Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2016

Referèndum o referèndum

El President Puigdemont va fer un discurs clar, transparent i sense oferir dubtes. Va deixar ben clar que el catalans podrem votar el proper setembre amb o sense acord amb Espanya, es a dir: referèndum o referèndum. A dia d’avui, Espanya encara no té govern i va al galop cap a les terceres eleccions. Per contra a Catalunya tindrem moció de confiança superada, debat de política general superada, pressupostos superats, lleis clau aprovades i full de ruta i referèndum  i possiblement encara hi hagi alguna sorpresa més en clau positiva. Si sabem aprofitar les disbauxes i les ineptituds dels líders polítics espanyols, guanyarem sense cap mena de dubte. Espanya és irreformable a llarg termini, i per molt que ho negui Ada Colau, sap que es veritat. Abans de conèixer la proposta del President Puigdemont, l’exregidor de l'Ajuntament de Vallgorguina i exmilitant de CDC, en Jordi Mas i Font, va escriure un article titulat: “Que facin el que vulguin....”, on analitza les conseqüències del referèndum i el que ell anomena “bombes del segle XXI” doncs com diu “en economia, els riscos es minimitzen. Això vol dir que els propietaris del deute espanyol, principalment la UE i el FMI, obligaran a Espanya a pactar la nostra independència.”. Si voleu llegir l’article complert podeu fer-ho en el nostre Blog.

Que facin el que vulguin....

Ja han passat les eleccions basques i gallegues, demostrant l'aspecte més inútil de la política, el fet que, per negociar, primer un s'ha de garantir els vots, que només són diners per als partits polítics.

Sento ser tan directe però és una realitat com un temple, en cas contrari, segurament a Espanya hagués existit un acord de governabilitat i avui tindríem amb qui negociar.
El fet que el PSOE pactés una abstenció cantada a Espanya, implicava afrontar dues dures eleccions amb el cartell "d'entrades venudes" i amb la total garantia de tenir un pobre resultat que pensaven evitar amb una posició immobilista que ha permès als mitjans teledirigits pel PP (TV1, A3, La sexta, etc), anunciar que hi havia moviments de Pedro Sánchez d'aproximació a l'independentisme com única solució per tal d'aconseguir la governabilitat a canvi del pacte del referèndum vinculant.

Moviments cara a la galeria per un referèndum que estan completament obligats a acceptar, vingui per RUI (Referèndum Unilateral d'Independència), o per un pacte.
Cada dia veig amb millors ulls el RUI, ja que és la possibilitat que, qui governi, pugui dir que ells no ho van pactar, i aquí es va tirar pel dret, és a dir que, en definitiva, el que ens pot semblar una postura radical per part nostre, en cas de no pacte, pot ser una sortida per PP i Ciutadans davant d'un fet que estan obligats a assumir.

Tenim una bomba que mai utilitzarem que és la DUI (Declaració Unilateral d'Independència), i aquesta bomba econòmica és el millor element negociador que mai ha tingut el nostre país, per a parlar d'igual a igual amb Espanya, i amb la UE.
Els mercats, veritables impulsors de l'economia, saben que una DUI implicaria la creació d'un nou Estat, Catalunya, amb el deute més baix del món ja que el FLA és de titularitat estatal i ens el trauríem de sobre, així que ens quedaríem amb menys d'un 10 per cent de deute, cosa que ens possibilitaria accedir a qualsevol mercat financer, i prendre mesures econòmiques fora de la UE que la podrien perjudicar i molt, tot i que quedaríem tocats.

Per a començar, Espanya es quedaria el nostre FLA (recordem que són els nostres diners que ens ha "rellogat" Espanya amb cost), i perdria el 20 per cent del PIB, cosa que faria que la prima de risc, s'enfilés de sobte fent que el deute espanyol arribés al 130 per cent del seu nou PIB.... O, explicat d'una altra manera, que Espanya hauria de ser rescatada amb 300.000 milions d'euros...

La UE no tindria capacitat per afrontar aquest rescat, i això generaria la ruïna de l'Estat espanyol per tres generacions, però, a més, quan un país de la UE pateix un cop d'aquest tipus hi ha un efecte dominó cap a altres economies, garantint rescats a Portugal i Irlanda (i si no cau algú més) per 80.000 milions d'euros cadascuna.

Aquest terratrèmol econòmic podria fer replantejar als catalans el canviar de moneda i anar a buscar una més estable com el dolar, fent perdre a l'euro, el 2,4 per cent del seu PIB, provocant un enfonsament de la divisa.

Tota una bomba atòmica del segle XXI... I en economia, els riscos es minimitzen. Això vol dir que els propietaris del deute espanyol, principalment la UE i el FMI, obligaran (potser no de manera directa, cosa que buscarà el govern espanyol de torn per a justificar-se davant la seva enganyada població) a Espanya a pactar la nostra independència.

És a dir, que facin el que vulguin, que tenim a les nostres mans, la garantia del millor pels nostres fills amb la independència, facin el que facin a Madrid, diguin el que diguin, i enganyin el que enganyin.

Jordi Mas i Font
Biòleg i economista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dimecres 28 de setembre del 2016

14 de setembre 2016

Soroll de sabres

Després de les multitudinàries manifestacions del darrer 11-S, surt la cap de l'oposició Inés Arrimadas i, en unes declaracions fetes recentment a Catalunya Ràdio, ens etziba que Ciudadanos no reconeixerà mai el resultat d’unes eleccions guanyades pels independentistes en vots i escons que portin a declarar la independència de Catalunya. Democràcia en estat pur. Un altre argument que sovint utilitza la inefable Arrimadas és quan afirma, sense cap vergonya, que han de ser tots els espanyols els que decideixin en referèndum sobre la separació de Catalunya. Potser a aquesta senyora li agradaria que, per posar un exemple, si en la seva comunitat de veïns es proposés instal·lar-hi un ascensor, se li exigís que es fes la consulta a tot el barri, o potser inclús a tota la ciutat. Finalment el darrer obstacle que inevitablement posa al fet de consultar al catalans, és que la “Sagrada Constitución” no ho  permet. Sobre aquest darrer punt cal tenir en compte, entre d’altres, dues coses: de les persones que varen votar aquesta constitució, no hi ningú que tingui avui menys de 58 anys i en segon lloc que fou redactada sota el maleït "soroll de sabres”. Precisament arran d’aquest darrer aspecte, el professor de política internacional i de constitució dels Estats Units al Glendale Community College, en Oriol Vidal-Aparicio, ha escrit un interessant article titulat “La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar”, que podeu llegir en el nostre Blog i en el que, l’eminent professor analitza punt per punt les circumstàncies en que els ponents redactaren aquesta “Sagrada Constitución”. Convé que la gent jove o no tant jove, ho conegui i en pugui treure les seves pròpies conclusions.

La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar

Circula aquests dies per internet una carta titulada 'Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón', signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la 'indissoluble integritat del territori espanyol' i aclarís la participació de l’estat major de l'exèrcit a l'hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 ('La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols') i el 8.1 ('Les forces armades (...) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional').

Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre '500 preguntas al nacionalismo español' (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: 'L'article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l'estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.' Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: 'Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió 'nacionalitats' a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.' I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: 'La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (...) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.' Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge 'Més enllà del consens', emès el 7 de desembre de 2003 al ‘30 Minuts’ de TV3.

I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l'hora de redactar la constitució volien evitar 'd'incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco' (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment: 'Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s'oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar 'soroll de sabres'. Ens coneixíem tots i n'hi va haver molt pocs que pensessin que s'havia d'arribar a una democràcia' ('Víctimes de la Transició', 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució, les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que 'la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern... per la qual cosa la dignitat i l'honor, valors substancials de l'ànima militar, se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (...) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d'una solució correctora que permeti de regenerar la situació'. On diu 'entrar constitucionalment en joc' llegiu article 8.1 de la constitució. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, va ser un intent fallit de la 'solució correctora'. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.

En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que 'la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces', com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: 'Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.' Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. Cal entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar 'en termes equívocs o sota l'amenaça encoberta de mals majors, després d'haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns', segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves 'Cartas al pueblo español', publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.


Oriol Vidal-Aparicio
Llicenciat en Ciències de la Comunicació (UAB)

Article publicat en el Blog personal de l’autor del digital VilaWeb.

07 de setembre 2016

El RUI de Colau

Sembla ser que ERC ja està pensant en la configuració d’un futur tripartit d’esquerres,  quan participa el divendres vinent en un acte conjunt amb Podemos i la CUP per commemorar el 40é aniversari de la Diada de Sant Boi. Cal recordar que el candidat de Podemos a les eleccions del 27-S, Albano-Dante Fachin, parlava d'impulsar un procés constituent a Catalunya, però que ell és del parer que no ha de tenir per objectiu la independència. Cal recordar també que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és molt explícita sobre què pensa del RUI. Hi està en contra, ras i curt. Perquè doncs hem de creure que ERC que defensa el RUI vol anar de bracet amb aquesta gent? L’explicació ens la dona amb  molta nitidesa el periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro, en el seu article titulat “El RUI de la Colau” i que podeu llegir en el nostre Blog, que s’acaba amb una frase  demolidora que defineix l’estratègia dels anomenats “comuns”, es a dir Ada Colau i adlàters: “Van prometre una República d’esquerres i tindrem un tripartit autonòmic”, més clar, l’aigua! És per això que els “comuns” el 9-S acudiran a Sant Boi per celebrar la Diada del 1976. Perquè acudir a Sant Boi és anar a commemorar l’autonomisme i res més.

El RUI de Colau

Tot i tothom treballa –de manera conscient o inconscient– perquè Colau i els comuns creixin en els propers mesos. I això passa alhora que augmenta la pressió perquè l’anomenat referèndum unilateral d’independència (RUI) acabi sent assumit pel Govern de Junts pel Sí com la manera de resoldre –és un dir– el compromís adquirit el 27 de setembre de l’any passat. Alguns donen per fet que Puigdemont agafarà aquesta bandera tot aprofitant la moció de confiança i d’altres consideren que el president optarà per no descartar-la, que no és ben bé el mateix. Té raó Enric Juliana quan diu que “aquest home no és cap comediant” i que té per objectiu la independència des de jovenet. Aquesta dada es presenta com un gran mèrit, ja no recordem que la força del procés era ser un moviment de conversos. Dit això, el problema és doble: a) més enllà de la voluntat presidencial, no han desaparegut els obstacles enormes que van impedir que el 9-N servís com a referèndum a ulls de la comunitat internacional; b) malgrat els canvis a la cúpula de la CUP i certs gestos, és difícil que els anticapitalistes aprovin els pressupostos.

Què vindrà quan s’esgoti la retòrica sobre el RUI i calgui fer unes eleccions que potser es diran constituents però seran simplement autonòmiques? Hi ha pistes que assenyalen el camí: el dia 9, a Sant Boi, se celebrarà un acte commemoratiu de la Diada del 1976 convocat per ERC, la CUP i Podem. Aquest joc de memòria és trampós, per poc que se sàpiga història o es recordi el que va ser aquell primer Onze de Setembre tolerat; diguem només –com a exemple aclaridor– que fa quaranta anys, entre els oradors, al costat de líders de les esquerres hi havia Miquel Roca en nom de CDC i, fins i tot, un venerable representant –Octavi Saltor– del que volia ser una reedició de la Lliga. Ja es veu que la transversalitat de llavors no és exactament la d’ara, tot i que avui aquest concepte és omnipresent.

Aquesta festa de Sant Boi –on comuns, republicans i cupaires van de bracet sense perdre ni un segon amb el RUI– és la política real i la que acabarà quallant. Encara que dir-ho faci mal a tants independentistes de bona fe, incloent-hi Puigdemont. Van prometre una República d’esquerres i tindrem un tripartit autonòmic, Pisarello ho ha explicat amb tots els ets i uts. Per això vaig riure tant aquest agost amb l’absurda polèmica –sobretot a les xarxes– entre independentistes i comuns a propòsit de la col·locació davant del Born d’una estàtua de Franco en el marc d’una exposició aquesta tardor. Des del minut zero es va veure que l’ham dels comuns funciona perfectament. Calia una baralla anecdòtica per fer més bo l’aterratge de Colau a la manifestació de la Diada i tapar els moviments de fons. El gran desconcert dins del PDC i la negativa de Puigdemont a ser candidat fan que el RUI dels de Colau sigui inexorable.

Van prometre una República d’esquerres i tindrem un tripartit autonòmic.

Francesc-Marc Álvaro
Escriptor i periodista 

Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns 5 de setembre del 2016

02 de setembre 2016

Millor terceres eleccions

Tothom hi diu la seva, les tertúlies polítiques bullen, els diaris s’omplen de planes amb articles opinant sobre la investidura del Rajoy. Uns volen que el PSOE s’abstingui,  els altres que intenti un pacte d’esquerres i uns altres que tot peti i que per Nadal, cada vot al seu corral. L’espectacle penós que ofereix al món la política espanyola és majúscul. Les comparacions amb la política catalana són rotundes i alliçonadores. A Espanya passa que la majoria basada en l’interès d’estat que cal per a formar govern no està d’acord amb el cap de govern. Aquí també va passar això. Una part de la majoria que tenia un ‘interès d’estat’ comú no estava d’acord amb el President. I el sentit d’estat d’uns va passar per damunt de l’interès de partit o personal i el President Artur Mas, de grat o per força,  va haver de plegar. Amb la seva renúncia es van evitar unes segones eleccions. Sigui com vulgui, les penes de Madrid ja haurien de deixar de ser les nostres i que en parli tothom qui vulgui i dient el que vulgui. Que és així com ha de ser en un país amb un cert sentit democràtic i de llibertat.  Pensem però que el sidral de l’estat espanyol hauria de ser aprofitat per l’independentisme per acabar-hi de sumar aquells qui es pensaven que encara hi havia alguna cosa a fer a Espanya. I això també vol dir que l’Onze de Setembre i la qüestió de confiança han de marcar un calendari clar i una decisió a prova de bombes. Els qui ho tenen analitzat i que s’han passat aquests últims anys estudiant tots els pros i contres, que decideixin sobre això del RUI –sí o no, abans o després de la DUI– i que no se’n parli més. Mentrestant rumiem si, com diu l’article que publiquem en el nostre Blog, als catalans potser no ens anirien malament unes terceres i potser unes quartes eleccions a Espanya.

Millor terceres eleccions

No sóc capaç de preveure si el que sembla una crisi sistèmica acabi per ensorrar definitivament la Segona Restauració o l’estat acabi en un col·lapse polític. Tanmateix, els fets, els gestos, les impotències mútues de règim i oposició ens ofereixen l’aparença d’un final d’etapa. Es congrien les tempestes socials, polítiques, i les nacionals, les assignatures perennement pendents d’un antic imperi que es resisteix a acceptar la seva condició d’un estat de tercer ordre.

El teatre d’aquestes darreres setmanes sobre investidures i pactes em fa pensar en l’encertat concepte de l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán per avaluar la Transició: “correlació de febleses”. El règim postfranquista encarnat pel PP amb la crosa primoriverista de C’s sembla impotent per mantenir l’statu quo. Podemos i les alternatives no tenen prou força per imposar les seves agendes, mentre que el PSOE s’ho mira amb cara de no entendre res, pensant més en el càlcul de danys a l’organització.

Objectivament, el darrer quinquenni del PP ha estat devastador. Rajoy no és un bomber piròman, sinó és un piròman que es queixa que el bosc cremi, almenys és això el que ha fet amb Catalunya, i sobta que ningú a Espanya assenyali el mediocre polític de l’incendi descontrolat creat a Catalunya a còpia de signatures contra l’estatut i atacs de la Brigada Aranzadi. Tanmateix, mesures com la Reforma Laboral, el rescat a l’entremat financero-mafiós de la banca espanyola, la involució en polítiques de drets civils i ciutadans, l’ús partidista de l’estat per perseguir dissidents fa que ens haguem instal·lat en una dictadura postmoderna, en què els militars han estat substituïts per jutges i legisladors.

En aquestes circumstàncies, l’impàs, els llimbs legislatius, és preferible a la constitució d’un govern hostil al nostre país i a la ciutadania catalana i espanyola. Perquè, no oblidem, totes les pressions mediàtiques que veuen com a preocupant el fet de viure sense govern, estan motivades per tenir algú a l’altra banda del telèfon quan l’Angela Merkel i els seus mariatxis comencin a exigir nous sacrificis humans. Fins i tot, en el molt hipotètic cas que el PSOE tingués el valor de constituir un govern alternatiu, ningú no ens lliuraria d’empitjorar les coses en la mesura que el BOE comencés a publicar-se en volums més gruixuts. Des d’aquest punt de vista, terceres, quartes, cinquenes eleccions és un escenari preferible a un govern amb la presència de franquistes, autoritaris i catalanòfobs (perdoneu per col·locar tants sinònims junts).

En aquestes circumstàncies és quan les institucions catalanes i els seus representants polítics han de prendre l’accelerador de manera definitiva. La independència, siguin les circumstàncies que siguin, corre pressa, perquè l’objectiu és lícit, o sobretot terapèutic: evitar la radioactivitat que desprèn un antic imperi terminal, trencar amb el franquisme, l’autoritarisme i la catalanofòbia que va en la naturalesa intrínseca de l’estat espanyol, allò que l’Antonio Baños va definir encertadament com a “La estrella de la muerte”. L’espectacle d’aquests dies, amb tan pèssims actors com Rajoy o Rivera, haurien d’estimular a prendre decisions ràpides i contundents.

Xavier Diez
Historiador i escriptor

Article publicat al blog de l’autor en el digital VilaWeb el dijous 1 de setembre del 2016