Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




12 d’octubre 2017

Rajoy es creu fort

Aquest 12-O potser veurem passejar-se per Madrid la cabra de la “legión” al costat del “Piolín”, acompanyant els policies nacionals i els guàrdia civils que van atonyinar els catalans el diumenge 1-O. El president Mariano Rajoy els ha convidat a desfilar per primer cop en 30 anys per agrair-los els serveis prestats. Això ens pot portar a pensar que avui el Mariano es creu trobar-se molt més fort que abans de l’1-O. Ha vist que massacrar els catalans a cops de porra li surt de franc, al contrari, el PSOE i C’s ho aplaudeixen i Europa mira cap un altra costat. Sembla que  la maniobra tàctica de Puigdemont de suspendre la Declaració d’Independència no ha servit de res. Rajoy es sent fort, per això ha tancat aquest dimecres la porta a cap mediació internacional sobre la independència de Catalunya i ha gosat dir que “no convé seguir enganyant-se perquè, a les greus conseqüències que hem vist, en seguiran de pitjors”. El 155 truca a la porta de Catalunya i Rajoy sap que pot aplicar-lo demà mateix si vol. Per nosaltres, el passat 1-O fou la gota que va vessar el got, però a Europa tot just es van adonar que hi havia un got damunt la taula. Avui Europa està molt més assabentada del problema català, gràcies al magnífic discurs de Puigdemont el dilluns passat, on va explicar a tot el món, com Catalunya ha arribat fins aquí i el què estem disposats a fer per alliberar-nos del mal govern d’Espanya. Donem als europeus una mica més de temps i si Rajoy aplica el 155, si es nega a dialogar o pitjor, si aplica la força, haurà perdut. Com escriu en Vicent Partal en l’article que podeu llegir tot seguit, els catalans hem d’estar “preparats, i a punt per a guanyar”.

Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res

Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era previsible, les reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt som. Bàsicament, es tracta d’això: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi, però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.

Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb què avui tothom a la Unió Europea fa pinya entorn de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita de Donald Tusk ahir, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en què va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i l’acompliment de la independència de manera unilateral fa canviar la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.

El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un tràngol després de la duresa amb què ha actuat en relació amb això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment lleva tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.

I ací em sembla que hi ha la clau. Europa fa pressió perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.

És a dir, Rajoy aprofita la tenalla que la Unió Europea vol aplicar, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és pas negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una manera molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim cap reforma constitucional.

L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per res més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència dels ciutadans catalans en favor dels drets civils. Per quins set sous s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema –ho vulguen veure o no–, el continuaran tenint sobre la taula.

Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no tan sols vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer tot allò que considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.

Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Dissortadament, no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Si més no, jo ignore si hi havia o hi ha cap mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. Aparentment, doncs, l’única cosa que ha aconseguit el govern català és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua constitució com a solució. És molt poc, de fet és una reculada, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.

Una mediació internacional tenia sentit en canvi d’un procés de Brioni a la catalana, però no en canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Però vaig admetre que podia funcionar a la manera eslovena. Tanmateix, no ha estat així.

De manera que cal aprendre’n la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es torne a fer visible. Sense gens de dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre d’activar la repressió.

És possible, doncs, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en compte de veure-hi generositat, hi haja vist feblesa. Però ningú no hauria d’enganyar-se: el problema polític català persisteix.

Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua convençut que no hi ha res per a dialogar ni per a pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer tant com fos no pas per a reformar la constitució espanyola, sinó per a esdevenir un país lliure.

Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera tant se val, de manera que en realitat tot el que hi ha en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan allò que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. És a dir, preparats, i a punt per a guanyar.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb,cat el dimecres 11 d’octubre del 2017