Després de la sentència del TC

La clau de la independència radica en l’Estatut

El Tribunal Constitucional, després de quatre anys d’estudiar la forma de destruir, anihilar o anul·lar l’Estatut aprovat pel nostre Parlament i en referèndum pels catalans, finalment ha dictat la sentència de mort. La Generalitat, el Parlament, els partits i els catalans, hauríem d’ignorar i fer cas omís d’aquesta arbitrarietat. No l’hem d’acatar, no l’hem d’acceptar, ni l’hem de complir. La nostra desobediència ha d’arribar tan de lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.

La resistència a les imposicions espanyoles, només serà possible si els catalans estem units en la defensa dels nostres interessos. Seria un greu error, que el moviment catalanista es fracturés entre els que defensen l’Estatut i els que el rebutgen per inservible. Com més autonomia, poder polític i econòmic aconseguim, més possibilitats tindrem d’aconseguir la independència. Lluitar per un autogovern més fort, no està renyit amb la lluita per a la independència, ans al contrari, les dues es complementen i s’enforteixen. Cal saber aprofitar l’autonomia, per avançar cap a la plena sobirania.

Fan una mala feina, aquells que en nom de la independència, boicotegen les manifestacions a favor de l’Estatut. Aquests forassenyats es situen objectivament, en el mateix bàndol de l’anticatalanisme visceral, que lidera el PP. Aquestes accions que trenquen la unitat, per molta xerrameca radical que exhibeixen, a part de l’afany de protagonisme, només serveixen per donar ales a la quinta columna unionista. Anem doncs a la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del TC i per la independència.

Visca Catalunya lliure !!!.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Tot seguit afegim uns articles apareguts aquestes darreres hores als diaris i publicacions digitals del nostre país, on es descriuen tant l’abast de les retallades que de moment es coneixen de l’Estatutet, com els punts de vista que diferents analistes polítics han escrit sobre l’agressió soferta per la nació catalana amb aquesta sentència.

Una Sentència que no ens deixa anar endavant

Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren una quinzena d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".

I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà.

Concretament, parlant de temes sensibles, es declara inconstitucional que el català sigui llengua d'ús preferent a les Administracions Públiques catalanes. I es diu que s'interpreten els drets lingüístics dels consumidors i usuaris, i en l'àmbit de l'ensenyament, i el català com a llengua vehicular. És declara inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan amb el qual es buscava apropar l'Administració de Justícia a la societat catalana, que la percep tant distant. També en el terreny institucional s'anul.la l'exclusivitat del Síndic de Greuges per controlar l'Administració catalana, i es declara inconstitucional la tècnica del dictamen vinculant en mans del Consell de Garanties Estatutàries.

En quant a les competències....va malament!. L'Estatut pretenia superar un dels greus problemes de l'actual sistema autonòmic, que consisteix en que l'Estat es menja molt sovint l'espai legislatiu del Parlament perquè fa lleis estatals bàsiques molt detallades, o fins i tot fa normes reglamentaries i actes d'execució amb caràcter bàsic. L'Estatut pretenia un retorn a les lleis estatals bàsiques principials i genèriques, de mínim comú denominador, que permetessin un veritable desenvolupament legislatiu autonòmic. Això ha estat expressament declarat inconstitucional a l'article 111 EAC, i es vinculen a determinada interpretació els articles que es refereixen a les competències executives i exclusives de la Generalitat.

En finançament han tocat dos dels punts cabdals per Catalunya. D'una banda la sentència declara inconstitucional que la nostra solidaritat es pugui limitar a que els territoris que la rebin facin un "esforç fiscal similar". I, a més, es sotmet a interpretació l'article 206.5 EAC, on es preveu que l'aplicació de mecanismes d'anivellament no ha d'alterar en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellament. Aquests eren dos dels punts importants per evitar el que col.loquialment s'ha anomenat "l'espoli fiscal".

També s'ha declarat inconstitucional que la Generalitat pogués, eventualment, legislar creant tributs locals, en el marc de la Constitució i d'acord amb la normativa de l'Estat. Les vegueries s'interpreten.

També s'interpreten, ves a saber com. els drets històrics, les consultes populars, el dret civil, la comissió bilateral Generalitat-Estat i la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals, les competències en immigració, la convocatòria de referèndum de modificació de l'Estatut, les inversions de l'Estat en infraestructures a Catalunya, i la cessió de tributs.

I per últim, m'en oblidava, considera la sentència que la part del preàmbul on diu que el Parlament diu que som una nació, cal tenir en compte que no tè eficàcia jurídica interpretativa. Bé, els sentiments costen d'interpretar, però aquesta és una veritat com una roca: Catalunya és nació per convicció. Es pot interpretar o no. La realitat és molt tossuda.

Dolors Feliu

Llicenciada en dret i professora de dret constitucional de l'UPF

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat el dimecres 30 de juny del 2010

L’hora de les reinterpretacions

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya era una formalitat. En realitat, es tractava de saber si ses senyories el retallarien pel camal o per la màniga. Ha estat pel camal. Enhorabona. Ara ja ho sap tothom i no és profecia ni prevenció. Els qui de manera ingènua o amb mala fe esperaven la ferida per posar-se la bena, ja en podem comprar trenta quilos i embolicar-s’hi com una mòmia.

El Constitucional ha interpretat. I la interpretació ha estat la que es temia. Pam amunt, pam avall. Posta la sentència, ara arriba el moment de la veritat. I aquest moment correspon a les institucions, als partits i a la societat catalana. Com reclama sovint l’expresident Jordi Pujol, sobretot, cal no fer el ridícul. La sentència del Constitucional és una agressió nacional. I s’ha de respondre amb decisió, contundència, serenitat i unitat. Tanta unitat com sigui possible i fins on sigui possible. En un país com el nostre, això és demanar el cel. Potser sí, però cal fer-ho quan des de Madrid ens han rebutjat el purgatori.

En l’incert camí que ara s’enceta, sobretot cal desconfiar de les reinterpretacions. Ahir n’hi havia per a tots els gustos. El president de la Generalitat, per exemple, va proclamar que “el Partit Popular no ha aconseguit el seu objectiu polític”. Encara sort. Al final, a parer del president, tot és el resultat d’una conxorxa entre reaccionaris que ha donat com a resultat “limitacions que caldrà superar”. L’Estatut, doncs, per a José Montilla, “és viu”. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, va afirmar, amb un somriure d’orella a orella, que la sentència dóna la raó a aquells que el consideren “constitucional” i que “el gran perdedor” ha estat el Partit Popular. Soraya Sáez de Santamaría, per contra, afirmava que el Tribunal ha confirmat “els nostres dubtes d’inconstitucionalitat, que afectaven més de 50 articles”. I Joan Puigcercós, finalment, titllava la sentència d’“estocada fatal”. La primera prova, doncs, ha arribat. Cal rebutjar les reinterpretacions interessades, que brotaran com bolets. Cadascú té l’obligació de formar el seu propi criteri amb el text de la retallada davant els nassos. Com a pas previ per arribar a conclusions i estratègies col•lectives que puguin obrir nous camins. Sense homologació constitucional, no cal dir-ho.

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num. 203 de la FCO del dimecres 30 de juny del 2010

Catalunya ha de dir prou

Després de quatre anys d'intriga, el Tribunal Constitucional ha resolt fallar contra la voluntat del poble. Enrere queden els tímids avenços que l'Estatut aprovat l'any 2006 aconseguia per la llengua, la fiscalitat, les infraestructures o el reconeixement de la nació. Fa mesos, i davant la perspectiva que el TC acabés dictant una sentència com la que ara es dóna a conèixer, la premsa catalana va publicar un editorial conjunt on reclamava respecte a la dignitat de Catalunya. Com la resta de manifestacions que de manera exemplarment democràtica Catalunya planteja, aquesta petició ha estat ignorada.

No podem seguir tapant-nos les orelles i tancant els ulls i la boca: és hora de dir prou. És hora d'avançar de manera efectiva cap a un futur on Catalunya sigui respectada com la nació que és. Ara mateix, la millor resposta que pot donar Catalunya és mostrar-se unida. Les institucions catalanes, la societat civil i la ciutadania han de mostrar el rebuig unànime a una sentència que estableix el topall fins on pot arribar Catalunya, a nivell d'autogovern, dins de l'Estat espanyol. Un límit que més del 60% dels catalans ja consideren del tot insuficient. És per aquest motiu que cal traçar un full de ruta que eviti el nostre estancament com a país:

1. MANIFESTACIÓ DE REBUIG A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Catalunya no pot restar impassible davant del que representa la fi del desenvolupament autonòmic de l'Estat espanyol. El país ha de sortir al carrer a mostrar el seu rebuig davant d'una sentència que converteix l'Estatut en paper mullat. Una decisió d'una dotzena de magistrats que ensorra la decisió que milions de catalans van prendre exercint el dret a vot en el referèndum sobre l'Estatut del 18 de juny de 2006. La Generalitat, tots els partits de tradició catalanista, els sindicats, la patronal, l'associacionisme del país, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de manifestar-se de forma massiva per defensar la dignitat del país.

2. SOM I SEREM UNA NACIÓ

El Tribunal Constitucional deixa clar en successives vegades de la sentència que “l'única nació és l'Espanyola, que és indissoluble'. Catalunya és una nació per raons històriques però, sobretot, per raons democràtiques. Democràticament, l'únic fonament de la sobirania nacional ha de ser la voluntat dels ciutadans i ciutadanes constituïts voluntàriament en poble, en nació. El poble català va expressar la seva voluntat de ser nació en referèndum, i no hi ha tribunal enlloc del món legitimat per abolir aquesta decisió. Que 30 anys més tard dels pactes constitucionals, Espanya segueixi sense reconèixer legalment que Catalunya és una nació és una flagrant falta de respecte. Però el que encara és més greu és que es posi en joc la supervivència i l'estatus de la nostra llengua comuna, el català. La sentència del TC deixa sense efecte l'article 6.1 “El català és la llengua pròpia de Catalunya” i ja no serà preferent en l'Administració i en els mitjans de comunicació públics. I per acabar-ho d'adobar, rebutja la consideració de la senyera o Els Segadors com a símbols nacionals. En resum, una intolerable passa enrere en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.

3. CATALUNYA NO ENCAIXA DINS DEL MARC CONSTITUCIONAL ESPANYOL

Amb la sentència del TC, Espanya dóna per tancada la possibilitat de l'Estat Federal. Madrid acaba de mostrar quin és el seu límit de concessió d'autogovern per Catalunya. Ara els catalans i les catalanes han de decidir si es conformen amb el que Espanya permet o si volen més poder polític i econòmic pel país. I l'única possibilitat que té Catalunya per assolir més benestar és amb l'assumpció de més competències econòmiques i polítiques, i això significa avançar cap a la plena sobirania. El que és clar és que la gran majoria de catalans volen deixar enrere l'etapa autonòmica, i el punt de trobada entre federalistes, nacionalistes i independentistes és la constitució de Catalunya com Estat.

4. CAL ACABAR AMB L'ESPOLI FISCAL I EL DÈFICIT EN INFRAESTRUCTURES

L'espoli fiscal ha d'acabar per tal que els catalans i les catalanes puguin gaudir d'una economia pròspera i d'una societat del benestar més forta, més necessària que mai en temps de crisi econòmica. El TC anul•la els tímids avenços que l'Estatut feia en aquest sentit, i per tant queda clar que Espanya no permetrà mai que Catalunya gaudeixi d'una fiscalitat justa. Cal que el Govern enfronti això mitjançant mesures contundents, que poden anar des del tancament de caixes fins una demanda oberta del concert econòmic basconavarrès. A més a més, les infraestructures catalanes com els ports o els aeroports segueixen en mans d'un govern, l'espanyol, que mai no hi ha demostrat el més mínim interès. Unes infraestructures totalment necessàries per l'avenç econòmic del país.

5. UNITAT PER DECIDIR

Trencat per part de Madrid el respecte institucional, la Generalitat de Catalunya ha de ser fidel a la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. Sense renunciar a res, recollint allò que van votar els catalans, també l'Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre de 2005. El govern actual i el que hi haurà després de les eleccions de la tardor hauran de provar totes les fórmules possibles perquè Catalunya sigui respectada, i això només s'aconseguirà amb la unitat política. Les possibles respostes en defensa de la dignitat de Catalunya són múltiples i totes requereixen de valentia: unitat d'acció dels diputats catalans al Congrés dels Diputats, un govern de concentració nacional, o una consulta per saber què en pensa la ciutadania de la retallada del TC i cap on vol que es dirigeixi Catalunya en el futur. Només una Catalunya que sigui visualitzada com a forta, és a dir unida, serà respectada. El nou horitzó ja no és un nou Estatut, el nou horitzó es basa en el dret de decidir. Ara és l'hora que els catalans votem sense pors i sense límits imposats des de Madrid quin futur volem pel nostre país.

Editorial del diari digital crònica.cat

Publicada el dimecres 28 de juny del 2010.

Un gran trastorn polític

El país viu moments delicadíssims. Hi ha la crisi econòmica que nega treball a més de 600.000 catalans, els casos Millet i Pretòria que empastifen una part important de la política catalana, i un corrent independentista que s'obre forat en l'opinió pública i que ja no és residual. Ara ha caigut la sentència del Tribunal Constitucional, que declara inconstitucionals 14 articles de l'Estatut, n'interpreta 27 i rebutja el recurs interposat pel Partit Popular contra 84 articles més. És recomanable conèixer tot el text de la sentència per valorar-la adequadament i veure fins a quin punt s'han eliminat o desfigurat punts bàsics de l'Estatut, que havia recorregut tots els passos previstos per a qualsevol llei orgànica.

El fet que un text aprovat pels Parlaments de Catalunya i d'Espanya i votat afirmativament en referèndum pels ciutadans de Catalunya pugui ser malmès per un Tribunal que, ell mateix, no complia els requisits reglamentaris de la seva pròpia composició és si més no contradictori. Sorprèn també que hagin calgut quatre anys per dictar una sentència que es podia pronunciar en uns mesos. Per què s'ha deixat podrir el cas, després de set propostes de resolució? Potser per problemes interns del mateix Tribunal, filies i fòbies dels magistrats, i sobretot per pressions polítiques dels dos grans partits polítics de l'Estat. El dany causat ha estat molt gran.

El president Montilla ha dit solemnement que el Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat i ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història política i jurídica al llarg d'aquests anys. El president i la resta de forces polítiques catalanes acaten la sentència però no la comparteixen ni renuncien al fet que l'Estatut sigui plenament constitucional. El president del Parlament, Ernest Benach, ha dit que estem davant d'una crisi d'Estat i Josep Antoni Duran i Lleida ha afegit que el problema el té també Espanya en no acceptar aspectes essencials del text estatutari català.

Llevat del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans, la resta de formacions polítiques han rebut la sentència amb indignació, que es concretarà en una manifestació per rebutjar-la, a més d'un ple extraordinari del Parlament de Catalunya, que és on es va aprovar per majoria l'Estatut ara escapçat.

Com diu el president Montilla, s'ha de procedir amb serenitat i intel·ligència per tal de fer-nos respectar. Vull recordar, encara que les circumstàncies eren molt diferents, les paraules de Francesc Cambó, pronunciades l'octubre de 1934 en ser suspès l'Estatut de 1932 com a conseqüència de la proclamació de Lluís Companys declarant l'Estat Català. Passarà aquest Parlament, deia Cambó, desapareixeran tots els partits aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà.

En el fons d'aquest enrenou polític, que és un canvi de rasant de la Constitució de 1978, hi ha la idea que Catalunya no cap en els paràmetres d'aquella carta magna que ha comportat el període més llarg de llibertat, convivència, pau social i progrés de la història dels últims segles. Aquesta complicitat entre Catalunya i Espanya ha resultat fortament perjudicada com a conseqüència de la sentència dictada per un Tribunal que ha retallat un pacte polític que manifesta la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. El que no accepta el Tribunal Constitucional és que puguin conviure formes plurals de pertinença a Espanya. Algú va escriure que el que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d'Espanya en la qual tots es trobin còmodes.

La situació no és nova. El general Prim deia a les Corts espanyoles l'any 1851 que “si els catalans són espanyols, retorneu-los les garanties que els heu pres, garanties que són seves i que tenen tot el dret d'utilitzar”.

La crisi de 1917 tingué Catalunya al punt de mira, i el mateix passà amb l'Estatut de 1932, que s'aprovà només després del frustrat cop d'Estat del general Sanjurjo l'agost d'aquell any. El catalanisme polític ha condicionat la política espanyola des dels temps de la Renaixença fins avui. La mateixa Constitució de 1978 és en bona part el fruit de les aspiracions catalanes.

També és cert que Catalunya ha rebut tots els cops cada vegada que ha pretès que s'accepti la seva singularitat, la seva personalitat jurídica pròpia, el seu sentiment com a nació. Ha ressorgit sempre des del pactisme i administrant la complexitat com ha pogut.

L'error més lamentable fou el cafè per a tothom d'Adolfo Suárez. Aquella decisió, en no voler reconèixer la personalitat jurídica pròpia, la cultura diferent de Catalunya, va esdevenir l'Estat autonòmic que els iguala a tots i que d'alguna manera porta a la descomposició de l'Estat. Tot s'hauria arreglat si Catalunya, Euskadi i Galícia haguessin estat tractats diferencialment.

S'haurà de conèixer el text de la sentència i actuar amb intel·ligència. Una manifestació no resol el litigi entre dues legitimitats. L'Estatut ha estat escapçat i les forces polítiques majoritàries a Catalunya no hi estan d'acord. El que és més difícil és aconseguir la unitat per fer front al cop de destral del Tribunal Constitucional. Una unitat que no es troba ni tan sols en el govern tripartit, on hi ha tres sortides a la crisi.

La del PSC és no renunciar al contingut de l'Estatut tot acatant la sentència. La d'ERC és treballar sense parar fins a arribar a la independència de Catalunya. La d'ICV és, simplement, no acatar la sentència. CiU no és partidària de cap trencadissa i vol recuperar el text. El PP, naturalment, està satisfet, així com també Ciutadans. El que pot fallar és precisament la unitat de les forces polítiques catalanes quan queden tres mesos per a les eleccions autonòmiques.

Lluis Foix

Periodista i escriptor.

Article publicat al diari Avui el dimecres 30 de juny del 2010

Catalunya com Navarra i Euskadi

Concert econòmic vs. Independència?

D’ençà la tramitació del nou Estatut, amb les retallades posteriors que aquest projecte va patir a Madrid i després de veure com l’Estat espanyol continua tenint una actitud hostil envers el nostre poble trenta anys després del restabliment de la democràcia, els catalans hem entrat en una fase de greu desorientació. Per una banda els federalistes comencen a adonar-se que més enllà de l’Ebre no hi ha interlocutors que pensin com ells, però tampoc saben cap a on cal anar. Conllevancia fins a l’esgotament final? Uf, quina mandra! Davant de l’entelèquia federal, cada cop hi ha més sobiranistes / independentistes si hem de fer cas de les darreres enquestes publicades, però més enllà de convocar referèndums no vinculants ningú té el desllorigador de què fer a partir d’ara, de quin és el full de ruta per assolir aquesta tan desitjada independència.

Davant d’aquest panorama, l’Artur Mas ja ha dit que si ell governa a la propera legislatura no impulsarà un referèndum d’autodeterminació perquè no veu el país prou madur, però que en canvi lluitarà per aconseguir el concert econòmic en els propers quatre anys a partir d’una consulta ciutadana. Davant d’això, els maximalistes del tot o res han corregut a criticar la seva proposta per poc ambiciosa i per no deixar de ser un exemple més del peixalcovisme. Ja n’estem tips d’Espanya!, diuen, com si la victòria en un referèndum sobre la independència ja estigués al sac. Coi, jo també n’estic tip, però crec que tots hem d’anar amb peus de plom, donada la nostra història, especialment en uns moments en què la moral col•lectiva dels catalans està prou tocada després del debat estatutari. I si perdéssim el referèndum, aleshores què? Mireu al Quebec, per exemple, que no s’han atrevit a convocar cap altre referèndum d’independència després de perdre l’últim que van fer fa ja 15 anys, i això que allà pertanyen a un Estat molt més democràtic que no pas el nostre que no els prohibeix realitzar la consulta com succeeix aquí. Com diu el tòpic, els referèndums s’han de fer per guanyar-los.

En tot cas, entenc que el concert econòmic pot ser un pas previ a la independència, i no una alternativa, ja que el dia que els catalans gestionem tots els nostres recursos amb total normalitat haurem fet un pas importantíssim a l’hora de demostrar als sectors més reticents del nostre país que la independència és viable des del punt de vista econòmic. Però a més, i potser més important, fent primer un referèndum sobre el concert econòmic estarem fent un pas importantíssim en la nostra lluita cap a la llibertat, ja que serà el primer referèndum que el nostre poble votarà sobre el seu propi destí, sense ribots ni tuteles de Madrid.

No només serà un magnífic exercici per greixar la maquinària de la futura consulta sobre la independència sinó que els ciutadans per fi entendrem que un futur lliure és possible, la qual cosa aplanarà el camí de cara al futur referèndum d’autodeterminació. I de retruc, la consulta sobre el concert econòmic també tindrà la virtud d’evidenciar les contradiccions dels partits polítics respecte aquest tema. Per exemple, el PSC se situarà al costat de la dreta espanyolista en contra del concert, tal i com ja va fer durant les negociacions de l’Estatut de Sau i del de Miravet?

Toni Casas

Enginyer

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 23 de juny del 2010

Arguments sobre el concert econòmic

"Un cínic és un home que coneix el preu de tot i no dóna valor a res"

(Oscar Wilde)

La proposta d'Artur Mas d'avançar la propera legislatura cap al concert econòmic no ha trigat a trobar respostes espanyoles, totes desqualificadores. L'argument elemental que no hi ha cap motiu essencial pel qual Navarra i Euskadi puguin tenir el concert econòmic (defensat fins pel PP) i Catalunya no, no fa forat. La diferència és òbvia. Per als espanyols, el fet que el concerts navarrès i basc siguin a la Constitució i el català no és un argument "essencial"; però per als catalans, que no creiem en els textos sagrats, aquest argument no val ni cinc cèntims d'euro.

Ahir, l'ex director de l'Abc José Antonio Zarzalejos, home de la dreta civilitzada i espanyolista com tots els espanyols, es treia la màscara i explicava els veritables motius. Vegem-los: "Però la sostenibilitat del concert basc i del conveni navarrès no se basa només en aspectes jurídics o polítics, sinó en el seu impacte real en el conjunt dels comptes públics de l'Estat. El sistema concertat és possible perquè el País Basc i Navarra no representen ni la meitat del que és Catalunya en el conjunt del Estat, per demografia, territori o PIB. Si s'apliqués a Catalunya, l'Estat en la seva actual conformació no podria suportar-ho des del punt de vista financer".

S'agraeix la sinceritat. Ja era hora. No es tracta de grans principis, ni d'arguments d'equitat ni justícia. Es tracta, simplement, que Catalunya ha de seguir pagant per les autovies espanyoles, alhora que rep insults i acusacions d'insolidaritat. El senyor Zarzalejos és un perfecte cínic, en el sentit exacte que Oscar Wilde li donava a l'adjectiu.

Francesc Puigpelat i Valls.

Escriptor i periodista.

Article publicat al Butlletí num. 199 de la FCO el divendres 25 de juny del 2010.

L’ OLLA DE GRILLS CONSTITUCIONAL

Si l’economia espanyola és un immens desgavell, el Tribunal Constitucional sembla una olla de grills. No sentim el soroll, però intuïm la remor. Porten prop de quatre anys debatent com castrar l’Estatut, una dotzena d’inquisidors, designats digitalment entre el PSOE i el PP. Un bloqueig d’aquesta magnitud, des legitima qualsevol organisme. En una empresa, d’aquesta inoperància en diríem droperia. El melodrama va començar quan el PP, el Defensor del Pueblo (no del català, evidentment) i quatre autonomies subvencionades (per nosaltres) van tenir la mala llet de denunciar per inconstitucional l’Estatut de Catalunya. No en tenen prou en robar-nos sinó que a més ens volen escanyar.

Aquestes impugnacions es basen en les 62 esmenes que el President Montilla va presentar al Congrés de diputats espanyol l’endemà d’haver aprovat l’estatut el parlament català. Com que el PSOE no va poder-lo esmenar o manipular, el PP es va encarregar de fer-les-hi la feina bruta impugnant-lo davant del TC. Els hi hauria de caure la cara de vergonya, si és que en tenen. Els prolegòmens d’aquesta ignomínia, la instrucció d’aquest judici aberrant, la va iniciar el Tejero i els seus tricornis el 23 F. La van continuar els Governs de Madrid amb el cafè per a tothom, la LOAPA, la invasió competencial, etc.

Que ningú es vulgui enganyar i deixem de fer l’orni. Hauríem de saber, que la sentència de mort contra l’Estatut, està dictada abans de començar el judici (com es fa en qualsevol dictadura). Amb el vist i plau dels partits espanyols i de l’Estat personificat en el Rei, que la signarà com el Franco signava les sentències. És evident que el pacte fàustic de la transició s’ha trencat. D’una forma unilateral i premeditada, l’Estat ha prescindit i menyspreat la part catalana. Una vegada més hem estat enganyats i traïts. El miratge de l’Estat de les Autonomies, s’ha esvaït. Del federalisme no cal ni parlar-ne, doncs es va morir abans de néixer. Però la desnaturalització del règim autonòmic i la invalidació de l’Estatut arrossega pel pedregar a la pròpia Constitució Espanyola. Davant d’aquesta paròdia, ni la Generalitat, ni els catalans ens podem quedar amb els braços creuats o dormir a la palla. Per responsabilitat i dignitat. També per necessitat. Ens hi juguem el futur com a Poble i el benestar de tot un País.

En el món occidental, civilitzat i culte, al qual pertanyem, impera la democràcia i el poder emana del poble, que s’expressa mitjançà el vot. Aquesta és la única legitimitat i legalitat admissibles en el segle XXI i que imposa la Unió Europea. Però Espanya és diferent, pertany a un altre món. Aquí el que preval, son els dictàmens inapel·lables d’uns funcionaris intocables. A l’Estat espanyol el poder radica més en una burocràcia hereva del franquisme, que no pas en una democràcia. El govern català, la Generalitat i el Parlament, haurien de donar una resposta inequívoca i contundent. De forma immediata i sense concessions i els partits que facin el paperina, els ciutadans els haurien de castigar amb llur vot.

Sense més dilacions, la societat catalana s’hauria de preparar per afrontar uns reptes més decisius. La degradació de la vida política i la davallada econòmica ha arribat a uns extrems intolerables. Hem de lluitar per canviar una situació que ens perjudica greument, hipoteca el nostre futur i que ens aboca a la misèria més absoluta. Ja no es tracta de discutir una sentència. El que qüestionem és el propi Tribunal, la Constitució que l’empara i un Estat Espanyol que en sustenta tot l’entramat. La via autonòmica ja no dona més de si, tot i que l’hem de saber aprofitar per avançar i consolidar el País. L’encaix amb Espanya s’ha demostrat inviable. Els catalans ho hem provat tot i n’hem sortit esquilats. Suposant que l’Estatut fos aprovat integrament, que és molt suposar, l’aplicació, la interpretació i la reglamentació la decidiria el Govern espanyol. Conseqüentment la centralització, l’espoli i la discriminació continuarien exactament igual o pitjor. Ha arribat el moment d’encarar la solució definitiva als problemes plantejats. Utilitzem el dret a l’autodeterminació que la Unió Europea permet i avala. La defensa de l’Estatut i les consultes sobre la independència celebrades arreu de Catalunya, assenyalen inequívocament el camí que cal seguir. El Parlament ha acceptat la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Votem i proclamem ben alt que som una nació i volem un Estat propi. Només l’Estat Català, pot defensar eficaçment els nostres interessos i superar la crisi econòmica que ens ofega. Si volem i votem, podem aconseguir-ho. Només cal llegir i seguir, el “Full de Ruta cap a la Independència”.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Membre de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans

Article publicat al diari ASABADELL+ el dilluns 14 de juny del 2010

La ILP per la independència

Un referèndum molt utòpic

El Parlament ha iniciat la tramitació d'una Iniciativa Popular (IP) per a la celebració d'un de referèndum per la independència de Catalunya. És un assumpte que ha aixecat expectació i controvèrsia, però que cal situar en els seus justos termes. Primer, es tracta d'un procés que s'ajusta de manera estricta al que estableix la Llei de Referèndums, aprovada fa tres mesos. Segon, aquesta llei estableix de manera inequívoca que, en darrer terme, és el govern de Madrid el que té el poder d'aprovar la convocatòria o, en cas contrari, de prohibir-la. Que ningú no es faci il·lusions ni imagini impossibles, doncs: la celebració efectiva d'aquesta consulta és una utopia.

Ara bé: que sigui utòpic arribar a celebrar un referèndum no implica que el procés sigui inútil. De cap manera. Tots els tràmits fins que la proposta arribi a Madrid i la negativa final a autoritzar-lo del govern de Zapatero (o de Rajoy, que no se sap qui manarà d'aquí a un any) tindran un elevat valor pedagògic. Quedarà clar que Catalunya pugna amb totes les eines legals al seu abast per decidir democràticament el seu futur. I també quedarà clar, davant de Catalunya, Europa i el món, que Espanya no accepta un elemental dret democràtic com és el de l'autodeterminació.

Des d'aquest punt de vista, la iniciativa, impulsada per militant de CDC Alfons López Tena i el diputat d'ERC Uriel Bertran, és interessant. I els suports que ha rebut són coherents. ERC l'havia de recolzar perquè és (en teoria) independentista. A Iniciativa no li interessa gaire el tema, però segons el seu programa està a favor del dret a l'autodeterminació. I CiU també hi ha votat favorablement perquè, sense ser independentista, té molts militants i votants sobiranistes i està a favor del dret a decidir. El PSC, per la seva banda, ha quedat alineat en el front del "no" amb el PP i amb Ciutadans.

El procés que s'obre a la IP sobre la independència és interessant, però cal anar amb compte: no és prioritari. El referèndum no es convocarà mai perquè Madrid no voldrà, i tot aquest afer no hauria de distreure els ciutadans d'altres assumptes en els quals Catalunya es juga el seu futur. En aquest moment, el més important és que en les eleccions de la tardor es decidirà si segueixen al govern José Montilla i el Tripartit, o si hi ha un canvi radical propiciat per CiU i Artur Mas. Aquesta és la disjuntiva real (no utòpica) i cal no perdre-la de vista.

Editorial de la Fundacció Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num. 190 de la FCO del diumenge 13 de juny del 2010

Raons ocultes

La principal causa de la desafecció és que la política no parla clar i s'explica fent uns revolts difícils d'entendre si no recorrem a interpretacions segones. I aquestes interpretacions segones, que d'altra banda són les que donen feina als comentaristes polítics, prenen la forma d'especulacions conspiratives incertes que afavoreixen la desconfiança sistemàtica cap als polítics i les seves declaracions. Vet aquí el cercle viciós del qual els partits sembla que no saben com sortir, si és que realment en volen escapar.

POSEM PER CAS LA PRESENTACIÓ de la iniciativa popular (IP) al Parlament de Catalunya per a la celebració d'un referèndum sobre la conveniència que aquesta institució iniciï els tràmits per fer efectiva la independència de Catalunya. La primera sorpresa és que hi hagi partits com el PSC, el PP i C's que no l'acceptin a tràmit. És veritablement incomprensible que, sent com diuen que són, partits democràtics, rebutgin la possibilitat establerta per una llei vigent per tal que, amb el suport d'un 3 per cent del cens, un grup de ciutadans puguin portar una iniciativa al Parlament. La que sigui. Davant d'aquesta incongruència, no és estrany que hi hagin de concórrer tota mena d'intèrprets oficials i oficiosos per tal d'esclarir com és que si la llei permet tenir iniciatives legislatives, hi pot haver partits que pretenen bloquejar-les abans de començar. L'oposició d'aquests partits, i molt principalment del PSC, desmenteix aquella mena d'afirmacions pomposes que ens fan els seus dirigents en ocasions solemnes en el sentit que, per vies democràtiques, es pot parlar de tot.

LA SEGONA SORPRESA, PERÒ, JA NO ÉS per l'arrel antidemocràtica de la decisió obstructiva de PSC, PP i C's -les actituds antidemocràtiques fan curiosos companys de viatge-, sinó el fet que, en bona lògica política, són precisament aquests tres partits els que haurien d'estar més interessats en la celebració del referèndum i, si fos possible, a fer-lo com més aviat millor, no fos cas que l'independentisme seguís creixent. Efectivament, la senyora Sánchez Camacho -que el lector la recordarà si dic que és aquella dirigent que quan es posa davant del micro, en lloc de parlar amb naturalitat, fa proclames com si fos dalt del balcó del Palau de la Generalitat-, ja fa temps que repeteix que aquestes històries de la independència, de naturalesa identitària -ai ecs!-, no interessen a ningú. El cas és que si la independència de Catalunya és una cosa que no interessa als catalans -i en això el PP pensa igual que C's-, la manera més endreçada, democràticament parlant, de liquidar per molts anys aquests quatre independentistes tan pesats, seria fent el referèndum que, segons diu que pensen, els independentistes perdrien per golejada.

EL MATEIX PODEM DIR DEL PSC. Si el president Montilla veritablement diu allò que pensa, i pensa allò que diu, és a dir, que la immensa majoria dels catalans se senten espanyols i federalistes, doncs resulta que el referèndum li donaria una oportunitat extraordinària per demostrar la versemblança d'allò que pensa i diu. Encara més, si convingués, el PSC també podria impulsar un referèndum per saber si els catalans som federalistes i per tal que el Parlament iniciés els tràmits per fer els pertinents canvis a la Constitució espanyola. Llavors ja tindríem l'evidència absoluta que, efectivament, els catalans frisem per tenir un Estat federal, tal com es pot comprovar a totes les converses de cafeteria i de sobretaula familiar. També en aquest cas, doncs, no s'entén que quan se'ls dóna en safata l'oportunitat de demostrar les seves conviccions, quan tenen l'oportunitat de ridiculitzar democràticament i arraconar per a una bona temporada aquesta colla d'insensats que volen fer dreceres cap al precipici de la desunió civil, s'oposin a tancar el debat amb un bon referèndum. ¿Per què no diuen la veritat i reconeixen que, en realitat, els fa por el possible resultat del referèndum i que, en el fons, no estan disposats a acceptar una possible decisió democràtica dels catalans a favor de la independència?

PER LA SEVA BANDA, QUE ERC, CIU I ICV hagin facilitat l'admissió a tràmit de la IP, certifica perfectament la seva coherència democràtica. Una altra cosa, però, és que la seva decisió tinguin coherència amb la seva pràctica política. I és que, d'entrada, aquests tres partits ja tenen majoria absoluta al Parlament i, per tant, en cas de ser partidaris d'un referèndum d'autodeterminació, ja s'hi haurien pogut anticipar. En segon lloc, per no vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo, encara caldrà veure quina és la decisió que pren el Parlament de Catalunya quan hi arribin les signatures preceptives. I, en aquest punt, ja hem vist que CiU, pressionat convenientment per la cantarella socialista i pepera d'una hipotètica però perillosíssima deriva radical dels convergents, ja ha començat a negar la conveniència del referèndum -advertint dels perills de frustració que comportarà- sense ni esperar que el gall cantés per primera vegada. De manera que en aquest cas -com en el d'ICV, a qui aquests debats incomoden profundament de tan cosmopolites com són- és més que possible que el suport que aquests dos partits han donat a la IP sigui realment a contracor. Sorprenentment, Oriol Pujol, independentista de cor però no de carnet, i que és qui ha advertit de la perillositat de generar falses expectatives amb el referèndum, no ha semblat gens preocupat per la frustració que genera no ser-ne d'independents, o per les falses expectatives creades a l'entorn d'un Estatut a punt de ser dinamitat. Però, sigui com sigui, seguim en el mateix cas: les decisions dels polítics mai no semblen ser allò que han dit que eren.

DE CASOS COM AQUEST, CADA SETMANA en tenim un cabàs. Darrerament, el més escandalós de tots, ha estat l'intent profundament antidemocràtic del govern de Catalunya, en connivència amb el principal partit de l'oposició, de posar en marxa tota mena d'estratègies dilatòries per tal que el Tribunal Constitucional no dicti sentència. Protestem pel vergonyós retard del Tribunal, però llavors es fa filibusterisme jurídic per tal d'estalviar-se el problema d'explicar als ciutadans, abans de les eleccions -i liquidat el nou Estatut i part del vell-, com pensen dibuixar un nou horitzó alhora plausible i ambiciós per a Catalunya. ¿Per què no parlen clar, i expliquen les veritables raons de les seves decisions? Alguns potser no hi estaríem d'acord, però si més no, ens els creuríem. Sí: la política té un enorme dèficit de veritat. Per això ens costa de creure-la. Per això convertim la incompetència en conspiració. La bona política hauria de preferir la incomoditat i el risc de dir la veritat, a la comoditat de les falsedats condescendents.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista. sociòleg i escriptor

Article publicat al diari AVUI el diumenge 13 de juny del 2010

TV3 es posa les piles ?

El missatge de fons d'"Adéu, Espanya?"

Han sorgit algunes veus no espanyolistes que desaproven diversos aspectes del documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès. Aspectes relatius a l'enfocament del tema, al seu tractament, a l'ús dels Playmobil, als episodis històrics que narra, als elements importants que no esmenta o al fet de no aprofundir en el grau d'autonomia de les nacions comparades -Catalunya, Escòcia, Quebec i Grenlàndia- per mostrar-ne les diferències. Però el cert és que es tracta d'un treball excel•lent contra el qual la discrepància només pot oposar-hi allò de "jo l'hauria fet d'una altra manera". Jo mateix, per exemple, potser hauria incidit en alguns aspectes que Genovès ha obviat, però el documental és seu i tota autoria mereix un respecte. Sobretot quan aquesta autoria obté un resultat de tanta qualitat com el que ens ocupa. Enhorabona, Dolors. Esplèndida, per cert, la fotografia de Mimmo Pizzigallo.

Però deixant de banda aquestes consideracions i centrant-nos en el contingut del documental, val a dir que la seva virtut principal es troba en la naturalització del tema que planteja. És a dir, en el fet d'abordar el dret a la independència de Catalunya amb la mateixa franquesa, normalitat i desinhibició amb què escocesos, quebequesos i grenlandesos aborden, respectivament, la seva secessió del Regne Unit, del Canadà i de Dinamarca. I és que la crispació malaltissa amb què Espanya viu aquesta qüestió n'impossibilita el diàleg. És la diferència que hi ha entre una democràcia inveterada, com la d'Anglaterra, Canadà i Dinamarca, i una democràcia adventícia, com la d'Espanya. La democràcia es pot institucionalitzar en quatre dies -com s'ha fet a Espanya-, però calen molts anys perquè els democratitzats la interioritzin. El sentit democràtic de la vida és una cultura, i tota cultura, per ser-ho, necessita arrels i les arrels necessiten temps. Per això, mentre els polítics britànics, canadencs i danesos -fins i tot els més conservadors- admeten el dret inalienable d'Escòcia, del Quebec o de Grenlàndia a la independència, els polítics espanyols -fins i tot els més progressistes- no accepten aquest dret. I Catalunya, malgrat la seva profunda cultura democràtica, és víctima d'aquest sentit totalitari de la vida tan espanyol. Per sort, amb una finesa i una elegància extraordinàries, el documental de Genovès posa en evidència tot això, per bé que allò que el fa encara més valuós i reeixit és el missatge subliminar que transmet. Un missatge que dinamita el galdós discurs de la por tot palesant la impossibilitat d'una repressió armada per part d'Espanya contra la independència de Catalunya en el context de la Unió Europea. Espanya està subordinada a les regles del joc que voluntàriament ha signat i cap d'elles no admet l'ús de les armes contra les urnes. Aquesta és la seva condemna i aquesta és la nostra força. Les seves cadenes són la nostra llibertat.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dijous 10 de Juny del 2010

Jordi Pujol, el noi del clot

Ara que faig vuitanta anys

Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.

En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.

Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.

Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què?

Perquè jo sóc com el noi del clot.

Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.

El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.

Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.

Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.

Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.

A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.

Aquesta seria la seva victòria.

Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.

Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.

I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.

Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.

Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

Jordi Pujol

President de la Generalitat entre 1980 i 2003

Article publicat al diari AVUI el dimecres 9 de juny del 2010

La consulta sobiranista a Sabadell

La participació a la Consulta puja fins el 13,87%

Fins aquest dimarts a la nit els voluntaris de la Plataforma per a l'Autodeterminació de Sabadell (PAS) han estat comptant els vots que s'han emès en la consulta per a la independència que diumenge passat va tenir lloc a la ciutat. D'aquesta manera, la participació absoluta és del 13,87%, és a dir, 24.061 persones es van apropar des de que es va endegar la votació anticipada a les urnes dels 173.426 que podien participar en aquest exercici democràtic.

Amb tot, el municipi s'ha convertit en la ciutat on han votat més persones a nivell absolut fins ara per a la independència del país. I es que els resultats amb el 100% escrutat demostren que ha guanyat àmpliament el 'sí' en el suport a crear una Nació Catalana, amb el 92,87% dels vots. La opció del 'no' ha obtingut 1.275 vots, un 5.30%, hi ha hagut 427 persones que han votat en (1.77%) i s'han comptabilitzat 36 vots nuls (0.15%).

Notícia publicada al diari digital ASABADELL.cat el dimecres 2 de juny de 2010

Quan de debò participar és el més important

Ens hi podríem referir tal com es fa en el cas d’una contesa electoral com qualsevol altra. Podríem parlar de qui ha guanyat, de qui ha perdut, i de les conseqüències dels resultats. Però no ho farem. Avui hem de parlar de participació, i de la voluntat de milers de sabadellencs i sabadellenques de fer sentir la seva veu, independentment de què hagin decidit de votar.

I és que, potser uns quants creuen que un 13,67 per cent de participació en la consulta popular que s’ha celebrat diumenge, no deixa de ser un percentatge baix, tenint en compte que hi tenien dret a votar els ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys empadronats al municipi. Ben cert és que no és una xifra per fer volar coloms, i que els promotors d’aquesta iniciativa haurien volgut que fos més elevada. Tot i així, no oblidem que la consulta s’ha realitzat en el marc d’una població de més de dos cents mil habitants i, per tant, amb sensibilitats molt diferents.

Cal recordar, d’altra banda, que aquest percentatge ja és més alt que el que va registrar la consulta endegada fa molt poques setmanes per l’Ajuntament de Barcelona per tal de conèixer com volien els seus habitants que fos la Diagonal. En aquesta ocasió, la inversió en la campanya va ser milionària i un equip important de personal municipal s’encarregà que tot es desenvolupés correctament.

Altres iniciatives, amb l’etiqueta de processos participatius, empreses per consistoris de diferents municipis de la comarca i del conjunt del territori català, han tingut percentatges que no arribaven al cinc per cent, i també en aquests casos, que no s’ha dubtat a qualificar de reeixits, el suport a nivell logístic i econòmic ha estat molt superior al que han tingut els de la Consulta per Sabadell.

En definitiva, si d’alguna cosa ens hem d’enorgullir és del fet que 24 mil persones han decidit, malgrat saber que aquesta contesa no era vinculant, traslladar la seva opinió sobre un tema, el procés del qual ha tirat endavant un grup de voluntaris. Perquè tots, uns i altres, han considerat que aquesta era una qüestió important per a Sabadell . I això sí que és bona prova de salut democràtica.

Marta Miró

Directora ASabadell i asabadell.cat

Article publicat al diari digital  ASABADELL.cat el dilluns 31 de maig de 2010

Entrevista a Manel Pagès i Panadès

El periodista sabadellenc Josep Gamell ha parlat recentment amb un dels membres fundadors de la nostra associació, en Manel Pagés i Panadès, entrevista que fou publicada al Diari de Sabadell el dijous dia 20 de maig de 2010 en l’espai LA GASETA DEL DIJOUS.

En la llarga conversa mantinguda, el periodista qualifica en Manel Pagès de “sabadellenc i catalanista de soca-rel, un roc de la terra absolutament típic, inconfusible, personalíssim, indestructible que porta les quatre barres i l’escut de Sabadell a la sang”.

Per començar en Manel Pagès, responent les preguntes del periodista, fa un recorregut vital per la seva biografia, des dels records de la seva infantesa, passant pels seus jocs de nen i les seves primeres passes per l'escola i pels estudis de música al Conservatori. També recorda la seva vinculació amb l'Escola Industrial de Sabadell, primer com alumne i mes tard com a professor de física i matemàtiques. Desprès fa esment dels seus anys a l'Escola Industrial de Terrassa com estudiant de Peritatge i més tard la seva entrada al mon del treball, primer a l'empresa ASEA-CES i al cap d'uns any com a responsable de la nova fàbrica de ABB Motors a Sant Quirze

Més endavant el periodista vol esbrinar la seva vinculació amb Unió Catalanista de Sabadell i Pagès li diu que “després d’un llarg període de reflexió, un grup de sabadellencs, el 29 de maig del 2.008 vam constituir la Unió Catalanista de Sabadell. En aquesta reunió, també vam aprovar el document Manifest i Bases, amb el qual definíem el nostre moviment i que prefigura un nou catalanisme. Només ens guia l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final, la consecució d’un Estat propi que ens defensi com a Nació. La Unió Catalanista de Sabadell és un enunciat obert que vol donar resposta als reptes i les transformacions observades al llarg d’aquests darrers temps en la nostra societat. Per definició hi cap tothom, però això no implica haver de renunciar a les pròpies conviccions ni a les idees que hom pot tenir sobre la manera d’enfocar-ho i les lògiques implicacions polítiques que comporta. Som els catalans nacionalistes que per responsabilitat i patriotisme hi hem de donar contingut i força.”

El periodista li demana a l’entrevistat com veu el nacionalisme català al tombant del segle XXI i en Manel Pagès li comenta: “A Catalunya vivim un d’aquells rars moments en que la història avança d’una forma accelerada i els canvis són profunds i radicals. (...) Durant la transició ningú es va prendre seriosament la via independentista. En tot cas, era una opció minoritària sense cap mena de suport social. Doncs bé, en aquests moments l’opció independentista està agafant una força impensable fas ben poc i sotragueja el panorama polític català. Deixa en evidència els partits unionistes que són incapaços de donar-hi cap resposta mínimament coherent.”

A la pregunta de quins son concretament els objectius que la Unió Catalanista de Sabadell vol aconseguir i propagar, en Manel Pagès respon: “Determinar la història de Catalunya com a base de la nostra llegua. El català com a idioma oficial a Catalunya. El catalanisme com a motor social i polític. La Nació, la llibertat i la democràcia, fonaments ideològics i finalment l’Estat Català com a objectiu final i absolut”.

Si voleu llegir l’entrevista completa, podeu demanar-la a la nostra adreça de correu electrònic

unicatsabadell@gmail.com

i us serà enviada tot seguit en format PDF.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell