El corredor ferroviari només tindrà dues vies una d’anada i una de tornada. La tercera via no existeix. La tercera via, un terme que en els últims dies ha conegut moments àlgids al Parlament en el debat de política general, no és cap cosa nova. Ni unívoca: en realitat existeixen un munt de formulacions diferents de la tercera via, algunes de tarannà més progressista, i d'altres de caràcter molt més conservador o, fins i tot, reaccionari. Totes, però, apunten cap allà mateix: un acord amb Espanya dins de la Constitució. Artur Mas va liquidar ahir l'opció d'un nou pacte d'encaix de Catalunya a Espanya com a solució al “conflicte” que viu Catalunya i va desautoritzar, en una resposta a Pere Navarro, Josep Antoni Duran i Lleidan i la seva proposta de “tercera via”. La periodista i escriptora argentino-catalana Patrícia Gabancho en un article publicat avui amb el títol “Keep calm and forget Duran” (Tinguem calma i oblidem Duran), i que podeu llegir tot seguit, explica els motius que fan impossible aquesta proposta del líder d’Unió.
Keep calm and forget Duran
En lògica cartesiana, la tercera via ha de néixer a Espanya. És l’Estat qui ha de dir què està disposat a oferir. L’oferta federal del PSOE ja sabem que és insuficient: l’Estatut del 2006 a.C. (abans del Constitucional) i reforma del Senat, amb solidaritat condicionada per Andalusia i, per exemple, una Llei estatal d’educació. Això, sense dret a decidir. Té raó el president Mas quan diu que fa 100 anys que caminem per la tercera via tirant peixos al cove. El catalanisme va debutar el 1900 demanant concert econòmic, Estatut, pacte d’infraestructures i espai cultural propi. Que baixi Duran i ho comprovi. I que comprovi, de passada, que cent anys després cap d’aquestes quatre coses no les tenim ni garantides ni resoltes.
Duran, en la seva carta als Reis (mai més ben dit), demana el federalisme del PSOE però bilateral, un acord Catalunya i Estat, sense ningú més. Li demana això a l’Estat que acaba de reforçar la llei Wert amb Rosa Díez i que té per la setmana que ve la qüestió dels toros. Relació bilateral, competències blindades, llengua –vegeu les Illes-, cultura, diplomàcia, infraestructures, el que vulguis i més. Però l’Estat resta mut. No hi ha avui a Espanya un sol partit que sigui capaç d’oferir tot això a Catalunya sense suïcidar-se, penjat de la corda del xantatge separatista.
La solució és fàcil. Una pregunta, senyor Mas, una i clara. Duran té fins al 2014 per concretar la seva via, amb acords clars i firmats. El PSC, també. Que posin l’obtingut sobre la taula i demanin el vot “no”. No a la independència. Si guanyen, endavant amb la reforma. Si perden, endavant amb la partició. Com deia Joan Maragall: “I ara tria, jovent”.
Dit això, un mot sobre Europa: algú creu que, un cop votada la independència, a Europa li interessa una illa anòmala en la situació geoestratègica de Catalunya? Amb el tràfic comercial de Catalunya? Amb la riquesa potencial i real de Catalunya? Oi que no? I per què ho hauria de fer? Per acontentar l’orgull espanyol? Oi que no? Doncs ja ens hem entès.
Patrícia Gabancho i Ghielmetti
Periodista i escriptora argentino-catalana
Article publicat a NacioDigital.cat el diumenge 29 de setembre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada