Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




12 de juny 2014

Llengua i escola

Les entitats cíviques i educatives agrupades dins la plataforma Somescola.cat han convocat una gran mobilització en suport de l’escola catalana i per mostrar el rebuig de la comunitat educativa a la llei d’ensenyament impulsada pel govern del Partit Popular, (l’anomenada Llei Wert). Sota el lema “Per un país de tots, decidim escola catalana” la mobilització tindrà lloc el dissabte 14 de juny, a les 18.00 h. Somescola.cat reclama mantenir el model vigent d’escola catalana, davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a cinc escoles catalanes a impartir en castellà un 25% de l’horari lectiu. La coordinadora d’escoles cíviques i educatives fa una crida a la mobilització conjunta de la comunitat educativa i del país per impedir el trencament del model educatiu català i la judicialització de les aules. Serà una marea verda a favor de l’escola catalana i del sistema d’immersió lingüística, un model d’èxit i una eina de cohesió social que ha afavorit la igualtat d’oportunitats al nostre país. També serà un reconeixement a la comunitat educativa que ho fa possible. Arran d’aquest esdeveniment, el President Pujol escriu un article, que podeu llegir aquí sota, on emfatitza que l’acte del dissabte es fa en defensa de la Llengua i l’Escola, de la Identitat, la Convivència i la Cohesió.

Llengua i escola

Si es repassen els editorials d’aquest butlletí dels darrers anys es veurà que d’una manera insistent i repetida es parla de les qüestions que caldria resoldre bé per a un bon encaix de Catalunya a Espanya.

Que es reconegui l’especificitat de Catalunya.

Que l’autogovern sigui real i no de ficció. Que no esdevingui quelcom de residual i inútil. Finalment, una nosa.

Que l’Estat no completi aquesta política amb una acció d’ofec financer, amb una molt greu repercussió social i econòmica. És a dir, sobre l’estat del benestar i sobre el progrés general del país.

Però avui, pel calendari, no correspon insistir en aquests punts, sinó sobre un altre d’absolutament determinant per al present i el futur de Catalunya. El de la llengua, i el de la llengua a l’escola.

Avui toca parlar d’això perquè dissabte, dia 14 de juny, a les sis, hi ha la manifestació: «Per un país de tots, decidim escola catalana». A la qual cal que hi vagi molta gent. Per què?

Perquè per a la personalitat pròpia de Catalunya, la llengua i la cultura són decisives. També la memòria històrica i la voluntat reiterada i renovada a través del temps. I la capacitat de construir una societat integradora. I més coses. Però amb un paper molt destacat de la llengua. D’una llengua, el català, que ha assegurat la pervivència de la nostra cultura i del nostre país. En un marc que és, i ha de ser, molt, de respecte i convivència amb el castellà.

Que la llengua catalana jugui un paper tan important en la configuració de la nostra personalitat col•lectiva explica que totes les polítiques –algunes seculars– que s’han proposta la gradual –i de vegades prou accelerada– difuminació de Catalunya hagin concentrat l’agressió en la llengua. Així ha estat des del segle XVIII i el XIX, i durant les dictadures del segle XX. De fet, fins a l’any 1979.

D’aleshores ençà hi ha hagut una millora important de la situació de la llengua catalana. A l’Administració i a la societat. Gràcies a diversos factors i especialment a un de molt important: l’escola. A una política que, per una banda, assegura que el castellà serà ben conegut per tots els alumnes. I que és així en donen testimoni les avaluacions del Ministeri (i també la realitat social). I que, per l’altra, facilita la integració social i lingüística de tots els alumnes, especialment els més joves, a través de la immersió lingüística durant els primers cursos. Això, acompanyat de mesures correctores, o d’ajuts suplementaris, o de períodes d’adaptació quan faci calta.

Aquesta política –negociada i pactada durant anys fins a la seva implantació definitiva, i aplicada amb un molt alt grau d’acceptació social– ha donat resultat. L’ha donat també durant els anys de més forta immigració. Una immigració d’integració no fàcil per volum i per característiques lingüístiques i culturals, socials i fins i tot religioses. Tot plegat és un repte per a la cohesió social, la identitat del nostre país i la viabilitat d’un projecte col•lectiu.

Allò que a Madrid ens diuen sovint amb una satisfacció dissimulada –«la inmigración se os va a comer»– o bé –«dentro de treinta o cuarenta años del catalán y de la autonomía ya no se acordará nadie»– està fracassant. I fracassarà si Catalunya pot mantenir un estat del benestar, un eficaç ascensor social i una escola lingüísticament i socialment integradora.

La Llei Wert –i les amenaces de reducció de l’espai televisiu català– pretenen contrarestar les polítiques que en aquest camp han fet a Catalunya governs i administracions políticament diverses, però tots inspirats en la voluntat de defensar els nostres principals factors d’identitat, de convivència i de futur col·lectiu.

És tot això el que fa de la manifestació de dissabte quelcom de realment molt important. Perquè es fa en defensa de la Llengua i l’Escola, de la Identitat, la Convivència i la Cohesió.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm.385 del CEJP del 12 de juny de 2014