Certament caldria examinar si el camí per aconseguir la independència forjat pels líders catalans, ha estat el més encertat perquè, a la vista dels magres resultats obtinguts, algú pot pensar que ens han fet veure ‘garses per perdius’. Des de fa un parell d’anys ha emergit un independentisme que el periodista Andreu Barnils ha qualificat de ‘pràctic’. Aquest moviment ha imposat en els moments crítics la versió que defugia el conflicte i optava per la moderació. Sempre amb l’excusa de ser pràctics. Mantenen laidea que independentistes, ho som tots. Però cal que siguem pràctics. Del 2017 ençà el mantra és defugir el sentimentalisme, el pit-i-collons, i preferir els resultats tangibles. Amb aquesta consigna no es va investir Carles Puigdemont, s’ha investit en canvi Pedro Sánchez, es va triar una defensa tècnica en el judici al Tribunal Suprem i s’ha pactat una taula de diàleg entre ERC i el PSOE que veurem fins on arribarà.
El millor valedor d’aquest independentisme pràctic ha estat sens dubte el partit d’Oriol Junqueras. L’avantatge de l’independentisme pràctic és que el seu relat agrada. Cap fred. Peus a terra. Junquerisme és amor. Però l’inconvenient de l’independentisme pràctic és que no ho és, de pràctic. No ho és gens, més aviat és al revés. És clarament romàntic, amarat de sentimentalisme i sense resultats tangibles. Fa dos anys que cacem mosques. No tenim resultats palpables. L’independentisme pràctic hauria de mirar-se al mirall i comptar els resultats reals que ha obtingut. Fer examen de consciència i ser capaç de respondre’ns una pregunta: els mou el sentit pràctic o la fe? Els mou l’anàlisi de resultats o la por? El cap o el cor? Quin és el balanç d’aquests darrers dos anys?
El politòleg Ramon Cotarelo ha fet darrerament unes quantes declaracions en aquest sentit que, dit sigui de passada, li han valgut un intent de linxament per part dels seguidors d'ERC, amb l'excusa que insultava al partit i, pels sectaris, tota crítica al seu partit és un insult, una blasfèmia. Una altra cosa és que els sectaris de qualsevol secta creguin que, quan es critica la seva secta, se'ls insulta a ells personalment. Però això són sectaris. Un exemple de l’opinió d’aquest politòleg és l’article publicat en el seu Blog ‘Palinuro’ i que l’autor titula ‘L’estafa d’ERC’ i que podeu llegir tot seguit.
L'estafa d'ERC
El fantasma de la indignació recorre ERC quan algú li nega la condició de partit independentista. Nosaltres, diu el VP Junqueras, "hem dit sempre que la independència és el final del camí". "Ningú", afegeix, "és més independentista que jo". L'èmfasi ja fa sospitar. ERC accentua sempre el seu independentisme quan s'apropen eleccions, com va fer amb èxit abans del 28 abril 2019. Després l'independentisme es difumina, és diluït en diverses consideracions de política "pràctica", "quotidiana", "eficient", a força d'eixamplar la base, garantir un govern "d'esquerres i progressista" en Espanya abans que un de la dreta; de fer "política". Però, atenció, no perdrem mai de vista l'horitzó de la independència, encara que Gabriel Rufian digui en Madrid (on correspon) davant un partidari del 155, que ni ell, "ni centenars de milers de catalans siguin independentistes".
Cert, són independentistes a llarg termini o, per acostar-nos a l'orientació religiosa de la direcció, quan Déu sigui servit. I aquí rau l'engany: fixar la independència ad calendas graecas equival a negar-la de facto aquí i ara. "No som prou". Podríem creure que, la independència a llarg termini sigui tan sencera com la de la unilateralitat a curt, el més curt, termini. Per això ERC hauria de provar que el que fa en l'intermezzo, és treballar de debò per a la independència. Si treballa en contra, doncs, tindran raó els crítics, malgrat que els militants, quadres i dirigents tracten de callar-les, acusant-les d'insultar a ERC, com si un partit fos una mena de sancta santorum al que no es pogués criticar fins i tot amb termes durs, en ús de la llibertat d'expressió.
L'independentisme tenia dos punts forts, molt forts, dos pilars granítics, dues sòlides bases a partir de les quals, la independència estava a tocar, a l'abast de l'acció col·lectiva, dos focs il·luminadors en el camí de l'alliberament: un, l'1-O, l'altre, la unitat. L'1-O és l'element de legitimitat d'arrel, el símbol de l'autodeterminació del poble, quan 2.266.498 de catalans van fer front a la repressió per manifestar llur voluntat de llibertat amb un 90,18 per cent per a la independència. La unitat va ser l'eina fonamental que va permetre el 9-N i l'1-O la via obvia de l'independentisme per assolir la independència aquí i ara o a curt termini.
No cal dir que fa més de dos anys que ERC treballa en contra dels dos fars del procés. És palès. Els seus propagandistes i comissaris polítics als mitjans de comunicació públics que monopolitzen fent-se passar per "analistes polítics" (doncs, falsejant una imparcialitat que no tenen), menyspreen sistemàticament el significat de l'1-O com font de legitimitat del moviment i del seu mandat, el posen en segon pla en relació amb els presos/es polítiques, en concret, els seus, i més concret, el seu. Volen substituir l'objectiu d'alliberament nacional de les mobilitzacions pel de l'alliberament dels presos/es que, òbviament, és essencial, però secundari amb relació al primer i, molt probablement dependent d'ell.
Pel que fa a la ruptura de la unitat no cal gastar una sola línia. ERC ha trencat deliberadament la unitat amb tota mena d'arguments, uns directament falsos, com que la unitat trencada a les eleccions es recompondria després en la política diària; altres, contradictoris amb la raó i l'experiència humana de segles, segons la qual, la unitat fa la força i la desunió, la debilitat; i altres "polítiques" afirmant que l'independentisme d'esquerres no pot anar amb el de dretes perquè deu formar aliança amb els seus, encara que siguin d'altres nacions. És el jardí de florides explicacions d'un fet catastròfic: no hi ha unitat de l'independentisme. I aquesta situació és responsabilitat exclusiva d'ERC.
No són errors, són enganys, estafes. ERC boicoteja l'acció independentista (com quan es va negar a investir al MHP Puigdemont al que volien "sacrificar") al mateix temps que s'obre a aliances amb forces polítiques no independentistes amb les mencionades excuses d'"eixamplar" bases. I, en fer-se evident davant l'opinió pública la falsedat d'aquesta acció que demana vots independentistes per a polítiques no independentistes, la contradicció ha esclatat i tret de la polleguera fins al molt cristià Junqueras, amb un llenguatge escatològic. "La merda; la puta merda" ha brotat del fons de la seva ànima. Molts han interpretat malament aquesta sortida de to i han retret al devot Junqueras una expressió tan barroera. Però l'assumpte té una explicació una mica més complicada. Junqueras no contesta a la pregunta sobre si ha mentit al prometre als catalans una independència impossible. Això és la pregunta d'un espanyol. Junqueras respon als seus propis fantasmes; no a si la independència és impossible o no, ja que ell sempre diu que és possible "a llarg termini"; ha contestat a si ha mentit o no prometent la independència ‘tout court’. I com que sap que és el que ha fet i està fent, perd els papers.
Però si és comprensible la indignació dels republicans en veure descobert el seu engany, també ho és i més encara la ràbia de la gent en veure's enganyada. S'entén: qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que els polítics enganyen més o menys, però gairebé sempre. N'hi ha prou amb recordar com, a les 24 hores d'unes eleccions, M.Rajoy va aplicar polítiques contràries a les promeses de la campanya. I ho va explicar amb el seu inimitable estil: "no he cumplido con mi palabra, pero he cumplido con mi deber", com si el primer deure d'una persona digna no fos complir la seva paraula.
Tothom ho sap: la política està feta d'enganys i tothom ho accepta amb normalitat perquè l'engany es refereix als assumptes ordinaris, per així dir, els impostos, els serveis, el deute, les lleis. La cosa canvia si es tracta d'un assumpte extraordinari, alguna cosa que no passa sinó una vegada cada molts anys, decennis, pot ser segles. Enganyar les expectatives d'alliberament de la gent en meitat del camí, voler fer-la retrocedir, substituir la fi de la independència de Catalunya i l'alliberament nacional per l'hegemonia d'un partit, per l'administració "d'esquerres" d'una coalició d'antiindependentistes, canviar el somni de la llibertat per la seguretat de les cadires i sous dels seus beneficiaris, frustrar la voluntat de tot un poble i lliurar-li a l'enemic provoca una molt més gran indignació, una indignació apocalíptica.
Ramón Cotarelo
Politòleg
Article publicat en el Blog “Palinuro” el diumenge 19 de gener del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada