Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juny 2018

Fractura social

El flamant ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha demanat aquest diumenge a la oposició que col·labori amb el govern espanyol perquè, segons ell, Catalunya "está al borde de un enfrentamiento civil". No en va tenir prou amb dir que calia “desinfectar” a los catalanes que ara surt amb el mantra de la ‘fractura social’ amb que cada dia ens ‘obsequia’ també la inefable Inés Arrimadas, però ell elevant-la a la categoria d’enfrontament civil. Potser la gent que diu això desitjaria que aquestes incendiàries frases fossin certes. La realitat és totalment un altra: a Catalunya no existeix cap tipus d’enfrontament, si de cas pot haver-hi ‘confrontació’ de parers o de plantejaments, però mai hi ha hagut fractura social. El que sí que hi ha a Catalunya son agressions ultres que es produeixen en manifestacions unionistes i de Societat Civil Catalana (que Borrell coneix molt bé). Les paraules del ministre contradiuen les bones intencions del president Pedro Sánchez d’obrir ponts de diàleg amb Catalunya i sembla que es quedaran només en bones paraules com foren, fa uns anys, las del seu col·lega Zapatero, amb el seus “apoyaré” que declarava  en els seus mítings a Catalunya.

Cal recordar també les constants referències al “golpe de estado” que, des de Madrid, s’etziben repetidament quan es parla de les resolucions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, del 1-O o del 27-O. Potser són aquests reiterats exabruptes els que intenten fracturar la societat catalana sense aconseguir-ho. No oblidem que tot parteix de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va tombar els articles més importants de l'Estatut, aprovat per referèndum el 2005, veredicte que molts constitucionalistes van qualificar, aquest sí, d’autèntic ‘cop d'estat’. Sense aquesta sentència no s'entén ni el 9N, ni la demanda al “Congreso” d'un referèndum pactat, ni la declaració de sobirania del Parlament de 2015, ni, lògicament, la convocatòria del referèndum de l'1-Octubre 2017, precedit per les resolucions del 6 i 7 de setembre (procediment legal i ajustat al Reglament del Parlament segons sentència del mateix TC), ni lògicament tampoc s’entén la declaració política (com a declaració simbòlica) del 27 d’octubre del 2017.
Aquests esdeveniments han portat a que setze persones honestes, polítics i ciutadans honorables, estiguin injustament empresonats o a l’exili, senzillament això. En els propers mesos veurem que els gestos i el to conciliador del govern Sánchez no es traslladaran als fets. El PSOE no té marge de maniobra per canviar, ni vol fer-ho. Això és el que el ministre Borrell s'encarregarà de deixar clar a les cancelleries europees. Veurem un canvi d'estratègies però per aconseguir el mateix objectiu de Rajoy: anihilar l'independentisme com a opció política vàlida.  Al voltant dels fets que hem esmentat, l’arquitecte i urbanista sabadellenc  Manel Larrosa fa una reflexió sobre la situació actual de la política catalana, en un article titulat Reflexió-Represió (El crim del govern central)’ que podeu llegir tot seguit.
Reflexió- Represió (El crim del govern central)
Un fet que hauria resultat inimaginable en el context de país europeu, això és, que la policia ataqués votants, encara que fos un referèndum convocat sense empara legal (per exemple, imaginem-ho entre Londres i Escòcia) planteja fets que hem d’analitzar.
La convocatòria de l’1-O, la seva realització i les declaracions posteriors que mai van ser publicades al diari oficial, ni exercides materialment, ni tan sols baixada la bandera espanyola, senyalen que va ser un acte purament polític. Un acte polític realitzat després de diverses demandes a les “Cortes” espanyoles d’una consulta acordada.
L’acte polític materialitzat, que és un conflicte de forma expressa i manifesta, fou un acte social i no solament del Parlament i el Govern.
Es va passar de les declaracions polítiques a uns fets materials. Cert, però fou pacífic.
L’atac policíac resulta inaudit a Europa perquè la base democràtica de la seva cultura respecta la iniciativa del poble. L’exercici del vot constitueix la base de la sobirania de la gent i no es basa en construcció global tipus ‘del conjunt dels espanyols’. La democràcia rau en la gent, s’exerceix directament, o per representants, i se sosté en un consens de fons i de baix cap amunt. Les lleis suposen un camí per endreçar conflictes i no un sostre per limitar-los. Però només la nostra tradició franquista, viva o recuperada, permeten subvertir aquest ordre de conceptes.
Analitzar en aquests termes la rebel·lió, com a subversió de l’ordre constitucional a través de mitjans violents, és realment definir allò que va exercir el govern central sobre la població de Catalunya. Els dirigents catalans van fer desobediència a un requeriment del TC de no convocar un referèndum el qual, per altra banda, no és delicte penal, perquè convocar-ne fa anys que havia sortit del llistat de delictes penals. Per això hi ha presoners polítics, perquè la coerció violenta va ser feta en nom de l’Estat per part del govern central, amb molt aplaudiment d’altres forces i amb una pressió de l’opinió pública: “...a por ellos”, en un context de pànic del conjunt de l’Estat (del monarca a tots els poders). Els presoners són la representació directe dels votants, ni més ni menys. La subversió radicà en eliminar la primacia de l’expressió del vot i fer-ho amb de mitjans violents; encara que tota una altra cosa pogués ser el valor jurídic del vot. I la construcció dels catalans com a ‘altres’, iniciada des de fa temps, fou portada al límit, i així segueix, després d’un exercici d’anys de senyalar-nos.
El debat públic que s’efectuarà en els propers mesos durant el judici als presoners polítics ha de plantejar directament que l’ús de la violència era democràticament inadmissible per a un conflicte  purament polític, i que, de fet, la rebel·lió fou la practicada pel govern central. De situacions en que el propi govern exerceix un cop d’estat contra el poble n’hi ha prou precedents, tant a les repúbliques ‘bananeres’, com a Europa fins la meitat del XX. El concepte d’un Estat que es defensa a si mateix és pervers, tant sigui matant terroristes, com atonyinant àvies.
El cop d’estat i la involució plantegen uns complements no menyspreables: tot mínim respecte que es faci a Catalunya es denuncia com a preu pagat ‘als independentistes’, com si les relacions institucionals es poguessin basar en aquesta manca d’institucionalitat.
Als catalans ‘ni aigua’ comporta que, des de fa anys, el govern central no respon les demandes legals ni als incompliments i que és possible mantenir-se permanentment en aquest tancament. I ara, a més, amb els principals polítics de la Generalitat presos o exiliats, és a dir apartats, el govern central ha continuat amb la mateixa mesura discrecional contra les institucions i el conjunt de la gent, perquè el 21-D vam votar en continuïtat.
De fet, des del 2010, la sentència del TC contra l’Estatut ha suposat no posar en marxa ni les seves disposicions legals no tombades, ni els mateixos acords de les Cotes espanyoles: per exemple, la Disposició Addicional Tercera que era un acord del Congres s’ha trencat (‘Roma no paga traïdors’), com tampoc no s’ha desenvolupat l’oferiment de Zapatero de recuperar, via lleis orgàniques, aspectes anul·lats pel TC. En pro de la derrota catalana s’usen totes les formes i se sumen per trencar fins i tot els pactes polítics previs i tot marc de diàleg, i això des de molt abans de l’1-O, en nom que els catalans díscols ‘no s’ho mereixen’.
Ara bé això conté un preu per al mateix Estat, ja que la involució és antidemocràtica per al conjunt de l’Estat. Rubalcaba ja va dir que estaven disposats a pagar aquest preu per salvar la unitat d’Espanya.
Més clar l’aigua. La caiguda del govern del PP planteja, però, que aquesta situació havia començat a ser molt costosa per al mateix Estat i que calia una operació de reparació de la seva imatge, operació a la qual es deu el canvi de govern amb el PSOE. El canvi d’imatge del govern no és suficient, però, per demostrar si l’Estat vol emprendre el camí de l’equitat. Bona part dels catalans, i tot el seu govern, no som ciutadans, sinó ‘altres’.
Més enllà d’aquestes manifestacions, les contradiccions són de fons: la repressió de l’exercici del vot i l’aplicació de la violència, planegen que només se superarà aquesta davallada profunda a la caverna amb una assumpció que els nostres presoners són polítics i que realment la rebel·lió i el cop d’estat van ser fets des del govern central. I salvar la dignitat dels mossos està emmarcada en aquest fet: només si es fa palès que els ‘piolins’ es van excedir, el mossos se salvaran. Ni més ni menys. I aquest no és un debat jurídic, és polític: la millor defensa és un bon atac. I davant d’aquest Estat no som sinó uns aprenents. La nostra profunda malenconia s’explica per aquesta davallada i solitud, en la negació d’un escenari democràtic solvent.
Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista
Article redactat el juny del 2018 i publicat amb autorització de l’autor.

06 de juny 2018

El sinistre Borrell

No, no hem errat el títol, no volíem dir el “ministre” Borrell. Sala i Martín ha qualificat així el futur Ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, i sembla que és exactament el més suau que se li pot dir a qui serà la representació del govern Sánchez fora de l’estat espanyol, que ara sembla viure una segona joventut política que l’ha portat a ser l’estrella del PSCPSOE. Les repetides declaracions virulentes i repugnants de Borrell envers els catalans s’entenen millor si recordem qui és, en realitat, aquest ‘sinistre’ personatge i fem memòria dels escàndols que l’han anat esquitxant al llarg de la seva vida política. Borrell va arribar a ser candidat del PSOE a la Moncloa, però va ser obligat a dimitir com a candidat per l’escàndol dels seus col·laboradors al ministeri, Aguiar i Huguet. Borrell va ser nomenat a dit com a rector de la Universitat Europea de Florència, perquè era un home del partit socialista que tenia poder en aquells moments a Europa, càrrec del que, poc temps després, va ser obligat a dimitir per haver enganyat  la universitat ja que no havia declarat que treballava i cobrava d’Abengoa quan sabia que el rector no podia cobrar sobresous fora de la universitat. Ell va ser qui va aprovar el “Plan Director de Infraestructuras 1993- 2007”, tot just després d'haver inaugurat la primera línia de l'AVE Madrid-Sevilla per l'EXPO’92, amb l'argument que com que s'havia de renovar la línia per Despeñaperros... “ya puestos, se puede hacer con alta velocidad”, fantàstic!. Allà va quedar palesa la seva interpretació jacobina d'S-pain: l'AVE tenia de ser radial des de Madrid, i València-BCN no s'ho mereixia. També va resoldre que l’aeroport de Barajas demanava el doble d'inversió que el del Prat, perquè confiaven en el monopoli etern d'Ibèria.  Josep Borrell mai no ha tingut una feina productiva. Sempre ha viscut o bé de l’estat, del partit o de les institucions on l’estat o el partit tenien influència. Borrell ens diu que cal desinfectar Catalunya de l’independentisme. No, senyor Borrell, el què cal és desinfectar Espanya dels paràsits que, com vostè, viuen dels diners dels altres. Si poguéssim desinfectar Espanya, ho faríem. Però els partits que representen l’elit (PSC, C’s i PP) ho tenen tot lligat i ben lligat. I com que no podem desinfectar Espanya, l’única opció és marxar i votar els partits que volen marxar, i fer un país nou, des de zero, perquè els paràsits com vostè no puguin seguir xuclant  la sang dels contribuents. Finalment una curiosa coincidència: Josep Borrell és de la Pobla de Segur, del mateix petit poble del Pallars Jussà d’on també era Pedro Cortina Mauri, últim ministre d’Exteriors de Franco i primer de la Monarquia. Cortina Mauri va haver de gestionar la descolonització del Sàhara. Seria divertit que ara Borrell hagués de gestionar la descolonització de Catalunya... El director de VilaWeb, Vicenç Partal, comenta en l'article titulat 'Un homenatge als resistents...i això de Borrell'  l’entrada dels nous consellers al govern i de passada afegeix d’altres “perles” al nomenament del 'sinistre'... perdó Ministre.

Un homenatge als resistents …i això de Borrell

Ahir va ser el primer dia que els consellers del nou govern de la Generalitat varen anar a treballar. El ritual del bescanvi de carteres entre el conseller que se’n va i el que comença va ser tan estrany com ens puguem imaginar. En alguns casos –Borràs i Mundó, per exemple– varen poder seure als despatxos que havien estat seus fins al colp d’estat per passar el relleu als successors. Va ser un gest potent que espere que els reconforte mínimament de tant com han patit. Un dilluns, el 30 d’octubre, es van trobar que els barraven el pas uns mossos, a les ordres del govern espanyol. I ahir els mateixos mossos es van quadrar al seu pas. Era només un gest, però és un més dels molts gests que ens serviran al final per a recosir el passat més immediat amb el present més urgent.

Tanmateix, la major part dels consellers no van poder fer el traspàs amb normalitat perquè romanen a la presó o a l’exili. I això és una imatge colpidora que no hauríem d’esborrar mai del nostre cap, ni oblidar, ni perdonar. En homenatge als qui s’ho van jugar tot a l’octubre i que avui han de viure en condicions difícils, mancats de la llibertat que mereixen i reivindiquem. Però també per a entendre una cosa elemental que el canvi de govern a Espanya no pot amagar: no hi ha normalitat ni ha tornat la democràcia, continuem dia a dia en la batalla per a recuperar la dignitat i la llibertat i poques imatges ho poden exemplificar tant com la del nou govern sense poder presentar els seus respectes als consellers perquè són a la presó o nord enllà. Durant molts anys ens ha impressionat llegir fets dels anys trenta del segle passat, de la primera meitat del segle XX en general, que avui vivim en directe.

I, entre aquests, un de molt important: els dels funcionaris de la Generalitat que d’ençà del primer minut es van organitzar per resistir sense saber ben bé què els podia passar. Per resistir des de dins. Ahir molts van eixir al carrer per rebre els seus consellers i recuperar amb ells, simbòlicament, els edificis arrabassats pel 155. I jo no vaig poder evitar de recordar que aquests mesos he tingut la sort, i l’honor, d’haver estat convidat per molts d’aquests funcionaris a participar en els seus actes, en les seues concentracions, en la seua lluita, especialment amb les ADIC. I que gràcies a això he tingut la sort de veure’ls i d’escoltar-los. De compartir-hi les hores més difícils i d’apreciar-ne la valentia, la dedicació, el compromís amb la societat.

Després de l’aplicació del 155, dins els departaments i les delegacions del govern, com era previsible, hi hagué de tot. Hi hagué qui s’uní amb entusiasme al colp d’estat, hi hagué qui restà paralitzat per la por, hi hagué qui acceptà les mesures d’excepció desdoblant el seu sentiment i hi hagué la resistència. Aquesta gent que mantenia el retrat del president Puigdemont al seu despatx, els qui omplien de pancartes i missatges cada departament, els qui organitzaven protestes i donaven la cara davant els nous amos, si podia ser dins mateix dels edificis, si no a la porta.

Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l’obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies, a tots, per haver mantingut la dignitat tan alta. Els nous consellers, el nou govern i el país, tenen en ells un pilar per a continuar avançant.

PS: Josep Borrell, ministre del nou govern espanyol. Bingo.

Bingo perquè es veu ben clar que no es pot esperar res del nou govern espanyol –a mi no m’havíeu de convèncer, però.

Bingo perquè explica fins a quin punt Pedro Sánchez és un bluf –o cal recordar de nou la corrupció de Borrell, el seu suport als dirigents del GAL, la porta giratòria amb Abengoa, tots els defectes del PSOE de la transició?

Bingo perquè si a Europa hi havia ningú que pensava que el problema era Rajoy ara ja entendrà que el problema és Espanya, i que no té remei.

Bingo perquè es fa palès que Sánchez no ha entès que l’esquerra plural va votar més contra Rajoy que no a favor d’ell. I si fa més gests com aquests el seu govern camina cap al col·lapse institucional ben de pressa.

I bingo perquè si ningú somniava de repetir tripartits s’ha despertat de colp.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 4 de juny del 2018

01 de juny 2018

El malson

Sembla ser que aquest cap de setmana s’haurà acabat el malson per molts catalans. Per fi el PP desapareix de les nostres vides, al menys per un quant temps. La moció de censura presentada pel PSOE contra el govern de Mariano Rajoy, ha pogut tirar endavant amb el suport de nacionalistes bascos i catalans així com també de “Podemos”, tot plegat al redós de la sentència del cas Gurtel, ha servit per descavalcar del govern d’Espanya els corruptes del Partit Popular. Aquest fet doncs farà desaparèixer de les nostres vides, a més a més de Rajoy,  tots els Millos, Sorayas, Camachos, Cospedals, Montoros, Zoidos, els 155’s, els fiscals afinadors, els jutges amics, etc. etc. Això per Catalunya serà bo. També perquè sembla que el falangista Rivera ha quedat esborrat i fora de joc i això també serà bo. Tot plegat no vol dir que els independentistes catalans tinguem grans esperances en allò que pugui fer Sánchez, però hem volgut ‘fer saltar el tauler’ espanyol, amb un govern teòricament més dèbil amb el qual, esperem, es podrà parlar. Potser l’actitud dels nacionalistes catalans no hagi estat entesa per alguns ‘hiperventilats’ independentistes que no volien donar aire al mal educat Pedro Sánchez. No és que l’independentisme s’hagi tornat ‘sanchista’, sinó que ha optat pel mal menor. La conclusió a què han arribat ERC i el PDECat és que qualsevol cosa abans que Rajoy. Finalment també s’ha acabat el malson de no tenir govern a Catalunya i ara ja podrem, més o menys, fer camí cap a la República. Setmana rodona. Ara cal recordar que cada partit, però sobre tot ERC i PDECat (només parlem del nostres), posin els seus bocamolls a bon resguard, per evitar que comencin a desbarrar, com tantes vegades han fet. Ara més que mai, s’acosta l’hora de mesurar cada gest, cada acció i cada paraula. Saber on som i on anem i no parlar per boca d’ase com es fa massa sovint. Finalment voldríem recordar que moltes vegades hem escoltat dir que alguns governants espanyols eren dolents i que només pensaven en fer mal als catalans. Potser això és cert i al fil d’aquest pensament hem recuperat un breu article que l’escriptora colombiana arrelada a Catalunya, Angela Becerra, que fou guanyadora del Premi Planeta, del Premi Azorín 2005 i de quatre Latin Literary Award de Chicago, va escriure fa més de deu anys i on parlava de la maldat i de la bondat. Sembla que finalment la bondat ha vençut a la maldat.

El que en queda

És cert que de vegades la bondat no té present, però també és cert que la maldat mai ha tingut futur.
Alguns dels problemes que avui vivim, col·lectius o personals, tenen el seu origen en la maldat congènita de qui els produeix. Sense cap mena de dubte són els pitjors, perquè l'estupidesa pesa, però la maldat esclafa.
Criminals públics com Stalin, Hitler, Mao i Pol Pot massacraren a milions d'humans que tant sols cometeren el delicte de néixer. Avui són escòria putrefacta de la humanitat.
Ara tots tenim al cap un grupet de nans de tota cultura i creença, tipus de vegades molt propers, que basen el seu poder en el ‘fotre’. El seu final està escrit: el “botafumeiro” amb que s’encensen un dia quedarà fulminat per la brisa silenciosa de la bondat, que en el seu estat més pur és l'actitud sense més factura ni horitzó que actuar perquè l’endemà sigui més confortable i agradable a que l'ahir.
La bondat, encara que de vegades ens costi acceptar-ho, és l'únic que queda. La que afavoreix la salut, que és la pau del cos; la que fomenta el somriure, que és l'alegria de l'esperit; la que, quan dóna la mà abraça, que és la fusió de l'enteniment.
Són molts els que volen fer-se seu del discurs de la bondat. Que saludable és saber que la bondat no s'exerceix des del sermó, els galons o l’estarrufada repetició! La bondat neix i es fa arran de terra, i el premi no s'ha de buscar en el cel sinó en la terrenal mirada del que la rep.
Ángela Becerra
Escriptora

Article publicat al diari adn el dimecres 27 de juny del 2007
Traduït de l'original castellà per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell