Molts coneixeu el famós Principi de Peter on afirma que: «En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència». Aquest principi ha estat criticat, entre d'altres per Peter F. Drucker quan diu: «Hem de rebutjar el principi de Peter, que diu que les persones promocionen fins al seu nivell d'incompetència. Qui s'equivoca és el seu cap si promociona una persona no preparada per a una determinada feina». Si aquests dos raonaments els apliquem a una organització com pot ser la de l’estat espanyol, podríem deduir que qui ha promocionat al president Pedro Sánchez a ocupar el seu nivell d’incompetència han estat els seus votants. Per tant ell no seria el culpable de l’actual situació de desgavell que pateix Espanya sinó aquells ciutadans que van donar-li el seu suport en les darreres eleccions.
El nostre sistema electoral ha expel·lit ara un primer ministre, Pedro Sánchez, que ha resultat ser un incompetent i a qui se li ha descobert que té vocació de predicador. Però no pas de l’estil dels predicadors nord-americans. El de la Moncloa és dels de la pitjor estofa: el predicador hispà. El típic engalipador de verb inflamat que corre per Llatinoamèrica. El que propaga discursos a un públic àvid de demagògia populista i estatista. Això ens porta a analitzar si Espanya com a estat és capaç d’afrontar situacions com les que ens està plantejant aquesta pandèmia. També a comprovar si l’arrogància atàvica dels castellans, com a “hidalgos españoles” de la Castella més profunda, serveix per portar les regnes d’un país. En aquesta crisi del coronavirus, estem pagant les conseqüències de tenir uns polítics espanyols –al govern, al Congrés, a tot arreu– perfectament inútils. Gent incompetent, mediocre i estafadora a la qual els mitjans només critiquen superficialment, o a partir d'anècdotes passatgeres, perquè mai se sap qui els donarà les subvencions quan arribi el moment.
Hem aconseguit que els pitjors arribin a dalt de tot. Ja hi són. Molts es preguntaran: aleshores com es governa? Perquè la feina –incompetent i casernària– algú l’ha de fer. Però cal fer-la tan malament? La recentralització del tot innecessària que ha dut a terme el govern espanyol, aprofitant l’arribada ferotge del coronavirus, li ha servit per erigir-se en l’única “autoridad competente” en tot el territori espanyol, i també per jugar a blanquejar i netejar la seva pròpia imatge. El govern de Pedro Sánchez està centrant gran part dels seus esforços en guanyar la batalla pel relat i amb aquestes actuacions no es guanyarà la batalla al Covid-19, o si més no es tardarà molt més temps a guanyar-la, i tot plegat a costa de milers de morts.
Podríem admetre doncs que els espanyols que van votar al Pedro Sánchez són els responsables d’haver-lo promocionat al seu nivell d’incompetència. Però aquest no és el cas dels nomenaments que aquest president va fer en assignar les carteres dels ministeris. Aquesta sí que és una responsabilitat que només va prendre ell tot solet i per això sí que el podrem jutjar. Fem-ho doncs concretament en la figura del ministre de Sanitat, Salvador Illa. Poc podia imaginar-se aquest militant del PSC que el seu ministeri, que en principi té totes les competències transferides a les autonomies, hauria d’enfrontar-se a la pitjor crisi sanitària dels darrers seixanta anys. Per tant i sabent que el responsable principal de la promoció del Salvador Illa és el president Sánchez, val la pena estudiar, com ho fa en el seu editorial el director de VilaWeb, Vicent Partal, titulat ‘La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes’ les circumstàncies i les conseqüències que poden derivar-se de les actuacions de l’actual ministre de Sanitat. Podeu llegir l’article tot seguit.
La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes
El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que ha de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019. Aquesta remesa, la compra de la qual va anunciar Pedro Sánchez el 21 de març, es va fer mitjançant un proveïdor habitual a l’empresa Bioeasy, empresa que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina despús-ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. El fiasco, doncs, és monumental –dramàtic, de fet, si tenim en compte la necessitat imperiosa d’aquesta mena de proves.
És ben sabut que els especialistes no paren d’advertir que tenir proves i fer-les a tantes persones com siga possible és una de les mesures més eficaces per a contenir la pandèmia. Andorra, que és assessorada pel doctor Oriol Mitjà, és avui l’estat del món que ha fet més proves per habitant, per exemple. I aquesta és una de les claus de les baixes xifres de mortalitat que tenen estats com Alemanya. La incompetència del ministre del PSC, doncs, significa la pèrdua –literal– fins avui de sis dies importantíssims, que ja veurem quants són al final, perquè ara tota l’operació ha tornat a començar. En una pandèmia tan sensible al temps com la que vivim, el desastre és majúscul.
Hi ha dues coses importants a tenir en compte en relació amb aquesta notícia. Com és possible que una persona com Salvador Illa acabe essent ministre de Sanitat i per què la recentralització decretada de manera unilateral pel govern espanyol no solament no ajuda a resoldre la situació sinó que és terriblement contraproduent.
La primera qüestió és fàcil d’explicar, per desgràcia. Salvador Illa és ministre de Salut perquè al PSC li tocava tenir un ministre. La presència d’Illa al govern espanyol era pensada per a garantir la presència política directa del PSC a govern espanyol, partint del supòsit que la qüestió catalana seria una de les claus de la legislatura.
Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.
Pedro Sánchez podia haver triat, per a representar el PSC, algun ministre dels que van sonar amb capacitat demostrada i prestigi en la seua àrea de gestió, com hauria estat el cas de Cristina Gallach a Exteriors. Però va optar per Illa, precisament, perquè del perfil del PSC només li interessava el control polític de la situació catalana. Illa és molt proper a Societat Civil Catalana, però a la vegada era el negociador amb ERC durant la moció d’investidura. Sánchez va calcular que el Ministeri de Sanitat aniria sol i que, per tant, el nou ministre es podria concentrar tranquil·lament en el dossier català. De manera que la qualificació professional d’Illa importava poc.
I per què pensava això, Sánchez? Doncs perquè el Ministeri de Sanitat és una carcassa buida que en un sistema realment federal no hauria ni d’existir, tenint en compte que totes les competències pertanyen a les comunitats autònomes. A més, durant la negociació amb Unides Podem part de les poques competències del ministeri (dependència, serveis socials i consum) se’n van anar a ministeris de Podem, cosa que deixava la cartera sota mínims històrics de poder. Illa només s’havia d’encarregar, pràcticament, de regular la cartera bàsica de serveis del sistema ‘nacional’ de Salut, una cartera que executen les autonomies, i de fixar els preus dels medicaments, a les ordres del Ministeri d’Hisenda. Res més. Que tingués tan poca feina, en realitat, no importava gaire perquè, al cap i a la fi, el càrrec real al qual Salvador Illa estava cridat era el de ser ‘ministre del PSC‘ per a remenar les relacions catalanes. Salut, gairebé, era l’excusa amb la qual seia a la taula.
Però per a desgràcia de tothom, va venir la crisi del coronavirus i Pedro Sánchez va decidir de reaccionar per la via més autoritària imaginable, decretant l’estat d’alarma, militaritzant l’administració, obviant el criteri dels científics i concentrant en ell tot el poder. Una decisió terriblement equivocada, molt especialment pel que fa a Sanitat. Per què? Per la senzilla raó que aquest Ministeri de Sanitat buit de capacitats que explicava abans no sap com fer les coses perquè, a la pràctica, només treballa, al nivell que ho faria qualsevol conselleria, per a Ceuta i Melilla.
Són les Generalitats les que tenen, de fa dècades, els equips humans, els recursos tècnics i professional, els contactes amb els proveïdors, la capacitat de compra, tot. El ministeri no té res d’això i no sap com fer-ho, tal com ha quedat clarament demostrat. Però, malgrat ser-ne conscients, Illa no tan sols va assumir la centralització de les compres de material sense saber fer-les sinó que va prohibir a les comunitats autònomes que saben fer-les que les feren elles directament. I fins i tot, va amenaçar amb la confiscació de material. El desastre criminal que vivim ara ja era servit, per a desgràcia de tota la ciutadania.
Arribats aquí, una pregunta lògica a fer seria si, amb aquest panorama, no hauria estat sensat que el ministre mateix hagués articulat un format federal amb participació de les autonomies, com han fet la majoria dels estats europeus. Una persona normal i corrent hauria estat discreta i prudent i hauria actuat així, però Illa no podia fer-ho. Ben al contrari. Recordeu les declaracions de Sánchez dient aquella bestiesa que no hi ha territoris sinó individus, amb la qual encara avui continuen justificant la no-adopció de les mesures més necessàries? Doncs allò no era sinó posar la ideologia per damunt i per davant de la gestió, actuar irracionalment i prendre decisions irresponsablement, no pas en funció dels fets sinó d’un apriorisme sense contrast amb la realitat. I cal entendre que aquella ideologia que Sánchez posava per damunt i per davant de la gestió, allò que no hi ha territoris sinó individus, no és sinó el cos ideològic central de Ciutadans, primer, i, sobretot, de Societat Civil Catalana. I la pregunta final, doncs, és qui, en la taula del govern espanyol, representa Societat Civil Catalana? Salvador Illa.
Vicent Partal
Periodista
Article publicat al digital Vilaweb el divendres 27 de març del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada