Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 d’agost 2016

El joc psicopàtic del maltractament a Catalunya

Els catalans i els espanyols ens trobem immensos en el segon intent en pocs mesos de formar govern a l’estat espanyol. Vam escoltar el discurs d'investidura del candidat Rajoy, que no va provocar la més mínima atenció dels parlamentaris, inclosos els mateixos del PP, però de cop la Cambra va despertar de la migdiada.  Només va caldre que Rajoy pronunciés dues paraules: Catalunya i l'independentisme. Llavors va esclafir la veritable essència del debat d’investidura: el procés català. Com pot veure qualsevol persona mínimament informada, si no existís el “problema catalan”, faria mesos que Espanya tindria govern. Aquells que critiquen o qüestionen la presència dels diputats catalans a Madrid, haurien de mesurar bé aquests retrets, doncs som els catalans els que impedim que la formació del govern sigui una qüestió fàcil de resoldre. Malgrat estar maltractats, insultats i menystinguts els catalans sempre estem allà on toca, encara que moltes vegades Espanya ens vulgui fer veure que som nosaltres els maltractadors. Llegiu l’article que publiquem en el nostre Blog,  escrit per un ex militant del PSC arran d’aquest maquiavèl·lic  joc.

El joc psicopàtic del maltractament a Catalunya

Sé que adscriure comportaments personals a nacions, amb la seva complexitat social i històrica, s'ha de fer amb prudència, però ens pot servir com a símil per entendre la història de la relació entre les nacions espanyola i la catalana.

La relació entre Catalunya i Espanya s'assembla molt a la del psicòpata i la seva víctima. En tant que des de Catalunya no hi hagi cap queixa es fa el doble joc de valorar molt la nació catalana com a "pueblo hacendoso y trabajador" al mateix temps que se la maltracta: amb espoli fiscal, negant la seva llengua i la seva cultura, impedint el seu autogovern.

Tot funciona bé fins que els catalans es queixen i llavors la víctima és dibuixada com a botxí. No és que els catalans rebin un tracte injust, o que així ho percebin i s'hagi d'afrontar, és que els catalans són gent que no sap estar-se quieta. Des d'Espanya es reacciona i es pressiona més o es menysté la queixa catalana. Si des de l’Estat algú es passa de frenada la culpa és dels mateixos catalans que amb la seva queixa han provocat aquesta reacció. Amb lo "macos" que estan els catalans calladets.

Si tot això no funciona, com ara amb el procés independentista i sembla que una part dels catalans es volen divorciar d'Espanya, llavors com a bon ens psicopàtic hi ha qui posa bona cara. Llavors hi ha aquesta versió d' "amor meu, ara t'escoltaré i et tindré en consideració". Durant un temps això ho vam conèixer "acord d'un nou finançament amb els nacionalistes", una mica més tard "projecte federal", després es va dir "apoyaré" i per últim "projecte fraternal" i en un futur potser li diuen "abalorios y trozos de cristal" directament, ja que en el fons és això. Un placebo per a què no ens queixem.

És feina nostra, dels ciutadans de Catalunya, adonar-nos que encara que entre els espanyols, com tot, n'hi ha de bona mena i no són ni pitjors ni millors que els que ens sentim catalans, sí que les institucions espanyoles i l'estat espanyol es comporten amb nosaltres com un psicòpata maltractador. Que tot nou projecte de reforma de l'estat espanyol per ser un lloc on se'ns toleri (curiós que permetre'ns existir sigui quelcom que s'hagi de valorar positivament) i ens deixin ser i no se'ns espolii només forma part del joc psicopàtic de donar una bona cara per continuar maltractant-nos.

José Rodríguez «Trinitro»
Llicenciat en Física. Exmilitant del PSC.

Article publicat al diari digital NacióDigital el dimecres 31 d’agost del2016

26 d’agost 2016

Independència “de facto”

L'escriptor Albert Sanchez Piñol va rebutjar  fa unes setmanes, en contra de la proposta que va llançar la portaveu del Govern de la Generalitat Neus Munté, el voler formar part d'una eventual "mobilització contundent" contra la inhabilitació de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. En un text penjat al seu compte de Facebook, l'autor de Victus reclama: "El que ha de fer Junts pel Sí és mantenir-la en el seu càrrec. Que es mobilitzin els nostres diputats, que per això els vam votar". L’escriptor afegia: "Si l'endemà de la "inhabilitació" per part d'un tribunal injust, i aliè, ella continua al seu càrrec, ja serem República, ara sí", argumenta Sánchez Piñol. Avui hem trobat un article del periodista Carlos R. Capdevila, responsable del Casal dels Països Catalans de La Plata (Argentina), que podeu llegir en el nostre Blog, on esmenta aquestes declaracions d’en Sánchez Piñol i arriba a la conclusió que si el Parlament, malgrat la inhabilitació del Tribunal Constitucional, manté en el seu càrrec la Carme Forcadell la nostra Nació haurà arribat “de facto” a la independència. Des de terres llunyanes potser es veuen les coses amb més claredat del que les veiem aquí.

Independència “de facto”

Catalunya està molt a prop del que tècnicament es coneix com "independència de facto". Aquesta circumstància es produirà si el Tribunal Constitucional inhabilita Carme Forcadell i el Parlament no fa cas de la sentència i li permet continuar presidint el Parlament

L'escriptor Albert Sánchez Piñol va respondre amb contundència les declaracions de diversos polítics de Junts pel Sí, que reclamaven mobilitzacions populars contundents en el cas que el Tribunal Constitucional espanyol inhabilités la presidenta del Parlament de Catalunya. Piñol diu que si això passa qui té la responsabilitat de respondre ja no és la ciutadania, sinó els diputats que van ser elegits el 27-S. I que no cal fer mobilitzacions, sinó quelcom molt més senzill i important: complir les resolucions del Parlament que retiren la legitimitat al TC espanyol i mantenir a Carme Forcadell a la presidència de la Cambra catalana.

Estic completament d'acord amb Sánchez Piñol. Si el Constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell, en aquest mateix moment entrarem en el punt de no retorn del procés d'independència. I, per tant, la posició que adopti el Parlament serà decisiva: marcarà la diferència entre anar per la creació de la república o renunciar.

Si el TC inhabilita Carme Forcadell i el Parlament no fa cas de la sentència i li permet continuar presidint les sessions, estarem ja en el que tècnicament es coneix per "independència de facto". I el més important és que no hi ha cap justificació per arribar a aquesta instància suprema perquè les declaracions aprovades pel Parlament de Catalunya són ben clares. Només cal voluntat política. Decisió.

És evident que les conseqüències d'una resolució com aquesta seran transcendentals, definitives. L'Estat espanyol entrarà en una espiral d'enfrontament que no pot servir per a una altra cosa que no sigui per accelerar els terminis del procés d'independència. És possible fins i tot que el PP i Ciutadans abandonin el Parlament català, perquè el considerarien a partir de llavors un Parlament il·legal. Això va passar gairebé en tots els processos d'independència i no ha de fer por. A Espanya així són les coses, només li quedarà l'opció de conformar-se i acceptar la realitat o la del cop d'Estat per dissoldre l'autonomia de Catalunya, i això és ben obvi que portaria a la proclamació immediata de la independència.

Ningú dubta que en aquestes circumstàncies la mobilització dels ciutadans seria extraordinària, en defensa de les institucions. I no és aquesta, per tant, ni la qüestió ni la pregunta. La pregunta és si els nostres diputats estaran disposats a assumir la seva responsabilitat històrica o no.

Carlos R. Capdevila
Periodista i dirigent de la comunitat catalana a l’Argentina

Publicat al digital agenciaincat.la el dijous 25 d’agost del 2016   

(Traduït del castellà per la Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell)

17 d’agost 2016

Colau, dimissió!

Avui fa exactament 431 dies de la pressa de possessió com alcaldessa de Barcelona de l’activista de la PAH l’Ada Colau. Va ser investida amb els vots dels 11 regidors de Barcelona en Comú, els 5 d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), els 4 del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i un de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Cal dir-ho per si algun desmemoriat ara ja no ho recorda. En la seva presa de possessió la nova alcaldessa va dir, entre altres tòpics i paraules buides, la següent frase textual: “Si no ho faig bé, digueu-ho i marxaré”. Doncs sembla que ja ha arribat l’hora de marxar. Si els partits de l’oposició no son capaços de fer-la fora, ha de ser ella mateixa que, per dignitat i per no fer més mal a la capital de Catalunya, ha de prendre la decisió de deixar un càrrec que li ve gran. Ella sap sobradament que no ho fa bé, no està capacitada per governar una gran ciutat com és Barcelona i malgrat això segueix arrapada a la poltrona. Son legió els col·lectius ciudatans que manifesten el rebuig a la majoria d’actuacions i decisions que pren el govern de la Colau, només cal que llegim cada dia als diaris les critiques que es publiquen. Avui hem trobat un article, que podeu llegir en el nostre Blog, que fa palesa l’ambició d’aquesta dona pel poder, la qual cosa ens ha de fer pensar en el fet que, si algú no li para els peus, d’aquí un temps ens la podem trobar optant per una altra cadira: la de la Presidència de la Generalitat. I això si que pot ser letal pel nostre estimat país.

Colau, dimissió!

“Si no ho faig bé, digueu-ho i marxaré”

Són paraules d’Ada Colau en la seva presa de possessió com alcaldessa de Barcelona.

Ha tingut els 100 dies de cortesia reglamentaris. El que, a qualsevol empresa, és el període de prova per qualsevol alt càrrec. Fa ja un any i tres mesos que és la principal autoritat pública de la capital catalana i encara no s’ha adonat que està sent el cavall d’Àtila, aquell que per on passava ja mai més creixia l’herba. O se n’adona i tant li fa, que tot pot ser, com qualsevol que, un cop té el poder, no el deixa anar. I això, que ningú s’enganyi més, és vella política, és la política dels ambiciosos i irresponsables des que el món és món. Dels que transformen la voluntat popular en una eina per fer i desfer al seu caprici, com veiem aquests dies mateixos amb el cas del president Erdogan. Com fa el president Rajoy. De la gent que no té ni el sentit de l’ètica ni de la dignitat per apartar-se quan s’adonen que no ho estan fent bé.

Podia ser d’una altra manera? Una persona sense formació, sense experiència i sense capacitació? Podíem esperar una altra cosa, tret que només fos un titella i qui manessin no fos el seu equip, conformat per un seguit de gent amb les seves mateixes mancances, cap experiència en el govern ni tan sols d’una parada de gelats?

Ha estat el triomf d’un somni infantil de ser totpoderós, com els nens que has de vigilar perquè pensen que poden volar com Superman i es poden tirar daltabaix de la balconada. De trets així ja n’hem vist a Ada Colau. Complex de “salvadora”? Més que probable.

Ara hem d’aguantar declaracions de gent del seu equip i ella mateixa dient que no esperaven que tal o la qual cosa fos tan difícil de fer. Quatre pisos socials quan hi ha milers de persones amb necessitat d’una llar. Una renda mínima que no pot materialitzar-se. Ni era tan fàcil ni en saben tant d’administrar. De fet, per la trajectòria que tenen, no tenen ni idea de com administrar una ciutat. Ni una ciutat normal. Ni un poble. Ni quatre cases.

Però el problema per Barcelona, el problema per tots els ciutadans, el problema pel país sencer, és que, a diferència del que passa a qualsevol empresa petita, mitjana o gran, no hi ha ningú per acomiadar Ada Colau.

Un cop escollida, Colau és alcaldessa de Barcelona per quatre anys, fins que li renovin el contracte. Només la poden aturar la resta de partits amb representació en el consistori, però l’acord no arribarà. Uns, els de la sucursal del PSOE a Catalunya, que altra cosa no són, ja han obtingut el que tant desitjaven, la seva ració de poder, amb el resultat que tots sabem, que Colau ha pactat amb qui menystenia i qualificava de  “casta” i “màfia”. Quines coses té el poder, oi? Pactar amb la “màfia” abans de retirar-se. Altres, PP i Ciudadanos, mai pactaran amb els dos partits independentistes per un canvi de govern en la ciutat perquè representen els dos pols entre els quals ens movem a Catalunya, canvi real o el de sempre, Catalunya o Espanya, el memorial del Born, un lloc indispensable, un homenatge a totes les víctimes i a tot un país, o les estàtues de la dictadura campant lliurement pel paisatge urbà. Podran pactar per qüestions concretes, mai pel govern de la ciutat.

I és aleshores on es mostra el greu dèficit que tenim als nivells més alts de la política i l’administració pública. No està previst que es pugui acomiadar a un inútil. No hi ha manera de fer fora un president o una alcaldessa que no només fan malament la seva feina sinó que són nocius i ens deixaran una herència de la qual serà molt difícil, potser fins i tot impossible, recuperar-se. No hi ha cap problema a l’hora de despatxar una noieta que no fa la feina de caixera de supermercat tal com volem, però ens resulta impossible fer fora a qui no sap conduir una ciutat. L’absurd de l’absurd. Un món kafkià. Hem d’aguantar, impotents, un experiment que pagarem tots nosaltres, ara amb els sous que aquests personatges no es guanyen, i després, amb un mal que, torno a insistir, pot arribar a ser irreparable. O és que queda algun dubte quan, des de la mateixa Casa Gran, es dóna suport a delinqüents, gent que es carrega totes les regles de joc amb total impunitat?

“Fes-ho tu, si en saps tant”. Segur que algú ho pensa en llegir aquest escrit. Un dels molts tòpics, frases fetes, que corren lliurement sense ningú que s’aturi a pensar si té cap sentit demanar que els únics que puguin criticar, valorar, qualsevol tasca, hagin de ser uns experts d’ordre superior. Però tots sabem reconèixer quan un arròs no està cuit i al seu punt, malgrat que, personalment, no sapiguem ni fregir un ou. Alguns, molts, som ben conscients que no estem preparats per conduir una gran ciutat, una capital internacional, cosmopolita i de gran complexitat. Començaríem, com a molt, des de baix, un petit poble, on tots ens coneguem i les necessitats no sigui fàcil que ens desbordin, posant a prova la nostra incompetència.

Ada Colau no tenia ni formació, ni experiència ni cap capacitació per arribar on és. El seu currículum, presentat a qualsevol empresa del món, hauria estat descartat des del començament. No complia cap condició per poder optar al treball. Perquè governar Barcelona és això, un treball. Un treball que requereix les més altes qualificacions. Ara, toca trobar una solució. I urgent. Aquest arròs és un escaldufot.

Bet Sáez
Activista cultural

Article publicat al digital  catalunyalliure.cat  el dimecres 17 d’agost del 2016

15 d’agost 2016

La guerra contra el turista d'Ada Colau

L'alcaldessa de Barcelona Ada Colau lamenta els "malentesos" sobre l'exposició al Born i diu que s'explicarà amb detall al setembre. Colau ha dit també que a finals de mes decidirà la seva participació en els actes per la Diada. Arran dels desallotjaments a la Boqueria, ha dit que s'està buscant una solució per més endavant. Sobre els pisos turístics, ha asseverat que l'actuació municipal continuarà lluitant contra els il·legals. Sobre la situació del 'top manta', ha recordat que ja va dir que no hi ha solucions "miraculoses". “Parole, parole...”. Declaracions buides que no fan més que degradar cada cop més aquesta Barcelona que ja no te res a veure amb aquella capital amable amb la gent de fa uns anys. Ara ha declarat la guerra oberta al turisme, com escriu un comentarista que podeu llegir en el nostre Blog. Si aquesta dona continua amb el seu nefast govern a Barcelona, els propers anys no serà gens estrany que els tour operadors no recomanin la capital catalana als seus clients.

La guerra contra el turista d'Ada Colau

L'alcaldessa de Barcelona Ada Colau, que en cap moment ha estat capaç de controlar l'allau de manters que presenten els seus principals avingudes o que promou el turisme okupa provinent de tot el món i que a sobre se li pugen a les barbes amb les seves reivindicacions, és inflexible contra hotels de nova creació, creueristes, terrasses i tot el que faci olor de turisme, la primera font de riquesa de la ciutat. Així, amb l'excusa del comportament incívic d'alguns, que per descomptat no és majoritari, la polèmica alcaldessa pretén obligar els barcelonins a fer servir la seva propietat no com estimin convenient o buscant el seu benefici, sinó segons a les institucions municipals els sembli més adequat fet que, en la pràctica, és una expropiació de l'ús dels pisos.

Les excuses de Colau i el seu equip són insostenibles: Barcelona com totes les ciutats del món té normes i eines per solucionar els problemes de convivència i el lògic no és castigar el propietari sinó a l'infractor, és com si s'exigís pagar les multes de trànsit a les empreses de lloguer de vehicles i no als conductors que se saltin semàfors.

Ella està convençuda que Barcelona està sobresaturada de turistes i per això ha emprès una campanya per dificultar-li la visita a una ciutat que es diu oberta al foraster i que genera una part molt important de beneficis a la ciutat, recolzada per una sèrie d'associacions que es diuen conservadores de la zona centre i litoral de la ciutat que és on més noten l'impacte turístic i que desitgen gaudir de la tranquil·litat.

Basant-se en el dret al descans dels veïns o a un sobrevingut atac de moralitat, ha muntat una veritable caça a tot aquell que hagi decidit treure-li partit a la seva propietat, creant un cos d'inspectors que van casa per casa comprovant les denúncies veïnals mogudes per altres raons menys confessables, quan qualsevol d'aquestes molèsties haurien de dilucidar-se en reunions de propietaris o be trucant a la policia o en els jutjats ordinaris.

Però no contenta per aplicar les seves normes coactives en barris com Ciutat Vella o Barceloneta ha fet extensiva la seva norma a tot el nucli urbà, com si a Sants o Gràcia existís aquest problema quan hi són els okupes amb la inseguretat i la brutícia corresponents . Resulta ridícul dir que l'existència de pisos turístics dificulta l'accés a l'habitatge, quan el que fa és fer-la més valuosa per als centenars de milers de barcelonins, molts de condició modesta, que veuen així revaloritzar la seva propietat.

El pitjor és que aquesta croada contra les noves formes alternatives d'allotjament és que no és una excepció en la política d'un ajuntament que, malgrat presumir de modernitat i fins i tot d'anar contra les grans corporacions, a l'hora de la veritat lluita contra les formes d'economia col·laborativa que representen plataformes com Airbnb o Uber. Noves idees que estan canviant sectors econòmics sencers i que, sobretot, donen als seus usuaris més opcions tant a l'hora de consumir com a la d'obtenir ingressos econòmics.

El que hauria de fer l'Ajuntament de Barcelona ​​és, en funció del bon nom de la ciutat, controlar les instal·lacions i salubritat d'aquests habitatges i cobrar-els impostos derivats a aquesta activitat, cosa impossible ja que l'Ajuntament porta més de dos anys sense concedir llicències turístiques de cap tipus, sigui on sigui el lloc on vulgui exercir l'activitat. Així l'Ajuntament de Barcelona ha ordenat tancar 256 habitatges d'ús turístic il·legal durant el mes de juliol. El consistori diu que és fruit d'un nou pla de xoc per lluitar contra aquests allotjaments, però l'oposició denuncia que s'han estès per tota la ciutat.

La suspensió de llicències a nous hotels no fa altra cosa que interferir en la llibertat d'empresa i afavorir de manera descarada als ja instal·lats, els quals veuen la porta oberta a possibles abusos contra els usuaris. En realitat, a qui estan defensant Colau i els seus és a lobbies amb una alta capacitat de pressió, com la patronal hotelera que, paradoxalment o no, ha d'estar molt satisfeta del govern d'ultraesquerra de Barcelona en comú.

L'alcaldessa anima als veïns a denunciar la presència de pisos turístics. La carta oberta contra Colau ha estat repartida pel centre de la Ciutat Comtal: el barri Gòtic, el Raval, els carrers Portaferrissa, Carrer del Pi, Carrer Ciutat i Avinyó, entre d'altres. Els propietaris afectats conscients d'una ingerència a la seva llibertat han distribuït un escrit trucant a sabotejar la iniciativa de l'ajuntament omplint-lo de denúncies falses, un sabotatge conscient per desactivar el sistema de delació promogut per l'ajuntament, i així defensar-se de la seva ingerència ".

El resultat de totes aquestes imposicions, serà que finalment els tour operadors o els turistes en particular, decideixin eliminar Barcelona dels seus itineraris i busquin altres llocs on no es vegin assaltats per l'Ajuntament, amb el consegüent perjudici del comerç local sotmès per grups de pressió veïnals o les diferents màfies de delinqüents autòctons.

Publicat en http://xcarrio222.blogspot.com.es el dissabte 13 d’agost del 2016

03 d’agost 2016

Anem pel bon camí

Avui fa exactament vuit dies que el Parlament de Catalunya va votar per majoria absoluta de 72 vots les conclusions de l’estudi del procés constituent. La màxima expressió de la sobirana del poble  català, el Parlament de Catalunya, va començar la desconnexió, aquest 27 de juliol de 2016 serà doncs una altra data històrica, i en van moltes en aquests darrers anys. Aquesta successió d’esdeveniments polítics amb la  finalitat d’exercir la desconnexió i que s’han qualificat de dates històriques, va en paral·lel amb una greu crisi política i democràtica a l’Estat espanyol. Avui després de l’entrevista amb el  líder del PSOE Pedro Sànchez, en Rajoy ja amenaça amb la "bogeria" d'unes terceres eleccions. Per altra banda, la reacció del govern espanyol per enfrontar-se amb el desafiament català és la clàssica: mobilitzar l’aparell judicial contra un  acord  legítimament adoptat per una majoria sorgida de les  urnes. De fet, això  no és cap novetat. La resposta del govern  espanyol al clam diàfan del poble de Catalunya a favor de la serva llibertat nacional és la reacció d’una democràcia de molt baixa qualitat. En síntesi, anem per bon camí, però encara cal que ens reforcem més, que la cohesió  social es mantingui i que la mobilització cívica no s’aturi. Per això ens sembla escaient incloure en el nostre Blog l’article que amb el títol “Un parell de considerants” ha publicat l’escriptor i sacerdot en Pere Ortís. on fa un breu estudi del fet català al llarg de la història, arribant a unes conclusions molt semblants a les nostres.

Un parell de considerants

Aquest escrit també pot ser repetitiu, però és fet a gratcient, perquè els conceptes que porta els tinguem ben a mà, ara, en aquest moment crític que travessem, i els fem valdre davant el més pintat disconforme ─tant de bo que els polítics els engaltin ben clars als de Madrid. Insisteixo que ja els he vindicat, per escrit, però de manera dispersa i mai formant un cos usable i pràctic en qualsevol avinentesa i contra el més radical contrari a la nostra llibertat nacional.

De bon primer cal considerar que Catalunya es féu lliurement, per generació històrica no forçada, ni pensada, com d’un infantament llis i natural, auto estructurant-se com qualsevol altre país lliure del món. Això estableix un dret sagrat a ser i a ser lliure, no havent interferit en la formació de cap altra nació o d’haver-la avortada. En diem Dret Natural, anterior a qualsevol llei escrita per mà d’homes.

Per cops d’ambició d’altres pobles, Catalunya inicià un procés de submissió a un altre de més fort que ella i ha estat històricament forçada a una unitat amb ell i amb d’altres, que ella no ha demanat mai, respecte a la qual no ha estat mai consultada i que poc a poc li ha estat imposada arran de guerres i de victòries sobre nosaltres. Tot despotisme romanent d’una guerra és injust i el qui el sofreix té tota la raó i el dret a espolsar-se’l de sobre. Mai, mai, mai Catalunya ha dit lliurement, en una referèndum, en un plebiscit, en cap ocasió, que volgués estar unida als castellans.

Al llarg de la història ha fet intents de ser lliure, però sistemàticament ha estat impedida amb banys de sang, silenciada militarment, estrictament vigilada i impedida per militars i guàrdies civils, agents de règims dictatorials i imposats. Concretament, en la campanya incivil del 36, i en la cruel seqüela de quaranta anys, els més destacats nacionalistes catalans ─tot sovint elements honorables i fins cristians com es ara Carrasco i Formiguera─ foren assassinats pel dictador Franco, o hagueren de córrer cap a l’exili. Aquell règim nefast capgirà tant els criteris dels seus addictes, i fins de moltíssims catalans, que consideraven el dictador un messies i més que un messies.

Factors tots plegats que també han capgirat el criteri de molts governants i peninsulars fins a creure’s que han estat grans en tot el que han fet, que han obrat amb justícia i saviesa, i que treballar un poble per la seva llibertat i per la seva dignitat de Sobirà és un crim abominable i digne de ser passat per l’espasa. Que és on som.

El fet que Catalunya hagi estat suprimida com a nació lliure i sobirana, que li hagin llevat la personalitat i els seu dret natural, hauria d’apel·lar al sentiment dels catalans i moure’ls a un esforç sincer per desempallegar-se de qui els governa i els aixafa... però en molts casos no és així. Fins hauria d’infondre en els contraris una sospita respecte a què ens vexen i que són injustos i destructius amb nosaltres, però no, no n’hi ha capacitat, és esperar-ho envà. Com que són dalt i se’n gaudeixen, els sembla la cosa més natural i justa del món, i no volen pas baixar-ne, i deixar-nos respirar a casa nostra, deixar-nos fer al nostre gust a casa nostra, els sembla anti natural i que vulguem ser lliures un despropòsit fora d’espai i de temps. 

Que bé que ha fet el Parlament, ara, amb la seva ferma declaració de tirar el full de ruta endavant! Sortim d’aquesta situació, som-hi, hi som! Alea jacta est, la declaració està feta i ara per res del mon ens hem d’arronsar o fer un pas enrere. Vindran castanyes, i fortes, amenaces, sentències, multes, però siguem tots a rebre-les, a fer costat a les valentes i als valents que ens han interpretat i ho han formulat sense embuts; si cau una multa sobre una autoritat nostra, no n’hem de pagar un ral. Que parin la mà tant com vulguin. Vindran càstigs i destitucions, però fem-hi com si sentíssim ploure. Endavant, no hi ha marxa enrere. L’estat Francès ens farà la contra, però els occitans, els gascons, els corsos, els escocesos, i el munt de nacions europees que ha forjat darrerament llur independència ens faran costat. I si envien policies a neutralitzar el nostre Parlament, les nostres autoritats, a suprimir càrrecs, no tingueu por que, si ens mantenim ferms i units, l’abús de força no podrà durar, i potser millor que es faci, perquè el món hi pararà ment i segur que alçarà la veu en contra dels pintats ─echaos palante.

Ens veiem immersos en moments de confiança, ens hi hem llançat, ara perseverem-hi i no ho fem malbé. La victòria final serà dels pacífics, però visionaris, constants i valents.

Pere Ortís
Escriptor i sacerdot

Article publicat al diari digital NacióSolsona.cat el dimarts 02 d’agost del 2016