Pujol i l’escarni

L'interès lògic que genera la investigació sobre un presumpte delicte contra la hisenda pública i de blanqueig de capital de la família Pujol, ha derivat en un espectacle judicial. Tots hem pogut veure, si ho hem volgut, un Pujol que apareix capcot, sota una pluja d’insults entrant als jutjats. Hem pogut veure també, si ho hem volgut, el vídeo de l'interrogatori de l'expresident de la Generalitat en seu judicial, assegut davant d’un tribunal que l’interroga en castellà i responent primer en català i finalment, veient que el traductor no reprodueix el que ha dit de forma fidedigna, responent en castellà. Una humiliació més que alguns tenen molta pressa en difondre per totes les televisions. Les filtracions sempre són interessades. I cal furgar en aquest interès per detectar qui les propicia. D’altra banda el Parlament ha aprovat la compareixença d'Artur Mas en la comissió d'investigació del cas Pujol. Evidentment, la imatge del president que lidera el procés sobiranista compareixent en la comissió causarà furor en els mitjans espanyols. Ens hem de preguntar els motius d’aquestes campanyes? No cal, estan ben clar: el procés. Així ho escriu la periodista en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

Pujol i l’escarni

Hi ha un espai subtil però contundent i sovint injust entre la imputació judicial i l’escarni públic. Aquesta frontera fa temps va desaparèixer en aquesta societat atabalada i indignada amb el llaminer espectacle de la corrupció política. Davant el virus de la corrupció, el mateix sistema genera anticossos, elements que atrauen i absorbeixen la ira ciutadana. A conveniència del sistema, evidentment, que fins i tot és capaç de reorientar la ira del carrer i aprofitar la seva energia. El procés català n’és un clar exemple. I el circ mediàtic organitzat al voltant de la família Pujol, l’orquestració perfecta.

Hi ha un pecat original. Sempre n’hi ha d’haver un. A la casa dels Pujol s’amagava una història econòmica fosca –o més d’una- que es va mantenir entre ombres durant molts anys. Avui, però, i després de dècades de silenci, aquell pecat sura vergonyosament en la superfície. Ves quina casualitat...

El pecat pel qual se’l jutja ara mateix, segons se’ns explica, consisteix en haver defraudat a la hisenda espanyola entre 3 i 4 milions d’euros. Estirant aquest fil de vergonya i tristor, la pilota amenaça de fer-se més grossa i estendre’s en xarxa per l’activitat d’alguns dels fills. Però en aquest judici, això és el que hi ha. I així l’hem vist. Un Pujol, en altres moments un símbol a Catalunya, apareix capcot, sota una pluja d’insults, i assegut davant d’un tribunal que l’interroga en castellà. No se sap si resulta més cridaner que el tribunal li parli en castellà o que Pujol, previsor, es deixés el sonotone a casa.

En qualsevol cas, l’objectiu està aconseguit amb escreix. Pujol tocat, gairebé enfonsat, declarant davant d’un tribunal que li parla en castellà, empetitit rere una taula enmig de la solitud d’una sala i administrant amb gasiveria les suposades proves de la seva innocència. Per si no havia quedat prou clar, el vídeo amb la declaració va arribar a les redaccions tan bon punt va acabar la vista. D’això se’n diu una justícia transparent i, sobre tot ràpida, si més no a l’hora de repartir vídeos. Però, justa?

La casualitat va permetre que tot plegat es produís el mateix dia en què Podemos ens descobria la bona nova que la família Botín no forma part de la casta. Aquesta família, que se’ns havia presentat com tot un monument d’allò que s’anomenen les elits extractives, la mateixa família que tenia amagats a Suïssa, no dos ni tres, sinó més de 2.000 milions d’euros, pels qual van haver de pagar a Hisenda 200 milions quan van decidir regularitzar els diners fa tres anys, el clan que liderava aquell Don Emilio que es passejava a gust per la Moncloa dictant decisions al govern... Doncs, no són casta, perquè contribueixen al benestar social, segons Podemos. Ja se sap que les curses de F1, relaxen les masses, com en altres temps ho va fer el circ romà i això és d’agrair. Sobre tot, quan les masses estan tan esvalotades.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el divendres 30 de gener del 2015

L'estat català: ni te l'imaginis!

S’està debatent aquests dies si les eleccions del 27-S seran un plebiscit. Creiem que seran el que nosaltres vulguem que siguin. ¿Creieu que si el PP guanyés les properes eleccions autonòmiques, no serien ells mateixos els qui en farien una lectura en clau de plebiscit? Per ells hauria guanyat “Espanya i la Constitución”. Per tant el que cal fer els propers mesos és augmentar la massa crítica independentista. I això com es fa? Doncs anant als feus de l’unionisme i fent pedagogia dels avantatges de conquerir un Estat Català. No tractar de convèncer més els ja convençuts, sinó donar arguments clars i potents als indecisos o contraris a l’Estat Català. Cal anul·lar la idea espanyolista que els catalans no tenim dret a la independència “per se”, es a dir perquè ells ho diuen i punt. La periodista Odei A.-Etxearte escriu que els espanyols estan convençuts que la independència és impossible tant jurídicament com materialment. Per això ni tan sols tenim dret a imaginar-la. Llegiu l’article en el nostre Blog.

L'estat català: ni te l'imaginis!

Quan debatrem, d'una vegada, les bases de l'estat independent que volem?

Algú dirà que això implica obrir un front més de discussions i de desacords potencials entre CiU, ERC i la CUP, i que més val deixar-ho per després. Però aquest després mai no arriba. Sempre hi ha coses prioritàries a fer. Ara mateix, que el govern i els partits s'aboquin en la construcció de les estructures d'estat que falten per a la desconnexió. La hisenda pròpia, la sindicatura electoral, la seguretat social catalana: que les facin. Però no ens deixem atrapar per un debat estèril entre la determinació dels convergents i els republicans de tirar-les endavant i el rebuig del govern espanyol a destinar recursos públics en la duplicitat administrativa que s'havien conjurat a eliminar. Posats a gastar energia verbal, seria millor que els partits argumentessin si Catalunya ha de tenir exèrcit o no, o de si és preferible que esdevingui una república parlamentària o presidencialista.

Quins drets públics essencials garantirà l'estat català? El castellà ha de ser llengua cooficial? Com ha de ser el sistema judicial? Com es pot impedir que hi hagi impunitat amb la corrupció? El de l'habitatge serà realment un dret garantit?

Hi ha nombrosos estudis que demostren la viabilitat de la independència. Durant tot el 2014, el més important era convèncer Espanya i la comunitat internacional que els catalans tenim dret a decidir. Uns que sí, els altres que no. Un 80% dels catalans ho té clar. Passem les pantalles de la viabilitat i de la legalitat, si us plau. Mentre Espanya s'escandalitza per la sortida de Luis Bárcenas de la presó, Catalunya, també castigada per la corrupció, debat les vies per impedir que pràctiques indignes com la seva no es tornin a generalitzar mai més en el nou estat català. No us sembla petita, Madrid? El jutge Santiago Vidal ha fet un primer intent amb la seva proposta de constitució catalana. Però no n'hi ha prou. Tampoc no val confondre l'esquelet de l'estat amb les polítiques conjunturals que dependran del color de cada govern.

Les il·lusions rebroten. Els independentistes convençuts difícilment deixaran de ser-ho encara que tot hi jugui en contra, fins i tot la fràgil i aprimada unitat amb què els partits pretenen arribar al 27-S. Però el segrest del marc mental és una de les principals armes intangibles amb què l'Estat espanyol perpetua l'autonomia: la independència és impossible jurídicament i material. Tant, que ni tan sols teniu dret a imaginar-la.

I tanmateix, començar a fer-ho és l'única manera per ampliar la majoria social favorable a la independència. Oferim un projecte de país integrador, socialment just, on torni a funcionar l'ascensor social, on regni d'una vegada i per sempre la meritocràcia, i els murs infranquejables dels imaginaris paral·lels entre uns catalans i els altres es desfaran. Ni l'àrea metropolitana, ni Telecinco. La independència no té a veure només amb les identitats: és la resposta a la crisi política, institucional i econòmica que vivim. L'oportunitat ens farà lliures i orgullosos de ser-ho.

Odei Antxustegui-Etxearte Atienzar

Periodista i Llicenciada en Humanitats.

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 23 de gener del 2015

L’acord

Han passat gairebé vuit dies des que el President Mas va anunciar l’acord per convocar unes eleccions anticipades el proper 27 de setembre, i amb aquesta perspectiva publiquem en el nostre Blog dos articles apareguts aquesta setmana i titulats respectivament: “Algunes claus dels acords” i “L’acord els espanta”, que posen el focus sobre aquest tema. Son dos punts de vista que creiem interessants.

Algunes claus dels acords

És molt difícil de negar que, durant els dos darrers mesos, hem estat pendents de si el Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’Esquerra i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Oriol Junqueras, arribaven a un acord. S’han arribat a dir moltes coses, sovint carregades conscientment i voluntària de malícia per una i altra banda, intentant de presentar l’adversari com a l’únic responsable de la no existència d’un acord.

En bona mesura els arguments de fons incidien en un aspecte que és el que vull tractar avui: la suposada senzillesa de la gestació d’un acord. Es deia, repetidament que, atès que “tothom” volia l’acord, aquest era pràcticament automàtic. Aquest suposat automatisme implicava també que -sense que es digués com- l’acord havia de satisfer tothom i en tots els aspectes al mateix temps. Per tant, si era tan benèfic, tan senzill, tan fàcil d’assolir... no hi havia motius per a no formalitzar-lo de manera que a cada dia que passava creixia la preocupació i la frustració col·lectiva per no haver-ho fet encara.

La meva modesta percepció és que aquest “mantra”, repetit fins a l’extenuació per todòlegs i pseudo-analistes, va acabar per crear un context en el que qualsevol acord hauria de ser per definició un mal acord. Així, un cop anunciada la seva existència, no van trigar a sortir les veus que van posar sobre la taula de redacció o l’estudi radiofònic el balanç de guanys i pèrdues de cadascuna de les parts. Per uns és Mas qui ha perdut la partida ja que ha assumit que no hi haurà llista unitària i transversal. Per altres és Junqueras qui ha perdut atès que veurà reformulat el seu full de ruta sobiranista i haurà d’endarrerir els seus plans fins setembre. Per uns tercers tots dos han perdut la partida, ja que cap d’ells ha obtingut els seus objectius...

I jo què hi dic? Doncs que a l’hora de jutjar l’abast d’un acord no n’hi ha prou amb fixar-se només amb un hipotètic balanç de guanys i pèrdues. És més, si d’això es tractés no tingueu cap dubte que avaluaria millor aquell pacte que suposa cessions mútues que no pas aquell on una de les parts esdevé clar guanyador. La construcció d’un acord, per simple i senzill que sigui, demana de manera inexcusable l’existència de certes renúncies per les parts si és que veritablement volen assolir un punt de trobada. Aquesta és una de les claus per entendre si realment un acord és fruit de la negociació o de la imposició per una de les parts.

Però hi ha una altra clau que sovint es passa per alt de manera inconscient o voluntària -no us ho sabria pas dir- i és la que es fixa si en l’acord s’hi han negociat també els desacords. És a dir, si volem que un acord estigui ben fet no només cal cedir per facilitar-lo sinó que també cal fixar molt clarament quins són els punts o els àmbits en els que no és possible trobar l’entesa i, per tant, cal pactar també els desacords. És a dir, sovint és tant important l’acord sobre el què efectivament farem així com l’acord sobre el no-acord. I no, no és un joc de paraules.

Josep Maria Reniu

Cap d'Estudis de Ciència Política i de l'Administració de laUB

Article publicat a NacióDigital.cat el dimecres 21 de gener del 2015

L'acord els espanta

Fa gairebé una setmana, el president Mas va anunciar l’acord per convocar eleccions anticipades passat l’estiu. Unes eleccions plebiscitàries, amb llistes separades i un full de ruta compartit. L’acord, la unitat, era imprescindible per a garantir que culmini amb èxit el procés cap a la independència. I l’hem aconseguit.

Ara tenim nou mesos per endavant durant els quals tenim molta feina per fer. Són nou mesos clau. L’objectiu és que la independència guanyi en les properes eleccions del 27 de setembre. Aquest dia decidirem la llibertat del nostre país. Les forces sobiranistes al Parlament de Catalunya haurem de ser majoria absoluta i així, d’aquesta manera, obtindrem el reconeixement del món. Caldrà, des d’ara mateix, explicar-ho bé!

L’acord també garanteix consolidar estructures d’estat, eixamplar la base nacionalista i continuar amb l’acció de govern, amb l’aprovació dels pressupostos, prioritzant els programes de contingut social i amb estabilitat política.

I això, la unitat sobiranista del nostre país, l’acord, és el que més preocupa al govern del Partit Popular. Ho veiem amb les primeres reaccions, que busquen confondre i desacreditar la decisió de convocar les eleccions. El president del Govern espanyol reacciona parlant de “fracàs”, que no s’ha “d’enganyar” els catalans i que les plebiscitàries “no existeixen”. Aprofito per a recordar-li que, de nou, erra en els seus diagnòstics i pronòstics, ja que en el seu moment no es va cansar de repetir que el 9-N no votaríem i, quan va veure que les urnes estaven posades, es va decidir interposar querelles contra el president de la Generalitat i altres membres del govern català. Això sí que és un fracàs. Fracassa un Estat que no sap escoltar ni respondre democràticament a les demandes que hem fet des de Catalunya.

També hi ha qui titlla l’avançament electoral de “poc seriós”, al·legant motius que es basen en la reactivació econòmica. Doncs el que és poc seriós és que qui més contribueix a l’economia espanyola pateixi un ofec econòmic històricament sostingut (un dèficit fiscal de prop de 16.000 milions d’euros anuals) que l’impedeix garantir serveis i prestacions, els quals, a molts altres llocs de l’Estat espanyol, es poden garantir. I, per això, ja fa temps que a Catalunya vam decidir que volem ser un país lliure, un nou estat social, on les persones visquem millor: amb igualtat d’oportunitats i cohesió social.

Josep Lluís Cleries

Portaveu de CiU al Senat

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 20 de gener del 2015

Es podria fer el procés només amb Junqueras?

L'acord Mas-Junqueras continua encallat. Els republicans accepten amb recança no incloure independents a la seva llista, però CDC els acusa de no tenir "voluntat clara" de pacte, mentre l'oposició carrega contra el president de la Generalitat per les seves "condicions" electorals. Amb aquestes perspectives, cal refredar el cap i raonar si el procés podria tirar endavant només amb el lideratge d’Oriol Junqueras i del seu partit ERC. El periodista Josep M. Torrent ho analitza en un article que podeu llegir tot seguit en el nostre Blog.

Es podria fer el procés només amb Junqueras?

No sé si tot el que escolto i llegeixo sobre el procés, i sobre el paper del president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, forma part d’un guió dissenyat per no se sap què, si tot és un immens teatre del bo --que diria Mourinho--, però ja comença a resultar una obra que es fa una mica pesada. I, perquè no dir-ho, em temo que molts espectadors comencin a deixar la sala si no hi ha un canvi en l’argument i el ritme.

Manllevant el títol del quart disc d’Al Tall, aquell grup valencià d’èxit, “Quan el mal ve d’Almansa” (1979), el mal de l’estancament del procés té en la conferència de Junqueras (2 de desembre de 2014) el seu inici. Ja he escrit que el líder d’Esquerra, mal assessorat, es va equivocar, no va estar a l’alçada de les circumstàncies i no va saber calcular els efectes d’un refredament (lamento dir-ho, tot i que a alguns els molesti) de la il·lusió sobiranista que cada dia era més gran. Fins i tot, la mateixa nit de la conferència, es va poder veure la tensió que hi havia entre la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, i la número dos d’Esquerra, Marta Rovira. A partir d’aquell moment, tot s’ha desenvolupat pendent avall. S’ha perdut clima, il·lusió i transversalitat. Si no fos que l’exministra socialista, Carme Chacón, no està en condicions de donar gaires lliçons a ningú, es podria dir que la seva afirmació que el procés comença a semblar un vodevil no és errat.

Fem una mica de memòria. Davant un fet excepcional, el president Mas va proposar fer eleccions plebiscitàries de forma imminent amb una llista única, amb tothom, i si calia sense ell. L’ANC li va donar suport a través de la Declaració de Cornella. Junqueras va contraofertar llistes separades amb un mateix programa i un govern de concentració posterior. Després, hi va afegir que Mas continués sent el president de la Generalitat encara que no guanyés les eleccions.

Davant el col·lapse i l’estancament generat per les dues propostes enfrontades, els caps visibles d’Òmnium, ANC i de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) fan una tercera proposta: que Mas encapçali una mena de llista del president, succedani de la candidatura única, amb persones de la societat civil, professionals i militants dels partits que vulguin, i que Junqueras es presenti com a Esquerra, sense independents. La proposta, no ens enganyarem, és una mica surrealista i no se si prou digne del que es proposa fer aquest país. Una llista de país contra una llista de partit; una llista transversal contra una llista monolítica; una llista on els convergents renuncien a les seves sigles contra una llista de sigles... Però vaja, és la que hi ha.

Divendres, 9 de gener, i per desencallar el procés, Artur Mas envia una carta a Junqueras proposant-li aquesta darrera opció: una llista del president transversal, amb independents, persones de la societat civil i qui vulgui anar-hi, i una llista d’Esquerra de partit. I Junqueras diu que sí, però que la llista d’Esquerra també portarà independents. El líder d’Esquerra proposa que cadascú vagi pel seu compte, però que ja es treballi en un programa conjunt de govern i, fins i tot, amb el disseny un govern de concentració per després de les eleccions. Així, per què servirien les eleccions? Però amb tantes mans movent els daus a l’hora sobre el tauler, Mas diu que no li agrada que l’enganyin i que no hi ha acord. El clima de desconfiança entre Mas i Junqueras va en augment.

Els moments excepcionals requereixen de decisions excepcionals. Ho era la proposta de llista conjunta del president Mas. Ho era perquè donava un missatge de renúncia personal, de renuncia als interessos propis (legítims, clar que sí!), a favor d’un projecte comú, d’unes il·lusions col·lectives (igual de legítimes que les primeres). Llavors, algú es pot preguntar: si els dos interessos, els individuals i els col·lectius, són iguals de legítims, quin problema hi ha que cada partit es presenti sota les seves sigles? Un de petit i gens menyspreable: si el missatge que Catalunya vol donar al món és que aposta, vol, prefereix, l’apassiona, desitja ser un país independent, només ho pot fer anant tots a una; és a dir, amb una única llista que agrupi tots els que estan pel mateix objectiu. I si algú és capaç de dir que no la votaria perquè hi va un convergent, un republicà, un ecosocialista o un exsocialista és que està malalt. Molt malalt. Només des d’una mentalitat sectària es pot fer aquest plantejament.

A vegades dóna la sensació que alguns assessors plantegen les eleccions plebiscitàries no com una eina per arribar a la independència sinó solament per guanyar el poder. Triar entre CiU i ERC perquè governin el país és legítim però no és excepcional. No simbolitza un nou projecte. És el de sempre: la cursa de dos partits cap a la victòria electoral. Només això.

A vegades dóna la sensació que hi ha alguns assessors que juguen al desgast pel desgast quan el que cal és no desgastar, no erosionar, no desconstruir sinó aixecar, edificar i vestir un nou país. Si Catalunya acaba decidint que vol ser un país emancipat amb projecció internacional haurà de tenir algun líder potent que pugui arrossegar la ciutadania, algú reconegut i prestigiat internacionalment, creïble davant els mercats i prou temut per la seva solidesa política que el converteixi en un blanc difícil de destruir.

Artur Mas ja ha complert gairebé amb tot el que havia promès. Quan els homologadors de patriotisme insinuaven ─i deien─ que no compliria, que li tremolarien les cames, que no gosaria donar el pas, Mas ha liderat un disseny impecable per superar tots els obstacles legals que permetessin a aquest país anar a votar per decidir el seu futur; ha plantat cara a l’Estat i ha tret les urnes al carrer el 9-N; i ara haurà d’assumir una querella de l’Estat per exercir un dret democràtic. El seu compromís amb el país ja no el pot qüestionar ningú que no sigui un fanàtic o un sectari.

Segurament no ho farà, però el president de la Generalitat que ha portat Catalunya més lluny que ningú, que ha donat la cara, que s’està jugant el tipus perquè tothom, lliurament, es pugui expressar a les urnes si vol una Catalunya independent, ha de suportar tant desgast: l’Estat, la Justícia, els seus adversaris/aliats?

Mas ja ha demostrat que pot, sap i vol portar aquest país fins on el país vulgui. Insisteixo, segurament no ho farà per la seva concepció del deure, de compromís amb el país i amb la institució, però qualsevol altra en el seu lloc, no hauria dit: Ja us ho fareu?

I si això passés ─és només un suposar─ es podria tirar endavant el procés amb l’únic lideratge de Junqueras? Aquesta és la pregunta.

Josep M. Torrent

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dissabte 10 de gener del 2015