Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




07 de gener 2020

L’exili i la presó

Des de la mal anomenada ‘fugida’ d’una part del Govern a l’exili, s’ha discutit molt i a fons sobre l’oportunitat que varen disposar els membres del Govern legítim de Catalunya d’escollir entre presó o exili i, si ho voleu concretar més, entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Junqueras. L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.

La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan l’estat opressor se sent agredit en l’amor propi, com va succeir amb el referèndum de l’u d’octubre, respon amb ràbia, agressivament, venjativament. Davant la força bruta que instrumentalitza el sistema opressor, o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé, tàcticament, fuges o et deixes emmanillar.

Quan va marxar a l’exili, Carles Puigdemont no volia desaparèixer. Més aviat al contrari. La seva estada al cor d’Europa ha servit perquè tothom conegui la situació del seu país i perquè la figura del president exiliat sigui reconeguda arreu del continent. Més encara, fins i tot, que la de molts primers ministres de distints estats. Fa dos anys, quan l’independentisme va batre’s en retirada amb la Declaració d’Independència política, les trinxeres dels dos partits majoritaris varen cavar amb molt ímpetu per distingir entre responsables i irresponsables, valents i covards.

Ara s’ha vist, amb les darreres sentències del TJUE que les decisions que es varen prendre foren encertades, sobretot en termes d’unitat, perquè aquestes sentències reflecteixen que per separat la presó i l’exili poden ser vulnerables, però junts semblen invencibles. Gràcies a la persistència del vicepresident legítim, Oriol Junqueras, el President Puigdemont, Comín i Ponsatí podran ser eurodiputats. Gràcies a la batalla internacional i judicial de l’exili, i sobretot, del president legítim amb actes més enllà de Waterloo, el judici contra els presos i preses polítics ha quedat com el que va ser: una obra de teatre de cartó pedra que s’enfonsarà amb la pluja europea. Ara l’Estat ha de reaccionar i deixar lliure Junqueras, com li diu Europa. Això provocarà una confrontació immensa entre Espanya i Europa. Justament el que nosaltres necessitem. Des del primer moment es va veure o intuir que la sentència sobre Junqueras del TJUE era un gran terratrèmol. I cada dia que passa es va veient més la gravetat d’aquella sentència per a Espanya.

Precisament l’editorial d’ahir d’en Vicenç Partal estudia les conseqüències que poden tenir per l’estat espanyol i la seva corrupta justícia les darreres actuacions dels tribunals europeus, escrivint en el seu article que:  “preguntes com ara si la declaració d’independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d’autodeterminació dins la Unió Europea [...] vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d’Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l’obligació de ser per a formar part de la Unió Europea”. Donem doncs temps al temps i veurem el resultat d’ambdues estratègies que un dia, esperem molt proper, ens faran guanyadors. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

La via europea a la independència: avui tot es veu més clar

El Parlament Europeu va fer públic ahir un document transcendental. Hi certifica que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín participaran en la sessió que comença dilluns a Estrasburg, ja com a membres de ple dret de la cambra. I afegeix, en un detall que no pot passar desapercebut a ningú, que tots tres són diputats europeus a tots els efectes del 2 de juliol ençà. Això no és menor, en absolut, perquè significa que el vicepresident Junqueras no podia ser jutjat i encara menys condemnat. Però també perquè és una bufetada monumental a la cara de l'anterior president, el mussolinià Tajani, i a tota la rastellera de prevaricadors que formaven part d'aquella administració parlamentària.

Però, més enllà de les enormes conseqüències immediates que tindrà aquest paper, hi ha una cosa que vull destacar molt especialment avui: això que passa és la confirmació indiscutible que l'estratègia de l'exili, la de forçar les administracions europees a intervenir a Catalunya perquè som ciutadans europeus i en mantenim els drets, tenia i té tot el sentit. Més i tot: segurament és la via més sensata i segura de totes.

Un dels problemes més greus de l’enfrontament sectari –absurd i lamentable– entre els partits independentistes és que, tan sols per a fer mal a l’altre, hi ha gent sense escrúpols i amb mirada molt curta que s’agafa com a un clau roent a tesis i imatges falses que l’espanyolisme ha anat fabricant amb la intenció de derruir el conjunt de l’independentisme. Cegament. I aquests dos anys hem vist com alguns independentistes escampaven la tesi de la fugida, de la por personal, de l’abandonament dels qui restaven a la presó i coses d’aquest estil per atacar els exiliats –malgrat que n’hi ha de tots els partits–, però molt particularment per a atacar el president Carles Puigdemont, que és en definitiva el dirigent polític que ha marcat la consistència d’aquesta línia.

Val a dir que les coses eren prou clares ja de bon començament per a qui les volgués veure. Però és cert que avui prenen un valor indiscutible. Quan el govern, de primer el govern en ple, considera l’opció de l’exili, l’octubre del 2017, no ho fa amb la intenció de salvar situacions personals ni d’esquivar la presó dels seus dirigents, sinó convençut que és la millor manera de continuar lluitant per la independència, per la república proclamada, ampliant el camp de joc a un terreny més favorable a la democràcia –o simplement a un terreny democràtic, per contrast amb el que hem de suportar a l’estat espanyol.

Allò no era, en absolut, una decisió senzilla ni òbvia. Pel que jo sé, Jaume Asens i sobretot Gonzalo Boye van tenir un paper clau a l’hora de definir intel·lectualment aquest dòmino que dos anys més tard comença a ser ben visible i per això tenen tota la meva admiració. Veure-ho no era fàcil. Però també cal reivindicar que el govern va confiar en ells, cosa que puc imaginar que en aquell moment requeria una enorme capacitat de visió i molta valentia.

Quan el president Puigdemont va fer aquella multitudinària primera conferència de premsa a Brussel·les, em va cridar molt l’atenció què hi va dir. No parlava pas com un derrotat ni volia tancar l’època republicana proclamada hores abans. No cercava la manera d’escapar-se de les conseqüències d’allò que havia fet. Ben al contrari. Puigdemont va justificar la decisió d’anar a l’exili explicant que l’onada de violència que, com a reacció a la proclamació de la independència, desplegaria el govern espanyol a Catalunya no era assumible. I que per impedir aquesta violència el govern optava per ‘alentir el desplegament de la república’, considerant que aquesta decisió era ‘un preu raonable’ a l’Europa del segle XXI si servia per a evitar un bany de sang. I immediatament després va dir que era indiferent que això fos apreciat pels altres o no, perquè al capdavall demostrava ‘que la República Catalana serà un estat diferent’. Crec que avui cal remarcar tot això per entendre on hem arribat dos anys més tard.

Aquest camí que s’ha fet aquests dos anys no tenia mapa. Ningú no sabia quina ruta seguiria perquè ningú no l’havia transitat mai. Però ara, quan els contorns ja són traçats, és important de mirar al futur. Perquè ara ja som en les terres que sabíem que existien però que no havíem vist mai. Durant dos anys les administracions europees anteriors i un estat espanyol on anaven de bracet PP i PSOE feren tant com pogueren i més per frenar allò que era claríssim que acabaria passant: que les institucions europees imposarien les regles de la democràcia al règim espanyol. Com ja les havien imposades abans els tribunals belgues, suïssos, escocesos i alemanys. Només que ara la dimensió és diferent perquè les imposen les institucions d’una Unió Europea que Espanya està condemnada a obeir. El camp s’ha obert i ara podem córrer o moure la pilota per llocs que eren impensables de trepitjar mentre només jugàvem a Espanya. La gran qüestió és saber què ens espera ara. I, sobretot, com encaixa això que ens espera en aquell discurs que féu Puigdemont a Brussel·les tan sols hores després de la proclamació de la república.

D’allò més concret a allò més general: dilluns Oriol Junqueras serà a Estrasburg, sí o no? I quines conseqüències tindrà això per a Espanya? Si hi ha ningú que es pensa que el comunicat d’ahir negligeix que hi ha hagut una decisió de la Junta Electoral espanyola va molt equivocat. No negligeix la JEC, sinó que li respon. I adverteix Espanya severament. L’enfrontament entre les institucions europees i l’estat espanyol era una condició indispensable per a fer viable la independència de Catalunya i ací el tenim.

Però en el pla més general és on hi ha les grans conseqüències d'aquest esforç titànic. Efectivament, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un tribunal espanyol. El més alt dels tribunals espanyols i el que mana més. Però ja ha restat ben clar que, a diferència de la putrefacta administració de justícia espanyola, és un tribunal lliure i democràtic. Per això mateix les seves respostes a les preguntes clau del procés d'independència són i seran tan diferents de les que han donat el Tribunal Suprem espanyol, el Constitucional o l'Audiència dita Nacional.

Ara hem vist què ha respost el TJUE a la pregunta, senzilla, sobre si el vot dels ciutadans és la mesura de la democràcia o no ho és. Espereu, doncs, la seva resposta, més complexa, a preguntes com ara si la declaració d'independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d'autodeterminació dins la Unió Europea. Les respostes que una justícia democràtica té l'obligació de donar a totes aquestes preguntes, per defensar els drets de tots els ciutadans de la Unió, catalans inclosos, les sabíem d'ençà de fa dos anys, de sempre gairebé, perquè són de manual. Però, vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d'Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l'obligació de ser per a formar part de la Unió Europea. Però això l'exili no era cap fugida sinó que era la manera més sensata de guanyar.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  del dilluns 6 de gener del 2020