Del vell al nou

Avui comença el divuitè congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que posarà fi a la vida activa del partit, que serà hivernat.  Aquest divendres, quan comenci aquest congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha de donar inici a la fundació d’un nou partit que en sigui hereu, alguns veterans recordaran aquell llunyà 1974 a Montserrat. El novembre de 1974 es reuneix a Montserrat la 1ª Assemblea de Convergència Democràtica de Catalunya, que no és encara un partit, sinó que vol ser un aplec de forces centrals. Hi són la gent més propera a Jordi Pujol, veritable referent del moviment, però també Unió Democràtica, un grup de professionals liderat per Miquel Roca –provinent del Front Obrer de Catalunya (FOC)- i un altre de procedent del món sindical obrer. S’hi parla de vinclar política nacional i social, i fins i tot d’alliberament nacional i de classe… En les darreres setmanes, en el debat intern en el partit, s’han escoltat expressions que han fet pensar en el que van ser els inicis d’una força política que ha hegemonitzat el poder a Catalunya. Aquest cap de setmana s’elegirà una nova direcció del partit, purament formal, ja que el 23 de juliol els associats de la nova organització elegiran la direcció del nou partit. També es decidirà el nom de la nova formació. La direcció sortint proposarà als congressistes que votin entre dos o més noms, un dels quals durà el terme Convergència. Si els militants així ho avalen, Artur Mas es postula com a president de la nova convergència, en què farà tàndem amb Neus Munté, actual consellera de Presidència de la Generalitat, i dissenyarà una executiva de dotze membres. Avui, doncs, si les coses van per aquí, Artur Mas farà com Jordi Pujol fa 42 anys a Montserrat: crearà un poderós instrument polític, amb l’ambició de representar l’espai central del país. Però ja no lluitarà per regenerar Espanya, sinó per construir l’Estat català. Avui s’enterra Convergència. També s’enterra el temps de l’ambigüitat. Podeu llegir en el nostre Blog  l’article que ha publicat la periodista Pilar Rahola arran d’aquest Congrés.

Del vell al nou

M’exalta el nou i m’enamora el vell”, escrivia Foix a Sol, i de dol, aquell que “amb vetusta gonella” es veia per fosques solituds. I si bé no hi haurà solituds, sinó que es preveu tanta presència com expectació, és probable que la gent convergent que avui inicia el seu procés de refundació se senti com el poeta de Sarrià: exaltat pel nou i enamorat del vell. Al capdavall, des del mític Montserrat del 74, la Convergència que avui desapareix ha acumulat tanta història política com sentimental, i aquesta és una dualitat que haurà de trobar la seva cabuda. Ni pot ser una opció llastada pel pes mort del passat, ni pot renun­ciar a un bagatge que també ha estat grandiós. Haurà, doncs, de pair la bona herència i alhora escopir els vells gripaus indigeribles, cosa que no és fàcil, perquè tant es pot caure del cantó de renegar de tot, com del cantó de ser el mateix, amb vestit nou.

El primer repte es planteja a la direcció del partit. D’una banda, cal definir el paper d’Artur Mas, que és vell i nou alhora, no endebades va començar la seva refundació molt abans que ho fes el partit. I en aquest punt és evident que Mas ha de tenir poder real dins del partit, per tal d’exercir el seu inequívoc lideratge nacional. Qualsevol opció que passés per un càrrec institucional o honorífic el convertiria en un jubilat de luxe –un Clinton, donant conferències–, però no en el Salmond de Catalunya. A partir d’aquí Neus Munté com a número dos, amb caràcter executiu, pot completar un tàndem políticament solvent. La resta, una direcció àgil, on el vell i el nou es torni a barrejar. No sembla que en aquest punt calguin molts experiments, sinó la construcció d’un equip ben recosit per dirigir la nau en les properes dècades. I, a la banda parlamentària, deixar ben definit el lideratge del president Puigdemont.

El segon repte es divideix entre la ideologia i els objectius, i tampoc aquí calen experiments. Ideològicament s’ha de situar en un centre ampli que inclogui des de liberals fins a socialdemòcrates, sense caure en la temptació de competir amb ERC a la banda esquerra, espai, per cert, darrerament molt poblat. I pel que fa al target, ­només pot ser inequívocament independentista, si no vol confondre la gent i començar amb la credibi­litat foradada. De fet, també això està inventat i la referència a quebequesos o escocesos és evident. I finalment, és important que tot allò que afecta a la salut democràtica, transparència, finançament, etcètera, sigui modèlic, perquè CDC parteix d’un mal inici i necessita ser com la dona del Cèsar.

Avui, doncs, si les coses van per aquí, Artur Mas farà com Jordi Pujol fa 42 anys: crearà un poderós instrument polític, amb l’ambició de representar l’espai central del país. Però ja no lluitarà per regenerar Espanya, sinó per construir l’Estat català. Avui s’enterra Convergència.

També s’enterra el temps de l’ambigüitat.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a la web assemblea.cat del Gironès el divendres 08 de juliol del 2016