La clau de la independència radica en l’Estatut
El Tribunal Constitucional, després de quatre anys d’estudiar la forma de destruir, anihilar o anul·lar l’Estatut aprovat pel nostre Parlament i en referèndum pels catalans, finalment ha dictat la sentència de mort. La Generalitat, el Parlament, els partits i els catalans, hauríem d’ignorar i fer cas omís d’aquesta arbitrarietat. No l’hem d’acatar, no l’hem d’acceptar, ni l’hem de complir. La nostra desobediència ha d’arribar tan de lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.
La resistència a les imposicions espanyoles, només serà possible si els catalans estem units en la defensa dels nostres interessos. Seria un greu error, que el moviment catalanista es fracturés entre els que defensen l’Estatut i els que el rebutgen per inservible. Com més autonomia, poder polític i econòmic aconseguim, més possibilitats tindrem d’aconseguir la independència. Lluitar per un autogovern més fort, no està renyit amb la lluita per a la independència, ans al contrari, les dues es complementen i s’enforteixen. Cal saber aprofitar l’autonomia, per avançar cap a la plena sobirania.
Fan una mala feina, aquells que en nom de la independència, boicotegen les manifestacions a favor de l’Estatut. Aquests forassenyats es situen objectivament, en el mateix bàndol de l’anticatalanisme visceral, que lidera el PP. Aquestes accions que trenquen la unitat, per molta xerrameca radical que exhibeixen, a part de l’afany de protagonisme, només serveixen per donar ales a la quinta columna unionista. Anem doncs a la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del TC i per la independència.
Visca Catalunya lliure !!!.
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell
Tot seguit afegim uns articles apareguts aquestes darreres hores als diaris i publicacions digitals del nostre país, on es descriuen tant l’abast de les retallades que de moment es coneixen de l’Estatutet, com els punts de vista que diferents analistes polítics han escrit sobre l’agressió soferta per la nació catalana amb aquesta sentència.
Una Sentència que no ens deixa anar endavant
Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren una quinzena d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà.
Concretament, parlant de temes sensibles, es declara inconstitucional que el català sigui llengua d'ús preferent a les Administracions Públiques catalanes. I es diu que s'interpreten els drets lingüístics dels consumidors i usuaris, i en l'àmbit de l'ensenyament, i el català com a llengua vehicular. És declara inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan amb el qual es buscava apropar l'Administració de Justícia a la societat catalana, que la percep tant distant. També en el terreny institucional s'anul.la l'exclusivitat del Síndic de Greuges per controlar l'Administració catalana, i es declara inconstitucional la tècnica del dictamen vinculant en mans del Consell de Garanties Estatutàries.
En quant a les competències....va malament!. L'Estatut pretenia superar un dels greus problemes de l'actual sistema autonòmic, que consisteix en que l'Estat es menja molt sovint l'espai legislatiu del Parlament perquè fa lleis estatals bàsiques molt detallades, o fins i tot fa normes reglamentaries i actes d'execució amb caràcter bàsic. L'Estatut pretenia un retorn a les lleis estatals bàsiques principials i genèriques, de mínim comú denominador, que permetessin un veritable desenvolupament legislatiu autonòmic. Això ha estat expressament declarat inconstitucional a l'article 111 EAC, i es vinculen a determinada interpretació els articles que es refereixen a les competències executives i exclusives de la Generalitat.
En finançament han tocat dos dels punts cabdals per Catalunya. D'una banda la sentència declara inconstitucional que la nostra solidaritat es pugui limitar a que els territoris que la rebin facin un "esforç fiscal similar". I, a més, es sotmet a interpretació l'article 206.5 EAC, on es preveu que l'aplicació de mecanismes d'anivellament no ha d'alterar en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellament. Aquests eren dos dels punts importants per evitar el que col.loquialment s'ha anomenat "l'espoli fiscal".
També s'ha declarat inconstitucional que la Generalitat pogués, eventualment, legislar creant tributs locals, en el marc de la Constitució i d'acord amb la normativa de l'Estat. Les vegueries s'interpreten.
També s'interpreten, ves a saber com. els drets històrics, les consultes populars, el dret civil, la comissió bilateral Generalitat-Estat i la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals, les competències en immigració, la convocatòria de referèndum de modificació de l'Estatut, les inversions de l'Estat en infraestructures a Catalunya, i la cessió de tributs.
I per últim, m'en oblidava, considera la sentència que la part del preàmbul on diu que el Parlament diu que som una nació, cal tenir en compte que no tè eficàcia jurídica interpretativa. Bé, els sentiments costen d'interpretar, però aquesta és una veritat com una roca: Catalunya és nació per convicció. Es pot interpretar o no. La realitat és molt tossuda.
