Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de març 2020

L’Espanya incompetent

Pedro Sánchez s’ha decidit, per fi!, a fer allò que els presidents d’unes quantes autonomies i nacions d’Espanya ─encapçalades pel MHP Quim Torra─ i també una munió de científics i persones de l’entorn sanitari, li estaven reclamant: el confinament total dels espanyols a casa. Han hagut de passar més de dues setmanes i amb gairebé sis mil morts a causa del Covid-19, fins que el president espanyol hagi pres aquesta decisió.

Molts coneixeu el famós Principi de Peter on afirma que: «En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència». Aquest principi ha estat criticat, entre d'altres per Peter F. Drucker quan diu: «Hem de rebutjar el principi de Peter, que diu que les persones promocionen fins al seu nivell d'incompetència. Qui s'equivoca és el seu cap si promociona una persona no preparada per a una determinada feina». Si aquests dos raonaments els apliquem a una organització com pot ser la de l’estat espanyol, podríem deduir que qui ha promocionat al president Pedro Sánchez a ocupar el seu nivell d’incompetència han estat els seus votants. Per tant ell no seria el culpable de l’actual situació de desgavell que pateix Espanya sinó aquells ciutadans que van donar-li el seu suport en les darreres eleccions.

El nostre sistema electoral ha expel·lit ara un primer ministre, Pedro Sánchez, que ha resultat ser un incompetent i a qui se li ha descobert que té vocació de predicador. Però no pas de l’estil dels predicadors nord-americans. El de la Moncloa és dels de la pitjor estofa: el predicador hispà. El típic engalipador de verb inflamat que corre per Llatinoamèrica. El que propaga discursos a un públic àvid de demagògia populista i estatista. Això ens porta a analitzar si Espanya com a estat és capaç d’afrontar situacions com les que ens està plantejant aquesta pandèmia. També a comprovar si l’arrogància atàvica dels castellans, com a “hidalgos españoles” de la Castella més profunda, serveix per portar les regnes d’un país. En aquesta crisi del coronavirus, estem pagant les conseqüències de tenir uns polítics espanyols –al govern, al Congrés, a tot arreu– perfectament inútils. Gent incompetent, mediocre i estafadora a la qual els mitjans només critiquen superficialment, o a partir d'anècdotes passatgeres, perquè mai se sap qui els donarà les subvencions quan arribi el moment.

Hem aconseguit que els pitjors arribin a dalt de tot. Ja hi són. Molts es preguntaran: aleshores com es governa? Perquè la feina –incompetent i casernària– algú l’ha de fer. Però cal fer-la tan malament? La recentralització del tot innecessària que ha dut a terme el govern espanyol, aprofitant l’arribada ferotge del coronavirus, li ha servit per erigir-se en l’única “autoridad competente” en tot el territori espanyol, i també per jugar a blanquejar i netejar la seva pròpia imatge. El govern de Pedro Sánchez està centrant gran part dels seus esforços en guanyar la batalla pel relat i amb aquestes actuacions no es guanyarà la batalla al Covid-19, o si més no es tardarà molt més temps a guanyar-la, i tot plegat a costa de milers de morts. 

Podríem admetre doncs que els espanyols que van votar al Pedro Sánchez són els responsables d’haver-lo promocionat al seu nivell d’incompetència. Però aquest no és el cas dels nomenaments que aquest president va fer en assignar les carteres dels ministeris. Aquesta sí que és una responsabilitat que només va prendre ell tot solet i per això sí que el podrem jutjar. Fem-ho doncs concretament en la figura del ministre de Sanitat, Salvador Illa. Poc podia imaginar-se aquest militant del PSC que el seu ministeri, que en principi té totes les competències transferides a les autonomies, hauria d’enfrontar-se a la pitjor crisi sanitària dels darrers seixanta anys. Per tant i sabent que el responsable principal de la promoció del Salvador Illa és el president Sánchez, val la pena estudiar, com ho fa en el seu editorial el director de VilaWeb, Vicent Partal, titulat ‘La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes’ les circumstàncies i les conseqüències que poden derivar-se de les actuacions de l’actual ministre de Sanitat. Podeu llegir l’article tot seguit.

 La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que ha de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019. Aquesta remesa, la compra de la qual va anunciar Pedro Sánchez el 21 de març, es va fer mitjançant un proveïdor habitual a l’empresa Bioeasy, empresa que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina despús-ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. El fiasco, doncs, és monumental –dramàtic, de fet, si tenim en compte la necessitat imperiosa d’aquesta mena de proves.

