La trobada Mas-Rajoy

Els presidents del govern espanyol i català, Mariano Rajoy i Artur Mas, ja s'han trobat. La trobada, que no s'ha conegut fins fa poc, va servir per analitzar la situació de les finances catalanes i espanyoles, i per saber com l'un i l'altre podran acabar acomplint l'objectiu de dèficit fixat per Europa. Com diu la Mònica Sabata en el seu article, que podeu llegir més avall, aquesta trobada entre els dos presidents té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Molts opinadors i també alguns polítics, sobretot de l’oposició, malfien d’aquesta trobada i temen que las possibles concessions que el PP pugui fer a Catalunya, tinguin una contrapartida de CDC sobre el procés sobiranista. Cal retrobar la necessària unitat entre tots els partits que donen suport al dret a decidir si com escriu l’articulista l’objectiu és salvar el país.

Entre l'economia i la consulta

La crisi econòmica és tossuda i, en conseqüència, la gestió de la política catalana es fa cada dia més complicada i més pesada. És ben conegut per tothom que el govern d’Artur Mas viu permanentment acorralat —i de ja fa massa mesos per a la salut del país— entre la gestió de l’asfíxia econòmica i financera de la Generalitat de Catalunya i el compromís d’organitzar una consulta perquè els ciutadans d’aquest país puguin exercir el seu dret de decidir. O el que és el mateix: la Generalitat ha de fer front al dia a dia per pagar als funcionaris i als proveïdors alhora que ha d’acomplir el compromís sobiranista adquirit després de les eleccions del 25N. És una dicotomia perversa i desestabilitzadora més que no pas tranquil·litzadora. Al capdavall, l’ase dels cops són sempre els mateixos: el poble català i el Govern. Els perjudicis per als ciutadans són clars. Ara: i el Govern? Hi ha partits, sindicats i organitzacions socials que —almenys de moment— assetgen el Govern sense reconèixer que el principal culpable d’aquesta situació és el govern espanyol i no pas el català. Deixant de banda la crisi, l’espoli fiscal ha fet molt de mal a Catalunya. Si tothom fos capaç d’assumir-ho, probablement la situació seria ben diferent. El govern espanyol condiciona l’acció del Govern fins al punt que, de vegades, el bandeja i el margina. És el govern espanyol qui té la clau de la caixa i les estructures d’estat. Arribats en aquest punt, és obvi que la situació és greu i cal posar-hi remei. És que sinó el país se’ns desfarà a les mans.

En aquest sentit, la trobada del dia 21 d’aquest mes entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Els he de confessar que fa unes setmanes servidora no es creia que el govern espanyol seria capaç de modificar els objectius de dèficit de les comunitats autònomes. Tanmateix, m’equivocava. Les prediccions actuals indiquen que el principal resultat de la reunió Mas/Rajoy podria ser precisament aquest. Així doncs, sembla que el govern d’Espanya està disposat a rebaixar l’objectiu de dèficit a Catalunya quan la Unió Europea els rebaixi el seu. Si aquest fet es produís, les finances catalanes millorarien una mica i, probablement, permetria estalviar a l’executiu de Mas de fer algunes retallades importants. Hi ha experts que ja han anunciat que si Catalunya pot augmentar el sostre de dèficit també podrà estalviar-se de fer ajustos per valor de més de dos mil milions d’euros. Tanmateix, aquesta no és la solució als problemes de Catalunya. La perpetuació d’aquesta dependència econòmica només ens duu al fracàs com a país. Per dir-ho ras i curt: aquesta és una solució conjuntural que no resol la mar de fons, el maltractament econòmic continuat de Catalunya a mans d’Espanya.

Fer política significa gestionar el dia a dia però també implica buscar el bé comú. I crec que cal fer-ho sense renunciar als anhels que tenim com a país. És per això que des d’ara mateix també cal buscar una solució “política” per a la celebració de la consulta. I fer-ho de manera segura i responsable. Aquest és l’altre gran objectiu de la legislatura, atès que els resultats del 25N així ho indiquen i perquè avui ja hi ha 104 diputats al Parlament que estan a favor de l’exercici del dret de decidir. Llavors, jo em pregunto: ¿per què aquests diputats no són capaços de fer costat al president Artur Mas de manera decidida i inequívoca? ¿Per què és tan difícil concretar un govern d’unitat nacional que es posi al servei de l’únic líder que té el país per dur a terme la transició nacional? ¿Per què els partits encara es dediquen a la politiqueria —que és còpia de la que es fa a Madrid— sense donar resposta al futur del nostre país? ¿Per què els partits sobiranistes es desentenen del Govern davant la necessària gestió d’una economia en crisi? Per a mi, la solució és senzilla: tots els partits que estan a favor del dret de decidir haurien de ser capaços d’unir-se al voltant de Mas i acceptar la seva oferta de pacte de govern. Si acceptessin aquesta proposta seria més fàcil resistir els atacs de l’aparell de l’estat, es bastiria un sòlid front comú català, es reforçaria el lideratge presidencial i s’avançaria en el procés cap a la plena sobirania. Francament, no em sembla que sigui tan difícil aconseguir-ho, sobretot si l’objectiu és salvar el país. No hi perd ningú i, en canvi, hi guanyem tots els ciutadans.

Mònica Sabata

Psicòloga i presidenta de FOCIR

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 29 de març del 2013-03-29

Les relacions Catalunya - Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 14 de febrer l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, va programar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la cinquena conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, sota el títol:

“Catalunya en el marc de la Unió Europea”

La conferència va anar a càrrec del ponent Sr. Albert Pont i Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, especialitzat en relacions internacionals per la UAB, Executive MBA per la Salle Business School, Vicepresident del Cercle Català de Negocis i autor del llibre “Delenda est Hispania”.

Tot seguit podeu llegir un resum dels diferents punts que el conferenciant va tractar en la seva brillant exposició, que fou seguida amb molt interès per la nombrosa concurrència que va assistir a l’acte.

El conferenciant va iniciar la seva exposició explicant que el Principat de Catalunya sempre ha estat una entitat de Dret Internacional Públic, per tant gaudeix de totes les manifestacions de la subjectivitat internacional (immunitats, codificació, dret consular, dret marítim, etc.), per tant la seva sobirania és originària i plena. Aquesta sobirania va ser suprimida pel Decret de Nova Planta del 1716, que fou il·legítim i il·legal perquè la sobirania d’un Estat no pot ser suprimida per la voluntat d’un altre Estat. Actualment la Nació catalana està sotmesa a una dominació que es manifesta en la negació com a poble, la uniformització jurídica i el sotmetiment a les lleis, usos i costums de Castella, l’assimilació cultural, la repressió lingüística i la limitació de l’ús públic de la llengua catalana.

Tot seguit el Sr. Pont va analitzar la situació de Catalunya en relació amb la Unió Europea, afirmant que en el marc de la UE, Catalunya ha de poder exercir el dret de l’autodeterminació, sense ingerències externes i amb el ple sotmetiment de la Comunitat Europea a la voluntat del poble català. Partint de la base que Catalunya forma part de la Unió Europea (UE) des del 1986, l’establiment d’un nou Estat significa un nou estatus, perquè la UE no disposa de cap norma específica que reguli la secessió interna. Això no vol dir, en cap cas, que Catalunya quedés immediatament fora de les institucions comunitàries en esdevenir un Estat. Cal tenir en compte que la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no es pot eliminar. La majoria d’experts assenyalen que la permanència de Catalunya dins la UE dependrà d’una decisió “essencialment política” dels caps d’Estat i de Govern dels països europeus que es prendrà expressament per aquest cas.

Diversos estudis conclouen que Espanya, en aquest supòsit de secessió catalana, també hauria de sol·licitar formalment l’adhesió a la UE, perquè del procés català en sortirien dos estats resultants que serien diferents dels inicials. El timing seria més ràpid pel fet d’haver format part prèviament de la UE. Malgrat tot, cal insistir que és un procés absolutament inèdit. Com apunten alguns coneixedors de la matèria, aquesta manca de regulació “no implica prohibició”, segons ha apuntat el Tribunal Internacional de Justícia. A més, hi ha experts que apunten que una actuació restrictiva dels drets polítics de Catalunya (suspensió de l’autonomia o inhabilitació del president, per posar dos exemple) podrien posar Espanya en una situació de compromís que la inhabilitaria per impedir la pertinença catalana a Europa.

A continuació el conferenciant va aprofundir en el tema de la moneda tot dient que en el cas de deixar de ser membre de la Unió Europea i de l’Eurozona això no implicaria que Catalunya hagués de deixar d’utilitzar l’euro com a moneda. Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa tot i no formar part de la unió monetària. Si Brussel·les hi posés impediments, Catalunya podria crear una moneda pròpia, que podria ser perfectament la pesseta catalana, amb un tipus de canvi que anés sempre lligat a l’euro, com han fet molts països de Sud-Amèrica i Centre-Amèrica amb el dòlar dels Estats Units a les últimes dècades.

Finalment el Sr. Pont va constatar que fins ara la societat civil catalana i el Govern de la Generalitat estan seguint amb decisió els passos que ens han de portar a la plena sobirania: manifestació de la voluntat popular (11-9-2012), eleccions amb el dret a decidir (25-11-2012), proclamació d’aquest dret al Parlament (23-1-2013), incorporació del PSC a aquest dret (13-3-2013). Ara venen els passos més complicats: negociació amb l’Estat espanyol per autoritzar el referèndum, consulta popular (en cas de negació) i finalment Declaració Unilateral d’Independència (DUI) en cas d’esgotament de tots els altres camins.

El públic que omplia la sala, va demostrar el seu interès amb el contingut de la conferència amb grans aplaudiments i participant activament en el col·loqui que es va fer al final de l’acte.

Dret a decidir

Cada dia que passa sembla que l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista s’embarranca més i més. Després de quatre mesos de mà dura i mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc del dret a decidir no para d'enfortir-se. Avui mateix es votarà la Parlament una resolució pel dret a decidir, que serà aprovada per 104 diputats dels 135, es a dir un 77 per cent de tot el Parlament. Només els de Cs’, el PP i... atenció!! les CUP no votaran a favor del dret a decidir. Aquests fets demostren que l’estratègia del Govern de Madrid ha fet fallida i això és el que explica el periodista en l’article publiquem tot seguit.

Embarranca l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista

L'estratègia de mà dura que va dissenyar el govern de Mariano Rajoy contra el procés sobiranista, amb especial participació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, està embarrancant. Després de quatre mesos amb càrregues de tota mena, inclosa la mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc favorable al dret a decidir no ha parat d'enfortir-se. Aquest migdia es veurà al Parlament, quan hi donin suport els partits sobiranistes i també el PSC. L'estratègia dissenyada per la Moncloa està fracassant. Ni han aconseguit tombar el president Artur Mas, ni han pogut trencar l'acord parlamentari CiU-ERC, ni han afeblit la base política del dret a decidir.

El primer atac contra el procés va ser en plena campanya electoral quan el diari 'El Mundo' va publicar l'esborrany acusant el president Artur Mas de tenir diners a Suïssa. L'ofensiva mediàtica, a la qual van donar crèdit des de Sáenz de Santamaría, al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, passant per la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va erosionar electoralment Mas, però ahir es va constatar la seva falsedat. El banc suís Lombard Odier, on hi hauria d'haver els comptes del president, va respondre oficialment que aquests no existeixen. I el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va confirmar que el suposat informe de la UDEF tampoc no es real, i que no sap dir d'on surt l'esborrany ni qui n'és l'autor. La maniobra política ha quedat clara.

L'atac que ha protagonitzat aquesta setmana la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, contra els Mossos d'esquadra, al rebutjar la seva escorta, tampoc no ha acabat de sortir bé a la líder popular. Camacho s'ha quedat sola en aquesta actitud, i ni tan sols li ha donat suport Ciutadans. I la base de la seva acusació contra el director general dels Mossos, Manel Prat, sustentada en un informe de la Policia Nacional, ha estat desmentida no només per Prat sinó també per la periodista del Periódico Mayka Navarro. Per ara la líder del PP no se n'ha sortit en la seva estratègia i ha mostrat un inusual nerviosisme. El popular Jaime Mayor Oreja ja va llançar en el seu dia una ofensiva similar contra l'Ertzaintza, precisament per atacar el pla Ibarretxe.

El resultat d'aquesta fallida estratègia serà la votació aquest migdia al Parlament de la resolució del PSC sobre el dret a decidir, que recull la de CiU que es va votar recentment al Congrés i que va provocar la ruptura de vot dels socialistes catalans amb el PSOE. La prova que el dret a decidir s'està enfortint és també aquesta evolució que ha fet PSC, així com també el fet que Foment del Treball fracassés en el seu intent de convocar un acte unionista al palau d'Esports. Avui al Parlament es veurà la majoria més àmplia mai vista a favor del dret a decidir.

Lluís Bou

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 13 de març del 2013.

El nou Alcalde de Sabadell

Sabadell ja té nou alcalde. Desprès de totes les anades i vingudes per teles, ràdios i diaris de l’anterior alcalde, el transparent Manuel Bustos, en Joan Carles Sánchez (1971) ha estat investit aquest dimarts per 13 vots a favor i 14 vots nuls ja que l’oposició ha votat coordinadament de forma nul·la. Sánchez assegura que arriba amb la “mà estesa i humilitat”. Per convèncer el ciutadans de Sabadell, cal que el nou batlle faci un gir de 180 graus a la política feta des de l’ajuntament, foragitant d’arrel l’anomenat “estil Bustos”. Per això trobem molt adient la carta oberta que li ha tramès l’ex-regidor de l’Entesa, en Ferran Izquierdo i que podeu trobar tot seguit.

CARTES DELS LECTORS

Benvolgut Sr. Sánchez,

Li escric amb la preocupació de qui fa anys que no viu a Sabadell, però se sentia orgullós de ser sabadellenc i s’estima la seva ciutat de naixement. Encara no em dirigeixo a vostè com a senyor Alcalde perquè, com ha demostrat la diferència entre l’alcalde Farrés i el senyor Bustos, per a ser alcalde no n’hi ha prou amb tenir els vots dels regidors, cal guanyar-se el respecte de la ciutat. Vostè ja ha tingut el vot, ara li ha arribat el moment de guanyar-se la legitimitat, però no ho tindrà fàcil.

Fa poc vaig tenir l’ocasió d’escoltar-lo en un acte cultural al Principal. Allí, vostè va intentar distanciar-se de la brutícia que està sobreeixint de les clavegueres de l’ajuntament, però li farà falta més que discursos per a guanyar-se la confiança de qui estima Sabadell. Hi ha alguns passos imprescindibles que ha de fer ràpidament perquè marcaran el futur seu i nostre.

El primer pas té relació amb la part més visible del clima corromput a la ciutat, la part judicial. La lectura de les pàgines obertes del sumari del cas Mercuri ens permet veure que vostè no es va voler embrutar amb els tripijocs dels imputats. Ens en congratulem tots, i coneixent-lo ens hauria sorprès el contrari.

No obstant això, durant molt de temps no va veure el que estava passant en una àrea que era de la seva responsabilitat, la qual cosa és molt greu. Jo només hi puc trobar dues explicacions: o va prestar molt poca atenció a la seva feina, o va desviar la mirada per no veure la brutícia. Cap de les dues explicacions el deixa ben parat. Si n’hi ha una tercera cal que la faci pública immediatament! I el primer pas per a què el creiem és cessar els càrrecs imputats i exigir la dimissió dels regidors. Mentre no ho faci serà l’hereu del senyor Bustos, no l’alcalde de Sabadell. I no val amagar-se darrera la presumpció d’innocència. Aquest és un concepte jurídic, vàlid per als tribunals, no per a la política. La política i la gestió dels afers públics s’ha de basar en l’ètica, i aquesta fa temps que es va perdre a Sabadell amb “l’estil Bustos”.

El diccionari de l’IEC, entre d’altres, dóna les següents definicions de l’acció de corrompre: “Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana”; i “Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums)”. A Sabadell la corrupció va arribar molt abans que als Jutjats. L’estil Bustos ha corromput la vida sabadellenca durant massa temps. Estic convençut, també perquè el conec, que aquest no serà el seu estil, però novament ens haurà de convèncer. I, un cop més,el primer pas és exigir la dimissió dels regidors imputats, la primera la del senyor Bustos. Els socialistes de Sabadell han acceptat anys i anys el seu estil. Alguns militants del PSC, molts dels històrics, en converses privades en malparlaven, el menyspreaven i fins i tot l’insultaven, però dins el seu partit i a la ciutat van acceptar el seu lideratge i estil perquè guanyava eleccions. I també van acceptar càrrecs i prebendes. Van oblidar l’ètica. El problema és que, excepte l’Entesa per Sabadell, la majoria de grups municipals d’una manera o altra en algun moment també s’han deixar tocar poc o molt per l’estil Bustos. La poma podrida té aquesta propietat, acaba contaminant a qui no se n’allunya el suficient. Per a tothom ha arribat el moment d’aprofitar l’ocasió per a recuperar l’ètica a la política!

Sr. Sánchez, és el moment de fer neteja, de llençar les pomes podrides, i vostè en té la millor oportunitat perquè està al lloc més adequat. Tinc l’esperança que ben aviat ens podrem dirigir a vostè com a Sr. Alcalde. Està a les seves mans.

Cordialment,

Ferran Izquierdo

Professor a la UAB i ex-regidor de l’Entesa per Sabadell

Carta publicada al diari digital iSabadell.cat el dimecres 6 març del 2013

El PP fa caça de bruixes

El PP ha optat per “la caça de bruixes”. Per l’eliminació del moderat, per la supressió de les diferents sensibilitats, per la fulminació del gris i per la destrucció del pont al qui intenti posar la primera totxana. No s’està en contra de la independència sinó de la democràcia. Aquesta és l’opinió d’un jutge con Santiago Vidal i també del periodista Jofre Llombart, arran de la fulminant destitució del Fiscal en Cap de Catalunya Martín Rodríguez Sol i que exposa en el seu article titulat “Martín Rodríguez no estàs Sol” i que publiquem a continuació.

Martín Rodríguez no estàs Sol

És molt aclaridor el que li ha passat al fiscal en cap de Catalunya. Ha servit per continuar fent caure màscares. Ha servit per demostrar que no s’està en contra de la independència sinó de la democràcia. Ja no és cap afirmació ni demagògica ni exagerada: cada dia en tenim més proves: l’Estat espanyol, amb tots els seus tentacles, no vol ni a sentir a parlar d’urnes. Martín Rodríguez Sol (una persona profundament conservadora) no es va mostrar a favor de la consulta; simplement va dir que la respectaria sempre que es faci dins la llei. És més, li va posar tots els matisos del món, i –a les mateixes declaracions- es va escarrassar a recordar que ell defensa que Catalunya formi part d’Espanya. Però no li ha servit de res. A pany i forrellat. La paret.

És significatiu que en només una setmana hagin estat apartats del càrrec José Zaragoza i Martín Rodríguez Sol, tots dos pocs sospitosos de ser independentistes. Tots dos, que viuen i treballen a Catalunya, coincideixen a detectar-hi una realitat molt tossuda: hi ha una part molt important de la ciutadania que no vol formar part d’Espanya. I una part, encara més nombrosa, que està a favor que com a mínim li ho preguntin. I com a unionistes intel·ligents que són, tant Rodríguez Sol com Zaragoza, veuen que la única manera de frenar la secessió és anar a l’escocesa, però no imitant a Àlex Salmond sinó a David Cameron. És a dir, es va veient que la única opció que els hi queda als partidaris de la unitat d’Espanya és promoure un referèndum perquè surti el NO.

Però tal com va dir ahir el jutge Santi Vidal a “El món a Rac1”, la fiscalia (ergo el Govern, ergo el PP) ha optat per “la caça de bruixes”. Per l’eliminació del moderat, per la supressió de les diferents sensibilitats, per la fulminació del gris i per la destrucció del pont al qui intenti posar la primera totxana. Tot el que s’escapi a la ortodòxia espanyolista, a galeres. Espanya veta, censura, impedeix i castiga la consulta enlloc de permetre-la i demanar el No. La tàctica és tant burda com ineficaç. Amb això només aconseguiran que l’olla a pressió continui anant a més fins que el trencament es faci no només necessari sinó inevitable. Els demòcrates es distingeixen perquè no tenen por a les urnes. Els demòcrates del Sí defensaran el dret a fer la consulta perquè els qui vulguin votar No també puguin fer-ho. Martín Rodríguez Sol era un dels pocs demòcrates del No que respectaven la celebració de la consulta per preservar, abans que res, el dret dels que volen votar Sí. I ara, tal com diuen avui els joves, se l’han petat. Allà ells. Ara el que cal fer és mostrar-li a Martín Rodríguez Sol que viu en un país que si esdevé independent podrà continuar defensant les seves idees i no per això deixarà de ser fiscal.

Jofre Llombart

Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 6 de març del 2013