Les preguntes que no feia mai el tripartit

L’enquesta del CEO i el president Mas

Comparació 2011 - 2012

Diuen que el president Artur Mas és un sobiranista pragmàtic. Això vol dir, entenc jo, que abans d’emprendre cap procés inequívocament sobiranista farà tots els càlculs possibles i analitzarà totes les derivades i conseqüències. Dit d’una altra manera: no durà mai Catalunya a un veritable conflicte de legitimitats si no té suficients garanties d’èxit i si hi ha algun risc que aquest procés es converteixi en un efecte boomerang que deixi el país estabornit. En contraposició a aquesta actitud, per entendre’ns, hi ha els que es tirarien a la piscina demà mateix, al marge de la quantitat d’aigua que s’hi trobin i de la gent que s’hi tiri també.

Per aquesta raó, em consta que el president Mas para especial atenció als baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). El darrer, com sap tothom, diu que un 51 per cent dels catalans votaria afirmativament en una consulta independentista. Per primera vegada hi ha una majoria absoluta de la població que respon en aquest sentit, i la progressió és ascendent (set punts més en relació al baròmetre anterior). L’estudi també diu que més del 75 per cent dels catalans aposten perquè la Generalitat recapti tots els impostos a Catalunya, i ja sabem que un dels grans arguments del president Mas per impulsar el pacte fiscal és el gran consens que genera aqueta opció. El pacte fiscal és una proposta que uneix els catalans; al pas que anem, la sobirania del país també va encaminada a ser una proposta que uneix els catalans.

És evident que el president Mas, amb aquestes dades, no es tirarà de cap a la independència; però sí que disposarà d’arguments quantitatius i objectivables, que són els que més li agraden, per defensar la legitimitat d’una operació com aquesta. Un 51 per cent, tenint en compte el marge d’error, potser és encara una xifra insegura o arriscada, però és una bona base de sortida que desfà molts tòpics i ensorra moltes mentides interessades. I és, sobretot, una prova de la maduresa democràtica del moviment sobiranista, en contraposició a la falta crònica d’arguments dels sectors unionistes. I, com a sobiranista pragmàtic, al president Mas li agraden molt els arguments i avorreix enormement les consignes patrioteres i el discurs de la por.

Per cert, que crida l’atenció que, essent la qüestió sobiranista un dels afers centrals de la política catalana, no fos objecte de cap pregunta dels estudis del CEO durant els anteriors governs. Quan Gabriel Colomé, actual regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, n’era el director, mai no es va fer cap pregunta en aquest sentit. Suposo que alguns no fan mai les preguntes de les quals en temen les respostes. O potser és que alguns es pensen que, a falta de preguntes sobre una qüestió, aquesta qüestió desapareix del mapa. És allò de l’estratègia de l’estruç. Per això cal felicitar-se pel sentit comú exhibit pel director actual, Jordi Argelaguet, i la seva nul·la voluntat censora.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 29 de juny del 2012-06-29

Ja som majoria !!!

Independentisme: esport o deure?

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

Quim Torra

Advocat, editor i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 28 de juny del 2012

El bilingüisme del PP

Un nou atac als fonaments

Volíem escriure un editorial sobre els canvis polítics i institucionals, i fins i tot constitucionals –i també de valors i d’actituds–, que caldrà que alguns països facin per salvar l’euro i per superar la crisi europea. En la línia del que ja va ser el nostre editorial del 30 de maig, «La crisi europea (és a dir, la nostra crisi)».

Però tot escrivint-lo ha arribat una notícia que ens ha fet canviar d’idea. Una notícia sobre l’última sentència del Tribunal Suprem que representa una nova reculada per a l’ús de la llengua catalana a l’ensenyament. Una nova sentència per al progressiu aigualiment de la immersió lingüística.

La immersió lingüística –és a dir, que el català sigui la llengua vehicular a l’escola– no és un caprici de nacionalistes radicals. És una necessitat si es vol que el català no vagi quedant progressivament arraconat i residual. I que més endavant desaparegui.