És ben sabut que els especialistes no paren d’advertir que tenir proves i fer-les a tantes persones com siga possible és una de les mesures més eficaces per a contenir la pandèmia. Andorra, que és assessorada pel doctor Oriol Mitjà, és avui l’estat del món que ha fet més proves per habitant, per exemple. I aquesta és una de les claus de les baixes xifres de mortalitat que tenen estats com Alemanya. La incompetència del ministre del PSC, doncs, significa la pèrdua –literal– fins avui de sis dies importantíssims, que ja veurem quants són al final, perquè ara tota l’operació ha tornat a començar. En una pandèmia tan sensible al temps com la que vivim, el desastre és majúscul.

Hi ha dues coses importants a tenir en compte en relació amb aquesta notícia. Com és possible que una persona com Salvador Illa acabe essent ministre de Sanitat i per què la recentralització decretada de manera unilateral pel govern espanyol no solament no ajuda a resoldre la situació sinó que és terriblement contraproduent.

La primera qüestió és fàcil d’explicar, per desgràcia. Salvador Illa és ministre de Salut perquè al PSC li tocava tenir un ministre. La presència d’Illa al govern espanyol era pensada per a garantir la presència política directa del PSC a govern espanyol, partint del supòsit que la qüestió catalana seria una de les claus de la legislatura.

Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.

Pedro Sánchez podia haver triat, per a representar el PSC, algun ministre dels que van sonar amb capacitat demostrada i prestigi en la seua àrea de gestió, com hauria estat el cas de Cristina Gallach a Exteriors. Però va optar per Illa, precisament, perquè del perfil del PSC només li interessava el control polític de la situació catalana. Illa és molt proper a Societat Civil Catalana, però a la vegada era el negociador amb ERC durant la moció d’investidura. Sánchez va calcular que el Ministeri de Sanitat aniria sol i que, per tant, el nou ministre es podria concentrar tranquil·lament en el dossier català. De manera que la qualificació professional d’Illa importava poc.

I per què pensava això, Sánchez? Doncs perquè el Ministeri de Sanitat és una carcassa buida que en un sistema realment federal no hauria ni d’existir, tenint en compte que totes les competències pertanyen a les comunitats autònomes. A més, durant la negociació amb Unides Podem part de les poques competències del ministeri (dependència, serveis socials i consum) se’n van anar a ministeris de Podem, cosa que deixava la cartera sota mínims històrics de poder. Illa només s’havia d’encarregar, pràcticament, de regular la cartera bàsica de serveis del sistema ‘nacional’ de Salut, una cartera que executen les autonomies, i de fixar els preus dels medicaments, a les ordres del Ministeri d’Hisenda. Res més. Que tingués tan poca feina, en realitat, no importava gaire perquè, al cap i a la fi, el càrrec real al qual Salvador Illa estava cridat era el de ser ‘ministre del PSC‘ per a remenar les relacions catalanes. Salut, gairebé, era l’excusa amb la qual seia a la taula.

Però per a desgràcia de tothom, va venir la crisi del coronavirus i Pedro Sánchez va decidir de reaccionar per la via més autoritària imaginable, decretant l’estat d’alarma, militaritzant l’administració, obviant el criteri dels científics i concentrant en ell tot el poder. Una decisió terriblement equivocada, molt especialment pel que fa a Sanitat. Per què? Per la senzilla raó que aquest Ministeri de Sanitat buit de capacitats que explicava abans no sap com fer les coses perquè, a la pràctica, només treballa, al nivell que ho faria qualsevol conselleria, per a Ceuta i Melilla.

Són les Generalitats les que tenen, de fa dècades, els equips humans, els recursos tècnics i professional, els contactes amb els proveïdors, la capacitat de compra, tot. El ministeri no té res d’això i no sap com fer-ho, tal com ha quedat clarament demostrat. Però, malgrat ser-ne conscients, Illa no tan sols va assumir la centralització de les compres de material sense saber fer-les sinó que va prohibir a les comunitats autònomes que saben fer-les que les feren elles directament. I fins i tot, va amenaçar amb la confiscació de material. El desastre criminal que vivim ara ja era servit, per a desgràcia de tota la ciutadania.

Arribats aquí, una pregunta lògica a fer seria si, amb aquest panorama, no hauria estat sensat que el ministre mateix hagués articulat un format federal amb participació de les autonomies, com han fet la majoria dels estats europeus. Una persona normal i corrent hauria estat discreta i prudent i hauria actuat així, però Illa no podia fer-ho. Ben al contrari. Recordeu les declaracions de Sánchez dient aquella bestiesa que no hi ha territoris sinó individus, amb la qual encara avui continuen justificant la no-adopció de les mesures més necessàries? Doncs allò no era sinó posar la ideologia per damunt i per davant de la gestió, actuar irracionalment i prendre decisions irresponsablement, no pas en funció dels fets sinó d’un apriorisme sense contrast amb la realitat. I cal entendre que aquella ideologia que Sánchez posava per damunt i per davant de la gestió, allò que no hi ha territoris sinó individus, no és sinó el cos ideològic central de Ciutadans, primer, i, sobretot, de Societat Civil Catalana. I la pregunta final, doncs, és qui, en la taula del govern espanyol, representa Societat Civil Catalana? Salvador Illa.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat al digital  Vilaweb  el divendres 27 de març del 2020

19 de març 2020

El coronavirus i el virus de la Corona

El 'coronat' va sortir per la televisió a fer el seu discurset obligat per les circumstàncies, però ho va fer amb desgana, sense cap empatia i a contracor, desgranant un munt de tòpics que ningú es va creure, suposant que algú l'escoltés, ja que a l'hora del discurs la majoria dels seus súbdits estàvem al balcó de casa atonyinant cassoles i fent palès el nostre rebuig a la monarquia. A la posta d'escena de la presentació, al Felip no se li va acudir res més que abandonar, per primera vegada, l'escut de l'Espanya Constitucional i presentar-se davant dels seus vassalls amb el seu caspós escut personal. Com una amenaça va proclamar a través del símbol daurat: "Jo sóc el rei". Va parlar, amb retòrica militar, d'avantguarda, de batalla i d'altres imatges castrenses. Va venir a dir que units i ben juntets no està tan malament tenir el virus. Parlava i parlava i parlava però sense ni dir una paraula dels cent milions d'euros que el seu pare li va transferir des de Suïssa. Que tots sabem que això del notari és paper mullat. 

Com ha escrit recentment el periodista Salvador Cot «Vergonyantment, camuflats rere una crisi on la gent emmalalteix i les empreses moren, els Borbons intenten sobreviure prenent-nos el pèl una vegada més. Un comunicat que insulta la intel·ligència dels majors de set anys intenta donar per tancada, com sempre per la porta del darrere, qualsevol investigació sobre la immensa fortuna que ha reunit la família Borbó a base de comissions i favors. Cada generació ens ha robat, cada generació ens ha pres per imbècils». L'herència del rei Felip VI no és un grapat de milions robats a tots i cadascun un dels espanyols i espanyoles, a un país sencer, herència per cert a la qual no és veritat que ha renunciat. L'herència de Felip VI és el seu tron. Felip VI no ha renunciat a res, perquè què signifiquen uns quants milions per a qui té un poder que no pot ser-li arrabassat i que arribarà a la seva filla i així per generacions?

 
El discurs sobre la crisi del coronavirus ha deixat al descobert el sistema depredador i inepte que ens ordena i mana. Només cal veure les imatges de les rodes de premsa dels responsables de solucionar la pandèmia que estem patint i on, darrere els ministres espanyols, hauria d'haver-hi bates blanques surten només militars amb el pit ple de ferralla. És que pensen matar el virus a canonades? No escolten ni metges ni científics, no escolten el Govern català i tampoc no escoltaran els damnificats per les seves decisions. I és sobre aquest paisatge desolat que pretén imposar-se, com sempre, la família comissionista que és la clau de volta de tot un sistema de mentida i opressió. Una família que des que va ocupar el tron de la monarquia espanyola, no ha fet més que esquilar i depredar els seus súbdits, fent que les seves aventures amoroses i financeres fossin amagades sota la catifa per les elits de Madrid, beneficiàries de les seves trames corruptes. Finalment però sembla que aquestes tracamanyes van sortint a la llum i tothom s’assabenta de la mena de monarques que ens volen regir. Com mol bé escriu el jurista sevillà, Javier Pérez Royo, en el seu article això “no és un assumpte de família”, sinó que es tracta d'un problema constitucional de primer ordre. Llegiu si voleu l’article més avall.

No es un assumpte de família

El Comunicat de la Casa Reial tracta la conducta del Rei Joan Carles com si fos un assumpte de família. I no ho és. Es tracta d'un problema constitucional de primer ordre, que s’hauria d’haver posat en coneixement de les Corts Generals. El comunicat emès en el dia d'ahir és un document estrany, que reflecteix la concepció que tenen tant l'ex-Rei Joan Carles com el seu fill, el Rei Felip VI, de la monarquia parlamentària constitucionalment definida.

Semblaria com si el Rei Felip VI considerés que s'ha d'enfrontar a un problema exclusivament familiar, que pot arreglar amb un acord amb el seu pare, com si l'assumpte no tingués una dimensió pública de naturalesa constitucional. I no és així, perquè la conducta del seu pare, a la qual al·ludeix en el comunicat, no l'afecta exclusivament a ell com a fill, sinó que afecta la Corona i, per tant, a l'Estat espanyol.

Un cop que es té coneixement de manera oficial per comunicat de la Casa Reial de l'existència de «activos, inversiones o estructuras financieras cuyo origen, características o finalidad pueden no estar en consonancia con la legalidad»  propietat del rei Joan Carles, no n'hi ha prou amb què el Rei Felip VI anunciï que renuncia a l'herència que, com a fill, pogués correspondre-li, sinó que l'assumpte adquireix una dimensió política a la qual únicament des de les Corts Generals se li pot donar resposta. També, si escau, des del poder judicial. Però també. La resposta política és la que una societat democràtica no pot deixar d'exigir.

La Corona no és una propietat privada de la família Borbó. És un òrgan constitucional de l'Estat, que es transmet de manera "hereditària en els successors de S.M. Joan Carles I de Borbó ..." (art. 57. 1 de la Constitució espanyola, CE). Però la transmissió hereditària no la converteix en propietat privada. Per això, els assumptes rellevants per a la Corona no poden ser tractats com a assumptes de família, dels quals queda exclòs el representant del "poble espanyol" (art. 66. 1 CE). Els assumptes rellevants per a La Corona són assumptes d'Estat, que han de ser abordats per l'òrgan constitucional legitimat democràticament de manera directa: Corts Generals.

I no pot haver-hi cap dubte que un assumpte que motiva que la Casa Reial emeti el comunicat en els termes en què l'ha emès, ho és. La negociació que s'ha produït al llarg de molt temps, previsiblement força més de què queda reflectit en el comunicat de la Casa Reial, entre el pare i el fill és constitucionalment aberrant. Amb base en quin precepte de la Constitució es pot justificar aquesta negociació?. L'exrei Joan Carles I ja no té autoritat per negociar res amb el Rei d'Espanya. I el Rei Felip VI no pot donar una resposta exclusivament privada a un assumpte, que, independentment que pugui ser constitutiu de delicte o no, no l'afecta exclusivament com a fill.

No sé qui haurà assessorat la Casa Reial, però l'emissió del comunicat és, al meu entendre, un remei pitjor que la malaltia, perquè no exonera de responsabilitat de cap mena al Rei i, però, fa pública una conducta seva que no té de qualsevol justificació possible.

El comunicat de la Casa Reial reforça, a més, l'exigència de la constitució d'una Comissió d'Investigació parlamentària.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

 

Article publicat al digital   eldiario.es  el dilluns 16 de març del 2020 

(Traduït de l’origina castellà per la secretaria de l’UCS)

08 de març 2020

Les bèsties


Quan el llunyà 19 de desembre de 2012, el llavors director del Born Centre Cultural, Quim Torra, va escriure l’article «La llengua i les bèsties», no podia imaginar els terribles efectes que ha provocat, encara fins avui, aquesta publicació. En aquest article, Torra comentava que a casa dels seus pares hi havia un vell exemplar d’un llibre titulat “De quan les bèsties parlaven”, d’en Manuel Folch i Torres. Deia que era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants. Llavors en feia una comparació amb les bèsties humanes actuals que no són altres que aquelles que, segons Torra, glopegen odi. «Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua». Francament, en aquest escrit no s’hi pot veure, ni odi, ni racisme, ni supremacisme, potser si veu molta ignorància dels qui pretenen mal interpretar-lo, o mala bava en contra del President. Recordem que va dir Machado d'Espanya: “Envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”. Podríem afegir que ignora molt. 

Però resulta simptomàtic que fins al cap de sis anys quan Torra és investit, ningú havia descobert l’article. Llavors va faltar temps perquè tota l’oposició sortís en tromba per acusar el President de racista, supremacista i alguns fins i tot de psicòpata, arribant a l’extrem que el TSJC, a instàncies de VOX, va admetre una querella per un possible delicte d’odi, que més tard va desestimar per haver prescit, en haver-se publicat feia més de cinc anys. Està meridianament clar que Torra no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer al queixar-se en un diari suís perquè la companya aèria Swissair fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell.

Sembla clar que el tema de les bèsties anirà sortint de tant en tant en les declaracions dels partits unionistes i no deixaran aquests arguments perquè els sembla que els pot donar rèdits electorals. Ara bé, potser ens hauríem d’anar plantejant a hores d’ara on està realment amagada la veritable bèstia. Potser llegint l’editorial d’en Vicenç Partal titulat «El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla», ens ho pot esclarir una mica. En aquest article el periodista de VilaWeb escriu que l’autèntica bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat, és a dir: el cor profund del règim, les quatre-centes famílies que manen a Espanya, jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i totes les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis, en definitiva ‘la bèstia’. Afegeix també que el procés català ha gosat tocar el cor de la bèstia i que per això, dos anys després del Primer d'Octubre, Espanya trontolla d'una manera evident. Podeu llegir aquest interessant editorial tot seguit. 

El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla 

La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l’existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era ‘com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major’), afegí una altra cosa, d’una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [ell volia dir ‘els independentistes’] que el cor de la bèstia l’han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d’interessos encreuats: jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia…

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya. Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l’estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real. Però la independència no, això no ho poden reconvertir. Per això aquesta lluita serà a mort. O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. I ho vaig fer perquè Juan Carlos, una persona que és un escàndol amb dues cames, és encara avui l’eix a l’entorn del qual funciona la bèstia, el padrí. Cosa que no és incompatible amb haver acceptat deixar a l’hereu la gestió de la branca política del hòlding Corona S.A.

La notícia, que és la confirmació de molts rumors, és terrible per a la monarquia que un dia ens van voler vendre com a immaculada i perfecta. I per això mateix va ser amagada i disminuïda ahir de forma militant per bona part de la premsa espanyola, la mateixa que ha tapat escàndol rere escàndol durant dècades. Però arriba també enmig d’un context que fa pensar en una Espanya que trontolla de manera notable, tant notable que ja es fa difícil amagar-ho.

Parlem del context. Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: ‘Tindreu guerra.’ Arriba, també i en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències i més importants que no sembla– i una altra contra els bancs, fruit d’un altre negoci il·legal consentit per l’estat. I arriba, en tercer lloc, enmig de l’escàndol monumental i el descrèdit que es va organitzant arran l’actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola. I evidentment, això no cal ni dir-ho, arriba després de l’acte de Perpinyà, que ha demostrat que l’independentisme no està ni domesticat ni desmuntat.

Així que mirem el conjunt. Si la cosa, fa dos anys, era que ens mataven o morien ells, vist en la distància de dos anys, sembla que qui té el problema ara mateix és l’estat espanyol. Policies feixistes atacant un parlament on la força en ascens ja és l’extrema dreta, protegida pel rei hereu i amenaçant el govern amb que els jutges imposaran la seua llei, al marge de la voluntat popular? Algú s’imaginava això el 2017?

Avui aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d’estabilitat política i capacitat de diàleg i consens, com un negoci sòlid i ferm que no s’acabaria mai, aquella màquina que es presentava com a perfectament engreixada i que era capaç d’aportar benestar, simplement va desapareixent davant nostre, s’evapora cada dia més de pressa. I no sap com tapar els escàndols que se li acumulen. L’Espanya de 2020 mostra sempre una cara agra i enfadada, està cada vegada més tensa amb ella mateixa i la violència que abans es reprimia i guardava només per les ocasions especials ara és gairebé el seu únic argument.

Per completar el dibuix afegiu encara la rebel·lió de l’Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva, el robatori, de ‘Madrid’, i encara el tall sentimental que ha concitat la reacció violenta al Primer d’Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, Un tall que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal. I amb tot plegat, sumant tots aquests elements, pregunteu-vos on són, on és, l’Espanya d’avui.

A Europa hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l’enfonsament de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d’aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència uns anys abans però només van poder fer el pas definitiu després que la maquinària central s’enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l’independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable, que la va fer esclatar. La pregunta, lògica, cau pel seu propi pes: és això?.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 4 de març del 2020