Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 de maig 2017

Escola en català

Fa anys i panys que els espanyols ens atabalen amb la mateixa cantarella: “Volem una escola catalana bilingüe”. Els governants del PP exigeixen que el cinquanta per cent de les matèries es doni en castellà. Resumint que la immersió lingüística passi a millor vida. Al mateix temps Ciutadans, el PP, el govern espanyol i alguns dels principals diaris espanyols han començat una ofensiva contra els llibres de text que s’editen a Catalunya, afirmant que des de l’escola s’adoctrina als infants, inculcant-los-hi la llavor independentista. Tot això que no ho han aconseguit fins ara els espanyols, potser ho estem aconseguint ─sense adonar-nos-en─ els propis catalans, si més no molta gent catalanoparlant que, en dirigir-se a una persona que els hi sembla no catalana, ho fan de seguida en castellà. El mateix passa a l’escola, on molts ensenyants, per mandra, deixadesa o falta de preparació, prefereixen fer les classes en castellà malgrat que la llengua vehicular a l’escola per llei és el català. Aquest problema el recull amb molt encert l’article titulat “La llengua a l’ensenyament” que podeu llegir tot seguit, publicat pel col·lectiu ‘Cercle Vallcorba’(*) que malda per aconseguir normalitzar el català a la societat del nostre país. Com diuen al final de la seva publicació: ‘Cal una ràpida actuació per a fugir del cofoisme i conscienciar tots els partícips de l’ensenyament del fet que tenen a les mans el futur de la llengua catalana’.

La llengua a l’ensenyament

A diferència d’alguns altres àmbits, a l’ensenyament gairebé ningú no gosa discutir que la llengua catalana és i ha de continuar essent la llengua vehicular. Però això que sobre el paper sembla que hauria de garantir-ne la plena normalització i contribuir a modificar el comportament d’una societat altament castellanitzada, no és ben bé així.

La realitat del dia a dia en les escoles i els instituts de Catalunya ens fa veure que la castellanització dins dels centres d’ensenyament avança imparablement, tant pel que fa a les quotes d’ús com a la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes i professors. I els professors no disposen de prou eines, de prou coneixements ni de prou autoritat per a poder-ho aturar, i potser n’hi ha que ni tan sols tenen consciència d’aquesta realitat. A les classes de llengua catalana malauradament ja és ben normal que un alumne parli en castellà amb els seus companys o fins i tot amb el professor; no volem ni imaginar què deu passar en les altres assignatures! Per molt que el professor faci la classe en català i que els llibres de text siguin tots en català, en molts centres la major part dels vailets s’expressen sempre en llengua castellana i veuen la catalana com una llengua purament acadèmica.

En poc més de quinze anys, hem vist un retrocés innegable en la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes. El professor de català els ha de corregir contínuament i, com que aparentment ningú més no ho fa, deuen pensar que els professors de català són extraterrestres vinguts d’un altre planeta. Quan un alumne ha faltat a classe el dia de l’examen, ja ha esdevingut ben normal que, en preguntar al professor quan pot fer l’examen, justifiqui que aquell dia “no estava”; si en una exposició oral algú parla fluix, no hi ha dubte, tots diuen que “no s’escolta”; habitualment, els estris d’escriptura, per alguna norma de gravetat incomprensible, sempre “se’ls cauen al terra”; a alguns alumnes els “pillen” copiant en un examen; un altre es queixa al tutor que “li han donat amb la pilota expressament”; amb prou feines fan servir els pronoms febles en i hi...

Alguna cosa falla en el model d’immersió lingüística. Per molt que la llengua vehicular del centre escolar sigui el català i que els llibres de text també siguin en català, massa professors practiquen el bilingüisme a classe i passen de seguida al castellà quan responen a un alumne que se’ls adreça en aquesta llengua; massa professors, tot i tenir la titulació exigida, no són un model lingüístic vàlid per als alumnes; n’hi ha massa, tant d’alumnes com de professors, que només usen el català en l’àmbit escolar... Sí que en molts centres s’aplica una teòrica immersió lingüística, però immersió en una llengua trinxada, desestructurada i completament irrecognoscible. I l’efecte d’aquesta immersió acaba essent el contrari del desitjat: la minoria amb un model lingüístic correcte acaba contaminant-se de la majoria amb un model lingüístic corromput.

Per una altra banda, a la universitat no sembla pas que la cosa millori. Hi ha molts professors que fa anys i panys que viuen a Catalunya i que encara tenen la indecència de fer les classes en castellà amb l’excusa barata que s’expressen millor en aquesta llengua. Aquest és el meravellós bilingüisme que ens venen des de les instàncies governamentals? Que potser el coeficient intel·lectual d’un professor universitari no és prou elevat per a aprendre a expressar-se en una llengua diferent de la seva llengua materna? Com a exemple només direm que en un curs de literatura universal a la Pompeu Fabra —per cert, gens barat— més de la meitat dels professors exercien la docència exclusivament en llengua castellana, sense cap avís previ als alumnes que s’hi havien matriculat. Això passa a les facultats de lletres, on els professors haurien de tenir més consciència de quina és la llengua del país i dels drets lingüístics dels alumnes. Què no deu passar a les altres facultats?

Per resoldre això, primer hauríem d’arraconar el cofoisme dels polítics que, basant-se en enquestes i percentatges, sempre arriben a la conclusió que la normalització del català és immillorable. Després caldria que tothom entengués que per a dedicar-se a l’ensenyament professional no n’hi ha prou de tenir el nivell C de català. Si volem que els professors siguin un model lingüístic vàlid, caldria exigir -los uns coneixements molt més amplis. Com pot ser que es potenciïn tant els coneixements informàtics, amb l’oferiment de nombrosos cursos destinats als docents, i en canvi no es faci igual amb els coneixements lingüístics? Per què no s’ofereixen enlloc cursos pràctics d’aprofundiment de la llengua catalana tan necessaris per a fer les classes en català? Estem segurs que tindrien tant d’èxit com els cursos d’informàtica! Als anys setanta i vuitanta els mestres i professors feien cua per apuntar-se al reciclatge de català i als cursos de Mòdul 2. Per què no es van continuar oferint i potenciant aquests cursos i alguns altres de nivell superior dirigits directament a la docència de qualsevol àrea curricular?

També ens hauríem de demanar com és que actualment el Nivell C es pot aconseguir només aprovant 4t d’ESO, i per què aquest és l’únic requisit necessari per a exercir professions en què la llengua té un paper tan important? Pensem que el fet de tenir el graduat escolar i el nivell C no garanteix el coneixement lingüístic que requereix una professió en què l’ensenyant ha de ser un model per als aprenents. Potser també en el Màster de Formació per al Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes, hi hauria d’haver un curs obligatori de formació lingüística. Com volem que els mestres i professors siguin un model de llengua si només els exigim que tinguin aprovada l’assignatura de llengua catalana de 4t d’ESO? Tots els professors han d’implicar-se en l’aplicació de la immersió lingüística; no pot ser que el professor de català sigui una rara avis enmig d’uns col·legues absolutament castellanitzats.

Cal una ràpida actuació per a fugir del cofoisme i conscienciar tots els partícips de l’ensenyament del fet que tenen a les mans el futur de la llengua catalana. Hem de fer un nou projecte que il·lusioni els catalans i els deixondeixi del son idíl·lic venut pels nostres polítics. Hem de desvetllar-los la consciència i l’interès per una llengua digna i deslliurada del jou del bilingüisme esclavitzant. Els catalans ens estimem la llengua i no deixarem que perdi la seva fesomia. Esperem que no ens n’adonem massa tard; ara encara hi som a temps!

Cercle Vallcorba

Article publicat a la web dels autors el maig de 2017

(*) El propòsit del Cercle Vallcorba és, d'una banda, estudiar la llengua en tots els aspectes i, d'una altra, apel·lar a la responsabilitat de tothom a l’hora de defensar, propugnar, afermar i estendre l’estàndard traçat per Fabra, Moll, Sanchis Guarner i llurs condignes successors; un estàndard basat en una llengua unificada, acordada a la pròpia evolució històrica, segura i flexible, viva i genuïna, en què s’identifiquin tots els parlants del domini lingüístic.

