Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de juny 2018

Els catalans sempre ploren

Parafrasejant el títol d’aquella telenovel·la mexicana “Los ricos también lloran”, podríem dir que sempre se’ns acusa als catalans d’estar ‘plorant’ i demanant coses a Madrid. Potser això és cert, però la veritable raó de les nostres queixes és el greuge que pateix Catalunya des de fa anys, per no dir segles, greuge que mai ha estat reconegut per l’estat espanyol.

Avui volem recordar les converses que Rajoy i Mas van deixar de tenir fa dos anys, quan havien de reunir-se per parlar i de renegociar els 23 punts que va plantejar el Govern català i que eren fonamentals per Catalunya. Ho volem aprofitar tot recuperant un carta que va escriure el desembre de l’any 1956 al dictador Francisco Franco, el que fou alcalde de Sabadell del 1940 fins a 1960, el franquista José Mª Marcet i Coll i en la que li presentava 23 discriminacions i queixes que, a parer seu, sofrien llavors els catalans. Ves quina casualitat, 23 punts també, com el 23 d’en Mas. El desinterès que ha demostrat l’estat espanyol envers Catalunya des de fa anys queda palès, llegint l’article titulat  La carta de Marcet a Franco’ escrit pel sabadellenc  Jaume Barberà Canudas, on hi podreu trobar els 23 punts que va fer arribar el batlle Marcet a Franco i que, com escriu Barberà: “a Franco segur que no li van agradar ja que l’any 1960, al cap de tres anys, el “caudillo” va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell.

Curiosament, si llegim aquestes queixes de Marcet a Franco i les comparem amb els punts que Mas va fer arribar a Rajoy i en els que parlava bàsicament de qüestions econòmiques, infraestructures, àmbit social, administracions públiques, lingüístiques, culturals, i d’altres temes rellevants, com les beques universitàries, els centres especials de treball, les retallades al fons per al Programa de Desenvolupament Rural, etc. etc., podem comprovar que, malgrat els més de seixanta anys transcorreguts, les reclamacions catalanes segueixen sent pràcticament les mateixes, amb la paradoxa que les unes van ser denunciades per un batlle franquista de dretes i les darreres per un nacionalista català i president d’una institució com la Generalitat, que ni el Marcet ni el Franco haurien volgut veure reinstaurada a Catalunya.

La carta de Marcet a Franco

Per favor, no hi vegeu en aquest article  ─perquè no hi ha cap intenció per part del que l’escriu─ cap mena de rerefons polític. Ni cap traça d’inclinació; ni a favor, ni en contra de l’alcalde José Maria Marcet. Com tampoc, cap mena d’interès en rememorar al dictador. Tant sols em porta la voluntat de recordar que després de seixanta anys les coses segueixen igual. No sé, si per efecte de la famosa frase: “atado y bien atado”.

Des l’any 1956 fins ara hi ha hagut molts canvis importants en aquest país: el Pla d’Estabilització, la mort de Franco, la restitució de la monarquia, l’adveniment de la democràcia, l’entrada a Europa, l’alternança de governs de dretes i esquerres i un mínim i curt batec d’autonomia, aviat retallada. Però pel que fa als greuges envers nostre, no ha canviat res de res.

S’han suspès, per enèsima vegada, i sembla que per molt temps, les obres de connexió de la B-30 amb l’A2, deixant un milió i mig d’habitants (els dels dos Vallessos) sense possibilitat d’accedir a l’única autopista gratuïta que surt de Catalunya. Tant pels sabadellencs, com per les empreses de l’entorn, és un greuge realment important. I no diguem de les avaries de Rodalies, que quan no és una catenària, és un fallo informàtic i quan no, és una baixada de tensió o una màquina que s’atura al mig del trajecte. Aquests dos exemples són, només, una mostra de l’escàs interès que el govern central té en invertir a Catalunya. El més fotut del cas és que aquest desinterès és el mateix de seixanta anys enrere.

El batlle Marcet li va dir a Franco que a Espanya hi havia dues vares de mesurar, una pels catalans i una altra per la resta d’espanyols. Aquesta gosadia se la va permetre en una carta que li va enviar el mes de desembre de 1956 en la que li presentava 23 reivindicacions. Ves quina casualitat, 23 també, que us recorda?

Rellegint els 23 punts i comparant les situacions d’aleshores amb ara, podem apreciar si hi ha diferències o no. Els adjunto en castellà, tal com varen estar escrits, per no caure en cap error de transcripció.

1.- El problema de las autoridades: sistemáticamente se designa para altos cargos de Barcelona a personas sin arraigo en la población y en su gran totalidad no son naturales de ella.

2.- Economía: en los cargos políticos de la Administración española raramente se tropieza con algún catalán; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades singularmente radicadas en esta región.

3.- Energía eléctrica: ésta es siempre la zona más castigada por las restricciones; al volver a ellas se ha empezado por Cataluña y los cortes son mucho más intensos que en otras partes, por ejemplo Madrid, donde se tiene la atención que aquí se desconoce, de dar corriente al mediodía para que funcionen los ascensores; los catalanes tienen que prescindir de ellos.

4.- Carbón: las antracitas del Norte se cotizan en Cataluña un cincuenta por ciento más caras que en el resto del país, para forzar el consumo de lignitos, de pocas calorías y baja calidad.

5.- Petróleo: el uso de petróleo para cocinas, muy extendido, es una auténtica calamidad popular; desde octubre la colas son constantes, y de horas, para su adquisición, y ésta es una de las más positivas fuentes de mal humor y derrotismo.

6.- Carreteras: se hallan en estado deplorable e intransitables muchas de ellas, en peores condiciones que en otras partes, aun la general y las turísticas, que tantas divisas producen al país.

7.- Transportes urbanos: hay abandono de material y de líneas; no se cuenta, como en Madrid, con aportaciones y avales del Estado.

8.- Industria: el prurito de la descentralización aparece como un pretexto anti-catalán. Difícilmente se dan instalaciones nuevas, ni se permiten ampliaciones, frente a las facilidades en cualquier otra provincia, como si hubiesen dos medidas en España: una para los catalanes y otra para los demás.

9.- Automóviles: en Barcelona se matriculan más “SEAT” que en ninguna otra provincia, mientras en Madrid, y otras, resulta más fácil obtener coches de importación; circulan aquí muchos de estos con la matrícula M u otras, de los que, obtenido el coche, lo vendieron en Barcelona con fuertes primas.

 10.- Alimentación: el índice de ración alimenticia oficialmente publicado, es el siguiente:

 – Madrid: 13,55 pesetas diarias por persona

 – Barcelona: 17,65 “                                   

desviándose al Centro carnes y pescados del Norte, que se cotizan aquí un treinta por ciento más que allí.

11.- Tributación: la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid.

12.- Excepciones aduaneras: las obtienen industrias competidoras de las de Cataluña y a éstas difícilmente se les dan medios siquiera para renovar su utillaje.

13.- Líneas aéreas: insuficiencia del servicio entre Madrid y Barcelona; dificultad de billetaje y casi imposibilidad de servicio rápido de viaje sin contar con las agencias.

14.- Comercio exterior: imposible actuar en este campo sin una fuerte vinculación con empresas radicadas en Madrid, donde hay que despacharlo todo, salvo raras excepciones.

15.- Vivienda: sigue el problema con gran gravedad y agudeza; los realquilados y los que esperan casa para contraer matrimonio son auténticos desengañados de las posibilidades de solución de su problema.

16.- Puerto: el abandono y suciedad son completos. Barcelona viva de espaldas al mar. Los organismos existentes son completamente ineficaces.

17.- Banca: Cataluña, en todos sus centros vitales es codiciada por los grandes bancos; la Banca catalana no tiene posibilidades.

18.- Futbol: hay impresión de un trato diferencial; Barcelona no cuenta en el calendario de partidos internacionales, parece que molesta la tradición, antigüedad y deportividad de los elementos de aquí.

19.- Escuelas: más de cincuenta mil niños sin escuela hay en Barcelona. Los niños de los inmigrantes crecen y viven aquí en el más completo abandono.

20.- Los catalanes en Madrid: como no sea por la amistad es difícil a los catalanes el acceso a los Ministerios y centros oficiales, para plantear sus problemas. No se advierten gestiones colectivas de las autoridades barcelonesas en Madrid; cuesta hallar intérpretes de Cataluña –hombres públicos, presidentes de entidades, etc.- que sean recibidos en la capital.

21.- Salarios y seguridad social: el último aumento de salarios a quedado absorbido por la inflación; el aumento tremendo de la seguridad social -el aumento se ha elevado de un 47 a un 50 por ciento para los Seguros Sociales y la otra mitad, tan sólo, cobra en mano el obrero- ha defraudado a los que pagan y a los que cobran.

22.- La tristeza de Barcelona: Barcelona fue siempre una ciudad laboriosa, con vida y alegría, ahora se nota como un ambiente de tristeza y pesadez en todas las clases sociales. El contraste con Madrid, de vuelta de la capital, es enervante. Abandono en lo Municipal, el alcalde sin popularidad ninguna, encerrado en la torre de marfil de su apatía y desgana; suciedad e inactividad urbanística, deficiencia de transporte, malestar y fermento de protesta y desengaño.

23.- Orden público: se mantiene con dignidad en la calle y con honradez intachable desde el Gobierno Civil, con recto sentido de autoridad, pero no hay acción política eficaz en general y en la prensa, desacertada e hiriente muchas veces.

Aquestes reivindicacions, contingudes a la carta, són ignorades o oblidades degut al pas dels anys, però són vigents pel seu significat i el seu contingut en general i per tant mereixen formar part del patrimoni documental de Sabadell.

A Franco segur que no li van agradar. Va citar Marcet, a Madrid, el mes de febrer de 1957. Les hi va negar totes i, a més, en va fer culpables als mateixos catalans. Pràctica molt usual dels governs, de sempre, d’allà, girar com un mitjó les demandes catalanes per convertir-les en problemes.

L’any 1960, al cap de tres anys, Franco va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell, es desconeix amb quin percentatge hi havia influït aquella carta. El dictador era una persona molt rancuniosa, només una mentalitat plena de rancúnia es capaç de firmar set sentències de mort en l’ocàs de la seva vida.

Jaume Barberà Canudas

Enginyer i escriptor

Article publicat al blog  Sabadellejant   de l’autor el juny del 2018