Les bèsties

Quan el llunyà 19 de desembre de 2012, el llavors director del Born Centre Cultural, Quim Torra, va escriure l’article «La llengua i les bèsties», no podia imaginar els terribles efectes que ha provocat, encara fins avui, aquesta publicació. En aquest article, Torra comentava que a casa dels seus pares hi havia un vell exemplar d’un llibre titulat “De quan les bèsties parlaven”, d’en Manuel Folch i Torres. Deia que era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants. Llavors en feia una comparació amb les bèsties humanes actuals que no són altres que aquelles que, segons Torra, glopegen odi. «Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua». Francament, en aquest escrit no s’hi pot veure, ni odi, ni racisme, ni supremacisme, potser si veu molta ignorància dels qui pretenen mal interpretar-lo, o mala bava en contra del President. Recordem que va dir Machado d'Espanya: “Envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”. Podríem afegir que ignora molt. 

Però resulta simptomàtic que fins al cap de sis anys quan Torra és investit, ningú havia descobert l’article. Llavors va faltar temps perquè tota l’oposició sortís en tromba per acusar el President de racista, supremacista i alguns fins i tot de psicòpata, arribant a l’extrem que el TSJC, a instàncies de VOX, va admetre una querella per un possible delicte d’odi, que més tard va desestimar per haver prescit, en haver-se publicat feia més de cinc anys. Està meridianament clar que Torra no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer al queixar-se en un diari suís perquè la companya aèria Swissair fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell.

Sembla clar que el tema de les bèsties anirà sortint de tant en tant en les declaracions dels partits unionistes i no deixaran aquests arguments perquè els sembla que els pot donar rèdits electorals. Ara bé, potser ens hauríem d’anar plantejant a hores d’ara on està realment amagada la veritable bèstia. Potser llegint l’editorial d’en Vicenç Partal titulat «El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla», ens ho pot esclarir una mica. En aquest article el periodista de VilaWeb escriu que l’autèntica bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat, és a dir: el cor profund del règim, les quatre-centes famílies que manen a Espanya, jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i totes les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis, en definitiva ‘la bèstia’. Afegeix també que el procés català ha gosat tocar el cor de la bèstia i que per això, dos anys després del Primer d'Octubre, Espanya trontolla d'una manera evident. Podeu llegir aquest interessant editorial tot seguit. 

El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla 

La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l’existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era ‘com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major’), afegí una altra cosa, d’una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [ell volia dir ‘els independentistes’] que el cor de la bèstia l’han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d’interessos encreuats: jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia…

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya. Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l’estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real. Però la independència no, això no ho poden reconvertir. Per això aquesta lluita serà a mort. O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. I ho vaig fer perquè Juan Carlos, una persona que és un escàndol amb dues cames, és encara avui l’eix a l’entorn del qual funciona la bèstia, el padrí. Cosa que no és incompatible amb haver acceptat deixar a l’hereu la gestió de la branca política del hòlding Corona S.A.

La notícia, que és la confirmació de molts rumors, és terrible per a la monarquia que un dia ens van voler vendre com a immaculada i perfecta. I per això mateix va ser amagada i disminuïda ahir de forma militant per bona part de la premsa espanyola, la mateixa que ha tapat escàndol rere escàndol durant dècades. Però arriba també enmig d’un context que fa pensar en una Espanya que trontolla de manera notable, tant notable que ja es fa difícil amagar-ho.

Parlem del context. Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: ‘Tindreu guerra.’ Arriba, també i en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències i més importants que no sembla– i una altra contra els bancs, fruit d’un altre negoci il·legal consentit per l’estat. I arriba, en tercer lloc, enmig de l’escàndol monumental i el descrèdit que es va organitzant arran l’actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola. I evidentment, això no cal ni dir-ho, arriba després de l’acte de Perpinyà, que ha demostrat que l’independentisme no està ni domesticat ni desmuntat.

Així que mirem el conjunt. Si la cosa, fa dos anys, era que ens mataven o morien ells, vist en la distància de dos anys, sembla que qui té el problema ara mateix és l’estat espanyol. Policies feixistes atacant un parlament on la força en ascens ja és l’extrema dreta, protegida pel rei hereu i amenaçant el govern amb que els jutges imposaran la seua llei, al marge de la voluntat popular? Algú s’imaginava això el 2017?

Avui aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d’estabilitat política i capacitat de diàleg i consens, com un negoci sòlid i ferm que no s’acabaria mai, aquella màquina que es presentava com a perfectament engreixada i que era capaç d’aportar benestar, simplement va desapareixent davant nostre, s’evapora cada dia més de pressa. I no sap com tapar els escàndols que se li acumulen. L’Espanya de 2020 mostra sempre una cara agra i enfadada, està cada vegada més tensa amb ella mateixa i la violència que abans es reprimia i guardava només per les ocasions especials ara és gairebé el seu únic argument.

Per completar el dibuix afegiu encara la rebel·lió de l’Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva, el robatori, de ‘Madrid’, i encara el tall sentimental que ha concitat la reacció violenta al Primer d’Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, Un tall que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal. I amb tot plegat, sumant tots aquests elements, pregunteu-vos on són, on és, l’Espanya d’avui.

A Europa hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l’enfonsament de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d’aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència uns anys abans però només van poder fer el pas definitiu després que la maquinària central s’enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l’independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable, que la va fer esclatar. La pregunta, lògica, cau pel seu propi pes: és això?.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 4 de març del 2020