Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.
Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.
Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.
Són al replà de l’escala
Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.
N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.
Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.
Llegiu, si us plau, aquesta entrevista amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’
Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.
N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.
Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.
Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.
Núria Cadenes
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 23 de setembre del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada