Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de setembre 2020

La Diada del coronavirus

La darrera Diada Nacional ha estat la tercera després de l’1-O, però a més a més ha estat la Diada celebrada sota el jou de la Covid-19. Les restriccions per la crisi sanitària han fulminat la imatge de centenars de milers d’estelades als carrers del país, que hauria salvat parcialment el buit ideològic, estratègic i emocional amb què s’ha arribat a aquest 11-S. S’han vist poques senyeres als balcons i en general la gent no ha entomat la celebració amb uns ànims massa enlairats. És veritat que l’ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil han intentat mantenir el pols al carrer, però la realitat és que després de la nul·la reacció de les institucions catalanes arran de la sentència de l’1-O l’octubre del 2019, deixant el carrer desemparat, el cert és que no hi ha il·lusió.

Aquesta setmana La Vanguardia va publicar una enquesta —feta cal dir-ho amb una 'cuina' molt ben preparada— en què resultava que l'independentisme podria sumar el 51% dels vots i s'acostaria als 80 escons, molt per sobre de la majoria absoluta, que són 68 escons. També deia què a la pregunta: ¿què votaríeu en un referèndum sobre la independència?, resulta que guanyava el no pels pèls (46%) enfront del SÍ (45%). És prou evident que per assolir la independència es necessita a tots, i no hi pot haver independència sense ser-hi tots: ERC, JxCAT i CUP. Ara bé, per gestionar i liderar fer la independència cal una majoria parlamentària que blindi al nostre Govern. I la CUP que vota pràcticament sempre amb C's, PP i PSC-PSOE contra el Govern, només per desgastar-lo, o la CUP que no investeix Turull "per autonomista", no és un soci fiable.

Des d'aquest punt de vista, que l'enquesta de LV projecti que ERC i JxCAT podrien tenir, sumats, majoria absoluta, és una excel·lent notícia. De fet seria de les millors notícies possibles que podríem tenir, si ERC aparca el tripartidisme i blinden govern i estratègia amb JxCAT.  De fet costa de creure quan veiem la divisió creixent en l’oferta independentista, la repressió triomfant sobre presos polítics i exiliats, vigilant institucions i persones i amb les ferides encara obertes de les esperances frustrades l’octubre del 2017, ¿com podem pensar que l'independentisme farà el millor resultat de la seva història? En aquestes condicions, ¿com és que l’independentisme pot assolir el 51% dels vots, que seria una fita amb capacitat d’enviar un missatge internacional?

La resposta a aquesta darrera pregunta ens la dóna l’estat espanyol. Ara fa tres anys d’aquella jornada al Parlament en què es van aprovar les lleis de desconnexió enmig de l’escàndol que van fer Ciutadans, socialistes i el PP. Després va venir l’1 d’Octubre, la DUI i el 155. Des d’aleshores, l’Estat no tan sols no ha fet cap oferta als catalans sinó que ha endurit la repressió. No ens reconeix com a poble sobirà i quan això se sosté en el temps durant vora una dècada és que l'Estat manté la seva autoritat a Catalunya per la via de les lleis i les armes, però no per la via de l’autoritat moral i de cap projecte compartit.

Per tot plegat cal que aquests dies en què celebrem, amb més o menys il·lusió, la Diada Nacional de Catalunya no oblidem la situació aberrant en què es troben els nostres presos i preses polítiques. Quan la titular del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5 de Catalunya, va avalar la petició de la fiscalia de presentar un recurs al Tribunal Suprem  contra el tercer grau dels presos independentistes que estan a la presó de Lledoners, tothom va veure que es tractava d’una mesura —una altra més— de caràcter polític i que aquesta mesura obria la porta a una major crueltat i repressió en les condicions que viuen els nostres presos. Aquesta duresa l’explica de manera precisa el periodista Carles Ribera en el seu article titulat  “Presos més presos que mai”, que podeu llegir tot seguit.

Presos més presos que mai

Aquesta setmana que és a punt de començar tornar l’escola i, un cop passada una Diada descafeïnada per causa de la covid-19, es pot dir que entrarem de ple en una tardor plena d’incerteses polítiques i sanitàries que ens portaran noves cabòries. Noves cabòries que no ens haurien de fer perdre les velles, especialment una que sembla que ha quedat soterrada mediàticament per les inèrcies de l’actualitat: tenim nou compatriotes tancats a la presó complint no només una condemna injusta, sinó que, des de fa quaranta dies, pateixen com cap altre pres en tot el sistema penitenciari català i espanyol la crueltat de la justícia. El Tribunal Suprem, que no només ha sentenciat injustament, ha decidit erigir-se en carceller per fer la vida impossible a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i, quan la fiscalia es reactivi, tot fa pensar que també Carme Forcadell i Dolors Bassa acabaran passant per l’adreçador de l’arbitrarietat judicial espanyola.

Fa quaranta dies que la reclusió dels set de Lledoners és pitjor que la de qualsevol altre condemnat en la seva mateixa situació, sigui condemnat injustament com ells, sigui culpable dels crims més execrables. Com explicava fa uns dies un dels seus advocats, Andreu Van den Eynde, la seva situació de pràctica incomunicació “és pitjor que el que suporta qualsevol pres en circumstàncies normals, inclosos els casos de terrorisme”, sense poder veure els familiars i malvivint vint-i-quatre hores tancats al mòdul sense activitats.

El Tribunal Suprem va reaccionar amb la virulència totalitària habitual a la resposta assenyada i escrupolosa de les juntes de tractament penitenciari i de la Conselleria de Justícia i ha estès els seus tentacles de manera indecent més enllà d’on hauria d’arribar. Jutges i part i ara segrestadors dels herois del 27-O. Ni la ciutadania pot oblidar aquesta situació ni els partits independentistes, embrancats en les disputes caïnites, haurien d’actuar sense tenir present en tot moment que l’Estat que diu voler negociar s’asseurà posant nou ostatges sobre la taula. La ciutadania ja estem passant prou vergonya aliena veient com la prioritat dels nostres polítics és barallar-se internament perquè també hàgim d’assistir a la indecència de contemplar com els presos han estat abandonats a la seva sort. Si el missatge tant de la població com dels dirigents és que el sacrifici personal es paga amb l’oblit, és natural que cada cop surtin menys voluntaris per donar la cara. Què queda d’allò que el poble salva el poble?

Carles Ribera
Director

Article publicat al diari  LaRepública  el divendres 11 de setembre del 2020

Cap comentari: