Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 de juliol 2016

Un partit nou que vol ser nou

Aquest cap de setmana dos esdeveniments han sacsejat l’espai polític català: la desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya i la fundació del Partit Demòcrata Català. Ambdós successos han tingut un desigual tractament en el mitjans de comunicació. Mentre l’enterrament de CDC ha ocupat només algunes portades i articles d’opinió, la creació del nou partit ha fet vessar rius de tinta i ha estat portada de diaris catalans i forans. Per cert un nou partit que encara no estem segurs si aconseguirà mantenir les sigles PDC i el nom de Partit Demòcrata Català, doncs l’inefable “Ministerio del Interior” del no menys indigne Jorge Fernández, ja ha amenaçat amb impedir el seu registre i si convé portar-lo als Tribunals.  Malgrat tot, el naixement del nou partit ha estat vist en general per la ciutadania com una alenada d’aire fresc en l’enrarit  panorama polític català i espanyol. Ara cal veure com s’articula  la nova direcció del PDC i el rumb que pren aquesta nova oferta electoral situada en el centre-esquerra, que ofereix uns principis democràtics inqüestionables. Que el sistema polític català tingui des d’avui arrenglerats en el republicanisme independentista el novell Partit Demòcrata juntament amb ERC, la CUP i els altres grups com ara Demòcrates, MES i Solidaritat, es pot interpretar com un senyal que la maduració del procés d’independència va arribant al seu punt culminant. Un punt de vista bastant encertat sobre l’extinció de Convergència i la gestació del nou PDC la podeu llegir en el nostre Blog.


Un partit nou que vol ser nou

Manllevo una idea d'un cert èxit aquests últims temps: la distinció entre la nova i la vella política. Amb ella com a referent, podem afirmar que la creació del Partit Demòcrata Català és un acte radical de nova política, tot i que corre el risc de ser llegit amb les ulleres de la vella política -unes ulleres persistents en conspicus analistes polítics. Per això, aquells que ho interpretin des d'esquemes obsolets arribaran -de fet, ja estan arribant- a conclusions errònies.

Per exemple, una crònica comentava "CDC, partit rebatejat com a PDC". Relliscada: el PDC neix, certament, de la voluntat de molts militants de CDC, però ni és ni vol ser CDC amb el nom canviat. El congrés de fundació ha ofert prou indicis en aquest sentit perquè només estigui despistat qui vulgui estar-ho.

CDC va néixer al final de la dictadura franquista, en la clandestinitat, impulsat per persones que s'havien significat en l'oposició al règim i amb unes poques aspiracions clares: el retorn de la democràcia, la restitució de l'autogovern, l'homologació amb les societats europees occidentals, la recuperació de la llengua i la cultura pròpies... recolzant-ho en la vocació de diàleg, d'entesa, de pacte i d'oblit del passat per tal d'evitar repetir les funestes experiències del segle XX. I, malgrat que les circumstàncies han evolucionat, en molt bona mesura, el vestit de CDC estava limitat per aquests patrons originals. L'adopció de la independència, -a més de l'atenció als nous reptes de la política-, li causava tants estrips que era mala solució apedaçar-lo: calia un altre vestit.

Un vestit amb patrons nous: la d'una gent crescuda en democràcia, que aposta amb naturalitat per l'emancipació nacional, disposada a comprometre's amb la justícia social en unes societats de creixent desigualtat, amb els drets civils en unes societats en què les llibertats reculen i amb una economia del bé comú en unes societats en què l'interès individual sembla anul·lar el general. I que saben que el pedestal en què van instal·lar-se les grans figures polítiques de la transició, capaces de generar adhesions encegades, no serà per a ells. Ja no hi ha pedestals, ja no hi ha èpica política, ja no hi ha sentiment de reconeixement i de gratitud als polítics per part de la gent. Han d'abordar reptes diferents amb eines diferents.

El PDC no és CDC rebatejada. No ho vol ser; no ho pot ser. Aquest no és el partit de Pujol. Ni dels Pujol. La figura política de l'expresident es revalorarà en el futur, quan hi hagi més distància temporal i més llum sobre els últims escàndols. Tanmateix, el PDC neix al marge d'aquest bagatge i descarta unes formes de fer política del pujolisme -amb lideratges totals, poca o nul·la vigilància als entorns pecadors, escassa inclinació a la decisió compartida, excessiva jerarquització...- que no poden marcar els nous temps.

Aquest no és el partit de Pujol, però tampoc no és el partit de Mas. En el congrés de fundació, Mas ha perdut votacions. Com les han perdudes Puigdemont, Rull, Munté, Homs, Campuzano, Turull... I algunes de significatives. I, tanmateix, no ha passat res -més enllà d'alguns titulars de diaris despistats- perquè l'ambient creat estimulava que la gent votés sense el sentiment coercitiu d'estar desautoritzant algú i, al mateix temps, els exdirigents de Convergència encaixaven les "derrotes" sense el sentiment de considerar-se desautoritzats. Per al nou partit, aquesta naturalitat en les discrepàncies és un actiu molt valuós, però un actiu alhora molt fràgil. Faran bé els dirigents que vinguin de cuidar-lo amb especial delicadesa.

No és un canvi de nom. Tampoc no és, com s'ha acusat, una manera de tapar la corrupció. Ben altrament, és una manera de desmarcar-se'n. Amb la creació del PDC, els antics militants de CDC manifesten que, si s'han produït actuacions irregulars en aquest partit, no era ni en nom seu ni amb el seu consentiment. Per això, prefereixen un partit nou que no pas veure's embolicats en unes presumptes conductes allunyades de l'ètica.

El pròxim pas és escollir la nova direcció. Si salva bé aquest pas i en surt un equip realment nou, que encarni bé l'esperit de refundació -amb noms com Pascal, Bonvehí, Conesa...-, li convindrà treballar a fons alguns enfocaments rellevants. N'esmentaré succintament tres:

Primer. La clara delimitació del rol institucional de Mas. No pot ser la figura que acapari la màxima atenció del nou partit. En realitat, com a país, ens convé més que consolidi la institució de l'expresident a l'estil d'altres democràcies: algú que ha fet un pas enrere en la política i que s'ocupa d'encàrrecs delicats que li fa el govern o el parlament. Al PDC, no li convé una ombra massa allargada de Mas, encara que siguin molts els motius d'agraïment pel seu guiatge fins aquí.

Segon. La captació d'associats de "fora". La temptació immediata, inevitable, és insistir a tots els que militaven a CDC perquè es facin del PDC. No s'hi hauria de caure. Aquests ja s'hi apuntaran si volen, però els esforços de la nova direcció s'han d'orientar a incorporar gent que, fins ara, no estava involucrada en la política i que hi pot aportar un compromís, una vitalitat i una visió inèdits. El PDC no té justificació si és per a recol·locar els convergents. La té, en canvi, si esdevé un vehicle per a implicar en la política persones i grups que, fins ara, n'estaven al marge.

Tercer. La desvinculació dels problemes de CDC. Vist el panorama dels últims anys, que hi hagi noves actuacions policials i judicials contra CDC i els convergents és més que probable. És igual si tenen fonament o no. La direcció del PDC no s'hi ha de ficar. Si cal alguna defensa, alguna declaració... que la facin els exdirigents de CDC, no pas els del PDC. La refundació s'ha fet per a mirar cap endavant i no pas per a justificar o reivindicar el passat.

En definitiva, l'èxit del PDC dependrà de la seva capacitat per a aïllar-se de la política -de la vella política, és a dir, de la marcada per l'espai propi de polítics, politòlegs, periodistes i opinadors, que és molt endogàmica i autofagocitadora. I dependrà també, és clar, de la seva capacitat per a obrir-se a nous sectors, a noves idees, a nous estils i, sobretot, a nous riscos.

Aquesta aventura política ja ha començat i no és pas petita.

Pere Torres
Ex-secretari d'Empresa i Competitivitat de la Generalitat.
Llicenciat en Ciències per la UAB

Article publicat al digital elMon.cat el dimecres 13 de juliol del 201