Perquè cal tenir present quina és la situació del català en una societat amb una molt forta immigració durant tot el segle XX, però sobretot molt i molt incrementada des de fa dotze o tretze anys. Una societat molt diversa, la gran majoria de la qual és d’origen cultural o lingüístic diferent del nostre. Amb un domini molt acusat del castellà als mitjans audiovisuals. I amb la força que el fet de ser llengua de l’Estat, i de gran part de la mateixa immigració (i d’una gran projecció mundial) li dóna. Tot això fa precària la situació del català. Que tot i això s’ha defensat prou bé després de segles d’arraconament, d’ús molt obstaculitzat i sovint de persecució declarada.

S’ha defensat prou bé. És més, els estudiosos d’aquests temes (lingüistes, pedagogs, sociòlegs i també polítics) queden sorpresos de la capacitat de resistència de la nostra llengua. Una resistència acompanyada de qualitat. De qualitat literària, i acadèmica, que també la fa apta per a la ciència i per a l’expressió de conceptes més moderns i renovadors. Els estudiosos de la llengua n’estan admirats. Valoren molt la força de la nostra llengua i de la nostra cultura. Però consideren que estan en perill si no se les defensa bé i a fons. I si Catalunya no troba la manera de contenir l’atac de vegades descarat, però sovint subtil contra el català. I si no aconsegueix que pel fet de ser llengua pròpia de Catalunya (convivència) es prenguin mesures que li permetin superar l’handicap de la demografia i de la globalització de la comunicació.

I una d’aquestes mesures –una de les més importants, de fet la més important– és la immersió lingüística a l’escola. Que s’aplica a Catalunya des de mitjan anys vuitanta, és a dir, des de fa més de vint-i-cinc anys, sense que se n’hagi ressentit el castellà com a llengua, ni el coneixement del castellà per part de tota la població, ni la convivència en el conjunt de la població catalana. Ni amb protestes significatives en contra.

I és que el règim d’immersió lingüística a l’escola en la idea del mateix govern català i en general de tots els sectors polítics i socials de Catalunya havia de ser molt respectuós amb el castellà –i la cultura d’expressió castellana– i havia d’assegurar que tots els alumnes tindrien un bon coneixement del català i del castellà. I així ha estat. Durant més de vint-i-cinc anys això ha funcionat així, sense problemes. Fins i tot va ser validat per una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. I de les mateixes avaluacions que fa l’Estat es desprèn que el coneixement del castellà entre l’alumnat català no és inferior al de la resta de l’Estat.

Per tant, no hi ha motiu perquè ara hi hagi una nova ofensiva contra el català en general, i contra la immersió, llevat que tot el procés de l’Estatut i especialment la sentència del TC hagi donat nova empenta al propòsit de sempre d’anar arraconant el català. I d’anar fent realitat allò que ja comentàvem a l’editorial de 22 de juny de 2011: «Todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Si això és important per a ells, més ho és per a Catalunya. Perquè el català és un fet bàsic de la nostra existència com a poble. Com ho és per a tots els pobles. Quants escriptors francesos no han dit: «La France, c’est la langue». I la cultura i el sentiment lligat al francès. O com Wittgenstein, que com fa poc ens recordava el professor Jordi Llovet en el seu llibre Adéu a la Universitat, deia: «El meu món ve determinat per la meva llengua». O com ahir mateix ens recordava l’escriptora Herta Müller, Premi Nobel de Literatura l’any 2009, a Barcelona, al CCCB parlant-nos de «la llengua com a pàtria». I de testimonis castellans en el mateix sentit se’n podria fer una tirallonga inacabable. I tots tenen molta raó. Per què en canvi ens la neguen a nosaltres? Si el castellà, com a llengua, no pateix ni en el seu coneixement ni en el seu ús ni en la seva qualitat habitual o acadèmica?

En canvi, dificultar el coneixement general del català sí que és perillós per a la nostra llengua. Ateses les circumstàncies en què ha de viure, i que ja hem descrit, no facilitar-ne el coneixement a tots els infants i joves de Catalunya és anar-lo residualitzant. És condemnar-lo.

Hi ha un debat encès ara a Catalunya sobre si l’única sortida no només per a la seva supervivència com a poble sinó també per al seu progrés en tots els ordres –també l’econòmic i també per mantenir l’estat del benestar que hem assolit i que és bàsic per raons de justícia, però també de cohesió, convivència, integració i bon funcionament de l’ascensor social– és la independència.

El que és segur és que l’ofec econòmic i financer –com hem dit, de grans repercussions socials–, la política d’afebliment de la llengua i la cultura i el fet de dificultar la integració del conjunt de la població catalana condemnen Catalunya a la residualització, com diuen a Madrid amb allò de «dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

I que contra això cal reaccionar amb tota l’energia. Pels camins que sigui i per difícil que sigui. Tot menys que ens converteixin en quelcom d’irrisori i insignificant

Jordi Pujol

126è President de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí num.303 del CEJP del dimecres 27 de juny del 2012

L’aragonès oriental

La Franja. En picat contra el català

Per molt que diguin que hi ha diferents Partits Populars, el PP espanyol és el mateix pertot. Pertot on governa aquesta sinistra organització s'aplica amb entusiasme al vell projecte d'arraconar el català (i altres llengües), a fi de deixar-lo en les millors condicions per a completar el vell somni d'una Espanya uniforme, neta d'una diversitat per la qual senten una aversió profunda, almenys els monolingües hispànics que governen el partit. Els altres estan al servei d'aquests i dels seus objectius. Les idees i discursos, sorgits de la mateixa factoria, i les estratègies són les mateixes, però, naturalment, s'adapten a cada realitat. On la llengua catalana és més feble l'envestida és més radical.

A la Franja de Ponent, on la llengua és realment feble i està amenaçada de residualitzar-se amb una generació, ara s'han llançat en picat contra el català amb l'estratègia més radical i desvergonyida: el secessionisme. Una estratègia que sempre han practicat també al País Valencià i han intentat a les Illes, tot i que allà no els ha funcionat i, en conseqüència, han de carregar tot el pes en altres fronts.

Clica damunt l'imatge per veure el mapa ampliat

El secessionisme es combina amb una altra estratègia que porta la marca inequívoca de la casa: un discurs camuflat de proteccionista de les modalitats lingüístiques que posa èmfasi en el fet que la suposada protecció es fa sense imposicions. L'objectiu és que els ingenus es beguin aquest pseudoliberalisme immaculat i no vegin la implacable imposició de la llengua espanyola pertot arreu.

Amb el secessionisme es tracta també de concentrar l'atenció sobre el nom i la identitat de la modalitat lingüística, i desviar-la de les qüestions relacionades amb el seu ús. La nova llei de “uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón” redueix aquesta suposada protecció i promoció al reconeixement teòric d'alguns drets individuals, com el dret d'adreçar-se en les modalitats a les autoritats, sense obligació d'aquestes de respondre-hi, o el dret de rebre'n ensenyament a l'escola de manera voluntària. És el que voldrien fer a les Illes Balears, al País Valencià i al mateix Principat, si ho poguessin fer. Convertir el català en un instrument voluntari per als individus, sense cap obligació per a ningú i amb la mínima o nul·la pressió social per a utilitzar-lo, mentre per a l'espanyol es mantenen les condicions contràries, promogudes d'ençà de temps immemorial. El camí, com dèiem, cap a l'extinció.

Qüestió greu —part fonamental del secessionisme— és la maniobra consistent a intentar desconnectar el català d'Aragó de la normativa comuna de la llengua, que és el mateix que separar-lo brutalment de la resta del català. Veurem con funcionarà, si arriba a funcionar, la projectada Acadèmia autonòmica “dos en uno”. Veurem si introduirà un conflicte a la valenciana o a la gallega. Però millor que no ho vegem, i que la solució del problema comenci per l'únic remei eficient: a les urnes fer fora del poder la sinistra organització.

Gabriel Bibiloni i Canyelles

Lingüista i professor de la UIB

El PP i el PSOE contra Catalunya

Vividors de la dependència

És molt il·lustrativa l’alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l’independentisme i la propera constitució d’un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

• 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: “La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d’Espanya passaria a ser un dels països més pobres d’Europa.”

• 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes.”

• 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: “La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya.”

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l’esperança que quatre incauts s’empassin l’ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d’un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l’amo l’obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel·lències sense adonar-se que tard o d’hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa “pobresa” de la llengua catalana: “És impossible ensenyar física nuclear en català”.

D’entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l’espoliació que pateix Catalunya per part d’Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L’espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n’hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d’Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d’ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho –“Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya”– cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d’Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d’Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure’s Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts19 de juny del 2012

Espanya no se’n sortirà

El lideratge fa l’opinió

L’enquesta publicada per LA VANGUARDIA aquest dilluns passat mostra ben a les clares, com assenyalava el titular de la informació, que el 80% dels catalans dóna suport a un “concert econòmic per Catalunya”. I potser encara es podria dir més, perquè tan sols un 15% hi està en contra, mentre el 5% restant es mou entre la indiferència i el desconeixement. És important que l’enquesta demani obertament pel “concert econòmic similar al del País Basc”, i no hagi caigut en la temptació d’usar l’ambigua expressió “pacte fiscal”, que ho admet tot. El nom no fa la cosa, peró si CiU manté el compromís electoral ferm d’exigir una hisenda pròpia i jo consorciada, amb la clau de la caixa a la seva mà, el suport popular l’obtindrà exactament per aquest objectiu, però no per a cap altra versió edulcorada d’acord.

Els ciutadans ja estem tips que se’ns passegin a base de fer jocs de paraules poc o molt enginyosos. Per citar l’últim intent, tots sabem que una intervenció forçada d’Europa ─i empesa pels Estats Units− és exactament això: una intervenció que afecta la sobirania i compromet el futur. I ja no ens deixem ensarronar pel bla, bla, bla del suposat “èxit” d’haver aconseguir a petició pròpia un gran crèdit a bon preu, com a mostra de solvència...

De manera que, tornat al nostre tema, bé sigui per rigor propi i compromís ferm a la paraula donada, bé sigui perquè se sap que estem escaldats que ens donin gat per llebre, el Govern d’Artur Mas té un marge estret de maniobra si vol que el país que va davant del Govern en ambició, també se situï darrere seu quan faci falta, en les estacions prèvies.

Ara bé, diguem-ho clar i net: si el suport al concert ha arribat a aquest extraordinari 80%, és gràcies al lideratge del mateix Governi, particularment al d’Artur Mas. Vull dir que aquests consensos no s’aconsegueixen per art d’encantament. Que els catalans teníem un tracte fiscal profundament injust, és conegut de fa dècades. I en temps recents, des de la publicació el 1985 de Narració d’una asfíxia premeditada de Ramón Trias Fargas. I ERC fa anys que hi insisteix. Per tant, la novetat no és la descoberta de l’asfíxia, sinó que un govern moderat hagi incorporat al seu programa electorat la voluntat de respirar a fons fiscalment parlant. I, es clar, hi ha ajudat que la depressió econòmica hagi portat l’asfíxia a l’extrem de l’ofec.

El Govern, doncs, té guanyada l’opinió pública. Tanmateix, no és clar que acabi tenint a favor el suport del segon i tercer partits parlamentaris, PSC i PP (el cas d’Unió és massa complicat per encaixar-lo en aquest breu comentari). Tot a causa de les seves dobles lleialtats i, per tant, de les seves dificultats per posar-se a favor dels interessos dels catalans, al contrari del que sí que fan els seus homòlegs al País Basc. Ni tampoc sembla que el Govern s’acabi de guanyar uns sectors econòmics ─cada vegada més reduïts, però− que són aquells que tenen les seves principals xarxes de protecció teixides a Madrid i que una hisenda catalana amb un govern estricte ─això que alguns qualifiquen d’ètica luterana− posarien en risc.

Però, molta atenció, perquè en el dilema d’haver d’escollir entre suport popular o cessió a la pressió d’aquests poders fàctics, tal com tenim de vigilant la consciència ciutadana, els segons tenen totes les de perdre. Dit d’una altra manera: si el Govern tingués la temptació de cedir davant dels segons, perdria el suport dels primer.

Tanmateix, no és menys interessant, en la mateixa enquesta, la resposta a les alternatives davant del fracàs de l’exigència d’una agència tributària pròpia. Aquí és visible una opinió pública dividida entre els que consideren que cal tirar pel dret (un 31%), els que opten per seguir negociant i buscar acords (56%) i els que creuen que caldria acceptar la derrota (9%). És obvi que la divisió d’opinions la creen les alternatives donades a la pregunta. Si es formulessin diferent, especialment a l’hora de donar com a creïble la insistència en la negociació fins a trobar un acord, els resultats variarien substancialment. A més, la pregunta s’ha hagut de respondre a l’aire, sense un lideratge del Govern que hagi expressat da manera clara quina alternativa seria la seva. I a excepció d’Esquerra Republicana, tampoc no sabem quines serien les alternatives que proposarien PSC, PP o ICV i tota la resta. De manera que, aquí, el ciutadà ha hagut de respondre sense un coixí polític clar, i d’aquí la desorientació.

Ja sé que hi ha sosté, fins i tot des de les regles del Govern, que no s’ha de tenir pla B, o que no s’ha de fer explícit. És una manera de garantir mans lliures per si cal pactar a la baixa, o per si, com diu la resposta de l’enquesta, “cal continuar i explorar altres possibilitats per intentar arribar a un acord”. Vaja, per si cal batre`s en retirada de manera dissimulada i ajornar sine die decisions que són urgents, quasi de vida o mort. De cap manera comparteixo aquest criteri. Precisament, explicar el pla B ─que en aquest cas implicaria el compromís de prendre decisions sobiranes més enllà de la llei− és el que dóna força negociadora quan no se’n té de parlamentària allà on s’han de tenir majories. I, sobretot, perquè compromet, és el que transmet confiança a la ciutadania i disposició a fer costat al Govern.

És el lideratge allò que fa opinió, i no a l’inrevés. I estic segur que el Govern ho té clar.

Salvador Cardús

Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 13 de juny del 2012

Perill... la Chacón ha tornat !

Un país decent

Ja és primavera al PSC. I com tothom sap que la primavera és el moment en què les feromones es deixen anar. Lliures i soltes. Potser per això ahir Carme Chacón, en la festa de la primavera del PSC, va proclamar: “Un país decent necessita saber la veritat del forat de Bankia, els comptes del Palau i el finançament de Convergència i Unió”. En primer lloc, l’aspirant frustrada a líder del PSOE hauria de començar a destriar. Si quan diu “el país” es refereix a Catalunya, no és igual Bankia que el Palau. Si parla d’Espanya, tampoc. Bankia és un afer del tot espanyol. El cas Palau és un assumpte català de soca-rel. Des de Catalunya saber què ha passat a Bankia és una curiositat necessària, perquè també els contribuents d’aquest país acabaran pagant la broma. Des d’Espanya espigolar el rostoll del Palau és una història menor. Cal, doncs, destriar bé els àmbits. I el concepte de país. Quan Carme Chacón diu “país” a Barcelona es refereix a Catalunya. Quan diu “país” fora de Catalunya parla d’Espanya. I no rebenta de contradicció. Uf!

Aclarits els termes, cal anar a pams. Carme Chacón vol saber què ha passat al Palau. Ella i qualsevol fill d’humà. No hi ha manera de traure’n l’entrellat. I com que els partits només es preocupen de deixar en evidència el rival, caldrà esperar a veure què en diuen els tribunals. Sembla que hi ha algunes evidències de pes que apunten a un finançament irregular de Convergència i Unió. És una hipòtesi. Com també n’és una altra la presumpció d’innocència. Fins i tot en aquests temps turbulents. La justícia espanyola no és de fiar, però, en tot cas, contra qualsevol prejudici interessat només hi ha el judici. Poc o molt just. Esperem, doncs.

L’altra pregunta de la dirigent híbrida és molt més fàcil de respondre. Carme Chacón vol saber què ha passat a Bankia. Ho té fàcil. Només ho ha de preguntar al president de la Federació Socialista Madrilenya. Tomás Gómez va pactar amb Rodrigo Rato, president de l’entitat fallida, un a un, els representants socialistes als òrgans de govern de l’entitat. Tot s’ha desbudellat. Enhorabona. Rato n’és el principal responsable. Però després hi ha més gent enganxada a la cadena. Gómez, per exemple. El dirigent del PSOE que més va apostar per Carme Chacón contra Alfredo Pérez Rubalcaba. Els seus homes eren al consell d’administració de Bankia fins fa quatre dies. Chacón vol saber què hi va passar? És molt fàcil. Que li ho pregunti. I que deixi la demagògia de costat. Encara que sigui primavera. Un país decent, demana l’exministra. Uns polítics decents, demana la gent honesta.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dilluns 4 de juny del 2012