Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 de gener 2020

Del “sit & talk” al “wait & see”

Per fi hem conegut el contingut del pacte entre ERC i el PSOE que s’ha gestat aquests dies entre els negociadors de tots dos partits. S’ha publicat el text complet de l’acord i, a primer cop d’ull, pot semblar un acord que no sembla suficient per donar el premi de la presidència al botxí de Junqueras, Puigdemont i els altres empresonat i exiliats, sense oblidar tampoc que Pedro Sánchez fou col·laborador necessari en l’aplicació del 155 i en l’enviament dels ‘piolins’ a estomacar els votants de l’1-O.

Diem que el pacte no sembla suficient perquè només contempla dos únics punts: 1, el reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política per a resoldre’l i 2, la creació d’una taula bilateral de diàleg, negociació i acord per la resolució del conflicte polític. Sembla doncs que les ambigüitats i manca de transparència de l’acord, marcaran l’agenda de la política catalana dels pròxims dies. És una llàstima que ERC no hagi aprofitat l’avantatge que li donaven els seus 13 escons, per reivindicar l’amnistia dels presos i exiliats polítics i la fi de la repressió que sofreix Catalunya. Escriu Vicent Partal que hi ha un parell de detalls que són importants i que ben aviat ens diran amb certitud a quina realitat ens encarem. El primer és que la primera reunió de la taula de governs serà quinze dies després de la constitució del govern. No es podrà dilatar més, doncs. El segon arribarà encara més aviat. Perquè la Junta Electoral Central espanyola és gairebé segur que inhabilitarà la condició de diputat del President Quim Torra, i que suspendrà els drets de diputat europeu d’Oriol Junqueras. I el PSOE i el PSC, si són coherents amb l’acord signat amb ERC, no tenen cap més remei que oposar-se frontalment a aquestes mesures i denunciar-les. I no solament amb declaracions públiques, sinó també votant al Parlament a favor de Torra, en la més que probable moció de confiança a què se sotmetrà amb tota seguretat el President de la Generalitat.

Arribats aquest punt la confiança només es pot recolzar en l’experiència prèvia i ¿quina és l’experiència que tenim els catalans amb els governs de Madrid?. ¿Què ha cercat el PSOE amb aquest pacte amb ERC?, simplement la investidura de Sánchez. El preu que paga és un acord sense contingut  i que no té cap mena d’estructura, és totalment obert i no contempla cap límit. Això és una arma de doble fil perquè, si bé es pot argumentar que està obert a parlar-hi de tot, també es pot argumentar que no es pot parlar d’amnistia i autodeterminació ─elements fonamentals i irrenunciables− perquè l’acord no ho contempla explícitament. A l’altre costat de la taula, ¿que ha pogut guanyar ERC amb el pacte? Potser pretén llençar a l’arena d’aquesta negociació a Torra (JxC) sabent que no en traurà res, que perdrà i que ens abocarà a una consulta que no contempli la independència, és a dir en poques paraules ensorrar Junts per Catalunya i aprofitar-ho per ressuscitar el tripartit d’esquerres amb ERC, PSC i els ‘podemites’, en unes pròximes eleccions catalanes.

Caldrà doncs, després d’haver aconseguit el “sit and talk”, esperar i veure els propers passos que facin uns i altres, confiant que tots plegats tinguin la suficient altura de mires, cosa difícil en aquests temps convulsament pragmàtics on tothom mira només pels seus propis interessos, per aconseguir uns avenços que permetin que la nostra Nació recuperi la dignitat i llibertat perdudes. Amb aquesta esperança, l’historiador Agustí Colomines ha publicat l’article titulat:  “Investir el carceller”, on analitza l’anomenada ‘doctrina Junqueras’ i compara el pacte d’Esquerra amb els socialistes amb el que va signar l’any 1996 el llavors President Pujol amb el President Aznar i que es va anomenar com ‘Pacte del Majèstic’. Podeu llegir l’article tot seguit. 

Investir el carceller 

Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui dirigit per algú que no n’és, és una d’aquelles ambigüitats de la modernitat líquida que va definir Bauman: qualsevol cosa canvia de forma precisament per la inconsistència de l’element.

En un temps d’incertesa, la incoherència només obté un premi momentani, mentre no es nota el circumloqui, l’error, el malentès, l’equívoc que acompanya l’acció. Els càrrecs d’ERC fan triar la gent a Twitter entre les engrunes de pa i la llibertat, mentre el programa de govern que van presentar abans d’acabar el 2019 el PSOE i UP proposa resoldre el conflicte de Catalunya amb vagues promeses competencials que no resolen la qüestió de fons. Per començar, el pacte ni tan sols esmenta un possible pacte fiscal, que és el que va proposar Artur Mas a Mariano Rajoy per oblidar-se del 9-N. Recorden vostès què deien llavors els dirigents d’ERC, inclosa Carme Forcadell? El blasme va ser contundent: “President, posi les urnes!”. El pacte d’ERC amb el PSOE, el qual de fet no es coneix, és tant líquid que farà bo el pacte del Majestic entre CiU i el PP del 1996. Almenys Pujol va saber negociar molt millor l’autonomia que els d’ERC, que amb unes poques partides pressupostàries ja en tenen prou, tot i que va ser llavors quan va començar la decadència pujolista. El suport del PP a CiU al Parlament va ser suïcida (vaig escriure-ho i vaig firmar-ho amb diversos columnistes ara entusiastes del gir d’ERC), tant com va ser-ho per a ERC fer president José Montilla, l’amic de Joan Tardà, el 2007.

ERC no podrà ser mai com CiU, perquè l’ambigüitat política d’avui dels republicans s’atura a les portes d’una suposada ideologia d’esquerra, fet que els impedirà sempre pactar amb la dreta espanyola com feien els convergents sense manies. El purisme “esquerrà” mata i inhabilita ERC per esdevenir la força centrada que somien els columnistes de l’establishment. Si l’independentisme estigués desactivat i reculés al 15% que no molesta, com passava abans, ja se n’haurien adonat. Quan tot es “normalitzi”, apareixerà un grup de centredreta que desplaçarà ERC i aleshores els que ara lloen el neoautonomisme dels republicans els criticaran per la pujada d’impostos i per les quatre banalitats pseudoesquerranes que creuen haver pactat. Felipe González va governar 14 anys i no va fer cap llei d’igualtat de gènere, per posar un exemple, però tothom encara ara en lloa la “modernitat”. Davant la dreta cavernícola, que a Espanya és rematadament franquista, el borni és el rei. La dreta gairebé mai enganya, és transparent com l’aigua, l’esquerra, en canvi, sempre és retòrica, fins i tot quan aplica polítiques de dreta. La modernitat líquida és filla de la socialdemocràcia, que va creure’s que amb una mica de colorant vermell ja n’hi havia prou per marcar diferències.

Avui es reuneix el Consell Nacional d’ERC i aprovarà investir Pedro Sánchez, el carceller. La reunió serà un passeig militar. Triomfaran les tesis de la direcció, copada per càrrecs públics, per gent que rep un sou a canvi del silenci. Seran els mateixos que el 30 de gener es van negar a investir Puigdemont per por. Per por a perdre el sou, eh? Als partits d’avui dia els dissidents se’n van per evitar el mobbing, el maltractament polític al qual són sotmesos per ganàpies amb cotxe oficial. La majoria de les vegades aquests dissidents són la part més preparada i conscient d’aquests grups polítics i, a més, són els que no necessiten viure de l’administració perquè tenen ofici i benefici. En la coneguda reunió del 1964 del Comitè Executiu del PCE en què Fernando Claudín i Jorge Semprún van començar a cavar la seva tomba, Claudín va preguntar a Santiago Carrillo quantes vegades aquell comitè havia votat en contra de les seves propostes. Era una pregunta retòrica, perquè Claudín ja en sabia la resposta. Cap. El pensament creix al marge d’uns partits que, si no són corruptes, sovint acaben sent-ho perquè es converteixen en una gestoria d’interessos sense cap mena de contrapès.

L’endemà de la diada de Reis, ERC portarà carbó als catalans. Els regalarà la investidura del carceller i, a més, reclamarà que anem a cantar les últimes nadales a les portes de Lledoners, Mas d’Enric i el Puig de les Basses mentre l’estat intenta desfer-se, per segona vegada, del president de la Generalitat. Ara, de Quim Torra. Un despropòsit. Una insensatesa. La Catalunya líquida que, ai, gestionarà les beques universitàries de la mateixa manera que gestionen el meu sou com a professor universitari —o sigui, per delegació—, haurà triomfat per satisfer, curiosament, els poderosos. Tant d’enrenou per no res. Per acabar amb un pacte que fa que ERC reculli les engrunes de terra. ERC ha exigit menys al PSOE i UP per investir el carceller que el que va exigir a JxCat per restituir Carles Puigdemont. Un serà president amb els vots dels independentistes claudicants, l’altre és a l’exili liderant la lluita per la llibertat i l’autodeterminació. D’aquesta contradicció en diuen "doctrina Junqueras".

Agustí Colomines i Companys

Historiador 

 

Article publicat al digital   elNacional.cat  el dijous 2 de gener del 2020