Dolors Feliu
Llicenciada en dret i professora de dret constitucional de l'UPF
Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat el dimecres 30 de juny del 2010
L’hora de les reinterpretacions
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya era una formalitat. En realitat, es tractava de saber si ses senyories el retallarien pel camal o per la màniga. Ha estat pel camal. Enhorabona. Ara ja ho sap tothom i no és profecia ni prevenció. Els qui de manera ingènua o amb mala fe esperaven la ferida per posar-se la bena, ja en podem comprar trenta quilos i embolicar-s’hi com una mòmia.El Constitucional ha interpretat. I la interpretació ha estat la que es temia. Pam amunt, pam avall. Posta la sentència, ara arriba el moment de la veritat. I aquest moment correspon a les institucions, als partits i a la societat catalana. Com reclama sovint l’expresident Jordi Pujol, sobretot, cal no fer el ridícul. La sentència del Constitucional és una agressió nacional. I s’ha de respondre amb decisió, contundència, serenitat i unitat. Tanta unitat com sigui possible i fins on sigui possible. En un país com el nostre, això és demanar el cel. Potser sí, però cal fer-ho quan des de Madrid ens han rebutjat el purgatori.
En l’incert camí que ara s’enceta, sobretot cal desconfiar de les reinterpretacions. Ahir n’hi havia per a tots els gustos. El president de la Generalitat, per exemple, va proclamar que “el Partit Popular no ha aconseguit el seu objectiu polític”. Encara sort. Al final, a parer del president, tot és el resultat d’una conxorxa entre reaccionaris que ha donat com a resultat “limitacions que caldrà superar”. L’Estatut, doncs, per a José Montilla, “és viu”. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, va afirmar, amb un somriure d’orella a orella, que la sentència dóna la raó a aquells que el consideren “constitucional” i que “el gran perdedor” ha estat el Partit Popular. Soraya Sáez de Santamaría, per contra, afirmava que el Tribunal ha confirmat “els nostres dubtes d’inconstitucionalitat, que afectaven més de 50 articles”. I Joan Puigcercós, finalment, titllava la sentència d’“estocada fatal”. La primera prova, doncs, ha arribat. Cal rebutjar les reinterpretacions interessades, que brotaran com bolets. Cadascú té l’obligació de formar el seu propi criteri amb el text de la retallada davant els nassos. Com a pas previ per arribar a conclusions i estratègies col•lectives que puguin obrir nous camins. Sense homologació constitucional, no cal dir-ho.
Vicent Sanchis
Periodista i escriptor
Article publicat al Butlletí num. 203 de la FCO del dimecres 30 de juny del 2010
Catalunya ha de dir prou
Després de quatre anys d'intriga, el Tribunal Constitucional ha resolt fallar contra la voluntat del poble. Enrere queden els tímids avenços que l'Estatut aprovat l'any 2006 aconseguia per la llengua, la fiscalitat, les infraestructures o el reconeixement de la nació. Fa mesos, i davant la perspectiva que el TC acabés dictant una sentència com la que ara es dóna a conèixer, la premsa catalana va publicar un editorial conjunt on reclamava respecte a la dignitat de Catalunya. Com la resta de manifestacions que de manera exemplarment democràtica Catalunya planteja, aquesta petició ha estat ignorada.No podem seguir tapant-nos les orelles i tancant els ulls i la boca: és hora de dir prou. És hora d'avançar de manera efectiva cap a un futur on Catalunya sigui respectada com la nació que és. Ara mateix, la millor resposta que pot donar Catalunya és mostrar-se unida. Les institucions catalanes, la societat civil i la ciutadania han de mostrar el rebuig unànime a una sentència que estableix el topall fins on pot arribar Catalunya, a nivell d'autogovern, dins de l'Estat espanyol. Un límit que més del 60% dels catalans ja consideren del tot insuficient. És per aquest motiu que cal traçar un full de ruta que eviti el nostre estancament com a país:
1. MANIFESTACIÓ DE REBUIG A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Catalunya no pot restar impassible davant del que representa la fi del desenvolupament autonòmic de l'Estat espanyol. El país ha de sortir al carrer a mostrar el seu rebuig davant d'una sentència que converteix l'Estatut en paper mullat. Una decisió d'una dotzena de magistrats que ensorra la decisió que milions de catalans van prendre exercint el dret a vot en el referèndum sobre l'Estatut del 18 de juny de 2006. La Generalitat, tots els partits de tradició catalanista, els sindicats, la patronal, l'associacionisme del país, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de manifestar-se de forma massiva per defensar la dignitat del país.
2. SOM I SEREM UNA NACIÓ
El Tribunal Constitucional deixa clar en successives vegades de la sentència que “l'única nació és l'Espanyola, que és indissoluble'. Catalunya és una nació per raons històriques però, sobretot, per raons democràtiques. Democràticament, l'únic fonament de la sobirania nacional ha de ser la voluntat dels ciutadans i ciutadanes constituïts voluntàriament en poble, en nació. El poble català va expressar la seva voluntat de ser nació en referèndum, i no hi ha tribunal enlloc del món legitimat per abolir aquesta decisió. Que 30 anys més tard dels pactes constitucionals, Espanya segueixi sense reconèixer legalment que Catalunya és una nació és una flagrant falta de respecte. Però el que encara és més greu és que es posi en joc la supervivència i l'estatus de la nostra llengua comuna, el català. La sentència del TC deixa sense efecte l'article 6.1 “El català és la llengua pròpia de Catalunya” i ja no serà preferent en l'Administració i en els mitjans de comunicació públics. I per acabar-ho d'adobar, rebutja la consideració de la senyera o Els Segadors com a símbols nacionals. En resum, una intolerable passa enrere en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.
3. CATALUNYA NO ENCAIXA DINS DEL MARC CONSTITUCIONAL ESPANYOL
Amb la sentència del TC, Espanya dóna per tancada la possibilitat de l'Estat Federal. Madrid acaba de mostrar quin és el seu límit de concessió d'autogovern per Catalunya. Ara els catalans i les catalanes han de decidir si es conformen amb el que Espanya permet o si volen més poder polític i econòmic pel país. I l'única possibilitat que té Catalunya per assolir més benestar és amb l'assumpció de més competències econòmiques i polítiques, i això significa avançar cap a la plena sobirania. El que és clar és que la gran majoria de catalans volen deixar enrere l'etapa autonòmica, i el punt de trobada entre federalistes, nacionalistes i independentistes és la constitució de Catalunya com Estat.
4. CAL ACABAR AMB L'ESPOLI FISCAL I EL DÈFICIT EN INFRAESTRUCTURES
L'espoli fiscal ha d'acabar per tal que els catalans i les catalanes puguin gaudir d'una economia pròspera i d'una societat del benestar més forta, més necessària que mai en temps de crisi econòmica. El TC anul•la els tímids avenços que l'Estatut feia en aquest sentit, i per tant queda clar que Espanya no permetrà mai que Catalunya gaudeixi d'una fiscalitat justa. Cal que el Govern enfronti això mitjançant mesures contundents, que poden anar des del tancament de caixes fins una demanda oberta del concert econòmic basconavarrès. A més a més, les infraestructures catalanes com els ports o els aeroports segueixen en mans d'un govern, l'espanyol, que mai no hi ha demostrat el més mínim interès. Unes infraestructures totalment necessàries per l'avenç econòmic del país.
5. UNITAT PER DECIDIR
Trencat per part de Madrid el respecte institucional, la Generalitat de Catalunya ha de ser fidel a la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. Sense renunciar a res, recollint allò que van votar els catalans, també l'Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre de 2005. El govern actual i el que hi haurà després de les eleccions de la tardor hauran de provar totes les fórmules possibles perquè Catalunya sigui respectada, i això només s'aconseguirà amb la unitat política. Les possibles respostes en defensa de la dignitat de Catalunya són múltiples i totes requereixen de valentia: unitat d'acció dels diputats catalans al Congrés dels Diputats, un govern de concentració nacional, o una consulta per saber què en pensa la ciutadania de la retallada del TC i cap on vol que es dirigeixi Catalunya en el futur. Només una Catalunya que sigui visualitzada com a forta, és a dir unida, serà respectada. El nou horitzó ja no és un nou Estatut, el nou horitzó es basa en el dret de decidir. Ara és l'hora que els catalans votem sense pors i sense límits imposats des de Madrid quin futur volem pel nostre país.
Editorial del diari digital crònica.cat
Publicada el dimecres 28 de juny del 2010.
Un gran trastorn polític
El país viu moments delicadíssims. Hi ha la crisi econòmica que nega treball a més de 600.000 catalans, els casos Millet i Pretòria que empastifen una part important de la política catalana, i un corrent independentista que s'obre forat en l'opinió pública i que ja no és residual. Ara ha caigut la sentència del Tribunal Constitucional, que declara inconstitucionals 14 articles de l'Estatut, n'interpreta 27 i rebutja el recurs interposat pel Partit Popular contra 84 articles més. És recomanable conèixer tot el text de la sentència per valorar-la adequadament i veure fins a quin punt s'han eliminat o desfigurat punts bàsics de l'Estatut, que havia recorregut tots els passos previstos per a qualsevol llei orgànica.
El fet que un text aprovat pels Parlaments de Catalunya i d'Espanya i votat afirmativament en referèndum pels ciutadans de Catalunya pugui ser malmès per un Tribunal que, ell mateix, no complia els requisits reglamentaris de la seva pròpia composició és si més no contradictori. Sorprèn també que hagin calgut quatre anys per dictar una sentència que es podia pronunciar en uns mesos. Per què s'ha deixat podrir el cas, després de set propostes de resolució? Potser per problemes interns del mateix Tribunal, filies i fòbies dels magistrats, i sobretot per pressions polítiques dels dos grans partits polítics de l'Estat. El dany causat ha estat molt gran.
El president Montilla ha dit solemnement que el Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat i ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història política i jurídica al llarg d'aquests anys. El president i la resta de forces polítiques catalanes acaten la sentència però no la comparteixen ni renuncien al fet que l'Estatut sigui plenament constitucional. El president del Parlament, Ernest Benach, ha dit que estem davant d'una crisi d'Estat i Josep Antoni Duran i Lleida ha afegit que el problema el té també Espanya en no acceptar aspectes essencials del text estatutari català.
Llevat del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans, la resta de formacions polítiques han rebut la sentència amb indignació, que es concretarà en una manifestació per rebutjar-la, a més d'un ple extraordinari del Parlament de Catalunya, que és on es va aprovar per majoria l'Estatut ara escapçat.
Com diu el president Montilla, s'ha de procedir amb serenitat i intel·ligència per tal de fer-nos respectar. Vull recordar, encara que les circumstàncies eren molt diferents, les paraules de Francesc Cambó, pronunciades l'octubre de 1934 en ser suspès l'Estatut de 1932 com a conseqüència de la proclamació de Lluís Companys declarant l'Estat Català. Passarà aquest Parlament, deia Cambó, desapareixeran tots els partits aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà.
En el fons d'aquest enrenou polític, que és un canvi de rasant de la Constitució de 1978, hi ha la idea que Catalunya no cap en els paràmetres d'aquella carta magna que ha comportat el període més llarg de llibertat, convivència, pau social i progrés de la història dels últims segles. Aquesta complicitat entre Catalunya i Espanya ha resultat fortament perjudicada com a conseqüència de la sentència dictada per un Tribunal que ha retallat un pacte polític que manifesta la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. El que no accepta el Tribunal Constitucional és que puguin conviure formes plurals de pertinença a Espanya. Algú va escriure que el que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d'Espanya en la qual tots es trobin còmodes.
La situació no és nova. El general Prim deia a les Corts espanyoles l'any 1851 que “si els catalans són espanyols, retorneu-los les garanties que els heu pres, garanties que són seves i que tenen tot el dret d'utilitzar”.
La crisi de 1917 tingué Catalunya al punt de mira, i el mateix passà amb l'Estatut de 1932, que s'aprovà només després del frustrat cop d'Estat del general Sanjurjo l'agost d'aquell any. El catalanisme polític ha condicionat la política espanyola des dels temps de la Renaixença fins avui. La mateixa Constitució de 1978 és en bona part el fruit de les aspiracions catalanes.
També és cert que Catalunya ha rebut tots els cops cada vegada que ha pretès que s'accepti la seva singularitat, la seva personalitat jurídica pròpia, el seu sentiment com a nació. Ha ressorgit sempre des del pactisme i administrant la complexitat com ha pogut.
S'haurà de conèixer el text de la sentència i actuar amb intel·ligència. Una manifestació no resol el litigi entre dues legitimitats. L'Estatut ha estat escapçat i les forces polítiques majoritàries a Catalunya no hi estan d'acord. El que és més difícil és aconseguir la unitat per fer front al cop de destral del Tribunal Constitucional. Una unitat que no es troba ni tan sols en el govern tripartit, on hi ha tres sortides a la crisi.
La del PSC és no renunciar al contingut de l'Estatut tot acatant la sentència. La d'ERC és treballar sense parar fins a arribar a la independència de Catalunya. La d'ICV és, simplement, no acatar la sentència. CiU no és partidària de cap trencadissa i vol recuperar el text. El PP, naturalment, està satisfet, així com també Ciutadans. El que pot fallar és precisament la unitat de les forces polítiques catalanes quan queden tres mesos per a les eleccions autonòmiques.
Lluis Foix
Periodista i escriptor.
Article publicat al diari Avui el dimecres 30 de juny del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada