L'alcaldessa de Barcelona ha renovat el contracte milionari amb Telefònica pel mateix termini i la mateixa quantitat, 3.2 milions d'euros, que ho volia fer en Xavier Trias. Ho ha fet adjudicant-lo a la multinacional amb qui s'enfrontava amb la samarreta blava durant la lluita per assolir l'alcaldia. Ada Colau va guanyar les eleccions aprofitant cada conflicte social per carregar contra Xavier Trias i per a omplir-se la boca de promeses populistes que, ara que governa, està incomplint a tort i a dret. Potser aquesta última és una de les més escandaloses, però ni han moltes més. Ara diu que vol pactar amb el PSC i amb ERC per tenir un un govern fort. Si llegiu en el nostre Blog l’article que ha publicat el periodista i professor a la Blanquerna en Francesc Viadel, us fareu una idea de les complicacions que tindrà l’alcaldessa de Barcelona per arribar a qualsevol acord amb els regidors de la oposició. Sembla que la gran mestressa de la Barcelona en Comú es veurà abocada tard o d’hora a una moció de censura que ja triga.
Ada Colau, Alfred Bosch… Pactar, què?
L’entrada triomfal d’Ada Colau a la Casa Gran el tòrrid juny de l’any passat va tenir gairebé la fastuositat de la que va fer Liz Taylor –llegiu Cleopatra, faraona d’Egipte- a una fascinant Roma de cartró pedra tal i com la va imaginar Mankiewicz.
A falta d’una troupe de sinuosos dansaires mig nus de Núbia i d’una escorta de ferotges soldats abillats amb cuirasses d’or fent-li de comparsa, Colau va comptar amb l’entusiasme d’un heterogeni conglomerat de seguidors procedents de la societat civil no domesticada pel sistema. Un conglomerat que durant els darrers anys havia crescut a l’ombra de la crisi en les perifèries de Barcelona sense que els seguidors de Xavier Trias, ni encara els de Collboni, arribaren a olorar-los.
Colau havia guanyat les eleccions per la mínima, i la relació de forces resultant no feia preveure que anés a ser fàcil tancar un govern mínimament estable. L’alterada i sansculotiana posada en escena de la CUP així com les cares de pomes agres dels “ciudadanos” i dels populars durant la presa de possessió auguraven una legislatura de vàlium i camamilla via intravenosa. Com sigui, aquell dia la nova alcaldessa va creuar la plaça de Sant Jaume en olor d’una multitud convocada a toc de batucada i xarxes socials, dominant el centre de l’escena com una gran vedette del Folies Bergère, envoltada per uns intimidats regidors de l’oposició que ben bé haurien pogut ser devorats en un tres i no res per uns qualsevol colauites passats d’entusiasme i a compte de les desigualtats del món, les màfies financeres i la pobresa energètica. Res a veure, per exemple, amb la victòria i la celebració dolça i alhora apassionada de Joan Ribó sobre Rita Barberà, un dels darrers vestigis del franquisme espanyol.
Des de l’aleshores han passat moltes coses. Principalment, la realitat ha posat a prova la retòrica política i l’alcaldessa no només se les ha hagut de veure amb els seus antics amics de la PAH els quals consideren que no està fent prou contra els desnonaments sinó que ha hagut de donar explicacions per un seguit de contractacions escandaloses d’amics i familiars, contractacions en la millor tradició de la vella política que tant diu combatre. Des de fa temps també que corre la brama per la ciutat i les redaccions dels diaris que la feina bruta de cada dia, la de la gestió que cal engolir sense la música dels poemes de Pablo Neruda o les tonades de Quilapayun, se la mengen amb patates els disciplinats milites d’Iniciativa de Catalunya… vés quin remei!. Fet i fotut, és un secret a veus que bona part dels de Colau, regidors inclosos, no tan sols tenen poca experiència sinó que en alguns casos també tenen poca tirada a trepitjar l’ajuntament.
El cas és que la minoria de Colau és més dura del que podria assemblar. És una minoria dissimulada pel seu indiscutit èxit mediàtic i blindada amb una manera d’entendre la política tan hiperideologitzada com contradictòria. Amb tot, per primera vegada en molts mesos, el projecte colauita podria començar a fer esquerdes i la seua líder és qui millor ho sap.
Unes eleccions anticipades amb la possibilitat de presentar un partit nou de guanyadors hauria esvaït els neguits de l’alcaldessa de qui diuen que el despatx de l’ajuntament se li fa cada dia més petit sobretot veient les camallades de gegant que Pablo Iglesias fa per Madrid.
De moment, però, les eleccions hauran d’esperar i així, doncs, Colau necessita desesperadament tancar un acord de govern, tenir un govern estable. El PSC sembla bastant disposat ha acceptar un pacte. És una qüestió de pura supervivència, més crematística que ideològica i qui digui el contrari és un hipòcrita o un babau. Des de l’estimbament a traïció de Jordi Hereu a mans dels seus propis: Assumpta Escarp, Jordi Martí, William Carnes, etc… els socialistes a la ciutat no han pintat fava ni pintaran en els pròxims cent anys. S’han quedat sense bases però amb una caterva de mariscals de camp i generals que es moririen de pena amb un sou de professor d’institut i que malden per continuar en la roda i esdevenir útils a qualsevol projecte que els aculli. Alguns ja han aconseguit situar-se i amb nota, a la vora mateix del nou poder local com si mai no hagueren tingut res a veure amb aquella ciutat que la mateixa Colau ha combatut a foc i flama retòrica, s’entén.
El pacte amb els republicans és, però, tota una altra cosa. ERC és un partit emergent en un context polític que li és molt favorable. Un partit que procura no exagerar el seu esquerranisme per no haver de desdir-se de massa coses, liderat per un Alfred Bosch amb unes idees molt sòlides sobre el com i el què ha de ser Barcelona més enllà dels sermons incendiaris a què ens tenen acostumats darrerament.
Colau ha demanat el suport de Bosch, sí, però ho ha fet amb la prepotència i la improvisació habitual amb què ha fet moltes coses i ni les maneres, ni el fons, no han agradat gens ni mica.
L’alcaldessa en primer lloc ha demanat un pacte però sense definir, sense cap punt a discutir. La signatura d’un full en blanc a major glòria de la seva entronització. Els republicans no han vist ni un paper, i només saben del pacte pels mitjans de comunicació i encara no. Podríem dir que Colau ha convidat Bosch a un autèntic besamans.
En segon lloc, la regidora oblida que és molt difícil que els republicans puguin compartir govern amb un PSC que per a ells representa el passat com de fet l’hauria de representar per a la mateixa Colau a no ser que vulgui cruspir-se les restes dels socialisme local com s’ha cruspit les d’ICV.
Així les coses, entre entrar o no en un govern amb un full de ruta tant vacil·lant com volàtil, Bosch té una alternativa. El republicà potser hauria de mantenir una sensata equidistància i donar suport només a aquelles iniciatives del govern municipal que adoptades d’acord a uns objectius, d’uns preacords degudament discutits i consensuats fora del brogit de la rua carnestoltenca de l’exaltació ideològica i cesarisme municipalista, sense tancar-se ha parlar amb ningú quan convingui. I més endavant ja veurem. Qui vulgui cucs que peli fulla.
Francesc Viadel i Girbés
Doctor en Sociologia
Article publicat al digital directe!cat el dijous 11 de febrer del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada