…) ningú ha demostrat res. A hores d’ara dir que Mas és un corrupte és una difamació, la digui qui la digui, Fernández Díaz o vosaltres.

En una dinàmica constructiva jo us diria que Mas i la seva circumstància, contràriament al que dieu, han estat positius i pro-actius. Han trinxat CiU, han eradicat finalment el càncer d’Unió Democràtica i han fet un partit nou de tall liberal, de centre esquerra, la nova Convergència, que suposo que acabarà assemblant-se al Partit Nacional d’Escòcia. A banda, Mas ha impulsat el moviment d’emancipació nacional i li ha donat cobertura des de les minses possibilitats de les estructures autonòmiques, i al seu nivell ha posat l’Estat contra les cordes. Ha estat, sobretot la gent i el carrer, d’acord, però ell ha estat determinant. Si Mas s’hagués posat de cul el carrer no hauria avançat. Ell ha estat proactiu i fins i tot locomotora.

No és d’estranyar que tota la força dels capitalistes (els de debò) i de l’Estat espanyol estiguin contra ell. És un dels enemics a batre, i sobretot perquè la seva figura (President de la Generalitat compromès amb la llibertat) és del tot simbòlica. Ni tu, ni en Fernández, ni l’Anna sou un perill per al sistema. Sou una anomalia vintage i pureta tolerable (si més no ara per ara). Qui ha fet tremolar al sistema, qui dóna escac al sistema, el revolucionari, en definitiva, és Mas, i és per això que a ell el volen posar a la presó, i a vosaltres no. I fins i tot avui sou la gran esperança de la canalla política de Madrid. En Leguina, al qual conec de fa anys (des de finals dels 70), ho ha manifestat amb clarividència: sou la darrera barrera per frenar la bèstia. Enhorabona, valents.

De vegades, en les confrontacions, no pots escollir el camp de batalla. Has de lluitar allà on toca i fins i tot allà on t’ho imposen els enemics. Avui, Mas, President de la Generalitat, és un camp de batalla en tant que és un símbol, i això ho ha decidit l’Estat, la Banca, el Palco del Bernabeu, La Caixa, Godó, Lara i, en general, els capitalistes que tant blasmeu. Abatre Mas és l’objectiu principal dels enemics de la Terra. I abatre Junts pel Sí l’objectiu associat. Aquesta és la batalla de la setmana… i vosaltres no reconeixeu la importància de la batalla, i dieu que Mas, un dels nostres al capdavall, és prescindible.
Quina miopia! Quan la batalla, potser decisiva, es dona a Pàndols (1) vosaltres gireu l’esquena i us dediqueu a fer discursos en la rereguarda. De fet, encara pitjor, atès que dieu que en cap cas investireu Mas perquè representa la corrupció capitalista. Deu ser per això que la Banca, l’Estat i els poderosos li volen fer la pell. De fet sou vosaltres, i els “col·laboracionistes” en general, els qui esteu sota sospita de fer el joc als capitalistes poderosos, i l’Estat opressor, tot donant cobertura a l’enderroc del President.

No us demano que doneu suport a la investidura de Mas, sé que la vostra rígida i pura moral revolucionaria us ho impedeix. I que teniu un compromís, ja que veu dir que no ho faríeu. Bé, feu el que vulgueu, igual preferiu l’Arrimadas o la Colau de torn… Altrament la vostra immaculada i pedant moral revolucionaria diu que no entrareu en cap govern de concentració. Naturalment, no us mullareu, ni us embrutareu en cap govern que hagi de treballar amb problemes i pressupostos reals; sou massa purs. no us comprometeu, no baixareu a l’arena. Avui preteneu limitar, decidir o aconsellar qui es pot presentar, o no, d’una altra candidatura. A Junts pel Sí, tenim un candidat pactat, i vosaltres dieu que no pot ser (!), que aquest no us agrada. Preteneu dir el que s’ha de fer o deixar de fer, però vosaltres, des de fora. De fet, el mateix que els capellans, que no carden, però que diuen als altres el que poden i el que no poden fer… En fi… Enhorabona, revolucionaris…

Tot i que en algun moment us he donat suport ara no tinc cap esperança en la vostra capacitat política. Crec que abans de pregar-vos una mica de racionalitat m’estimo més que cremem tots plegats aquesta etapa lamentable, al més aviat possible, i que procedim a noves eleccions, a veure si us posen a lloc.

(1) Referència a la Serra de Pàndols on va tenir lloc una cruenta batalla de la zona del Ebre durant la Guerra Civil.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona

Article publicat a la pàgina “Catalunya, el meu país” de Facebook el 4 d’octubre del 2015

19 d’octubre 2015

La bona fe

L'estratègia seguida pel President Mas en el procés català, ha tingut tot l’aspecte d’una partida d’escacs. En un article de dissabte passat, el filòsof Jordi Graupera argumenta que una de les circumstàncies que podrien fer raonable cara el món la secessió de Catalunya és que el moviment independentista pugui demostrar que ha intentat negociar de “bona fe” tant l’encaix amb Espanya, com la disposició a acordar una solució referendària, abans d’arribar a la unilateralitat. En aquest sentit, defensa que el president Mas ha seguit l’estratègia de la bona fe tant amb els intents fallits d’encaix a Espanya com a l’hora de cercar una solució pactada amb l’Estat per fer un referèndum i ara, després de les eleccions del 27-S, quan comença la fase de legitimació de la unilateralitat. Per tant conclou en el seu article, que podeu llegir en el nostre Blog, que acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

La bona fe

El 14 de Maig de l’any passat, la Fundació Internacional Olof Palme va convidar Allen Buchanan a fer una conferència a la UB. Buchanan és catedràtic de la universitat de Duke, a Carolina del Nord, i és un dels experts mundials en secessions. Diria que l’objectiu de la conferència era mostrar que una autoritat acadèmica desautoritzava l’independentisme català. Buchanan, però, va fer un discurs més complex, explicant quines circumstàncies podrien fer raonable una secessió en un país democràtic. Buchanan ha anat canviant d’opinió els darrers anys, i ha flexibilitzat la seva postura, com s’aprecia en el pròleg que va escriure per la darrera edició del seu llibre Secesión.

En una de les projeccions de la presentació hi apareixia l’expressió “bona fe.” Un moviment independentista en un país mínimament democràtic i en absència de violència ha de poder demostrar que ha intentat negociar de bona fe tant un encaix satisfactori en l’estat al qual pertany com, en el cas d’unilateralitat, la disposició a acordar una solució referendària.

Fa temps que penso que aquesta és l’estratègia que ha tingut el president Mas al cap durant d’aquests anys. La tríada peix al cove/estatut/pacte fiscal respon a la prova de bona fe en l’encaix, i la tríada petició de referèndum al Congrés/Llei de Consultes/procés participatiu pretén complir amb la bona fe en la solució pactada. Les eleccions del 27S, en canvi, inauguren de manera lenta i esglaonada la legitimació de la unilateralitat seguint els principis establerts en la sentència del Tribunal de la Haia sobre el cas de Kosove.

La via Mas (que, de fet, s’assembla molt al que va proposar Carles Boix al principi de tot plegat –qui, per cert, va escriure el pròleg de l’edició catalana de la sentència en qüestió, “La porta de la gàbia”, editada per Acontravent), té la virtut de deixar els poders de l’Estat en una situació molt delicada. L’Estat té dues opcions ara mateix: enrocar-se o cedir.

Cedir, en aquest context, i un cop els poders internacionals han parat atenció al debat de manera més rica en matisos que fa uns anys, només pot voler dir organitzar un referèndum vinculant. Un referèndum necessàriament desactivaria gran part de la campanya de la por perquè, acceptant-lo, a l’Estat li caldria afirmar que no boicotejaria una República Catalana a la UE, ni causaria un "corralito", ni abandonaria els pensionistes. Tenint en compte que l’independentisme s’ha quedat a 80 mil vots del 50%, ¿quants dels votants d’UDC o de CSQP o del PSC votarien que sí? Només grans concessions d’autogovern podrien frenar aquests electors.

Enrocar-se només pot voler dir una escalada. La querella contra Mas, Rigau i Ortega és el principi i la suspensió formal de l’autonomia el final. El problema de l’escalada és que a cada pas la legitimació de la unilateralitat s’intensifica. No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

Jordi Graupera
Periodista i filòsof.

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dissabte 17 d’octubre del 2015

14 d’octubre 2015

Sembla que ens acostem a Brioni

Un article editorial escrit fa uns dies per en Vicenç Partal al seu diari digital, ens pot apropar la realitat del camí de Catalunya cap a la seva independència. Per més traves que el govern espanyol vulgui posar al procés català i per més que sembli que la Comunitat Europea ara no ens fa massa cas, finalment la causa dels catalans caurà com una fruita madura. Això sempre que la unitat de les forces independentistes no es malmeti per posicions partidistes, ens mantinguem ferms en les nostres reivindicacions nacionals i sobretot si el nou Govern i el Parlament catalans no afluixen. L’exemple de la independència de Croàcia i Eslovènia i que en Partal ens explica en el seu article, ens ha d’esperonar en el nostre camí cap a Ítaca. Llegiu l’article i us fareu una idea exacta de la situació en que pot trobar-se Espanya si continua brandant la Constitució com arma llancívola contra els catalans

Sembla que ens acostem a Brioni

Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-te, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.

A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament esclareixi què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.

Avís: que la comunitat internacional proposi o imposi un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens pugui fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.

Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acosti el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepti fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.

Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepti fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant sigui quin sigui el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.

Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.

Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.

Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.

Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandoni la seva posició de dir no a tot.

Per no fer-ho llarg m’estalvio les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la Constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.

Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoqui un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tingui, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és que fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tingui conseqüències favorables per a nosaltres.

PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia i... Ítaca. Ep! només és una casualitat.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb del dilluns 5 d’octubre del 2015

09 d’octubre 2015

15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició

El President de la Generalitat Artur Mas haurà de declarar el dijous vinent davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel delicte d’haver posat les urnes el 9N. Casualitat o no és el mateix dia que fa 75 anys va ser afusellat el President Companys. Diferents partits i entitats han organitzat manifestacions de suport al President Mas que segurament seran multitudinàries. També s’assegura la presència del grup parlamentari de JxcS). S’ha decidit que els 62 diputats es trobin abans al Parlament per, des d’allà, anar plegats a la seu del TSJC, al passeig de Lluís Companys, molt a prop de la càmera catalana. D’altra banda aquesta mateixa setmana les parets del Liceu van sentir els aplaudiments per un fet ben diferent. L’entrada del president de la Generalitat, Artur Mas, va ser rebuda amb el crit de ‘Visca el president !!’ que fou seguit d’un fort aplaudiment que es va prolongar durant més d’un minut. Aquesta serà la resposta a totes les imputacions, demandes i querelles que ens vinguin des de Madrid. Si voleu llegir un article titulat “15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició”, arran d’aquests fets podeu fer-ho al nostre Blog.

15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició

El proper 15 d’Octubre farà 75 anys que va ser afusellat el President Companys al castell de Montjuic, mort a mans del feixisme de les tropes franquistes i davant d'aquells que havien estat condemnats a mort pel Govern de la Generalitat i a qui el mateix Companys va condonar la pena. La seva falta: Lluitar per la llibertat.

La casualitat, o bé l'insult, fan que sigui la mateixa data que ha de comparèixer el President Mas davant del més que sospitós sistema judicial espanyol i més que sospitosa legalitat espanyola.

Per analitzar el delicte del President Mas, he d'anar temps enrere per trobar un altre insult als catalans com va ser la sentencia del TC (28 de juny de 2012) retallant a la mínima expressió l'Estatut d’Autonomia de 2006, i llegir què diu la sentència. Entre moltes altres coses, indica que l’art. 122 de l’Estatut no és anticonstitucional sempre i quan segueix el fonament jurídic 69 que, a la seva conclusió, diu el següent: "Caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales «se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos»"

Bé, sembla que pocs problemes tenia el President per fer consultes. Anem a veure què diu l’art. 122 de l’Estatut: [Artículo 122. Consultas populares. Corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de Art. 122 85 TÍTULO IV. DE LAS COMPETENCIAS consulta popular, con excepción de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución.]3

És a dir, que seguim podent fer consultes excepte el que diu l’Art 149.1.32 de la famosa "Constitución" que utilitzen i maneguen com volen i, curiosament, sempre en contra dels interessos de Catalunya, i diu el següent: "32.ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum".

En resum, si no es fa un referèndum, si no hi ha vinculació, el TC va autoritzar, a la seva sentència retalladora de 2010, que la Generalitat pugui fer qualsevol consulta als catalans sempre i quan no sigui vinculant. La intervenció del poder polític sobre el judicial (recordo que això és propi de règims dictatorials i no pas dels democràtics) va fer que el TC admetés a tràmit el recurs pel 9-N per part del govern espanyol...

Vergonyosa l'admissió a tràmit d'alguna cosa que ja havia estat aprovat pel mateix TC, però tenia un objectiu: paralitzar, de forma automàtica el 9-N i cansar als catalans.
Evidentment el President Mas i el Govern van tirar endavant el 9-N deixant més que clar que no és desobeir el compliment de la legislació vigent encara que hi hagi manipulacions totalment mancades de fons democràtic al darrera.

Aquestes imputacions, són nous insults al poble de Catalunya ja que l’exercici de la democràcia mai no pot estar penalitzat per ningú, i molt menys si la pròpia llei ho empara. Però, per tal de mantenir l'insult, han volgut afusellar de nou a un President un 15 d’octubre amb eines del segle XXI però amb la mateixa mentalitat que al 1940. Per sort les coses han canviat i el món ens mira, i fins i tot ens està admirant per la paciència demostrada amb l’Estat espanyol, i veuran aquest nou afusellament com una nova mostra de la intolerància a la democràcia de l'Estat espanyol.

Aquest afusellament serà un pas més a superar pel President Mas i pel poble català, però serà un afusellament sense morts, on la democràcia i el sentiment de llibertat de la nostra nació canviaran les bales de la imposició per bales de fogueig que ens enfortiran en un camí cap a la independència total de Catalunya.

Els inquisidors han volgut crear el dia dels afusellaments de la llibertat, un dia en què el President Mas en persona, i el President Companys en ànima, ens marcaran que queda molt poc per poder gaudir definitivament d'un país lliure i democràtic.

Jordi Mas i Font
Economista i escriptor


Article publicat al digital BaixMontseny.info el divendres 09 d’octubre del 2015

02 d’octubre 2015

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Els resultats electorals del 27S han establert una aritmètica diabòlica pel que fa a l’independentisme. A Junts pel Sí els falta un diputat per aconseguir la Presidència de la Generalitat per Artur Mas amb l’abstenció de la CUP i per altra banda a la CUP l’ha posat davant l’evidència que els seus 10 vots (o al menys 2 dels 10) siguin imprescindibles per fer president el candidat Mas. Potser aquesta situació la CUP no l’havia prevista i ara li ha esclatat als nassos i els obligarà, potser, a replantejar-se la seva posició. Un anònim Roger ha escrit una carta oberta al senyor Antonio Baños, ex membre de Súmate i ara cap de llista de la CUP, carta que per la seva lucidesa i precisió, recull el que molts de nosaltres sentim i pensem, especialment l'argument de que, pels unionistes i altra fauna de Madrid, tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al President de Catalunya, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. Els catalans ens hi juguem massa i l'oportunitat de fer-ho bé és única. Podeu llegir la carta oberta a Baños en el nostre Blog.

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Hola, Antonio:

Primer que res felicitar-te per la campanya, agrair-te tot el que has fet i fas, i celebrar amb tu una victòria aclaparadora tot i que, encara, incompleta.

He col·laborat tan com he pogut i tan bé com he sabut en aquest procés, que ens hauria de dur a un país nou, més net, més just, més ric i més culte, on només els catalans decidíssim com el volem, el nostre país.

No us he votat, vagi per endavant; tot i que a casa els vots s’han repartit entre les CUP i JUNTS PEL SÍ. M’agraden, i molt, les vostres propostes, i crec que moltes s’han d’implementar de manera immediata. Però -digues-me antic o massa pragmàtic- no crec que, a la llarga i en la seva integritat, les vostres propostes siguin realitzables en un país que, tampoc no ens enganyéssim, té un profund pòsit conservador.

Tampoc és que JUNTS PEL SÍ em faci trempar d’allò més. Hi ha molta gent, molt barrejada i, entre ells, digues-li Mas o digues-li com vulguis, hi ha els hereus d’una política massa conservadora, massa submisa (amb Espanya, amb Europa i -sobretot- amb el gran capital). I sí, també hi ha gent de la “vella política”, de la que tenia la corrupció com a eina sistemàtica -com a mínim- de finançament. Però aquest inconvenient, la barreja, és alhora una de les seves virtuts, fruit de la tan comentada “transversalitat”. I fruit també de les renúncies als egos particulars, en pro del procés.

Per això avui crec que és un error monumental “vetar” Artur Mas com a presidenciable, en base a diverses justificacions o excuses. La de la corrupció em sembla massa genèrica i molt naïf. I em du al cap l’eco del “3%” de l’altra nit a la seu de Ciudadanos, i l’Albiol, i fins i tot el Pablito. És, com a mínim, poc imaginativa. Més d’acord estic amb la justificació de les retallades. Però amb matisos. Que CDC és un partit, sent suau, de centre dreta, ningú no ho discuteix. Però no han governat sols, ni van sols ara, ni JUNTS PEL SÍ és CDC. D’una banda s’han espolsat la palla més reaccionària (Unió) i de l’altra, més o menys, millor o pitjor, han administrat quatre rals (els que ens concedia Madrid) i, a més, han implementat mesures -i ho saps- de caire social, que el TC s’ha encarregat de castrar.

Em fa l’efecte, Antonio, que ara les CUP tenen un problema d’imatge, de fetitxe, del “què diran”, o del què us diran les bases. Entenc aquest entrebanc intern, però l’altre -que us critiquin des de fora- el trobo poc conseqüent amb la vostra manera d’actuar i amb la urgència i importància del que tenim entre les mans. Perquè actuar “per imatge” ja ho fa PODEMOS o CSQP de manera continuada o, és evident, els partits nacionals d’Espanya per captar vots. I les CUP, si de debò feu nova política, no hauríeu de respondre a aquest clixé tan suat.

A més, el govern de Madrid us ho acaba de posar ben fàcil. No parleu de desobediència? Quina major desobediència que reptar l’estat espanyol amb un presidenciable imputat per demòcrata? Perquè això, molt probablement, acabarà amb inhabilitació. I tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al president, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. I, en aquest supòsit, serà molt més gran la desobediència mantenint un president inhabilitat (passant de la “justícia” de Madrid), que esquinçant-se la roba per l’Artur Mas “a seques”. I la repercussió serà molt més gran aquí i a l’exterior, això bé que ho saps. I com més gran sigui la repercussió, més llançat anirà el procés.

No sóc un “Masista”; però tampoc un “Junquerista”, ni un “Romevista”, ni un “Bañista”. I mirant l’arc parlamentari, què vols que et digui...? Hi ha molts noms de gent decent, i seriosa, i competent, però cap amb el pes específic del Mas. I, a banda, allà, a Madrid, “Mas és el diable”, i crec que no els hem de donar el gust de deslliurar-se’n. I, a més, crec que seria terriblement injust amb ell que (sense ànims de dir-ne “màrtir”) és qui n’ha sortit més escaldat. I encara diria més: en Mas no és cec, ni burro, i els embolics de tants anys de govern els devia conèixer. Però a ell no li han trobat res i, com bé saps, només els ha faltat fer-li una colonoscòpia. I sí, és trist que la “vella política” hagi fet servir aquests mètodes, des de CiU, fins al PP, passant per C’s, PSC-PSOE, ERC, EUIA, CCOO, UGT i fins i tot algun “podemita” que altre (que el Rabell, entre d’altres, també té el seu historial). Aquí “mullava” tothom, i entre tots es tapaven les vergonyes. I ho sabia fins la meva portera.

Però ara parlem d’una altra cosa. De fer un nou país, amb la gent d’aquest país, de la vella i de la nova política, perquè no podem condemnar ningú al Gulag per allò que feien molts, perquè ens quedaríem en quadre.

Ara toca que vosaltres (o així ho veig jo) poseu el màxim de condicions socials (no als desnonaments, plans d’emergència, subsidis, sanitat, educació, control de la transparència i tot i més), però no els feu el joc als que acusaven Mas d’amagar-se per eternitzar-se, quan va deixar molt clar que, en les eleccions a la nostra República, no s’hi presentaria. Té molts defectes, segur, però no en tenim cap de millor, cap de més implicat, cap que faci tanta nosa a Madrid i tanta patxoca a Europa.

A casa, un dels nanos va votar les CUP i, amb tot, prefereix el Mas com a candidat. L’altre dubtava, em deia “no m’agrada que les CUP vagin contra en Mas”. I jo li deia “ho han de fer, per les seves bases; no et faci res, si els veus millors vota les CUP”; i -tot i amb això- va votar JPS.

Entenc que us costarà convèncer les assemblees. Feu-les veure la desobediència que implica -respecte a Madrid- investir en Mas. Quant als altres, us diran de tot, segur, però no crec que us hagi d’importar que pensen. Avui, sense anar més lluny, en Duran ja us ha trobat “més entenimentats” que JPS. A mi em faria urticària. Jo m’escoltaria en Cotarelo, si el que et dic no et convenç prou. Jo me l’escoltaria a ell, i no als que us diran “venuts” (com CSQP) o “dèbils” (com PSC), o “còmplices” (com PP i C’s). Al capdavall, com deia aquell, “ladran, luego cabalgamos”.

JPS està en una situació molt delicada en aquest tema. Mas i Junqueras ja van renunciar a molt. I es van comprometre que Mas seria el seu candidat. I tampoc no tenen gaire capacitat de maniobra. A banda -i també ho saps- que, si l’estat espanyol no hagués fet tantes trampes amb el vot estranger i per correu, ara en tindrien com a mínim 63 (i potser haguéssim assolit el famós 50,01%). I és de justícia, també, desobeir les trampes de l’estat espanyol. A JPS, en tots els altres temes, els teniu “oberts de cames”. Aneu-hi a fons.

T’ho dic, tot plegat, amb tot el respecte i el més gran agraïment; només desitjant que no ens hàgim de trobar -d’aquí a uns mesos- amb les eleccions que vol el Duran i exigeix l’Arrimadas, amb el prestigi perdut i el procés embarrancat per no empassar-se un gripau (i sé que és gros), o -en el millor dels casos- amb un president amb menys carisma, capacitat de seducció, mereixements, solidesa i repercussió (a Espanya i davant la comunitat internacional), que no sàpiga dur el vaixell com ens mereixem.

Una abraçada.

ROGER