L’alcalde Marcet

Marcet i Coll, Josep Maria (Sabadell, 1901-1963). Polític i industrial. Feu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar. S’afilià a la Joventut Maurista. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a la zona franquista, i lluità al front d’Aragó. Entrà a Sabadell amb les tropes de Franco (1939). El 1940 fou nomenat alcalde interí, i el 1942 titular, de Sabadell; exercí el càrrec fins el 1960, i s’hi distiguí per una actitud atípica dins l’esfera oficial. Fou membre de les Corts Espanyoles (1942-1948) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat, entitat que contribuí a fusionar amb l’equivalent de Barcelona per tal de formar l’Aeroclub Barcelona-Sabadell (1953). Escriví unes memòries (Mi ciudad y yo, 1963), on narra els anys d’alcalde i fa una crua exposició de les arbirarietats dels primers anys de postguerra (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

La plaça Marcet ha sigut de forma recurrent objecte de polèmica a Sabadell, pel fet que no deixa de ser un homenatge a un alcalde franquista, un fet que per part de la societat sabadellenca és intolerable. S’havien recollit signatures i fet campanyes per retirar el monument dedicat a la persona que va entrar acompanyant les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939. Peró al mateix temps també la figura de l’alcalde Marcet ha estat reivindicada per bona part de la societat sabadellenca, sovint amb ideologies totalment contraposades, per els ajuts que el batlle havia fet a persones del bàndol republicà i d’altres actuacions pel la millora de la ciutat. És ben conegut el respecte que l’alcalde comunista Antoni Farrés va tenir per l’obra de govern del seu antecessor. Més enllà de les evidents diferències ideològiques i dels temps històrics que van viure, les similituds entre els alcaldes Marcet i Farrés són nombroses. Ambdós provenien de famílies relacionades amb el tèxtil sabadellenc i tots dos van encapçalar la ciutat durant dues dècades. També els dos van governar la ciutat amb un prisma “sabadellenquista”, amb diverses enganxades amb el poder barceloní i espanyol de l’època. Finalment, van morir a una edat relativament jove, rebent l’afectuós record de milers de persones, un l’any 1963, l’altre l’any 2009. Ara finalment el multipartit d’esquerres a l’ajuntament ha fet el pas que molts o potser pocs sabadellencs no havien gosat donar, treure el monument que s’alçava a la Plaça que porta també el nom del batlle Marcet. Sense voler endisar-nos en la polèmica, ens ha semblat adient recollir l’article titulat ‘Sabadell sense liderat’ escrit per l’arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, que fou regidor d'Urbanisme de Sabadell durant dues legislatures, on parla dels alcaldes Farrés i Marcet i en fa una comparació amb l’estat actual de la política municipal a la ciutat de Sabadell, afirmant que amb el quatripartit a l’ajuntament i “en la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.”

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. Potser els pobles funcionen per proximitat però, en societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta, encara que sovint llegim aquesta segona component com a principal. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del cinquanta-u per cent i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava.

Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch; i dos més de reactius a liderats anteriors, Burrull i Bustos. Burull era un blau versus un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari versus un comunista reconvertit. I avui ? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). En la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.

La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat, perquè la població demana una visió que, per parcial que sigui, mani, adreci, dirigeixi. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en que socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25 per cent dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15 per cent dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

La diferència de Barcelona i de l’acció de Colau, respecte Sabadell, és que allà hi són presents nous conflictes polítics sobre opcions de ciutat, els quals expliciten molt bé la voluntat de liderat. A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió de la gent, seria completament possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada. I qui diu un discurs populista, diu també un discurs potent, transversal, de centre esquerra transformador.

El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi hauran acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora i un sentiment molt compartit

Manel Larrosa

Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital  iSabadell el dimecres 17 de maig del 2017

A un any de Mercuri

El proper dimecres dia 27 farà un any de la irrupció de varis centenars de mossos d’esquadra a l’ajuntament de Sabadell. Des d’aquella data, tot o res no ha canviat a la ciutat. L’omnipotent alcalde Bustos ha esdevingut un regidor, sense aparent capacitat de decisió, malgrat sembla que continua movent els fils del govern des de l’ombra. La ciutat té un nou alcalde que, també segons sembla, actua a les ordres de l’anterior batlle. Amb la perspectiva que donen els dotze mesos transcorreguts i sobretot amb l’aixecament del secret de sumari, el periodista Antoni Santamaria que fins fa pocs mesos treballava al Diari de Sabadell, publica periòdicament en el diari digital iSabadell, fragments molt sucosos de la trama que l’alcalde Bustos va teixir, presumptament, quan era alcalde de Sabadell. Un resum d’aquesta presumpta xarxa de corrupció i dels esdeveniments que, al llarg de gairebé quinze anys, han portat el Manuel Bustos fins on ara ha arribat, és l’interessant article d’aquest periodista que podeu llegir tot seguit.

A un any de Mercuri

Les revelacions del secret del sumari descriuen el comportament immoral per part de les elits polítiques, econòmiques, socials i mediàtiques de la ciutat. Com fou possible que un clan d'aventurers polítics amb estil mafiós pogués fer-se amb el control de la secció local del PSC? Com, després, van arribar a fer-se gairebé els amos d'una ciutat de 200.000 habitants?

Dimecres que ve es complirà un any de l'esclat de l'operació Mercuri. Un metall estrany, l'únic en estat líquid i extremadament tòxic. L'exposició a curt termini provoca nàusees, vòmits i diarrees, en nivells elevats pot danyar permanentment el cervell, els ronyons i causar malformacions en el fetus. Per això, totes les precaucions són poques, en tractar amb aquest material.

Manuel Bustos accedeix al poder el 1999, després de dues dècades de governs municipals d'Antoni Farrés, del qual en certa manera constitueix la seva contrafigura política i simbòlica. Un període en el qual la vella ciutat-fàbrica entrà en la seva fase terminal. La investidura de Bustos coincideix amb l'expansió de la bombolla immobiliària que tiba del conjunt de l'economia, quan la revisió de Pla d'Urbanisme (1993) ha alliberat centenars de milers de metres quadrats de sòl edificable al casc urbà i els ajuntaments disposen d'grans competències en la matèria.

El 1999 el PSC de Bustos va empatar a deu regidors amb Entesa per Sabadell, plataforma civico-política formada per ICV, EUiA, CUP i independents d'esquerra, i va formar govern amb CiU i ERC que durant el “farresisme” havia estat a l'oposició. Al cap de pocs mesos ICV trencava amb la coalició i el regidor Paco Fernández s'integrava en l'equip de govern quadripartit. Paral·lelament, Bustos va aconseguir el suport d'una sèrie d'alts càrrecs municipals de l'època de Farrés, encapçalats per l'ex regidor d'ICV Antoni Aranda que li asseguraren el control de la màquina administrativa. Fins i tot el 2003, quan va aconseguir la majoria absoluta, va reeditar el pacte quadripartit amb CiU, ICV-EUiA i ERC, la qual cosa al costat d'un PP satel·litzat, només deixava Entesa, amb dos regidors, a l'oposició.

D'aquesta manera es volia governar sense oposició, vulnerant un dels principis bàsics de les institucions representatives. No obstant això una cadena d'esdeveniments: el cas Bemba, les manifestacions en contra de la taxa d'escombraries o la crisi de l'enganxina ... van provocar el trencament del govern de gran coalició i van obligar tots els partits que havien governat amb Bustos a emprendre operacions, més o menys traumàtiques, de renovació interna. Així tant Josep M. Civis (ERC) com Pere Obiols (CDC), Francesc Xavier González (UDC) o Paco Fernández (ICV) van desaparèixer del primer pla de la política municipal. Aquest últim, expulsat de la formació ecosocialista, es va integrar a les files del PSC.

No havia passat ni un any de la investidura de Bustos, quan el seu oncle Melquíades Garrido, un obscur promotor immobiliari, era nomenat president del Gremi de Constructors i vocal de l'empresa municipal d'habitatge VIMUSA. El sumari de Mercuri permet aventurar que Garrido ben aviat va ordir una trama empresarial per assegurar-se una posició privilegiada en l'adjudicació d'obres i contractes públics. Un dels seus epicentres fou el Centre d'Esports Sabadell. A partir del 2007, Jordi Soriano va construir una xarxa clientelar d'empresaris menor. Així es compensava el suport polític incondicional a Bustos que, sense majoria absoluta i enfrontat amb tota la resta de l'oposició, necessitava per mantenir-se al poder. Tots dos clans van xocar pel control de les obres d'ampliació del Cementiri, quan Soriano ja no era regidor i havia deixat de ser políticament útil.

Bustos va perseguir amb afany el poder absolut sobre la ciutat. Una peça clau d'això va ser el control dels tres mitjans de comunicació locals de l'època: Diari de Sabadell, Ràdio Sabadell i la TV Canal Català. Això li va permetre desplegar intenses campanyes propagandístiques, que freguen al culte a la personalitat, i silenciar les crítiques a la seva erràtica gestió amb mètodes més propis d'una dictadura que d'un sistema democràtic. Una operació on va jugar un paper clau Montserrat Costa, parella i cap de gabinet de l'alcalde, amb la col·laboració d'una caterva de periodistes que li feien de claca. Amb aquesta mateixa finalitat va procedir a ordir espesses xarxes clientelars amb les entitats i associacions de la societat civil utilitzant com ariets el poder polític i la concessió discrecional de subvencions i d'altres favors.

Bustos va projectar sobre la ciutat els mètodes caciquils i clientelars que tan bé li havien funcionat en el partit. Repartint càrrecs, ocupacions i favors havia aconseguit un poder incontestable en la federació socialista vallesana, apartant als crítics i consolidant una militància addicta. Si això funcionava en el partit, per què no ho hauria de fer a la ciutat? Tot això es desenvolupa amb el teló d'una ciutat on els dos subjectes socials que havien estructurat la ciutat-fàbrica, la burgesia industrial i la classe obrera, experimenten una profunda recomposició.

L'enfonsament de Caixa Sabadell, l'adquisició per Agbar de la Companyia d'Aigües de Sabadell (CASSA) o la compra per una firma japonesa del Centre d'Esports Sabadell resulten expressius d'aquest procés de descomposició i retirada de la ciutat de la classe empresarial que havia construït un districte industrial especialitzat i auto centrat en els segles XIX i XX. La destrucció de la ciutat-fàbrica va trencar l'espina dorsal de l'antiga classe obrera industrial, amb condicions de vida i treball molt homogènies que afavoria la seva organització sindical i política, com es va demostrar al final de la dictadura franquista amb dos grans vagues generals que obriren el camí a la victòria del PSUC en les municipals de 1979. Les elevades taxes d'atur, la precarització de l'ocupació i la dualitat del mercat de treball, van trencar aquesta uniformitat social i van provocar la seva desmobilització, fragmentació i atomització social.

En efecte, amb una burgesia industrial estructurada i una classe obrera organitzada difícilment el clan Bustos hauria pogut imposar tan fàcilment el seu domini. Davant d'aquest desolador panorama, un apunt positiu sobre el funcionament de l'Estat de Dret. La denúncia de l'empresari penedit Salvador Giner a la Carme García, regidora d'ICV, va coincidir amb l'assalt a la seu d'aquesta formació. Un fet gravíssim que García va posar en coneixement dels Mossos d'Esquadra qui al seu torn van informar la Fiscalia Anticorrupció. D'aquesta manera es van posar en marxa les investigacions que es van prolongar durant gairebé tres anys i van conduir, el 27 novembre de 2012, a la detenció de 12 persones, la imputació d'altres 26, el registre de l'Ajuntament, 41 empreses i societats i 15 domicilis particulars.

La ciutat ha d'encarar la pesada herència de gestionar la fi de l'era Bustos des del punt vista econòmic, polític, mediàtic, social i ètic. Un govern municipal que ha deixat fallides i intervingudes les finances municipals ha corromput a dirigents de partits polítics, associacions professionals, mitjans de comunicació, institucions públiques i privades, funcionaris i alts càrrecs municipals.

Al cap d'un any de l'operació Mercuri, és inquietant que molts d'ells continuïn en els seus llocs com si res hagués passat, com passa amb els tres regidors imputats, Manuel i Paco Bustos i Joan Manau, el cap de la Policia Municipal, Josep Miquel Duran, el càrrec de confiança Xavier Izquierdo, el president del Gremi de Constructors, Melquíades Garrido, el Síndic Municipal de Greuges, Josep Escartín, Josep Abellán, gerent de Servei de Recaptació de Sabadell (Seresa) i director en funcions de Ràdio Sabadell o Marcel Galofré, cap dels Serveis Jurídics del Consistori. Només per esmentar alguns dels casos més clamorosos. Fa pensar que un personatge clau en la trama mercurial com l'enginyer i empresari d'IDP Quique Blasco hagi estat nomenat recentment president de CASSA. Un fet que revela fins a quin punt continuen actives aquestes obscures xarxes clientelars.

Fins ara, l'alcalde Joan Carles Sánchez no ha donat mostres de liderar aquesta inajornable tasca de neteja i de regeneració democràtica, fet que pot significar la seva tomba política. Les divisions entre les heterogènies formacions de l'oposició expliquen la seva incapacitat de plantejar una moció de censura per formar un govern de gestió fins a les municipals del 2015 amb l'objectiu prioritari de realitzar aquesta tasca de neteja i regeneració democràtica. Una tasca que no es pot delegar a l'administració de justícia, que està complint amb la seva funció de perseguir els delictes, sinó que ha de ser liderada per les formacions polítiques de la nostra ciutat així com per les institucions i entitats esquitxades per l'escàndol.

La ciutadania no es mereix que haguem d'esperar fins a les municipals del 2015 per restituir els mínims de confiança exigibles a l'administració local en una societat que es diu democràtica.

Antonio Santamaria

Periodista y escriptor.

Article publicat al diari digital iSabadell.cat el diumenge 24 de novembre del 2013 i traduit per UCS.

Antoni Farrés (in memoriam)

Antoni Farrés (1945-2009), fou un històric dirigent del PSUC i ICV i alcalde de Sabadell durant 20 anys després de guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia. Va tenir un paper clau en el municipalisme català i prova del seu perfil polític transversal va ser la seva bona relació amb l'expresident català Jordi Pujol i el seu càrrec com a assessor de la conselleria de Governació quan el democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida era conseller. Aquest record ve a tomb si llegim l’editorial d’avui del diari LA VANGUARDIA on analitza l’estil de govern municipal de l’actual alcalde de Sabadell en Manuel Bustos i el compara amb que va mantenir el malaguanyat Toni Farrés durant la seva vida al servei de Sabadell. Toni t’enyorem ! Llegiu tot seguit l’editorial complet.

L'alcalde de Sabadell

Ha passat una setmana i mitja des que va sortir a la llum el cas de corrupció a l'Ajuntament de Sabadell, en el que es troba imputat el mateix alcalde, Manuel Bustos. En aquests dies han anat apareixent diferents informacions relatives a aquest cas. Així s'ha sabut que, a més de suposades concessions irregulars d'obres del consistori ─previ pagament d'un dipòsit de 120.000 euros, més el 3% de l'import de la licitació, si s'obtenia─, el jutge investiga si hi va haver frau de recursos públics relacionats amb el Pla E afavorit pel govern Zapatero. També s'estan analitzant presumptes irregularitats en la concessió de serveis funeraris i en el contracte d'escombraries. Així com també les presumptes pressions que van exercir Manuel Bustos ─"cal col·locar", ordena l'edil en una conversa telefònica─ i Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, sobre l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, perquè contractés sigui com sigui a una ex-alt càrrec del tripartit.

Centenars de converses telefòniques intervingudes estan en poder del Jutjat d'Instrucció número 1 de Sabadell. I són aquests materials, entre d'altres, els que han impulsat el jutge a fer fins a dotze detencions i imputar en la causa a 26 persones. En tot moment, Manuel Bustos ha reiterat que mai va participar en cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions. I, òbviament, només la Justícia pot corroborar, o no, les seves afirmacions. Però és també un fet incontestable que, després de la seva declaració de diumenge passat, el jutge el va mantenir imputat per delictes contra l'administració, tràfic d'influències, omissió del deure de perseguir delictes i malversació de cabals públics. En aquestes circumstàncies, Bustos va convocar dimarts una roda de premsa per anunciar que deixava l'alcaldia "per uns dies", nomenant el seu número dos, Joan Carles Sánchez, fins ara tinent d'alcalde de Presidència, com a alcalde accidental de Sabadell. Bustos va recórrer a aquesta fórmula, sense renunciar al càrrec, com si se’n anés de vacances.

La resolució judicial de l'operació Mercuri, que així s'anomena el cas que ens ocupa, pot demorar molt. La ciutadania es pregunta què passarà mentrestant. Està clar que Sabadell, cinquena ciutat de Catalunya, no pot entrar en una situació d'interinitat. S'ha de mirar cap a un futur millor, sense ombres. La situació és prou complexa com per supeditar el bon govern municipal a qüestions personals. I és clar també que de les converses de Bustos s'infereix un estil de govern personalista i un exercici del poder no exempt de rivets grollers o sòrdids, que de vegades sembla més proper a les maneres caciquils que al rigor procedimental democràtic. Tampoc afavoreix el perfil de Bustos que mantingués en càrrecs públics, o amb molta influència en l'administració municipal, a familiars directes com el seu germà Francisco (regidor d'Espai Públic), la seva companya sentimental Montserrat Costa (cap de Presidència de l'Ajuntament) o el seu oncle Melquíades Garrido, imputat pel seu paper en els fets investigats. Es pot adduir que això succeeix en altres corporacions. Però no que sigui desitjable. I menys encara a Sabadell, on Antoni Farrés, antecessor en el càrrec de Bustos, va observar durant vint anys una conducta irreprotxable que li va comportar l'afecte ─i el vot─ de sabadellencs de tota condició social i política.

Editorial

Publicada al diari LA VANGUARDIA el dissabte 8 de desembre del 2012.