En aquesta entrevista Puigdemont parla sobre la seva entrada a l'Eurocambra, l'horitzó del conflicte català i repassa els fets al voltant de l'1 d'octubre que van desembocar amb la seva marxa a Bèlgica i la condemna de presó per a la meitat del seu Govern per sedició i malversació. En els últims dies s’ha parlat de la seva possibilitat de tornar a Espanya aprofitant la immunitat parlamentària que ara té com a eurodiputat, però el jutge Llarena ja ha advertit que, malgrat ella, si torna el detindran. Preguntat per la seva disposició a presentar-se com a cap de llista en unes pròximes eleccions catalanes, Puigdemont ha dit que, ara com ara, aquesta possibilitat no existeix però que no es pot descartar absolutament res, i ho diu per prudència. Sap perfectament que això pot alimentar especulacions, però ho diu precisament en sentit contrari: no alimentar cap especulació perquè és absolutament infundada. Si avui hagués de prendre aquesta decisió, clarament ell no seria el candidat.
Aquestes declaracions del President Puigdemont ens porten a valorar el seu lideratge en tot aquest procés i el paper que han tingut les seves actuacions al llarg de tot aquest període. Precisament en l’entrevista feta a Estrasburg el President reconeix que el dia 10 d’octubre de 2017 es va equivocar en no declarar la independència, ja que en aquell moment hi havia la mobilització i la disposició de fer valer el mandat derivat del resultat del referèndum. No només pel referèndum, sinó perquè també l'Estat espanyol havia actuat com havia actuat l'1 d'octubre i pel discurs del rei del 3 d'octubre, tancant la porta a una mediació davant un conflicte d'Estat. Per tant, no existia cap altra alternativa. No obstant això, Puigdemont diu que es va deixar convèncer pels missatges directes i indirectes de l'Estat espanyol dient que havien entès el missatge de l'1 d'octubre i que el millor era habilitar una finestra de diàleg a veure què passava i que s’havia de parlar de tot. Per no fer res irreversible, va decidir alguna cosa molt dolorosa, que la gent no va entendre per a res i que va provocar un gran desconcert. Després vingueren les eleccions del 21-D en les què el lideratge de Puigdemont va aconseguir obtenir una altra victòria dels neoconvergents sobre els eterns aspirants d’ERC.
Ara ens trobem de bell nou davant possiblement d’una convocatòria a la primavera d’eleccions al Parlament de Catalunya i tornen a ressorgir els eterns debats entre les dues grans opcions de l’independentisme. Per una banda tenim un líder a l’exili, Carles Puigdemont, que diu que no es vol presentar i a l’altre costat un altre líder, Oriol Junqueras, que no pot ser candidat perquè està empresonat. Això pot fer que algunes opcions antigues, com podria ser un altre tripartit d’esquerres, s’albiri a l’horitzó si cap d’aquests dos lideratges aconsegueixen l’objectiu de seduir una part important de l’electorat sobiranista. La unitat de l’independentisme tantes vegades reclamada pel poble podria ser una solució, però sembla que serà difícil aconseguir-la. Al voltant d’aquesta idea gira l’article titulat ‘Mala bava independentista’ que el periodista Ferran Casas ha escrit i on diu que el camí per fixar rumb i lideratges ha de ser mantenir-nos ferms (i si cal inflexibles) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista. Podeu llegir l’article tot seguit.
Mala bava independentista
Ni la cimera d'agents de l'independentisme de dimecres ni la taula de partits d'aquest divendres (ja se n'havien autoexclòs les formacions unionistes conservadores i la CUP) han servit de gran cosa. L'acord més rellevant és tornar-se a reunir, seguir-ne parlant. L'única perspectiva clara a l’horitzó és, a hores d'ara, la d'unes eleccions al Parlament de Catalunya per les quals tothom ja es prepara.
Al president Quim Torra no li agrada parlar-ne perquè, lògicament, l'escenari d'un avançament electoral incorpora que ell sigui inhabilitat pel Suprem, que el Parlament, el Govern i els partits ho acatin –tal com ha fet la majoria independentista des del 27-O amb totes les resolucions judicials– i que Junts per Catalunya (JxCat) no sigui capaç de persuadir ERC i la CUP d'investir un nou president per esgotar una legislatura que tindria un balanç pobre.
Aquest és un escenari que, lògicament, preocupa l'independentisme en conjunt. No hi ha acord sobre cap a on cal transitar. A uns i altres només els queda el consol que la mesa de diàleg que ERC ha negociat amb el PSOE -que s'hauria de posar en marxa en els dies vinents- tampoc sembla que hagi de ser una gran ocasió perduda a la vista de les expectatives.
No ho sembla perquè a curt o mitjà termini les demandes majoritàries de la societat catalana (el referèndum i l'amnistia generen un consens molt més ampli que fer un nou Estatut o l'actual Constitució) no seran ateses. El PSOE i Podem no tindran problemes per trobar arguments per dir que no o que "ara no toca", però JxCat, ERC, la CUP i les entitats sobiranistes no tenen clar quina tecla cal tocar per moure la roca.
Això, com deia, preocupa. I la preocupació deriva en pessimisme entre les bases sobiranistes, com passa sempre que no hi ha horitzó, i també en mala bava d'uns i altres, de manera que sovint acaba degradant i empobrint el debat. La mala bava fa que siguin molt majoritaris els comentaris contraris a pagar la fiança de Santi Vila malgrat que Carles Puigdemont (de qui en va ser conseller només fins 24 hores abans que ell fos destituït pel 155) ho hagi demanat de forma explícita o que el CDR del Solsonès es vanti –en companyonia amb la CUP i les seves joventuts a la comarca– d'un atac al local d'ERC a Solsona. A tot plegat tampoc hi van ajudar comentaris desafortunats i nul·lament empàtics de dirigents republicans sobre l'operació Judes, que és en el camí de quedar en no-res. La llista d'errades d'uns i altres seria llarga i presentar l'independentisme com un bloc és ara pur voluntarisme.
Tot plegat despropòsits d'un moviment tenallat per la repressió i que necessita una reacció si no vol caure en una dinàmica autodestructiva que doni protagonisme als populismes i l'empetiteixi. Hi ha risc de desfer el camí dels darrers anys i convertir en anècdota els èxits, que també hi són, en àmbits com el de la justícia europea, la projecció exterior o la preservació de la convivència. El clima preelectoral segur que no hi ajudarà perquè tots els implicats miren de defensar la seva posició o conquerir-ne una de millor i més determinant, però la campanya apareix com un xarampió que cal passar com més aviat millor encara que el precipiti la repressió i una inhabilitació que serà un nou excés de la justícia espanyola.
L'independentisme es mereix votar des de la raó i no des de l'emoció que va presidir el 21-D i necessita, encara que la mesa entre governs hagi d'esperar, un debat realista i amb rigor. Aquest ha de ser el camí per fixar rumb i lideratges, mantenir-se ferm (i si cal inflexible) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista.
Ferran Casas
Periodista
Article publicat al diari Naciódigital el divendres 17 de gener del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada