Els primers sis mesos del PDECat (la flamant formació dels convergents) no han estat plàcids. I alguns sectors del partit consideren que la direcció no ha adquirit encara la dinàmica política que exigeix el moment polític. Hi ha un consens intern: el 2017 és l’any de la veritat per al nou partit. El calendari posarà a prova la formació que fins ara ha anat creant els organismes interns sectorials, territorials i directius. Els sondatges recents no són bons i la superació de totes les proves que posarà el 2017 marcaran les opcions reals de recuperar l’hegemonia política a Catalunya del partit de Mas, Munté i Pascal davant d’un Junqueras que sempre surt sec de totes les tempestes i que només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. La periodista Pilar Rahola, amb la seva clara visió de la política catalana, ha escrit una bona reflexió del moment delicat que viuen els convergents. Podeu llegir l’article tot seguit.
Què li passa al PDECat?
La tendència a disparar-se trets al peu és molt pròpia del sobiranisme. Hi va haver un temps en què aquesta pràctica era recurrent a ERC, on hi havia una voracitat saturniana per devorar els seus i els errors estratègics s’acumulaven. Avui, aquesta incapacitat de mostrar una estratègia definida, sumada al gust per complicar-se la vida, comença a ser la característica del nou partit sorgit de les velles cendres de Convergència.
Què li passa al PDECat? Ho té tot per mostrar-se com un gran atractiu polític: es mou en l’espai central ideològic, té un important poder municipal, és el partit de l’actual president i està presidit per l’home que ha liderat el procés històric que estem vivint. És a dir, té Mas i Puigdemont, i suma gent de la categoria de Munté, Jané o d’altres, a més de posseir alcaldes joves amb ímpetu i líders de nova fornada com Pascal o Bonvehí que auguren molt de futur. Fins i tot gent de vell recorregut gaudeix de gran reputació i la prova és Trias, que està més valorat que l’actual alcaldessa. Si els actius de lideratge són molt importants, en el terreny ideològic té un gran marge, perquè avui és un espai semipoblat: el territori central sobiranista, allunyat de la dreta reaccionària i de l’esquerra dogmàtica, i els marges del qual només topen amb ERC i Comuns. I per acabar, és un partit acabat de formar i la vella herència del qual no li impedeix d’entrar amb coratge al segle XXI. És a dir, ho té tot de cara per consolidar-se i créixer.
I, tanmateix, no acaba d’afinar. Va passar amb el congrés fundacional, l’embolic del nom i la baralla interna pel Consell Nacional, a més de no aconseguir imprimir caràcter en el debat polític.
Però tot inici és difícil, i més en el cas del PDECat, que tots volen veure arrasat, de manera que hi havia temps. Però ara? Què fan obrint l’inútil debat de la candidatura? Era necessari? Quina pressa tenen per obrir un meló tan desestabilitzador? I la pregunta val per a tothom, per a Puigdemont, que podria estalviar-se les presses dient que té pressa; per a Mas, que podria estalviar-se la pressa de dir-li a Puigdemont que té pressa, i per a Munté, que va tenir un atac de pressa, assegurant que Mas seria un gran candidat. Per descomptat que ho seria (o ho serà), i per descomptat que Puigdemont s’hauria de quedar, si no es culmina el procés, i per descomptat que hi ha molts supòsits, però el resum és simple: frenin una mica aquest atac de pressa que els té agafats. Perquè el realment important ara és consolidar el seu partit, alimentar el seu espai ideològic i aconseguir governar en aigües turbulentes. Encara sense pressupostos, amb l’ofensiva estatal i el flanc judicial en potència, quin sentit té parlar de successions i candidatures? Només serveix per alimentar les tertúlies, crear desconcert en els votants, angoixa entre els militants i conya entre els adversaris. Mal negoci.
Pilar Rahola
Periodista
Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 11 de gener del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada