Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de juny 2014

Duran i Lleida, l'home que volia ser rei

El líder d'Unió en Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit en la seva homilia setmanal a la militància enviada aquest cap de setmana: “També crec que seria un error anar separats a les eleccions a Corts Generals. I encara més greu seria no trobar la manera d'anar plegats al Parlament català amb o sense plebiscitàries.” Aquesta és una reflexió que justifica el soroll mediàtic provocat per haver apuntat que plegava veles com a número dos de CiU i una suposada desfederació de les dues formacions. Malgrat aquestes manifestacions caldrà estiguin molt amatents des de CDC a les “maniobres” del talp (i calb) a Madrid, doncs com diu Victor Alexandre en un article titulat “Duran i Lleida, l'home que volia ser rei” i que podeu llegir tot seguit, el líder d’Unió “és un home amb l'ego ferit” i això en política és molt perillós.

Duran i Lleida, l'home que volia ser rei

Sempre és un plaer llegir Rudyard Kipling. Històries breus, com ara "El fill de l’elefant", "Com al rinoceront se li va fer la pell que té", "Rikki-tikki-tavi" o "L'home que volia ser rei" són d'aquelles que fan estimar la literatura. En aquesta última, que colpeix l'ànima, Kipling descriu l'inevitable acarament entre la solitud humana i el seu esdevenidor, en el sentit que per més que en la travessia ens envoltem de rostres complaents i servils, tard o d'hora haurem d'enfrontar-nos a la nostra isolada individualitat. Es tracta d'una reflexió que podria donar grans fruits si fos considerada seriosament per alguns dirigents polítics catalans. Josep Antoni Duran i Lleida, per exemple.

Duran i Lleida, com cert personatge del conte de Kipling, estava convençut que la beneiteria del poble sobre el qual volia regnar seria la principal aliada de les seves ambicions. No havia de costar gaire encaterinar amb quatre engrunes un poble dòcil i poruc com el català, pensava. I tenia raó. Durant uns anys, d'aquell poble, se'n deia "l'oasi català" -cosa que sobta una mica, atès que la política de peix al cove que practicava era més aviat marinera i remetia molt poc al desert-, però tot d'una les coses van començar a canviar, el poble es va tornar insubmís i reivindicatiu, ja no s'empassava les ensarronades que els seus dirigents li presentaven com a victòries antològiques i va dir prou. I aquest prou va significar la fi definitiva d’una travessia erràtica i callantívola i l'inici entusiasta d'una altra molt més coratjosa i assertiva. I en aquesta etapa, és clar, Duran i Lleida no sols no hi tenia lloc, sinó que era un llast.

No és pas que Duran volgués regnar a l'estil tradicional, amb una corona al cap. En absolut. Qui té un rei al cos ja la porta ben endins, la corona. El seu desig era ser el focus d'atenció, ser l'orador que tothom espera amb fruïció, ser cada dia davant d'una càmera de televisió. I és ben segur que un bon premi per a aquest anhel hauria estat ser president de Catalunya, no hi ha dubte, però hi havia dos inconvenients: el primer, era l'ombra que li feia la personalitat gegantina de Jordi Pujol; el segon, era que el càrrec no li acabava de fer el pes. Com tothom sap, ser president de Catalunya és poca cosa, si es pot ser ministre d'Espanya. El problema és han passat les legislatures i Duran no ha estat ni una cosa ni l'altra. I encara menys aquests dos darrers anys, que s'ha convertit en un senyor que surt a la tele per contradir el president Mas, per afeblir-lo en les eleccions, per intentar dinamitar el procés català o per afavorir els interessos que han mantingut captiva Catalunya. És el trist paper d'un polític que sap que no té futur en una Catalunya lliure.

Que ningú no pensi, tanmateix, que la seva marxa serà discreta. Tot al contrari. Treballarà contra la independència de Catalunya i en favor dels poders fàctics que ja abans del 1975 remenaven les cireres catalanes i espanyoles. És cert que la caiguda de Pere Navarro li ha esberlat una mica els plans de neutralitzar plegats unes eleccions plebiscitàries, però és un home amb l'ego ferit, un home que veu que se li ha covat l'arròs, que cerca la manera de dissimular la derrota atribuint-la a factors conjunturals i que abans de fer mutis farà tant de mal com pugui. Les seves declaracions contra la decisió de Convergència, d'abstenir-se en la llei de successió espanyola per a la coronació de Felip VI, són el pretext per revestir d'ideologia el que no és res més que un fracàs personal. Seria aquest pretext i el desig de quedar bé amb Madrid, per tant, el que l'hauria empès a demanar la dimissió del conseller Francesc Homs per haver dit a Suïssa que l'abdicació del rei d'Espanya respon a la voluntat de "mantenir el negoci familiar". Com si això no fos veritat, com si l'any 2012 el New York Times no hagués fet pública la immensa fortuna amassada pel Borbó durant el seu regnat mentre nosaltres el manteníem. Deu ser que, a parer d'Unió, el senyor Homs ha incomplert el manual de l'hipòcrita submís segons el qual, sempre amb l'excusa de les bones maneres, el cornut no sols ha de pagar el beure, sinó que també ha de cantar les excel•lències del seu ufanós cornamentador.

Queda clar, doncs, que Duran no plegarà per cap motiu concret. Duran plegarà senzillament perquè el país el fa fora. És un polític que no suma, resta. Resta vots i credibilitat al president Mas en el procés. Només cal veure com lamenten la seva partença el Partit Popular i el Partit Socialista. De "cop fatal", ho qualificava el president del Congrés espanyol. És l'evidència, per si algú en tenia cap dubte, que Duran no ha estat mai l'home de Catalunya a Espanya, Duran ha estat sempre l'home d'Espanya a Catalunya.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 17 de juny del 2014