20 de maig 2017

L’alcalde Marcet

Marcet i Coll, Josep Maria (Sabadell, 1901-1963). Polític i industrial. Feu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar. S’afilià a la Joventut Maurista. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a la zona franquista, i lluità al front d’Aragó. Entrà a Sabadell amb les tropes de Franco (1939). El 1940 fou nomenat alcalde interí, i el 1942 titular, de Sabadell; exercí el càrrec fins el 1960, i s’hi distiguí per una actitud atípica dins l’esfera oficial. Fou membre de les Corts Espanyoles (1942-1948) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat, entitat que contribuí a fusionar amb l’equivalent de Barcelona per tal de formar l’Aeroclub Barcelona-Sabadell (1953). Escriví unes memòries (Mi ciudad y yo, 1963), on narra els anys d’alcalde i fa una crua exposició de les arbirarietats dels primers anys de postguerra (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

La plaça Marcet ha sigut de forma recurrent objecte de polèmica a Sabadell, pel fet que no deixa de ser un homenatge a un alcalde franquista, un fet que per part de la societat sabadellenca és intolerable. S’havien recollit signatures i fet campanyes per retirar el monument dedicat a la persona que va entrar acompanyant les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939. Peró al mateix temps també la figura de l’alcalde Marcet ha estat reivindicada per bona part de la societat sabadellenca, sovint amb ideologies totalment contraposades, per els ajuts que el batlle havia fet a persones del bàndol republicà i d’altres actuacions pel la millora de la ciutat. És ben conegut el respecte que l’alcalde comunista Antoni Farrés va tenir per l’obra de govern del seu antecessor. Més enllà de les evidents diferències ideològiques i dels temps històrics que van viure, les similituds entre els alcaldes Marcet i Farrés són nombroses. Ambdós provenien de famílies relacionades amb el tèxtil sabadellenc i tots dos van encapçalar la ciutat durant dues dècades. També els dos van governar la ciutat amb un prisma “sabadellenquista”, amb diverses enganxades amb el poder barceloní i espanyol de l’època. Finalment, van morir a una edat relativament jove, rebent l’afectuós record de milers de persones, un l’any 1963, l’altre l’any 2009. Ara finalment el multipartit d’esquerres a l’ajuntament ha fet el pas que molts o potser pocs sabadellencs no havien gosat donar, treure el monument que s’alçava a la Plaça que porta també el nom del batlle Marcet. Sense voler endisar-nos en la polèmica, ens ha semblat adient recollir l’article titulat Sabadell sense liderat’ escrit per l’arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, que fou regidor d'Urbanisme de Sabadell durant dues legislatures, on parla dels alcaldes Farrés i Marcet i en fa una comparació amb l’estat actual de la política municipal a la ciutat de Sabadell, afirmant que amb el quatripartit a l’ajuntament i “en la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.”

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. Potser els pobles funcionen per proximitat però, en societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta, encara que sovint llegim aquesta segona component com a principal. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del cinquanta-u per cent i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava.

Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch; i dos més de reactius a liderats anteriors, Burrull i Bustos. Burull era un blau versus un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari versus un comunista reconvertit. I avui ? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). En la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.

La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat, perquè la població demana una visió que, per parcial que sigui, mani, adreci, dirigeixi. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en que socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25 per cent dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15 per cent dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

La diferència de Barcelona i de l’acció de Colau, respecte Sabadell, és que allà hi són presents nous conflictes polítics sobre opcions de ciutat, els quals expliciten molt bé la voluntat de liderat. A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió de la gent, seria completament possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada. I qui diu un discurs populista, diu també un discurs potent, transversal, de centre esquerra transformador.

El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi hauran acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora i un sentiment molt compartit

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital  iSabadell el dimecres 17 de maig del 2017

09 de maig 2017

Xenofòbia a Europa

Aquest cap de setmana Europa ha respirat una mica més tranquil·la. La derrota de l’extrema dreta de Le Pen enfront del centrista Macron a les presidencials franceses allunya, de moment, el perill d’una involució de les polítiques europees en favor del populisme i de la xenofòbia. Després dels tres envits electorals que ha sofert Europa els darrers mesos (Holanda, Àustria i França) pot semblar que els ciutadans s’han girat d’esquena als partidaris de la sortida de la UE, l’expulsió d’emigrants, etc. Ha guanyat Emmanuel Macron, un jove progressista moderat, sense un partit al darrera, però amb la força de la gent que li dóna suport, que ha fet una campanya diferent: moderna, europea, sense tenir partit ni estructura, però també sense el llast de les “elits i la casta”. Els partits clàssics han estat fulminats del mapa polític francès, i el biaix dreta-esquerra ja no és central a la política del país veí. Talment com passa avui a Catalunya, on el biaix sobiranisme-unionisme ha substituït el clàssic de esquerres-dretes. Malgrat tot  el fantasma de la xenofòbia no ha desaparegut i aquest fet cal tenir-lo en compte. Fa gairebé un any que el polític i ex-alcalde de Vilanova i Geltrú, en Sixte Moral escrivia un article titulat “S’està covant altre cop l’ou de la serp ?” que podria resultar premonitori de la situació que actualment està vivint Europa i per extensió també els Estat Units i altres països. L’articulista acaba dient: “Aixafem l’ou abans no s’obri i doni pas a una serp que es reproduirà arreu i amb rapidesa”. Aquesta frase feia referència a les paraules del gran Eugeni Xammar, gran periodista català, que escrivia sobre “L’ou de la serp” del que va sortir l’Alemanya nazi: depressió econòmica, fanatisme, intolerància i desgovern.  Hem extret les parts més interessants de l’article que podeu llegir tot seguit.

S’està covant altre cop l’ou de la serp?

El gran periodista Eugeni Xammar va arribar a Berlín l’hivern de 1922. Era un moment convuls, la pressió damunt Alemanya per les reparacions dels danys de la primera guerra mundial generava un corrent de malestar de fons que va ajudar a gestar el nazisme. Xammar va viure en primera personà l’ascens del populisme nacionalsocialista. En va escriure diversos llibres i aplecs d’articles. Un d’ells és un compendi d’article sobre Alemanya d’entreguerres i que va ser titulat amb el premonitori títol de “L’ou de la serp”,expressió que volia significar que s’estava covant una situació realment catastròfica tal i com després es va poder dissortadament comprovar. (...)

Segurament no hi ha un paral·lelisme mimètic en les situacions. Ni les condicions no són les mateixes, ni els protagonistes tampoc, però el cert és que hi ha un corrent de fons creixent de pujada dels moviments populistes, alguns fins i tot amb tots els tics de l’ultradreta clàssica.

Els moviments populistes de la dreta xenòfoba té ja una representació més que notable a Europa guanyant força entre les classes populars i mitges que sofreixen les conseqüències de la crisi actual.

Des de Finlàndia a Grècia i des de França a Hongria el corrent populista va creixent amb molta força.

Aquesta extrema dreta ha passat de fer manifestacions, moltes vegades amb enfrontaments però qualitativament i quantitativament poc significativa, ha passat del carrer a les institucions i en alguns casos directament als governs o formant part de coalicions que governaran. (...)

Són amenaces reals i que han estat a punt de concretar-se a Àustria on després, del recompte del vot exterior, durant el dilluns posterior a les eleccions, la balança s'ha inclinat del costat del candidat ecologista enfront de l'aspirant ultradretà, Norbert Hofer.  (...)

Veurem si aquesta situació que evidencia que l’ultradreta avança farà reaccionar Europa.

Quan hi ha el repte humanitari de donar sortida als refugiats que es produeixi l'augment de les opcions electorals d’aquells partits xenòfobs i que fomenten l'exclusió és una mostra més de crisi que envaeix Europa i posa en perill qualsevol acció humanitària. La por a perdre vots farà que els governs siguin encara més restrictius agreujant el problema.

Però l’ascens de l’ultradreta i el populisme no és només a causa del tema de la immigració. La percepció certa dels darrers anys en que s’han produït un cúmul d'injustícies econòmiques que ha castigat de manera brutal a les classes mitges europees i que alguns demagògicament han atribuït a l‘arribada d’immigrants ha fet que l’ascens del postulats xenòfobs augmentés significativament.

Però la situació no hi ha dubte que també es fruit del fracàs de la socialdemocràcia europea davant la crisi, la política de retallades, generalitzades, retallades de les inversions públiques i deixar en part abandonat el serveis públics ha desmuntat en part l’estat del benestar en que les classes mitjanes hi trobaven seguretat ha fet que creixessin en el seu lloc forces populistes que atacant els punts més sensibles hagin augmentat considerablement la seva influència.

O reneix de nou una socialdemocràcia forta, coherent i que combati amb força la desigualtat i no es limita a gestionar les engrunes d’un capitalisme cada cop més agressiu, difícilment es podrà aturar aquest populisme autoritari i de caràcter clarament xenòfob.

Els resultats d’Àustria són clarament un avís de que s‘està covant de nou l‘ou de la serp. Cal esclafar-lo i seguir batallant per un Europa oberta i recuperant els valors que van fer possible construir-la. Terra d’acollida, terra de  solidaritat i terra de distribució molt més justa de la riquesa. No pensar únicament amb els resultats electorals sinó en recuperar la iniciativa en matèria econòmica, social i de tractament del refugiats o els immigrants com una oportunitat i no com un problema i naturalment combatre a on sigui la xenofòbia creixent.

El concepte de l’Europa social per la que van apostar moltes generacions es juga en els camps de refugiats de  Grècia però també a cada un dels països en que l’ascens de la extrema dreta és evident i segurament cal menys diners cap a Turquia i més cap a construir de nou un serveis que generin certeses i confiances.

Aixafem l’ou abans no s’obri i doni pas a una serp que es reproduirà arreu i amb rapidesa.

Sixte Moral i Reixach
Polític

Extracte de l’article publicat al digital EixDiari el 29 de maig del 2016

01 de maig 2017

Rajoy te por

Quan el president Rajoy declara que “ell no pot ni vol autoritzar un referèndum” i quan un expresident espanyol com Rodríguez Zapatero diu que fer un referèndum és el “pitjor mecanisme” per decidir “qüestions transcendentals de convivència”, hem d’arribar a concloure que ni el PSOE ni el PP hores d’ara no han entès res del que vol l’immensa majoria dels catalans. En aquest context, Puigdemont ha reclamat al govern espanyol que “aparqui la mandra, que deixi els prejudicis i que assumeixi la seva part de responsabilitat” i ha demanat a l’estat que “enraoni”, una paraula difícil de traduir pels castellans perquè “no tenen la tradició de pau i treva dels catalans”. Encara que no ho sembli, l’Estat espanyol està, cada dia que passa, més angoixat i nerviós i per això, de tant en tant, s’ha de fer el 'pinxo', amb actuacions com les d’impedir el viatge del President Puigdemont al Marroc, o afirmar que gràcies al PP s’han destapat els casos de corrupció a Espanya. Com escriu el periodista del diari Ara en un article titulat “Quan l'Estat fa el quinqui” , que podeu llegir tot seguit, sembla que el president Rajoy ha optat per fer com el 'quinqui' d’escola: amenaçar i coaccionar als alumnes que no els hi cauen bé. Però finalment arriba a la conclusió que les darreres actuacions amb el cantant Llach o amb el viatge al Marroc de Puigdemont, insinuen que potser el 'quinqui' Racsoi comença a tenir por de quedar-se sol enmig del pati de l’escola.

Quan l'Estat fa el quinqui

Si no fos perquè l’Estat és una cosa tan seriosa que, en l’extrem, et pot matar -Weber ens ensenya que l'Estat exerceix el monopoli legítim (o no) de la violència-, diria que l’Estat espanyol és un Estat de pati de col·legi. L’Estat espanyol d’ara em recorda els quinquis, aquells (temuts) milhomes típics i tòpics de cada escola que, als anys setanta -transició política, crisi econòmica, immigració espanyola i catalanisme capat, guerra freda, etc, no els voldria pas avorrir- podien amenaçar-te amb una navalla o navalleta a la sortida de classe bàsicament perquè quedés clar qui manava, al pati del col·legi.

Al món globalitzat hi ha estats depredadors i estats fallits. I altres que responen a categories diem-ne, més vintage. Últimament, l’Estat espanyol es comporta com un Estat quinqui. I que em perdonin els fans de les pel·lícules del Vaquilla i el Torete, joies del pop d’extraradi i retrats d’una època que explica moltes de les coses que ens passen ara.

L’independentisme té problemes -com no podia ser d’un altra manera- però em fa l’efecte que a) o bé l’Estat creu realment que això s’ha acabat, la qual cosa constitueix un gravíssim error de càlcul amb independència o sense independència de Catalunya o b) que com que ja sap que ha perdut, amb independència o sense independència, es dedica a fer el quinqui. A acollonir el personal enmig del pati.

Com si es tractés del quinqui que t’ha enxampat fumant o fullejant una revista porno al lavabo de l’escola, a tu, que mai et fiques on no toca, l’Estat i les seves terminals mediàtiques s’han dedicat aquests últims dies a recopilar i exhibir vídeos de Lluís Llach sobre les lleis de desconnexió i el seu compliment per part dels funcionaris i, com a prova definitiva de la perversitat intrínseca de l’independentisme, a brandar una foto de Maduro amb estelada com si, de sobte, hagués descobert qui va matar Kennedy. Ja ho han endevinat: un independentista (català). Si un Mercader va matar Trotsky, també podia haver matat Kennedy.

És obvi que la immensa majoria dels catalans mai no es farien una foto amb Maduro i una estelada. A molts ens sembla una imatge patètica. Però ho és bastant menys que l’escena de pati de col·legi de tot un número dos del ministeri de l’Interior, José Antonio Nieto, brandant-la en una compareixença parlamentària per tapar les amistats perilloses amb el cercle de corrupció del PP. És el que li passa al quinqui, quan, enmig del pati de l’escola, algú trenca les regles del joc i comença a plantar-li cara: que t'amenaça i ensenya les dents, les dents podrides.

Operació Lezo, les aigües putrefactes del Canal de Isabel II. Aquests dies s’està veient fins a quin punt l’Estat quinqui espanyol està podrit fins al moll de l’os i no és només el PP. Però, de veritat que l’únic recanvi que té Espanya per Mariano Rajoy, dit sigui sense cap prejudici, no fos cas, és Susana Díaz? De veritat que el futur que ha triat el PSOE és fer-li de guardaespatlles a "la derecha"? "La izquierda, al fondo a la derecha", subratlla la moció de censura-trampa de Pablo Iglesias i les confluències. Plantofada a la lideressa andalusa i caramel enverinat per Pedro Sánchez.

Al Govern de Puigdemont i Junqueras li queda molta feina a fer perquè el trànsit entre el relat de la independència i la independència de fet generi realitats tangibles: d’entrada, el referèndum i/o la declaració unilateral, amb tot el que comporten; i, de sortida, el reconeixement internacional. Si més no, el reconeixement internacional de la demanda catalana. Com que l’Estat ho sap, que l'independentisme no ho té fàcil, fa el quinqui i l’unionisme es posa les bótes a les xarxes socials: que si Llach treu l’estaca contra els funcionaris, que si finalment un cap d’Estat dóna suport a la independència… I, entre l'acudit dolent de pati d'escola, i la tragèdia, la justícia de l'Estat quinqui amenaça amb dur Pujol (pare), a la presó. Com el primogènit, que es compara davant el jutge amb en Josep Sazatornil, Saza, en l'inoblidable paper del viatjant català a les Espanyes del tardofranquisme de La escopeta nacional, una altra (gran) pel·li dels setanta.

El relat és imprescindible en política. I en la vida. Però no tot es pot fiar al discurs. Si el decalatge entre les paraules i els fets es massa pronunciat, tard o d’hora, el discurs, i qui el sustenta, s’ensorren. És cert que el llenguatge és un agent que produeix realitat, ja sigui per crear-la o per violentar-la  ─les paraules, tant honoren com fereixen─. L'independentisme faria bé de seguir el consell dels sociòlegs i aplicar-se la màxima de no donar res per descomptat, i molt menys encara la capacitat d’aplicar el seu programa, és a dir, de poder fer complir la llei als funcionaris. Ara bé: si l’Estat espanyol ha d’anar ensenyant els vídeos de Llach o la foto del sàtrapa veneçolà amb una estelada per desarmar l’independentisme, o trucar l'amic marroquí perquè ningú no rebi el president Puigdemont, obligant-lo a suspendre el viatge oficial, aleshores és que potser el quinqui comença a tenir por enmig del pati de l’escola.

David González
Periodista

Article publicat al diari  ara  el diumenge 30 d'abril del 2017