Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




07 d’octubre 2017

La covardia del diner

Els dos principals bancs i primeres empreses catalanes, Banc Sabadell i Caixa Banc, han decidit fixar les seves seus socials fora de Catalunya. Això, diuen, ho fan per protegir els seus accionistes, inversors i clients davant la possibilitat d’una Declaració d’Independència de Catalunya. No entenem prou d’economia per saber si aquestes premisses son certes, però el que demostren fefaentment és la covardia del mon financer i del diner que representen, i també la voluntat de fer pressió política, gest inacceptable doncs els bancs han de fer de bancs i no de partits polítics. Pel que fa al Banc de Sabadell, cal recordar que un destacat Director General fou en Francesc Monràs Ustrell (1905-1977), un catalanista declarat que, si avui aixequés el cap, s’esgarrifaria de la decisió presa pel fill del seu successor en el càrrec i bon amic Joan Oliu i Pich (1921-1996). Ambdós van dirigir amb prou èxit un petit banc local que es va fer un lloc de prestigi dins el panorama bancari nacional i mundial, sempre amb uns paràmetres catalans i catalanistes. Això ara s’ha acabat, l’euro és presoner del BCE i el Banc Sabadell ha fet el que creu és millor per ells i els seus, sense tenir en compte els sentiments dels seus conciutadans, com és el cas d’en Roc Casagran, que fa uns mesos va escriure un article dirigit al conciutadà Josep Oliu i Creus, actual Director General del Banc Sabadell, i que podeu llegir tot seguit.

Sigues fort, conciutadà Oliu

Et parlo de tu a tu, conciutadà Josep Oliu, perquè al capdavall som bàrbars, que tu també ets nat a Sabadell, i no ho faig pas amb rancúnia sinó amb ganes d'enviar-te una abraçada i d'acompanyar-te en el sentiment.

La vida és dura, company, i de vegades ens prepara daltabaixos inimaginables. Segur que no t'havies plantejat mai que això de la independència pogués arribar a ser una realitat. T'imagino als anys vuitanta, als anys noranta, fins i tot als dos mil, deixant anar certs comentaris condescendents adreçats a joves que onejaven estelades, i que tu els veies com uns somiatruites arrauxats. Potser un nebodet díscol, potser el fill d'uns amics d'uns amics, a qui trobaves entendridors. T'imagino, foteta, anunciant-los que tot allò els passaria, que l'edat els ajudaria a tocar de peus a terra, que el que compta és el pragmatisme, i que anhelar impossibles és una pèrdua de temps (i de diners, sobretot de diners!).

Entenc que per algú que levita en les altes esferes, que hàgim arribat fins aquí deu ser una garrotada important. De sobte, els fonaments intocables per on caminaves seguríssim han trontollat; per sorpresa teva, aquells pardalets esbojarrats que gosaven imaginar un futur sense Espanya han anat agafant protagonisme, s'han organitzat, han escampat la rauxa, i fins i tot han convençut alguns d'aquells a qui tu consideraves teus, gent d'ordre. Han sortit de la gàbia i s'han deixat veure en manifestacions, han fet virar els partits polítics cap a l'independentisme, han organitzat consultes ciutadanes sobre el tema i han guanyat eleccions! Quant xivarri, eh!

No t'ho esperaves, que arribessin tan lluny. Segur que a les reunions de despatxos lluents i vistes privilegiades, no fa pas gaire encara us ho miràveu amb el somriure sobrat de qui se sap per damunt del bé i del mal, de qui té la certesa que la cosa es desinflarà aviat, que amb un parell de portades de Vanguardia i, potser, quatre molletes de res, tot tornarà a la normalitat borbònica, lligada i ben lligada.

Per això em sap greu, veure't patir d'aquesta manera, senyor Oliu. I procuro posar-me a la teva pell, amb el cor trencat de veure't passar per aquestes vicissituds tan angoixants, perquè segur que has rebut moltes trucadetes demanant-te auxili, «ep, que se'ns desmunta els castell de cartes», «ep, alerta, que aquella estabilitat del no passa res se'n va en orris», «atenció, no sigui que passin coses, que es remoguin estructures, que el que hem tingut tota la vida s'esfumi per culpa d'aquells a qui no ens vam prendre mai seriosament». «Digues-hi alguna cosa, va!» Quina por que fa la democràcia, oi? Quins maldecaps, això que per una vegada la banca no sigui qui realment talli el bacallà, no?

Però has fet salat, nano. No és que ja no espantin, les teves amenaces, és que ningú no se les creu. Perquè la teva pàtria és el diner, i quan aquí finalment decidim què volem ser, si hi ha negoci, tu hi continuaràs sent, encara que alguns ens dolgui. Et reinventaràs, canviaràs de careta, compraràs una Vanguardia que també s'haurà adaptat com ha fet sempre, procuraràs d'estar a prop del poder, i mentre prenguis el cafè amb llet descafeïnat pensaràs que qui et manava a tu, de fotre't en aquell jardí, que m'és t'hauria valgut callar i no fer el ridícul. Sigues fort, conciutadà Oliu.

Roc Casagran
Escriptor i periodista       

Article publicat al digital  FOT-LI POU.com el dilluns 16 de gener del 2017

Cap comentari: