Catalunya com Navarra i Euskadi

Concert econòmic vs. Independència?

D’ençà la tramitació del nou Estatut, amb les retallades posteriors que aquest projecte va patir a Madrid i després de veure com l’Estat espanyol continua tenint una actitud hostil envers el nostre poble trenta anys després del restabliment de la democràcia, els catalans hem entrat en una fase de greu desorientació. Per una banda els federalistes comencen a adonar-se que més enllà de l’Ebre no hi ha interlocutors que pensin com ells, però tampoc saben cap a on cal anar. Conllevancia fins a l’esgotament final? Uf, quina mandra! Davant de l’entelèquia federal, cada cop hi ha més sobiranistes / independentistes si hem de fer cas de les darreres enquestes publicades, però més enllà de convocar referèndums no vinculants ningú té el desllorigador de què fer a partir d’ara, de quin és el full de ruta per assolir aquesta tan desitjada independència.

Davant d’aquest panorama, l’Artur Mas ja ha dit que si ell governa a la propera legislatura no impulsarà un referèndum d’autodeterminació perquè no veu el país prou madur, però que en canvi lluitarà per aconseguir el concert econòmic en els propers quatre anys a partir d’una consulta ciutadana. Davant d’això, els maximalistes del tot o res han corregut a criticar la seva proposta per poc ambiciosa i per no deixar de ser un exemple més del peixalcovisme. Ja n’estem tips d’Espanya!, diuen, com si la victòria en un referèndum sobre la independència ja estigués al sac. Coi, jo també n’estic tip, però crec que tots hem d’anar amb peus de plom, donada la nostra història, especialment en uns moments en què la moral col•lectiva dels catalans està prou tocada després del debat estatutari. I si perdéssim el referèndum, aleshores què? Mireu al Quebec, per exemple, que no s’han atrevit a convocar cap altre referèndum d’independència després de perdre l’últim que van fer fa ja 15 anys, i això que allà pertanyen a un Estat molt més democràtic que no pas el nostre que no els prohibeix realitzar la consulta com succeeix aquí. Com diu el tòpic, els referèndums s’han de fer per guanyar-los.

En tot cas, entenc que el concert econòmic pot ser un pas previ a la independència, i no una alternativa, ja que el dia que els catalans gestionem tots els nostres recursos amb total normalitat haurem fet un pas importantíssim a l’hora de demostrar als sectors més reticents del nostre país que la independència és viable des del punt de vista econòmic. Però a més, i potser més important, fent primer un referèndum sobre el concert econòmic estarem fent un pas importantíssim en la nostra lluita cap a la llibertat, ja que serà el primer referèndum que el nostre poble votarà sobre el seu propi destí, sense ribots ni tuteles de Madrid.

No només serà un magnífic exercici per greixar la maquinària de la futura consulta sobre la independència sinó que els ciutadans per fi entendrem que un futur lliure és possible, la qual cosa aplanarà el camí de cara al futur referèndum d’autodeterminació. I de retruc, la consulta sobre el concert econòmic també tindrà la virtud d’evidenciar les contradiccions dels partits polítics respecte aquest tema. Per exemple, el PSC se situarà al costat de la dreta espanyolista en contra del concert, tal i com ja va fer durant les negociacions de l’Estatut de Sau i del de Miravet?

Toni Casas

Enginyer

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 23 de juny del 2010

Arguments sobre el concert econòmic

"Un cínic és un home que coneix el preu de tot i no dóna valor a res"

(Oscar Wilde)

La proposta d'Artur Mas d'avançar la propera legislatura cap al concert econòmic no ha trigat a trobar respostes espanyoles, totes desqualificadores. L'argument elemental que no hi ha cap motiu essencial pel qual Navarra i Euskadi puguin tenir el concert econòmic (defensat fins pel PP) i Catalunya no, no fa forat. La diferència és òbvia. Per als espanyols, el fet que el concerts navarrès i basc siguin a la Constitució i el català no és un argument "essencial"; però per als catalans, que no creiem en els textos sagrats, aquest argument no val ni cinc cèntims d'euro.

Ahir, l'ex director de l'Abc José Antonio Zarzalejos, home de la dreta civilitzada i espanyolista com tots els espanyols, es treia la màscara i explicava els veritables motius. Vegem-los: "Però la sostenibilitat del concert basc i del conveni navarrès no se basa només en aspectes jurídics o polítics, sinó en el seu impacte real en el conjunt dels comptes públics de l'Estat. El sistema concertat és possible perquè el País Basc i Navarra no representen ni la meitat del que és Catalunya en el conjunt del Estat, per demografia, territori o PIB. Si s'apliqués a Catalunya, l'Estat en la seva actual conformació no podria suportar-ho des del punt de vista financer".

S'agraeix la sinceritat. Ja era hora. No es tracta de grans principis, ni d'arguments d'equitat ni justícia. Es tracta, simplement, que Catalunya ha de seguir pagant per les autovies espanyoles, alhora que rep insults i acusacions d'insolidaritat. El senyor Zarzalejos és un perfecte cínic, en el sentit exacte que Oscar Wilde li donava a l'adjectiu.

Francesc Puigpelat i Valls.

Escriptor i periodista.

Article publicat al Butlletí num. 199 de la FCO el divendres 25 de juny del 2010.