El sinistre Borrell

No, no hem errat el títol, no volíem dir el “ministre” Borrell. Sala i Martín ha qualificat així el futur Ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, i sembla que és exactament el més suau que se li pot dir a qui serà la representació del govern Sánchez fora de l’estat espanyol, que ara sembla viure una segona joventut política que l’ha portat a ser l’estrella del PSCPSOE. Les repetides declaracions virulentes i repugnants de Borrell envers els catalans s’entenen millor si recordem qui és, en realitat, aquest ‘sinistre’ personatge i fem memòria dels escàndols que l’han anat esquitxant al llarg de la seva vida política. Borrell va arribar a ser candidat del PSOE a la Moncloa, però va ser obligat a dimitir com a candidat per l’escàndol dels seus col·laboradors al ministeri, Aguiar i Huguet. Borrell va ser nomenat a dit com a rector de la Universitat Europea de Florència, perquè era un home del partit socialista que tenia poder en aquells moments a Europa, càrrec del que, poc temps després, va ser obligat a dimitir per haver enganyat  la universitat ja que no havia declarat que treballava i cobrava d’Abengoa quan sabia que el rector no podia cobrar sobresous fora de la universitat. Ell va ser qui va aprovar el “Plan Director de Infraestructuras 1993- 2007”, tot just després d'haver inaugurat la primera línia de l'AVE Madrid-Sevilla per l'EXPO’92, amb l'argument que com que s'havia de renovar la línia per Despeñaperros... “ya puestos, se puede hacer con alta velocidad”, fantàstic!. Allà va quedar palesa la seva interpretació jacobina d'S-pain: l'AVE tenia de ser radial des de Madrid, i València-BCN no s'ho mereixia. També va resoldre que l’aeroport de Barajas demanava el doble d'inversió que el del Prat, perquè confiaven en el monopoli etern d'Ibèria.  Josep Borrell mai no ha tingut una feina productiva. Sempre ha viscut o bé de l’estat, del partit o de les institucions on l’estat o el partit tenien influència. Borrell ens diu que cal desinfectar Catalunya de l’independentisme. No, senyor Borrell, el què cal és desinfectar Espanya dels paràsits que, com vostè, viuen dels diners dels altres. Si poguéssim desinfectar Espanya, ho faríem. Però els partits que representen l’elit (PSC, C’s i PP) ho tenen tot lligat i ben lligat. I com que no podem desinfectar Espanya, l’única opció és marxar i votar els partits que volen marxar, i fer un país nou, des de zero, perquè els paràsits com vostè no puguin seguir xuclant  la sang dels contribuents. Finalment una curiosa coincidència: Josep Borrell és de la Pobla de Segur, del mateix petit poble del Pallars Jussà d’on també era Pedro Cortina Mauri, últim ministre d’Exteriors de Franco i primer de la Monarquia. Cortina Mauri va haver de gestionar la descolonització del Sàhara. Seria divertit que ara Borrell hagués de gestionar la descolonització de Catalunya... El director de VilaWeb, Vicenç Partal, comenta en l'article titulat 'Un homenatge als resistents...i això de Borrell'  l’entrada dels nous consellers al govern i de passada afegeix d’altres “perles” al nomenament del 'sinistre'... perdó Ministre.

Un homenatge als resistents …i això de Borrell

Ahir va ser el primer dia que els consellers del nou govern de la Generalitat varen anar a treballar. El ritual del bescanvi de carteres entre el conseller que se’n va i el que comença va ser tan estrany com ens puguem imaginar. En alguns casos –Borràs i Mundó, per exemple– varen poder seure als despatxos que havien estat seus fins al colp d’estat per passar el relleu als successors. Va ser un gest potent que espere que els reconforte mínimament de tant com han patit. Un dilluns, el 30 d’octubre, es van trobar que els barraven el pas uns mossos, a les ordres del govern espanyol. I ahir els mateixos mossos es van quadrar al seu pas. Era només un gest, però és un més dels molts gests que ens serviran al final per a recosir el passat més immediat amb el present més urgent.

Tanmateix, la major part dels consellers no van poder fer el traspàs amb normalitat perquè romanen a la presó o a l’exili. I això és una imatge colpidora que no hauríem d’esborrar mai del nostre cap, ni oblidar, ni perdonar. En homenatge als qui s’ho van jugar tot a l’octubre i que avui han de viure en condicions difícils, mancats de la llibertat que mereixen i reivindiquem. Però també per a entendre una cosa elemental que el canvi de govern a Espanya no pot amagar: no hi ha normalitat ni ha tornat la democràcia, continuem dia a dia en la batalla per a recuperar la dignitat i la llibertat i poques imatges ho poden exemplificar tant com la del nou govern sense poder presentar els seus respectes als consellers perquè són a la presó o nord enllà. Durant molts anys ens ha impressionat llegir fets dels anys trenta del segle passat, de la primera meitat del segle XX en general, que avui vivim en directe.

I, entre aquests, un de molt important: els dels funcionaris de la Generalitat que d’ençà del primer minut es van organitzar per resistir sense saber ben bé què els podia passar. Per resistir des de dins. Ahir molts van eixir al carrer per rebre els seus consellers i recuperar amb ells, simbòlicament, els edificis arrabassats pel 155. I jo no vaig poder evitar de recordar que aquests mesos he tingut la sort, i l’honor, d’haver estat convidat per molts d’aquests funcionaris a participar en els seus actes, en les seues concentracions, en la seua lluita, especialment amb les ADIC. I que gràcies a això he tingut la sort de veure’ls i d’escoltar-los. De compartir-hi les hores més difícils i d’apreciar-ne la valentia, la dedicació, el compromís amb la societat.

Després de l’aplicació del 155, dins els departaments i les delegacions del govern, com era previsible, hi hagué de tot. Hi hagué qui s’uní amb entusiasme al colp d’estat, hi hagué qui restà paralitzat per la por, hi hagué qui acceptà les mesures d’excepció desdoblant el seu sentiment i hi hagué la resistència. Aquesta gent que mantenia el retrat del president Puigdemont al seu despatx, els qui omplien de pancartes i missatges cada departament, els qui organitzaven protestes i donaven la cara davant els nous amos, si podia ser dins mateix dels edificis, si no a la porta.

Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l’obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies, a tots, per haver mantingut la dignitat tan alta. Els nous consellers, el nou govern i el país, tenen en ells un pilar per a continuar avançant.

PS: Josep Borrell, ministre del nou govern espanyol. Bingo.

Bingo perquè es veu ben clar que no es pot esperar res del nou govern espanyol –a mi no m’havíeu de convèncer, però.

Bingo perquè explica fins a quin punt Pedro Sánchez és un bluf –o cal recordar de nou la corrupció de Borrell, el seu suport als dirigents del GAL, la porta giratòria amb Abengoa, tots els defectes del PSOE de la transició?

Bingo perquè si a Europa hi havia ningú que pensava que el problema era Rajoy ara ja entendrà que el problema és Espanya, i que no té remei.

Bingo perquè es fa palès que Sánchez no ha entès que l’esquerra plural va votar més contra Rajoy que no a favor d’ell. I si fa més gests com aquests el seu govern camina cap al col·lapse institucional ben de pressa.

I bingo perquè si ningú somniava de repetir tripartits s’ha despertat de colp.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 4 de juny del 2018