El director del Nacional.cat, José Antich, es fa la següent pregunta: “¿Què ha passat perquè l'Estat acabi privant homes de pau de drets que fa 30 anys reconeixia a presos d'ETA? Algú podrà afirmar que les llibertats no han anat cap enrere?”. Tot això ve a tomb de la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, en que denega la petició d'Oriol Junqueras de ser present en la sessió constitutiva del Parlament del proper dia 17 de gener per poder votar i l'obliga a fer una delegació de vot. El periodista compara aquesta denegació d’excarceració de Junqueras amb la situació viscuda el 26 de febrer de 1987, en la sessió d'investidura de Juan Karlos Ioldi com a candidat a Lehendakari en representació del grup parlamentari d'Herri Batasuna. Ioldi fou traslladat, des del penal d'Herrera de la Mancha, la vigília de la sessió d’investidura enmig d'unes mesures policials sense precedents. Però Ioldi va poder anar a l'hemicicle com a diputat, les autoritats judicials ho van permetre, hi va haver manifestacions de les Gestores Proamnistia a la porta del Parlament, i no es van restringir els seus drets. Ara amb el govern del PP, amb el 155 i els jutges aplicant la llei al seu lliure albir, això ha canviat i ni Junqueras, ni previsiblement els altres tres presos polítics, no podran assistir a cap sessió del Parlament. És interessant saber com, des del País Basc, entenen el conflicte que tenim plantejat a Catalunya. Per fer-ho hem recuperat l’article del periodista José Ramón Blázquez, publicat abans de que es celebressin les eleccions del 21-D, amb el títol ’L’altre 155: deshonor i humiliació’, on afirma que “Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny”. Podeu llegir tot seguit l’article del diari Deia.
L’altre 155: deshonor i humiliació
Els optimistes creuen, en la seva infinita ingenuïtat o enganyats pels seus desitjos, que el conflicte català es reconduirà en poc temps, un cop curades les ferides de la convivència, amb un Govern més realista i a partir d'una major sensibilitat a Espanya cap a les demandes de Catalunya. No han entès res. Pot ser que els efectes demolidors de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per sotmetre la rebel·lia independentista s'oblidin després de les eleccions del dia de Sant Tomàs i un cop es restaurin els poders autonòmics. Aquest dolor esdevindrà, perquè per a una majoria social l'actual autogovern té un escàs valor, ja que el conceben com una institucionalització del passat, subrogada a un Estat que aspiren a superar. La frontera entre espanyols i catalans no l'ha marcat aquesta norma abusiva i ignominiosa, sinó l'altre 155, l'invisible: l'escarni i la violència emocional exercida en diversos fronts contra la ciutadania, inclosa la part que no simpatitza amb la causa sobiranista.
Hi ha una xic de programat i una mica d'improvisat en les accions del 155 emocional. Estava prevista la cataracta de menyspreus sobre Catalunya, paper que ha recaigut en els mitjans de comunicació i específicament en les cadenes de televisió, així com a les xarxes socials. Ni Euskadi va rebre tanta humiliació, insults, vexacions, desqualificacions i ultratges durant els llargs anys de la violència terrorista, de la qual ens feien responsables als bascos, els seus governants i institucions. Recordem i patim aquella maror d'odi verbal i moral, sovint insuportable, i encara aguantem un plus de acarnissament quan el lehendakari Ibarretxe i la majoria del Parlament de Gasteiz es va atrevir a portar a Madrid un pla aproximat a una proposta confederal, moderada i raonable. Però allò ho supera avui amb escreix el calvari català.
La ignomínia en marxa, el que es diu i maldiu dels catalans en els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol és pura degradació. Aquest torrent ignominiós té dues versions. La primera és la més elemental i òbvia, la de l'exabrupte directe i sense concessions, com quan Ana Rosa Quintana diu "mamarratxo" a Oriol Junqueras o quan Eduardo Inda manifesta el seu odi radical i diu que el president Puigdemont "és un merda". Els greuges són imparables. Són molts els tertulians i convocats als platós, les emissores de ràdio i el paper premsa per l'ofensiva de la mofa, sense que, almenys per compensació o fins i tot per estètica, hi hagi els suficients comentaristes per denunciar la guerra bruta de la injúria, ideada a La Moncloa i articulada com un cor hostil d'imprecacions.
La segona versió de l'oprobi mediàtic és la manipulació informativa que es desenvolupa en notícies, editorials i articles d'opinió. S'ha elaborat un repertori anticatalà perquè hi hagi certa unanimitat en les paraules bàsiques, com és pertinent en les clàssiques accions de desprestigi i destrucció de l'enemic comú: desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d'Estat, covards, adoctrinament ... Val que les opinions particulars tinguin la seva quota de maltractament contra els líders de l'independentisme, perquè hi ha molt franctirador servil, però que aquest mateix criteri de demolició es bolqui en les notícies i els editorials, en les primeres pàgines, dóna idea de fins a quin punt Espanya i les seves eines informatives han perdut la decència i estan en caiguda lliure cap a la vergonya i compromesos en un procés d'humiliació i deshonra del poble català sense límits ètics.
L'aplicació del 155 de la vergonya s'ha dipositat amb especial rancúnia en tres símbols: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell.
Humiliats per defensar-se, amb la sospitosa unanimitat de les campanyes prefabricades, el legítim president de la Generalitat ha estat despietadament titllat de covard. Als espanyols, lo de l'honra de campanar i milícia els ve de lluny, ben representada per Calderón de la Barca i altres autors de la hipocresia, de manera que la sospita de deshonor és la pitjor acusació possible, com una mort en vida. Aquest medieval greuge és el que s'ha adjudicat a Puigdemont perquè no sortís viu del seu audaç exili belga. Se li demanava al polític destituït que, com l'almirall de ‘la honra sin barcos’, tan grotesc, es deixés detenir i empresonar i pagués amb la presó i la pena del telenotícies la seva desafecció amb Espanya. És a dir, que s'immolés, no ja per ser digne a ulls de l'Espanya nostàlgica de l'imperi, sinó per comportar-se com un castellà antic, submís i ranci. I no, Puigdemont i els consellers que l'acompanyen es defensen de la tirania constitucional fent servir els instruments que tenen al seu abast, jurídics, diplomàtics i de relat. Doncs no faltaria més! No hi ha res més digne que defensar la llibertat i la raó des de la legitimitat democràtica.
A Oriol Junqueras l'estan fent miques. Després d'optar per quedar-se i assumir el sacrifici de la presó injusta, amb l'acompanyament de les vexacions judicials i policials ja conegudes, se l'intenta matxucar política i personalment en els mitjans, potser perquè, segons les enquestes, se’l presumeix com virtual president després el 21-D. Abans d'això, ha de ser degudament arrasat. Un diari, dels més papistes que el Papa, deia del vicepresident legítim que era l'únic dels polítics catalans presos que feia servir "roba carcerària", com suggerint el vestit de ratlles de les pel·lícules i fins la gorreta. D'aquestes burles canalles es nodreix l'altre 155 per executar la seva tasca d'extermini moral.
No sé si per ser dona o per la seva personalitat d'aparença fràgil i propensa a l'emotivitat, Carme Forcadell és una peça d'especial delectança per l'odi desfermat a Espanya. Com Puigdemont, la presidenta del Parlament ha fet ús d'una estratègia eficaç de defensa, lluny del calderonià recurs a la immolació i la falsa honra hispana. I en la seva declaració ha dit el més just per no donar facilitats al sistema judicial que il·lícitament la sotmet a una pantomima de procés. No té res a veure la grandesa de la causa independentista amb la manera d'enfocar els seus drets. Si calgués fer teatre per menysprear un tribunal trampós, jo també ho faria. I prometria l'acatament constitucional i encara fer-me soci del Reial Madrid. Forcadell no té per què expiar cap culpa i té ple dret a calcular les seves paraules contra un model de justícia abusiu, com ho faria una persona com cal davant d'un tribunal nazi. I, malgrat això, se la presenta com covarda, deshonrosa, traïdora, no tant per enemistar-la amb els seguidors de l'ideal independentista, com per humiliar-la amb els espanyols que assisteixen a l'espectacle d'una decapitació pública. Forcadell és tant senyora i política digna, tan si declara el seu acatament constitucional, com si renega de la legalitat, a conveniència, perquè està en clar desavantatge en un sumari fraudulent. Té l'admiració dels que no es deixen enganyar i escapen de la invitació a l'acarnissament.
També la fugida d'empreses de Catalunya cap a diverses ciutats de l'Estat, mitjançant el canvi de seu social, és part integrant d'aquest 155 humiliant. Es tracta d'un càstig col·lectiu, que perjudica per igual a independentistes i als que no ho són. És un escarment general per la gosadia d'exercitar la llibertat i és, a més, un avís a navegants. Estem advertits del preu de la democràcia. És de lo pitjor de l'estratègia de vexació anticatalana i possiblement comporta els estralls més duradors, perquè moltes de les empreses fugides no tornaran a canvi del favor dels espanyols venjatius.
Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny.
José Ramón Blázquez
Periodista
Article publicat al diari digital deia.com el dimarts 14 de novembre del 2017
(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada