Carles Puigdemont ja exerceix de President. Aquesta setmana s’ha sotmès a la seva primera sessió de control. Els seus adversaris polítics ja el van coneixent i nosaltres també anem descobrint les seves virtuts i les seves febleses. Per saber d’on ve aquest home, fins fa poc desconegut per la majoria de catalans, val la pena llegir la semblança que d’ell ha escrit la periodista Mayka Navarro i que publiquem en el nostre Blog i on ens explica els orígens de l’actual President de la Generalitat i el seu recorregut vital fins arribar a dirigir la primera institució del País.
Així és en 'Puigdi', el fill del pastisser
El president Puigdemont és un home que sempre "ha anat al seu rotllo", segons afirma el seu germà gran. De petit somiava ser astronauta. Reservat i autodidacta, no suporta que pelin taronges al seu voltant.
Acceptar la responsabilitat de ser el 130é. president de la Generalitat no ha estat l'únic ensurt que Carles Puigdemont Casamajó (Amer, 29 desembre de 1962) ha donat a la seva família. No tenia ni quatre anys, i ja portava aquestes ulleres de pasta irrompibles a l'estil Manolito Gafotas, quan Carles es va perdre a l'Estartit. Els seus pares, Núria i Xavier, van avisar als municipals i per descomptat a la Guàrdia Civil. El van trobar feliç en uns cavallets, donant voltes a dalt d'un cavall. L’anècdota ja dibuixa el que seria la seva manera de ser. Carles immers gairebé sempre en el seu món ple de paraules. "Al seu rotllo", defineix Francesc, el més gran dels seus germans.
Les temporades d'estiu, la família Puigdemont venien dolços a la costa, però l'obrador i la pastisseria la tenen des del 1928 al número 6 del carrer Sant Miquel d'Amer, a la Selva, Girona. Segon de vuit germans, Carles va créixer entre sucre, ous, farina, mantega, llevats i avellanes, i va perfumar la seva infància amb el dolç olor de la crema cremada. Corria per l'obrador mentre el seu pare modelava un a un els Capricis, l'especialitat de la pastisseria Puigdemont. Tot i la tradició, a Carles només li van interessar els pastissos per menjar-se'ls. Quin és el seu preferit? "Tots. Quan ve cal frenar-lo. Que no el deixin sense postres. És un llaminer ". Ho explica Francesc, al capdavant de l'obrador que aquests dies ha multiplicat la producció de Capricis pels curiosos que s'acosten a la pastisseria del president.
Fins a tercer d'EGB, Carles va assistir al col·legi d'Amer, públic com l'escola a la qual seguiran assistint Magalí i Maria, les dues filles de 8 i 6 anys de Puigdemont i la periodista Marcela Topor. Els següents cinc anys els va passar intern al santuari del Collell, a Sant Miquel de Campmajor, un col·legi situat al mig del bosc, que recorda al Hogwarts de Harry Potter, regit per capellans i seglars, i que va forjar molta de la personalitat de Puigdemont. Allà va alimentar la seva immensa passió per les paraules, per la literatura i pels llibres, d'història i de política, que des de sempre ha consumit amb voracitat i amb una necessitat insaciable per aprendre.
El seu amor per les lletres va portar-lo a fer estudis de Filologia Catalana i Humanitats, i amb 18 anys va redactar quatre cròniques de futbol per al diari “Los Sitios” de Girona. El juny de 1983 va entrar a treballar al diari El Punt, la mateixa setmana que el periodista Albert Gimeno. Tots dos amb vint i pocs anys van congeniar i es van fer bons amics. "Era un tipus molt divertit i intel·ligent, rèiem moltíssim. Ja llavors estava molt polititzat. Sortíem de copes per Girona i la Costa Brava, i quan jo li feia un comentari sobre una noia que acabava de passar, Puigdi em responia amb la independència ", recorda Gimeno.
Les seves aventures van acabar quan va conèixer a la redacció la periodista Elianne Ros, que havia arribat de becària a El Punt. Van estar junts cinc anys. "És un home amb molt caràcter i personalitat, que tenia uns rampells que amb el temps va anar domesticant. Per ell tot era transcendental ", explica. Junts van recórrer Europa, però sempre buscant en la destinació una relació amb Catalunya. "Vivia l'independentisme, quan gairebé ningú era independentista, amb absoluta normalitat", recorda. Home reservat i autodidacta, Ros està convençuda que fou la seva estada al Collell el que va empènyer el president a crear aquest món interior tan viu que el feia diferent. "Té una cultura i una preparació molt superior a la mitjana", afegeix. Amb Gimeno coincideix que s'equivoquen els que creuen que Puigdemont serà un titella al servei d'altres.
Fou en aquesta època, quan Puigdi va conèixer al que segueix sent un dels seus escassos amics. El també periodista Carles Porta. La llavors núvia de Porta era la millor amiga de Ros. "En 35 anys d'amistat no m'ha fet ni una sola putada. Mai m'ha enganyat. Ni m'ha decebut. Mai hem discutit. És tal com el veuen, senzill, honest i net. Un tipus normal ", explica.
Puigdemont tenia set anys quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna. A la seva casa d'Amer no havia arribat encara la televisió, però Carles va decidir que seria astronauta. I si hagués pogut hauria escapat a un altre planeta quan va trencar la seva relació amb Ros. Es va prendre un any sabàtic i va recórrer els pobles d'Europa que lluitaven per la independència.
Al tornar, emprenedor i valent, va deixar El Punt i el 1999 va crear l'Agència Catalana de Notícies. D'allà va saltar a la Casa de Cultura de Girona, i fou una nit d'estiu, en el marc del Festival Internacional de Teatre Amateur, que una companyia romanesa va recalar per actuar a Girona. Puigdemont es va quedar enamorat de la bella Marcela, Mars, i li va demanar al periodista Xevi Xirgo que exercís de Celestino. La jove va tornar amb la seva companyia i Puigdemont la va festejar intensament com tot el que es proposa en la vida, amb cartes d'amor i visites. Dos anys després, es van casar pel ritus ortodox a Romania i a l'ajuntament de Roses. Ella dirigeix el mensual Catalonia Today i ja ha dit que espera mantenir tant com pugui "la normalitat" en el dia a dia.
Diumenge passat a la nit, Puigdi, ja president, la seva dona Mars, i uns amics íntims van sopar al Köning un popular local d'entrepans de Girona. S'havia alliberat de la corbata i encara no li havien retallat el pèl. Sempre el va portar llarg i desordenat. Amb la cabellera dissimulava les seqüeles d'un gravíssim accident que va patir poc després d'entrar a El Punt. Una nit d'hivern amb boira, en tornar a Amer va encastar el seu cotxe contra un camió que estava creuat sense senyalitzar al mig de la carretera. El camioner va fugir. Quan un caçador va parar per socorre'l, Carles va cridar: "Seguiu aquest camió!". El va operar el doctor Antoni Bordas i li va salvar un braç i l'ull dret.
Melòman de fa anys que taral·leja una cançó, el tema principal de la banda sonora de Retorn al futur. El seu està per escriure. El seu DeLorean s'anomena Procés.
Mayka Navarro
Periodista
Article publicat al diari LA VANGUARDIA el 16 de gener del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada